Mariano Andreu Estany fou un artista polifacètic. Desenvolupà i assolí l’èxit en totes les facetes artístiques que va emprendre, com ara l’esmalt, el dibuix, el gravat, la pintura, la moda, la decoració, la papiroflèxia, la il·lustració de llibres i els dissenys de figurins i escenaris per a ballet i teatre.
La seva obra va ser titllada de decadent per Eugeni d’Ors dins d’una vessant inicial del Noucentisme amb un cert apropament estilístic al Modernisme anglòfil. A la dècada dels anys vint, D’Ors diria que era «la perla del Mediterrani» pel seu Noucentisme arrelat a la terra, no exempt d’un cert Cubisme. Manuel Abril destacaria la dificultat d’encabir el seu art dins d’una tendència decorativista i preciosista; més tard, va ser inclòs dins dels nous realismes. Durant els anys trenta del segle XX, seguí en aquesta línia però amb figures més estilitzades en què el ritme i el moviment eren una prioritat; així arribà, entorn dels anys quaranta, a recrear un món imaginari surrealista en què també hi ha la influència dels grans mestres del Renaixement i el Barroc, amb un toc elegant que el caracteritzà i distingí d’altres artistes. El crític d’art Milton Brown a Parnassus ressaltava de la seva paleta el refinament florentí, les torsions manieristes i el Racionalisme arquitectònic proper a Giorgio de Chirico. Dloulan Barrett al Daily Mail destacava de les seves composicions la influència de l’estil de Rafael i l’atmosfera simbòlica de Sandro Botticelli.
Fill de Joaquim Andreu, metge, i de Teresa Estany, visqué al carrer de Montserrat de Barcelona a tocar del Circ Barcelonès, origen del seu interès pel món de l’art i de l’espectacle.
Passà pel taller de Francesc d’A. Galí i es relacionà amb Alexander de Riquer, però va ser en la V Exposición Internacional de Bellas Artes e Industrias Artísticas (1907) quan s’aproximà a l’orfebreria d’Alexander Fisher. Viatjà a Londres (Regne Unit) i es matriculà a la School of Arts & Crafts, on el fascinà l’hedonisme sarcàstic de l’art gràfic d’Aubrey Beardsley. Al seu retorn, a més de retratar amics, es dedicà a l’esmalt i al repujat en coure per crear tota classe d’objectes decoratius. Tornaria a Londres l’any 1911 per adquirir destresa en el gravat.
Nombroses obres elaborades entre el 1910 i el 1915 donen testimoni del seu treball en l’esmalt —La fruita prohibida (1910), Sensus (1910, Museu del Disseny de Barcelona; figura 1), Homenatge a Santiago Rusiñol (1913, Museu del Cau Ferrat), L’orb (1911-1914, Museu de Mataró)— i dels retrats —Madronita (1912) o Ismael Smith vestit de torero (1912; figura 2), que fou titllat de decadent. Es tracta d’obres que foren exposades al Faianç Català el 1911, juntament amb les de Néstor, Ismael Smith i Laura Albéniz, i després individualment el 1913; posteriorment, les portà a la Galerie Neue Kunst Hans Goltz, de Múnic (Alemanya). Col·lectivament va participar en diverses exposicions, com les del Círculo Ecuestre, les Galeries Dalmau, les Galeries Laietanes, el Cercle de Sant Lluc i el Palau de Belles Arts, que van atraure la ploma de crítics com Joaquim Folch i Torres, Josep Coromines, Josep M. Jordà i José Francés a La Veu de Catalunya, La Esfera, El Noticiero Universal, La Publicidad i La Vanguardia. També il·lustrà les revistes Foyer, Picarol i Papitu, i va ser membre del Cercle Artístic de Barcelona.
Viatjà per Itàlia. Conegué la que seria la seva esposa, Filo Ster van Lounot, i participà per primera vegada en els Salons de Tardor. S’inicià en el gènere pictòric de les natures mortes i el paisatge. Tot i que abandonà l’esmalt, mantingué la seva faceta artesanal com a restaurador de mobles i marcs comprats a antiquaris i realitzà nines (poupées) en paper maixé i altres materials.
L’any 1920 s’instal·là com a resident a París (França) i emprà un estil vinculat a la classicitat mediterrània amb temes com les veremes, les camperoles i les figures femenines nues, de mirades perdudes, en les quals la música acostumava a ser present. També incorporà un Cubisme subtil jugant amb la llum i les ombres, per mostrar diferents cares d’un mateix objecte o arquitectura. Eugeni d’Ors, a la revista Occident, el destacà com a pintor emblemàtic de la nova pintura d’entre els artistes que es presentaren als Salons d’Automne amb temes que recordaven un món idíl·lic amb un cert Cubisme. D’aquesta etapa són Sages sensuelles (1923), Jeunes filles au balcon (1924; figura 3), Vendange (1926) i Les comédiens (1926). Diverses galeries franceses exhibiren obra seva. L’any 1926 fou incorporat com a artista representatiu de l’art francès en la 6ème Exposition d’Art Français Contemporain, que se celebrà al Japó (Tòquio i Osaka) el 1927. Aquest mateix any exposava a Londres, a The Claridge Gallery, i l’any següent, a Nova York (Estats Units), a The New Gallery, juntament amb obres de Jean-Julien Lemordant.
La dècada dels trenta va ser un període molt prolífic en pintura, que compaginà amb la tasca d’il·lustrador de llibres de bibliòfil i la de dissenyador de figurins i escenografies teatrals. A les composicions jugà amb diferents punts de fuga i creava espais amb les ombres i els contrastos de colors. Les figures eren més esveltes amb contrapostos un xic exagerats que, en conjunt, mostraven reminiscències cubistes, per exemple a The judgement of Paris (1929), Joie géométrique (1930), Hortanse’s Bar (1930), Répétition de danse (1930; figura 4), Harlequin (1931) i Au repos (1932). Encoratjat per l’èxit internacional presentà obres a la Sala Parés l’any 1933. Rafael Benet a La Veu de Catalunya escriví sobre la mala acollida que va tenir l’exposició. Aquest és un dels motius pels quals s’allunyà de Catalunya i continuà la seva trajectòria artística a París, Londres i a diverses ciutats dels Estats Units.
Participà en els premis del Carnegie Institute de Pittsburgh (Estats Units) des de l’any 1929 fins que esclatà la Segona Guerra Mundial i hi tornaria l’any 1950. Hi va ser premiat dues vegades: el 1933 per Harlequin (1931) i el 1939 per The duel with one’s self (1939). Edward Alden Jewell, al diari The New York Times i a les revistes Town & Country i Parnassus, destacà el manierisme escultòric d’Andreu i la seva adhesió al Surrealisme per l’obra premiada el 1939 i per les que presentà a les exposicions de la Valentine Gallery de Nova York els anys 1938 i 1940.
De fet, la paleta d’Andreu experimentà un apropament a la temàtica surrealista i es tornà més expressiva quan recreava el món elitista que havia idealitzat durant anys a París i Biarritz. S’afanyà per recuperar espais idíl·lics i intimistes amb perspectives pronunciades. Broken rhythms (1938), La dame de coeur (1940; figura 5), La terrassa (1942) i La carta (1944) són exemples de composicions amb arquitectures impossibles i personatges en actitud passiva, aliens als canvis que la societat estava experimentant.
Paral·lelament a la pintura i als dibuixos es dedicà a la il·lustració de llibres de bibliòfil. Dominà diverses tècniques de gravat: punta seca, xilografia, aiguafort i litografia. La gran majoria foren intervencions individuals, però també rebé encàrrecs per compartir la tasca amb altres artistes, com a L’âme du cirque (1924), de Louis Hervieu, i D’Ariane à Zoé (1930), d’autors diversos. Il·lustrà La vie brève. Almanach (1928), d’Eugeni d’Ors; Les papiers de Cléonthe (1928) i Esquisses havanaises (1930), de Jean-Louis Vaudoyer; Amphitryon 38 (1931), Supplément au voyage de Cook (1936, 1937 i 1954), Electre (1942; figura 6), La guerre de Troie n’aura pas lieu (1945 i 1954), L’Apollon de Bellach (1947) i Oeuvres littéraires diverses (1958), de Jean Giraudoux; Mon amie Nane (1934), de Paul-Jean Toulet; Encore un instant de bonheur (1937 i 1947), Un voyageur solitaire est un diable (1945), L’exil, suivi de Pasiphaé (1946), La petite infante de Castille amb Le Journal des Jeunes Personnes (1947), Le maître de Santiago (1948 i 1950) i Don Juan (1958), d’Henry de Montherlant; Vogue la galère (1944), de Marcel Aymé; La princesse Babylone (1945), de Voltaire; el capítol «Le Métier» de Virgnia Woolf a La table ronde (1945); Traité du beau rôle (1945), de Jean Lambert; Thésée (1947), d’André Gide, i L’opéra des gueux (1947), de John Gay.
Els seus guaixos també foren reproduïts en els capítols «Suzanne et le Pacifique» a Oeuvres romanesque (1955), de Jean Giraudoux; «L’état de siège» a Récits et théâtre (1958), d’Albert Camus, i «Louis XIII» a la Histoire de la France (1963), d’Henri Calvét. I, per acabar, va rebre els encàrrecs exclusius per il·lustrar Platero et moi (1956), de Juan Ramón Jiménez; Théâtre complet (1961), de Jean Racine, i l’edició amb litografies de Venus de l’Ille (1961), de Prosper Merimée. Mentre que Oeuvres poétiques. Elégies et sonnets (1975), de Louise Labé, reproduïa uns dissenys seus de l’any 1950.
El món de l’espectacle sempre el condicionà i propicià una determinada inclinació temàtica evident en molts dels seus quadres. L’any 1913 feia la primera aportació a Odysseus, de Jacques Offenbach, i Mikado, d’Arthur Sullivan, per al Künstlertheater de Múnic. Després el trobarem com a dissenyador de vestuari i escenaris a Sonatina (Opéra Comique de París, 1929) per als Ballets Spagnols La Argentina.
Durant els anys 1934, 1935 i 1936, es va moure entre Londres i París. Feu dissenys per a La guerre de Troie n’aura pas lieu i el Supplément au voyage de Cook, de Louis Jouvet, per al Théâtre de l’Athénée de París; per al Ballet de Montecarlo realitzà els dissenys de Don Juan, de Gluck, posat en escena al teatre de l’Alhambra de Londres (figura 7). Aquest darrer fou un treball que atrauria l’atenció de John Gielgud. La següent col·laboració amb el Ballet de Montecarlo fou per a la Jota aragonesa, de Glinka, dirigit per R. Blum i amb coreografia de M. Fokine per al Coliseum Theatre de Londres (1937). Un any després participava en Capriccio Espagnol, de Rimsky-Korsakov i amb coreografia de L. Massine per al Théâtre de Montecarlo (Mònaco) i la nova companyia del Ballet Russe de Monte-Carlo. L’espectacle sortí de gira per Europa i una versió s’estrenava a la Metropolitan Opera House de Nova York per recórrer, seguidament, els Estats Units. La temàtica d’orientació espanyola interessà a la Warner Bros Pictures per filmar l’obra sota el títol Spanish fiesta (1941-1942).
Després d’un parèntesi teatral a Europa durant la Segona Guerra Mundial, l’any 1948 hi tornava amb dissenys per a Le aître de Santiago (teatre Hébertot), Malatesta (1950, Théâtre Marigny) i Hernani (1951, Comédie Française), que simultaniejà amb les obres Much ado about nothing (1949), Hamlet (1951) i All’s well that ends well (1954), per al Memorial Shakespeare Theatre de Stratford-upon-Avon. A Londres intervenia a l’òpera The Trojans (1957), de Berlioz, i iniciava un projecte fallit de decorats per a L’Atlántida. Don Juan, d’Henry de Montherlant (1958, Théâtre Athénée), fou la darrera obra en la qual feu una aportació.
L’any 1955, la 20th Century Fox filmava La princesa de Éboli (figura 8), una coproducció de la Gran Bretanya i Espanya amb decorats i vestuari que Andreu havia pensat per a l’obra teatral That lady (1951).
En la dècada dels anys cinquanta —tot i que va ser un període molt prolífic per a l’artista en el món del teatre i la il·lustració de llibres—, Andreu retornà al gènere pictòric de les natures mortes que es caracteritzaren pel realisme que emprà.
Als premis que assolí al Carnegie Institute, se li afegiren el títol de Chevalier de l’Ordre National de la Légion d’Honneur el 1931 i el Prix l’Île de France del 1953 per Le potager de Corot à Ville d’Avray (1926). El 1958 era nomenat membre associé de l’Académie des Beaux-Arts a França i distingit amb la condecoració espanyola anomenada espadín de Alfonso XIII. L’any 1962, la Diputació de Barcelona el condecorà amb la Medalla a l’Honor de l’Institut del Teatre de Barcelona, i Andreu llegà obra a la Junta de Museus, origen de l’exposició al Palau Güell (1963). Un any després, era nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.
Es pot dir que Andreu era un home de teatre per les aportacions que realitzà en aquest àmbit i per la dedicació quasi en exclusivitat dels darrers anys, però també perquè, mirant amb deteniment les seves pintures, es veu que les concep com una posada en escena. Corroboren aquesta impressió els elaborats marcs que les guarnien i que actuaven com una finestra oberta a participar en el tema representat.
Entre les entitats que tenen obra d’Andreu cal destacar: Musée de la Comédie Française; Musée de l’Opéra Garnier; Musée National d’Art Moderne (Centre Georges Pompidou); Chateau Mussée de Cagnes sur Mer; Musée de l’Île-de-France; British Museum i Victoria and Albert Museum (Londres); Toledo Museum of Art (Ohio, Estats Units); McNay Art Museum (San Antonio, Texas, Estats Units); Detroit Museum of Arts (Michigan, Estats Units); Institut del Teatre, Museu Nacional d’Art de Catalunya i Museu del Disseny (Barcelona); Museu Municipal de Mataró, i Museu del Cau Ferrat (Sitges), així com un bon nombre de col·leccionistes.
