Lluís Bonnín i Martí va ser un dels il·lustradors i dibuixants més importants del Modernisme, conegut especialment per la seva participació en el llibre Boires baixes (1902). Tanmateix, la seva tasca com a il·lustrador de revistes també va resultar destacada. Podem definir el seu estil com a eclèctic, personal i, de vegades, originalíssim. Eliseu Trenc considera que la seva obra és única a Catalunya, malgrat no haver assolit el mateix reconeixement que la d’altres artistes gràfics modernistes. Aquest fet es troba condicionat principalment per dos factors: primer, per l’escàs coneixement que fins fa relativament poc teníem sobre la seva vida i la seva obra en general, i, segon, per la brevetat del període d’activitat professional exercit a Barcelona (entre el 1894 i el 1902). Aquest darrer any s’establiria definitivament a Niça i efectuaria un gir en la seva praxi artística: des d’aleshores, es dedicà principalment a l’orfebreria.
Bonnín va néixer el 28 d’abril de 1873 al número 19 del carrer de la Tapineria de Barcelona. Provenia d’una família d’artistes: tres dels seus germans estaven relacionats amb el món artístic i musical, i el seu pare regentava un taller d’orfebreria, atès que formava part d’una destacada nissaga de joiers, d’origen mallorquí. Aquesta primera formació de Bonnín a l’obrador familiar sens dubte influiria en la seva producció artística pel que fa a l’adopció de determinades traces estilístiques i d’un veritable treball de filigrana. Per tal de continuar amb el seu aprenentatge, Bonnín va formar-se com a dibuixant a l’Escola de Llotja.
La trajectòria professional de l’artista es va engegar l’any 1894, quan va començar a col·laborar com a il·lustrador en algunes de les principals revistes de l’època, com ara Hispania, Pèl & Ploma, Barcelona Cómica, Madrid Cómico, Catalònia, L’Esquella de la Torratxa o La Ilustración Artística. Tanmateix, hi ha dibuixos que daten de l’any 1892, com un de dedicat al crític Raimon Casellas, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC; figura 1). En un sentit general, Bonnín manifesta un estil heterogeni a través de les seves representacions, en consonància amb l’eclecticisme que predominava a les publicacions que il·lustrava. Així, la seva estètica oscil·la entre el costumisme més convencional, un realisme de caràcter picant, caricaturesc i humorístic —tot influït per les representacions satíriques de les revistes franceses (figura 2)— i un simbolisme fantasiós i delirant, que constitueix la seva aportació més original i connecta amb les il·lustracions d’Aubrey Beardsley (figura 3). A l’època, el crític Casellas destacava el fet que Bonnín, posseïdor «d’una imaginació fogosa, desencantada», transitava entre «la caricatura més grotesca» i els «lirismes més exaltats». Pel que fa als aspectes iconogràfics, aquests també eren força heterogenis: o bé els dibuixos s’adequaven al contingut de les narracions que il·lustrava o bé tractaven temes socials d’actualitat o bé expressaven fantasies de caràcter medievalista, de difícil interpretació.
Aquesta trajectòria es va completar amb la participació de Bonnín en diversos certàmens celebrats a la Ciutat Comtal. El primer va ser la Segona Exposició del Cercle Artístic, inaugurada a la Sala Parés el 17 de març de 1896, on exhibí obra juntament amb els integrants de la Colla del Safrà: Ramon Pichot, Isidre Nonell, Ricard Canals, Joaquim Mir o Juli Vallmitjana. També va participar en diverses edicions de l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques, organitzades per l’Ajuntament durant els anys 1896 i 1898, en la primera de les quals va obtenir una menció honorífica. L’any 1897, a més a més, va exhibir diverses obres (olis, aquarel·les i dibuixos) a l’exposició organitzada a la Sala Gran del local d’Els Quatre Gats i a la XIV Exposició Extraordinària de Belles Arts, celebrada a la Sala Parés. Tanmateix, la màxima consideració li arribaria a través de la seva única exposició individual, inaugurada el mes de maig del 1902 al saló de la casa del moblista Josep Ribas. En aquesta ocasió, l’artista va exhibir els originals dels dibuixos que havia elaborat per a decorar el llibre Boires baixes, a més d’altres representacions. La revista Pèl & Ploma li va dedicar un número especial el febrer d’aquell mateix any, mesos abans de la publicació del volum. Caldria esperar bastants anys, fins al 1973, perquè se celebrés una altra exposició individual de l’obra de Bonnín, organitzada pel Reial Cercle Artístic de Barcelona a fi de commemorar el centenari del seu naixement.
Sens dubte, Boires baixes constitueix una obra significativa del Modernisme català, ja que exemplifica perfectament el concepte wagnerià d’art total. Editat per la impremta Oliva de Vilanova i la Geltrú (Garraf) el 1902, hi van col·laborar alguns dels artífexs destacats del moment. A banda de Bonnín com a il·lustrador, hi participaren Josep Maria Roviralta, com a autor del text i conductor del projecte, i Enric Granados, com a compositor de la partitura que incorpora el llibre. Anys abans, Bonnín ja havia reflectit la seva relació amb l’àmbit musical, arran de la seva col·laboració en la col·lecció «Cançons Catalanes Harmonisades per Enric Morera», en què va il·lustrar el ballet popular La mala nova (1898). El gènere literari en què s’emmarca Boires baixes és el poema en prosa o poema simfònic, un gènere que havia assolit un extraordinari desenvolupament en la Barcelona del tombant de segle. L’obra ens trasllada a un món oníric de contes de fades i de llegendes, amb un cavaller d’inspiració artúrica, una princesa i una bruixa com a protagonistes arquetípics. Immersos en una suggestiva atmosfera, els acompanyen les boires, les quals constitueixen simbòlicament el leitmotiv de la història i són fruit dels somiejos del jove. Bonnín va expressar aquí la seva estètica més personal, a través d’un traç recarregat i ondulant que connecta amb l’arabesc i el decorativisme de l’art nouveau. Les boires, executades amb una filigrana fina i nerviosa, deutora de la seva habilitat com a orfebre, semblen urpes que envolten els protagonistes i els empresonen en un món delirant de malsons (figura 4). L’horror vacui i la monocromia de les escenes ens recorden l’univers malaltís de Beardsley. Alexandre Cirici descriu aquest estil de manera molt suggeridora:
Los dibujos de este libro, tirados a veces en negro encima de manchas de color liso, otras en ocre dorado, están dominados por las sinuosidades japonizantes de la estilización lineal de la niebla, que se enrosca con los sensualísimos cuerpos de mujer de cabellera desatada y caras extáticas o desorbitadas, con los arcaicos caballeros armados y enjoyados con los campos de lirios, adormideras, rosas, chopos y cipreses, con los edificios góticos y los surtidores, todo ello retorcido y trémulo, recargado de una manera preciosista, con detalles que revelan la mano del orfebre, que por estos primores olvidó su antigua manera, angulosa, rota y nerviosa.
Cal dir que molts dibuixos de Bonnín es troben en col·leccions privades i s’han posat a la venda en subhastes. Ben pocs es troben en institucions públiques, com ara l’esmentat anteriorment que es conserva al MNAC i, també, Davant del mirall (c. 1898-1900; figura 5), que pertany al Museu del Cau Ferrat, de Sitges (Garraf). En aquests dibuixos podem observar, tal com passa en les revistes, un eclecticisme estètic que oscil·la entre un traç angulós i caricaturesc, una composició d’influència japonitzant —com veiem en la figura 5— i un simbolisme molt singular, que no manté cap paral·lelisme amb el d’altres artistes modernistes, a excepció d’Adrià Gual. Josep F. Ràfols reconeixia en un article que Bonnín era un artista «que ha marcat, com ben pocs, aquella renovadora intromissió del Simbolisme en les arts catalanes».
Cap al 1900, Bonnín va iniciar un viatge per Itàlia, que el va conduir fins a Niça, on es va establir de manera definitiva el 1902. Un dels articles publicats a l’esmentat número de Pèl & Ploma, signat amb un pseudònim Z, ens explica que Bonnín va decidir recórrer les ciutats de la Toscana italiana per tal de resseguir l’obra del seu admirat orfebre i escultor renaixentista Benvenuto Cellini (Florència, 1500-1571), tot dedicant-se a l’orfebreria i també a dibuixar. En un moment donat, l’artista va decidir marxar cap a la costa mediterrània i s’acabà establint a Niça, fascinat pels sumptuosos palaus de la costa. Resulta difícil esbrinar els veritables motius d’aquesta decisió, però crida l’atenció no només que decidís emigrar a França just en el moment del seu màxim reconeixement, sinó que, a més a més, dugués a terme un gir significatiu en la seva trajectòria en convertir l’ofici de l’orfebreria —especialment el disseny de joies i metalls preciosos— en la seva principal activitat professional. Això no obstant, no va abandonar del tot la seva tasca com a dibuixant. En arribar a Niça, va entrar a treballar a l’obrador d’un joier de la ciutat i, amb el temps, va acabar fent-se càrrec del negoci familiar i es va casar amb la filla de l’amo del taller, Louise Bois, amb qui va tenir una única filla, Georgette. Aquesta etapa en terres franceses és encara força desconeguda. Bonnín va deixar d’exposar a Barcelona i de col·laborar en les publicacions catalanes, la qual cosa va contribuir al desconeixement posterior de la seva figura. Tornaria a Barcelona, a veure la família, en dues ocasions: primer, en esclatar la Primera Guerra Mundial i, després, l’any 1934, en una visita que, en general, va resultar una mica decebedora. Com explica Enric Jardí, «no s’havia pogut revifar, com volia, el caliu de les amistats sorgides en l’establiment d’Els Quatre Gats, l’atmosfera que, en la llunyania del temps i de l’espai, recordava amb tendresa. Per desgràcia, bona part dels vells companys eren morts i altres dispersos pel món». No s’ha pogut esbrinar encara la data exacta de la seva mort: la historiografia únicament apunta que es va produir l’any 1964. En tot cas, el fet de no produir-se un retorn definitiu a Catalunya provocà, com apunta Josep M. Cadena, que Bonnín romangués com un personatge perdut en la nostra història. L’esmentat homenatge que li dedicaria l’any 1973 el Reial Cercle Artístic de Barcelona va ser una de les primeres iniciatives que es van dur a terme per recuperar-lo.
Dones parisenques (1892, Museu Nacional d’Art de Catalunya); il·lustracions de «Drama en el desierto», de Santiago Iglesias, a Barcelona Còmica (núm. 38, setembre 1894, p. 6-7); il·lustració El vino catalán a Barcelona Còmica (núm. 40, octubre 1895, p. 8); il·lustració Entre criadas a La Esquella de la Torratxa (núm. 887, gener 1896, p. 23); il·lustració Neguit de mamà aspirant a sogra a Almanach de La Esquella de la Torratxa (1896, p. 64); Dones en un parc (1897, Museu Nacional d’Art de Catalunya); il·lustració de La mala nova (Barcelona, L’Avenç, 1898, col·l. «Cançons Catalanes Harmonisades per Enric Morera»); il·lustració Cleopatra a Madrid Cómico (núm. 779, gener 1898, p. 12); il·lustracions de «La llar apagada», de Jaume Massó i Torrents, a Catalònia (núm. 5, abril 1898, p. 87-89); il·lustració Misa de Ramos a La Ilustración Artística (núm. 883, novembre 1898, portada); il·lustració Las modernistas a Madrid Cómico (núm. 821, novembre 1898, p. 11); Davant del mirall (c. 1898-1900, Museu del Cau Ferrat); il·lustració Procesión de mayo a Hispania (núm. 30, maig 1900, p. 30); il·lustració Tres edades a Hispania (núm. 70, gener 1902, p. 7); il·lustracions de Boires baixes, de Josep Maria Roviralta (Vilanova i la Geltrú, Oliva, 1902); il·lustració Cafè concert, de tarda a Pèl & Ploma (núm. 85, febrer 1902, p. 271); il·lustració Fris a Pèl & Ploma (núm. 85, febrer 1902, p. 272).
