iec  mnac

Diccionari d'artistes

catalans, valencians i balears

Diccionari d'artistes

Presentació Crèdits Matèries



A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Eduard Blanxart i Pāmies

Terrassa (Vallčs Occidental), 5-12-1915 - Barcelona (Barcelončs), 27-10-2014

Arquitectura del segle XX  Arts decoratives  Disseny  Jardins  Mobiliari 


Obra - Exposicions - Bibliografia


Eduard Blanxart i Pàmies, nat al número 51 del carrer de la Creu Gran de Terrassa, era el fill primogènit de Neus Pàmies i Farré (1887-1976) i Daniel Blanxart i Pedrals (1884-1965), un reconegut enginyer industrial tèxtil nascut a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat) però instal·lat a Terrassa, on exercí una càtedra a l’Escola d’Enginyers Industrials Tèxtils i on fundà i dirigí el Laboratori del Condicionament Terrasenc. Al marge de la vessant tècnica, en la qual és conegut pels seus tractats d’enginyeria tèxtil, el seu interès per la música el portà a fundar les Joventuts Musicals de Terrassa i a publicar algunes obres sobre musicologia. El matrimoni va tenir tres fills més: Montserrat, Albert i Ricard.

És en aquest ambient familiar culte, on conviuen harmoniosament l’amor per l’art i la passió per la ciència i la tècnica, on va créixer Eduard Blanxart i on va emergir la seva vocació artística. Estudià fins a acabar el batxillerat a l’Escola Pia de Terrassa, formació que compaginà amb l’estudi de la música, una de les vocacions que, amb el temps, constituí un dels elements que van omplir la seva vida. En els darrers anys de batxillerat, l’interès pel dibuix el feu assistir a l’Escola d’Arts i Oficis, on va tenir de professor el pintor Josep Rigol, artista format a la Real Academia de Bellas Artes San Fernando, a Madrid, i que, un temps després, en observar les seves bones aptituds, suggerí a Blanxart que es dediqués a la pintura.

Blanxart passà la joventut a la casa familiar del número 94 del carrer de la Font Vella de Terrassa, edifici conegut ara amb el nom de Casa Blanxart. En acabar el batxillerat, seguí els estudis a l’Escola de Llotja, de Barcelona, on cursà dibuix lineal, perspectiva, escenografia, anatomia artística, història de l’art (assignatura que impartia Manuel Rodríguez Codolà) i teoria i tècnica de les arts decoratives (amb Francesc Pérez Dolz). Amb aquesta assignatura guanyà la medalla de fi de curs del 1935-1936. També va tenir de mestres altres artistes de renom, com Antoni Vila Arrufat o Enric Monjo. En general, aquelles assignatures li serviren de base per a la seva especialització, que completà amb classes de dibuix de l’antic a la prestigiosa Acadèmia Tàrrega i amb els cursets monogràfics de tècniques de la decoració que s’impartien al Foment de les Arts Decoratives (FAD). Cal dir que, pel seu interès en formar-se i obtenir una llicenciatura oficial, el 1971 es graduà en arts aplicades, que era una titulació de creació recent.

Durant l’etapa educativa va estar sota la influència d’un professorat fortament impregnat de Noucentisme, fet que explica la seva formació basada, en gran part, en l’estudi dels clàssics. Blanxart va anar ampliant i aprofundint coneixements al llarg dels anys, fet que marcà la seva obra que té, ja des dels seus inicis, una clara arrel de la Itàlia renaixentista que tant admirà i que, amb el temps, estilitzà fins a fondre-la amb les seves propostes més modernes. Decidit a encaminar la seva activitat professional vers el disseny i la decoració i com que en aquell moment no existia cap institució docent que pogués introduir-li, decidí demanar al decorador Jaume Llongueras que l’admetés al seu estudi en qualitat d’ajudant deixeble.

Tanmateix, l’esclat de la guerra contra el feixisme el 1936 truncà el seu procés de formació. Tots els projectes d’estudi quedaren aniquilats i Blanxart va ser mobilitzat des del primer moment. Després d’un procés amb situacions concatenades —«providencials» segons ell—, en va poder sortir viu. En aquells moments de preocupacions i perills encara trobà temps per estudiar, escriure i gargotejar angoixes i anhels com a evasió de la tragèdia.

Acabat el conflicte, inicia el treball professional i actua en un dels primers actes a Terrassa de després de la guerra, el dia 8 de juny de 1939, en un concert de piano organitzat per Els Amics de les Arts. Però poc després el règim franquista el mobilitza novament, situació que, a causa de la Segona Guerra Mundial, que esclata el setembre d’aquell mateix any, el mantindrà en servei fins a l’abril del 1942. Durant aquest temps, col·labora en la revista cultural Atzavara.

Passat aquest període, Blanxart aconsegueix reconduir la seva situació i treballa en diversos projectes. La postguerra no és un període fàcil i, com ell, són molts els que la pateixen. En aquest sentit, pertany a l’anomenada generació del silenci, l’entusiasme de joventut de la qual es va veure gairebé anul·lat, envoltat de ferum de caserna.

El 1945 traslladà definitivament l’estudi i la residència a Barcelona, al número 84 del carrer de Roger de Llúria, des d’on treballarà per a una nova clientela barcelonina que augmentarà i li confiarà múltiples treballs, tant per a les pròpies residències com per a les cases d’estiueig. També aleshores es vincula professionalment al FAD, amb seu a la ciutat. Malgrat aquest canvi de domicili, manté els lligams amb la seva ciutat nadiua, tant en la vida social com en la cultural: és membre de la Junta de Museus de Terrassa i participa activament de la societat civil formant part de comissions i associacions culturals. Aquest vincle es manté, també, a través dels seus clients, famílies de la burgesia industrial com els Alavedra, Badiella, Clapés, Duran, Farnés, Fontanals, Junyent, Molins i Puig Arnau, Mundó, Padrós, Rebordosa, Sala i Badrinas o Samarra, amb els quals tindrà una llarga relació professional. Entre altres encàrrecs terrassencs d’aquesta època, cal destacar els diversos projectes per a l’actual catedral, que havia iniciat el 1939 i que enllestirà el 1955 i entre els quals destaca la custòdia (figura 1). Uns anys abans s’havia presentat al concurs convocat el 1939 per a l’elaboració del nou altar major de la catedral, amb una proposta d’un cert florentinisme de primera època, i en el qual també participaren el pintor Santiago Padrós i l’escultor Carlos Armiño. El projecte de Blanxart obtingué el segon accèssit, malgrat que el concurs quedà finalment desert.

L’any 1951 fa el seu primer viatge a Itàlia amb una beca de l’Institut Italià. Segueix uns cursos d’art i literatura a la Universitat de Florència i a la Universitat de Perusa, que completa amb un llarg viatge a bona part d’Itàlia. Aquesta estada el marca personalment i professionalment i és el primer dels molts viatges que realitzarà per Europa (retorna de manera freqüent a Itàlia).

El 1959 contrau matrimoni amb Teresa Granell i Carbonell, neta de l’arquitecte modernista Jeroni F. Granell i Manresa. En la dècada dels anys setanta, Blanxart es vincula professionalment amb la Fira de Mostres de Barcelona, de la qual és nomenat director artístic dels Palaus de Montjuïc entre el 1979 i el 1984, alhora que també participa en els arranjaments del complex conjunt d’espais administratius (aquests treballs, però, han desaparegut a causa del dinamisme firal i de les constants renovacions dels espais). Simultanieja aquesta feina amb la que li encarrega la seva clientela habitual, fins que el treball es va alentint durant la dècada dels vuitanta, moment en què es jubila.

Des dels seus inicis i durant tota la seva carrera, Blanxart seguí els procediments tradicionals per visualitzar les formes i la construcció dels seus objectius. Fins i tot, per a alguns objectes feia elaborar un model, a partir del dibuix a grandària natural, per assegurar-ne el resultat. Va fer nombrosos projectes de decoració integrals, amb els quals transformava els espais i aprofitava al màxim les possibilitats per obtenir la millor funcionalitat. Fou, en paraules de Pilar Vélez, «un arquitecte d’interiors fent servir la més ajustada expressió alemanya [Innenarchiteckt]».

Blanxart també dissenyà els complements que acompanyaven els interiors, un conjunt d’elements que formen un tot i que s’interrelacionen els uns amb els altres. Aquesta fusió, que inclou arquitectura i arts decoratives, s’enriqueix amb els coneixements d’altres arts, com l’escultura o la pintura, que Blanxart també emprà per aconseguir una obra sensible i coherent. Cal assenyalar, també, que la diversitat en la seva producció és deguda a la seva versatilitat artística, capaç de resoldre una gran varietat d’encàrrecs i satisfer les necessitats de múltiples clients.

En aquest marc hom identifica també el seu estil. Amb una clara formació classicista, amarat de l’esperit noucentista dels seus mestres i apassionat per la cultura italiana del Renaixement, la seva obra està impregnada d’aquests coneixements, fins al punt que se’l considera un representant del més pur esperit noucentista de la postguerra. Una obra que també evoluciona, sense perdre mai les arrels, cap a un cert Racionalisme i sintetisme en els volums i les formes. En el seu estil, però, obvia tot el que és superficial i anecdòtic, i fa prevaldre la simplicitat de les línies i l’equilibri compositiu. Amb aquestes premisses projecta unes obres que construeix amb materials i acabats d’una gran qualitat.

Analitzant la seva obra també s’observa que durant els primers anys predominen els treballs d’art sacre, atès que en acabar la guerra contra el feixisme es referen molts espais religiosos i va rebre força encàrrecs en aquest sentit, sobretot d’objectes litúrgics, elements ornamentals i embelliment d’oratoris i capelles. Posteriorment i sense abandonar mai les obres de caràcter religiós, van créixer en volum els encàrrecs per arranjar habitatges i residències particulars, projectes que compaginà amb altres propostes de caràcter institucional.

Entre els seus projectes més remarcables cal destacar, a Terrassa, el Monument a Alfons Sala, comte d’Ègara (figura 2), situat a l’edifici històric de l’Escola Industrial, que projectà el 1945 en record del benefactor local, traspassat aquell mateix any, i que s’inaugurà el 1948. Inclou el bust de Sala, obra de l’escultor Enric Monjo. També cal esmentar la Sala de Juntes del Condicionament Terrassenc (figura 3), on Blanxart intervé amb un disseny integral, per al qual concep la decoració i el mobiliari, un conjunt sobri i elegant de visible arrel toscana. Aquest és un molt bon exemple dels seus projectes d’arquitectura d’interiors, en els quals fa conviure materials i tècniques de la decoració tradicional que, amb un estricte i curós procés, estudia i elabora fins a aconseguir l’objectiu desitjat.

En l’àmbit privat, destaquen les intervencions en habitatges, des d’apartaments i pisos fins a masies i cases d’estiueig, amb treballs per a totes les estances, dels vestíbuls als rebedors, salons, sales d’estar, llars de foc, menjadors, despatxos, biblioteques, dormitoris i escales. Destaca la reforma de la Casa Terrades de Barcelona i la de Can Camp a Riells del Fai (Vallès Oriental). En el cas de les empreses, realitzà tota classe de despatxos, oficines, sales de juntes, solucions per a bancs i caixes d’estalvis, espais d’atenció al client i sales d’estar, així com arranjaments per a botigues. Cal ressaltar la decoració de les oficines de la Fàbrica Sala Badrinas, SA (1960), de Terrassa, i les oficines de Marítima del Mediterráneo (1962) i les de Fuerzas Hidroeléctricas del Segre (1962), ambdues a Barcelona.

També decora diverses capelles privades i dissenya els objectes litúrgics que les acompanyen. És remarcable la decoració per a la capella (1942) de Can Camp a Riells del Fai, així com l’oratori (1948) de Can Badiella, masia veïna de Terrassa, i l’oratori (1947) de l’Escola d’Enginyeria Tèxtil de Terrassa, els mosaics del qual, projectats per Blanxart, foren realitzats al taller terrassenc de Santiago Padrós. Altres projectes remarcables per a Terrassa són diverses obres per a la capella de les Germanes Carmelites, com l’altar major (figura 4), la custòdia o el retaule; una proposta de reforma per al presbiteri de la cripta de la parròquia de la Sagrada Família, i una de les peces més simbòliques de la ciutat: la llàntia de la catedral del Sant Esperit de Terrassa (1947), oferta al monestir de Montserrat i col·locada a la seva basílica. Pel que fa al disseny de peces de vestuari eclesiàstic, sobresurt el que va realitzar per a l’aleshores mossèn Pere Tarrés (posteriorment, beat).

Pel que fa a les arts decoratives, a banda dels dissenys d’ebenisteria i les marqueteries, els mosaics i els paviments de parquet, ceràmica o marbre amb els quals revestí els espais, Blanxart també projectà mobles, vitralls, catifes, tancaments de ferro, llums i aplics per complementar les estances. Per exemple, a finals dels anys cinquanta, col·labora amb la fàbrica Tomàs Aymat de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) en la realització de diverses catifes i és autor d’uns aparadors, de fusta però suspesos per lleugeres potes de metall, que anomenava Arca i dels quals arribà a comercialitzar diversos dissenys (figura 5). Destaca també el gran mosaic que decora la pista de ball del jardí (1945) del Gran Casino de Terrassa, que executà el mosaïcista Santiago Padrós, així com les vidrieres (1950) per a la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina de Barcelona, on utilitza com a solució econòmica uns pavesos circulars de vidre, que, distribuïts de forma geomètrica als finestrals, ofereixen un resultat força interessant.

Molts dels seus projectes eren fets a mida i sovint feu dissenys per a espais reduïts o de difícil distribució, tot buscant solucions originals per adaptar dues o tres utilitats en un únic objecte. És el cas del «llit rebatible», un mòdul que incloïa un llit plegable que, tancat, desplegava una taula i es convertia en escriptori, pensat per a les habitacions del jovent on sovint la superfície és poca i serveix, alhora, com a dormitori i habitació d’estudi.

Interessat pel paisatgisme, projectà diversos jardins amb l’objectiu, en paraules seves, «d’omplir de poesia el marc de la vida». Blanxart tenia cura de l’ordenació del terreny, que distribuïa segons l’orografia i els elements preexistents, com bancs, fonts, pèrgoles, porxos o pous. Les seves entrades per a vianants, els accessos per a vehicles, els circuits dels camins i els tancaments són sempre respectuosos amb l’entorn. A vegades ordena els jardins a partir d’un nucli central, com una casa o un xalet, que des de l’exterior esdevé una agradable benvinguda a l’edifici i, des de dins estant, un perllongament del benestar vers el món natural. Destaquen els jardins de Can Camp (1942) a Riells del Fai, els del molí des Falanitxer (1974) a Santanyí (Mallorca), els de Can Rodès (1961-1962) a Torredembarra (Tarragonès), els de la Casa Güell (1947-1959) de Vacarisses (Vallès Occidental) i els de la Vil·la Fancelli (1967) de Barcelona.

La seva passió per la història de l’art i per la música, sempre presents en la seva vida, així com la companyia de la seva esposa, ànima i vida de la llar, crearen un entorn que sempre fou un espai d’acollida i ajuda en la recerca de temes, documentació i dades per a estudis i treballs d’investigació de joves estudiants. Culte, amable i inquiet, va saber transmetre els coneixements d’una manera generosa a les noves generacions, per a les quals sentia una predilecció especial. En paraules de Francesc Fontbona, va ser «un transmissor de cultura». En aquest sentit i pel que fa a la música, Blanxart reuní setmanalment a casa seva, durant molts anys, un grup de joventut universitària interessada per la història de l’art dels sons. També com a pianista notable, gran improvisador i compositor constant, des dels anys cinquanta organitzava regularment concerts i trobades musicals amb programes encapçalats pel lema «Hores de música i amistat», unes vetllades culturals privades en què músics i cantants interpretaven lieds i ell mateix hi estrenà diverses de les seves composicions. Aquesta era una activitat que mantenia la normalitat catalana en uns moments en què, durant el franquisme, predominava la imposada uniformitat cultural. Molts dels allí presents han tingut un paper actiu en la vida cultural del país, com el gran wagnerià Antoni Ribera, David Padrós, Antoni Ros Marbà, Salvador Mas, Josep Pons, Jordi Savall o Roger Alier, entre d’altres. També, de tots ells i per damunt de tot, gaudí de l’amistat, que el mateix Blanxart definí com «un dels plaers més grans de la vida».

L’any 2007, el Centre Cultural Caixa Terrassa li dedicà l’exposició retrospectiva «Eduard Blanxart. Disseny i decoració entre 1939 i 1983», i per a l’ocasió es programà un concert, el 18 d’octubre, basat íntegrament en obres compostes per ell i interpretades per artistes del seu cercle d’amistats. L’any 2008 publicà el llibre Antoni Ribera, dedicat al mestre, compositor, director d’orquestra i un dels principals músics wagnerians de Catalunya, de qui era parent. Pels seus mèrits professionals i per haver donat aquella continuïtat cultural quan el país més ho necessitava, l’any 2012 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi. El 2014 va morir al seu domicili de Barcelona, per causes naturals, quan estava a punt de fer noranta-nou anys.

Poc temps després, seguint la voluntat de Blanxart, la seva vídua, Teresa Granell, va donar el seu fons documental professional, format per 421 documents d’interiorisme i disseny (plànols, croquis, esbossos i altres documents de treball), així com la seva col·lecció d’art, formada per 341 peces, a la ciutat de Terrassa.

Obra

Art religiós

Altar major de l’actual catedral de Terrassa (projecte no realitzat; 1939); capella (1939), objectes per al culte (1940) i altar major (1955) de la capella de les Germanes Carmelites (Terrassa); capella, decoració general i objectes per al culte de Can Camp (1942, Riells del Fai); capella, decoració general i objectes per al culte del Mas d’en Guerra (1942, Vilafranca del Penedès); capella, decoració general i objectes per al culte de les Escoles Pies (1943, Caldes de Montbui); custòdia (1946), calaixera i confessionaris (c. 1951), bandera, terns amb casulles, dalmàtiques i tunicel·la per a la sagristia de la catedral del Sant Esperit de Terrassa (1941-1953, Terrassa); oratori de l’Escola d’Enginyeria Tèxtil (1947, Terrassa); llàntia de la catedral del Sant Esperit de Terrassa (1947, basílica de Nostra Senyora de Montserrat); projecte de capella del Santíssim de la parròquia de Sant Pere (1947, Terrassa); oratori de Can Badiella (1948, Terrassa); reforma del presbiteri i la cripta de la parròquia de la Sagrada Família (1953, Terrassa); sagrari i capella del Santíssim de la parròquia de Martorell (1965, Martorell).

Arts decoratives

Mosaic de la pista de ball del jardí del Gran Casino (1945, Terrassa); vidrieres de la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina (c. 1950, Barcelona); moble per a una col·lecció d’encenedors (1952, Barcelona, col·lecció particular); diversos dissenys per a mobles Arca (1939-1980).

Arquitectura d’interiors

Reforma de Can Camp (1942, Riells del Fai); Monument a Alfons Sala, comte d’Ègara (1945, Escola Industrial de Terrassa); botiga de catifes (1945, Terrassa); estand per a la Fira de Mostres (1950, Benicarló); Sala de Juntes del Condicionament Terrassenc (1953, Terrassa); dormitori de la Casa Mallol (1959, la Garriga); reforma de la Casa Terrades (1960, Barcelona); oficines per a la Fàbrica Sala Badrinas, SA (1960, Terrassa); oficines per a Marítima del Mediterráneo (1962, Barcelona); oficines per a Fuerzas Hidroeléctricas del Segre (1962, Barcelona).

Disseny de jardins

Jardins de Can Camp (1942, Riells del Fai); jardins de la Casa Güell (1947-1959, Vacarisses); jardins de Can Rodès (1961-1962, Torredembarra); jardins de la Vil·la Fancelli (1967, Barcelona); jardins del molí des Falanitxer (1974, Santanyí).

Exposicions

Terrassa, Centre Cultural Caixa Terrassa, «Eduard Blanxart. Disseny i decoració entre 1939 i 1983» (Caixa Terrassa, 2007).

Bibliografia

Pilar Vélez, «De les arts decoratives a les arts industrials», a Art de Catalunya, vol. IV: Arts decoratives, industrials i aplicades (Barcelona, L’Isard, 2000, p. 262); Rossend Casanova i Núria Gil, Eduard Blanxart. Una vida dedicada a l’art. Disseny i decoració entre 1939 i 1983 (Terrassa, Centre Cultural Caixa Terrassa, 2007); Santi Palos, «Terrassa descubre al artista Eduard Blanxart» (Diari de Terrassa, 2007); Santi Palos, «La exposición de Eduard Blanxart constata el rigor noucentista que preside sus obras» (Diari de Terrassa, 29 setembre 2007, p. 40); Félix Riaza, «Elegancia artística de Eduard Blanxart» (Diari de Terrassa, 11 octubre 2007); Sergi Doria, «Las interioridades de Blanxart» (ABC. Catalunya, 15 octubre 2007); Naila Vázquez, «El hombre renacentista» (La Vanguardia. Culturals, 17 octubre 2007, p. 21); Santi Palos, «Un concierto para descubrir la obra musical de Eduard Blanxart» (Diari de Terrassa, 18 octubre 2007, p. 24); Santi Palos, «La Sala de Condicionament es la pieza más noucentista que queda en Terrassa» (Diari de Terrassa, 2007); Pilar Vélez, «Un noucentista del segle XXI» (Diari de Terrassa, 2007); Eduard Blanxart i Pàmies, Antoni Ribera (Barcelona, Infiesta, 2008); A. A. «Eduard Blanxart presenta la biografia del mestre Antoni Ribera» (Revista Musical Catalana, suplement ESMUC, núm. 316, 2011, p. 3); Carles Batalla, «El plaer més gran de la vida és fer estimar allò que hom estima» (en línia; Naciódigital.cat, 23 maig 2012 [consulta: 3 novembre 2023]); Marc Lemonche-Coll, «Mor l’interiorista i músic Eduard Blanxart» (El Punt Avui, 29 octubre 2014, p. 35); Rossend Casanova, «El plaer de l’amistat» (La Vanguardia, 30 octubre 2014, p. 29); Laura Massallé, «El Museu de Terrassa recibe 341 piezas artísticas de Blanxart» (en línia; Diari de Terrassa, 28 octubre 2015 [consulta: 3 novembre 2023]); Rossend Casanova, «Les arts decoratives i el disseny industrial», a Aleix Catasús i Bernat Puigdollers (dir.), Art i cultura de postguerra. Barcelona 1939-1962 (Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Àmbit, 2018, p. 312).

Rossend Casanova i Mandri
Informaciķ sobre l'autor

Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans - Museu Nacional d'Art de Catalunya

IEC

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. diccionari.artistes@correu.iec.cat - Informació legal

MNAC

Palau Nacional, Parc de Montjuīc, s/n, 08038 Barcelona. Telèfon +34 936 22 03 60. Contacte - Informació legal

Amb el suport de

Diputació de Barcelona

Amb la col·laboració de

Museu de Montserrat

Museu de Montserrat