iec  mnac

Diccionari d'artistes

catalans, valencians i balears

Diccionari d'artistes

Presentació Crèdits Matèries



A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Josep Cardona i Furró

Barcelona (Barcelonès), 30-7-1878 - Moià (Moianès), 23-10-1922

Art del segle XIX  Art del segle XX  Escultura del segle XIX  Escultura del segle XX  Modernisme  Noucentisme 


Obra - Obres destacades - Exposicions - Bibliografia


Josep Cardona i Furró és un artista que s’ha de situar dins de la segona generació d’escultors modernistes, que es va desenvolupar durant els darrers anys del segle XIX i la primera dècada del segle XX. Aquest període postmodernista es va caracteritzar per la recerca d’una renovació estètica, allunyada de l’idealisme i del simbolisme anteriors, i va optar per una temàtica més compromesa amb els sectors més desvalguts de la societat. En van formar part, entre d’altres, els escultors Pau Gargallo, Ismael Smith, Manolo Hugué, els germans Miquel i Llucià Oslé, Emili Fontbona i Enric Casanovas.

Josep Cardona va néixer al segon pis del número 1 del carrer d’Escudellers Blancs de Barcelona, corresponent al domicili familiar del matrimoni format per Josep Cardona i Llúcia Furró. La seva formació acadèmica es produí a l’Escola de Belles Arts de Llotja de Barcelona des del curs 1889-1890 fins al 1896-1897, en què cursà estudis d’ensenyaments menors i superiors de pintura, escultura i gravat. En les mateixes dates, el seu germà Santiago estudiava també en aquesta escola, tot i que després no es va dedicar al món artístic. Josep Cardona, quan encara era estudiant de Llotja, va presentar les seves primeres obres a exposicions col·lectives organitzades per l’Ajuntament de Barcelona. La primera vegada fou el 1894 a la II Exposició General de Belles Arts de Barcelona, i la segona, dos anys després, a la III Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona.

Els dos germans Cardona van coincidir a Llotja amb Pablo Picasso, amb qui van compartir taller l’any 1899. Aquest estudi estava situat en el mateix edifici on vivia la família Cardona a Ciutat Vella. Es tractava d’un local amb un ambient polifacètic, que Josep Palau i Fabre, en el seu llibre Picasso i els seus amics catalans (1971), apuntava que era freqüentat per pintors, escultors, músics i cantants. Fruit del temps en aquest espai creatiu, Picasso retratà Josep Cardona en dibuixos i pintures a l’oli, alguns conservats al Museu Picasso de Barcelona i d’altres en col·leccions privades internacionals. En aquells moments, Josep Cardona participava en les tertúlies d’Els Quatre Gats. A més, com a resultat de la seva vida social i artística, fou soci de les institucions artístiques més actives a la Barcelona de finals del segle XIX i les primeres dècades del segle XX. Va participar com a membre d’aquestes entitats en les exposicions organitzades pel Cercle Artístic de Sant Lluc, la Societat Artística i Literària de Catalunya —Cardona fou el primer escultor que en va ser membre— i el Reial Cercle Artístic de Barcelona, que va comptar entre la seva col·lecció amb unes quantes escultures de l’artista. Durant aquells primers anys de la seva carrera, Cardona va realitzar una sèrie d’obres que, segons Carlos Reyero i Mireia Freixa, estan relacionades amb les tendències expressionistes de finals del segle XIX a Catalunya.

Un cop finalitzats els estudis a l’Escola de Belles Arts de Llotja, Josep Cardona i Furró va marxar a París (França) fins al 1909, període que correspon a la primera estada fora de la seva ciutat natal. La capital francesa era el destí europeu predilecte dels joves artistes de l’època. Durant aquests anys, va residir en una zona pròxima al barri bohemi de Montmartre i es va relacionar amb altres artistes coetanis, com ara Pablo Picasso, Carles Casagemas, Manuel Pallarès i Francesc d’Assís Soler.

A París, la ciutat per excel·lència de l’art, Josep Cardona va tenir l’oportunitat de veure les obres d’escultors reconeguts, que van esdevenir els seus referents. Aquest panorama li va permetre rebre les influències de l’escultura moderna imperant i definir el seu estil en els gèneres en què s’especialitzarà —el retrat i el costumisme— tot seguint l’avantguarda de l’escultura europea del període. En general, l’obra de Josep Cardona es distingeix per un modelatge a manera d’esbós, de gust impressionista, molt influïda pel treball de l’escultor italià d’origen rus Pavel Troubetzkoy. Cardona va ser, per damunt de tot, un gran retratista, gènere que el va consagrar com un destacat escultor. Els seus retrats són generalment estatuetes de cos sencer, de petites dimensions i foses al bronze, que semblen esbossades. Joaquín Ciervo va ser el primer a apuntar una similitud entre el traç dels retrats de Cardona i els retrats dibuixats al carbonet de Ramon Casas. Malgrat aquesta sensació d’improvisació, són figures molt naturalistes, ja que Cardona es preocupà per mostrar els trets i la personalitat de les persones retratades, les quals es reconeixen amb facilitat. Cardona va retratar els personatges més il·lustres de la seva època; destaquen, entre d’altres, el rei Alfons XIII, el polític Domènec J. Sanllehy, l’escriptor Benito Pérez Galdós, el pintor Josep Maria Vidal-Quadras, el compositor Enric Morera o el guitarrista Miquel Llobet. Entre les dames, remarquem les figures de la soprano Maria Barrientos, de la col·leccionista Maria Regordosa o de la Mlle. Parade (figura 1). Cardona també va elaborar moltes obres de caràcter costumista, en particular sobre el món del treball, que tanta acceptació van tenir a Europa durant les darreres dècades del segle XIX i començaments del XX, amb la figura del belga Constantin Meunier com a gran protagonista. No obstant això, els treballadors de Josep Cardona són més propers als que en el seu moment va fer el francès Aimé-Jules Dalou, el qual els tractava d’una manera més individualista que no pas Meunier. Obres com, per exemple, el Jornaler (figura 2) o bé l’Espigoladora (figura 3) són una bona mostra del naturalisme emprat per Cardona. També tenim un exemple de la representació de la força animal en el treball del camp amb La pitrada (figura 4). 

A París, Josep Cardona va ser un participant assidu en diverses exposicions, en les quals va exhibir escultures dels dos gèneres que conreà. La seva obra va formar part dels Salons Oficials de la Société des Artistes Français, que se celebraven al Grand Palais, entre el 1901 i el 1908 (a excepció del 1904); a l’edició del 1906 fou premiat amb una menció honorífica. Cal destacar que Cardona va ser un dels pocs escultors catalans que exhibí obres en els Salons dels primers anys del segle XX, en els quals només va coincidir amb Miquel Blay i Josep Clarà. Obra seva també va ser present en altres mostres celebrades a París, com ara el Salon du Champ de Mars de la Société Nationale des Beaux-Arts del 1903 i els Salons d’Automne entre el 1904 i el 1906. 

El coneixement après a París es va fer palès en l’èxit aconseguit a les exposicions celebrades a Barcelona. A finals del 1908 participà en una exposició col·lectiva a la Sala Parés, de la qual també formà part el pintor Laureà Barrau. La seva primera exposició individual se celebrà a la galeria del Faianç Català de Barcelona el 1909. Cardona exposà una sèrie de petites estàtues que eren retrats de personatges coneguts per la societat barcelonina, com ara l’industrial i mecenes Eusebi Güell i Bacigalupi (figura 5) o l’artista polifacètic Alexandre Soler i Marye, a més d’altres retrats de personalitats de les elits benestants i culturals del moment. La mostra va tenir molt bona acollida per part de la crítica i el públic, la qual cosa va reafirmar Josep Cardona com un escultor reconegut dins del món artístic. Així ho demostra el fet que el mateix any va rebre l’encàrrec de retratar el dramaturg i poeta Àngel Guimerà, amb motiu de l’homenatge popular que li va retre Barcelona. L’escultura està situada a la plaça de Sant Josep Oriol de la Ciutat Comtal, tot i que es tracta de l’ampliació que va fer l’escultor Josep M. Codina i Corona el 1982 a partir del model original de Cardona. Un altre monument que forma part del paisatge urbà de la ciutat de Barcelona és el que es va erigir en honor del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, situat als jardins de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona, al passeig de la Vall d’Hebron, des de la seva inauguració l’any 2002. 

Després de la seva estada a París, Josep Cardona, com altres artistes catalans, es va embarcar cap a la República Argentina, que en aquells moments es preparava per a festejar el centenari de la seva independència (1910), amb la consegüent demanda de monuments commemoratius. Hi va residir des del 1909 fins al 1918, si bé durant aquest temps va viatjar en alguna ocasió a Barcelona. La seva producció a l’Argentina es distingí sobretot per la realització de monuments de gran envergadura: el dedicat al general San Martín, a la ciutat del mateix nom (província de Buenos Aires); el del general Pedernera, a Villa Mercedes (província de San Luis); el del polític i escriptor Domingo Faustino Sarmiento, a la ciutat de Corrientes, i el mausoleu de Marco Avellaneda, al cementiri de La Recoleta, a Buenos Aires. També realitzà nombrosos retrats.

De la relació de Cardona amb l’Argentina en tenim un altre testimoni, però aquesta vegada a Barcelona. Es tracta d’una reproducció de la Victòria de Samotràcia, amb marbre de Carrara, encarregada per Alberto I. Gache, cònsol de la República Argentina a Barcelona entre el 1911 i finals del 1919, al seu amic Josep Cardona. L’escultura no es conserva, però queden com a testimonis imatges publicades en revistes de l’època, així com els versos que Rubén Darío va dedicar a aquesta obra després de visitar la seu del consolat, que en aquella època estava situat en un dels pisos de la Casa Milà, al passeig de Gràcia de Barcelona.

Quan Cardona retornà a Espanya, va alternar la seva residència entre Barcelona i Madrid. A la capital espanyola va gaudir d’un gran èxit com a retratista. Entre les personalitats que va retratar hi havia polítics, membres de l’aristocràcia, intel·lectuals i artistes.

Durant els últims anys de la seva vida, la influència d’Aristides Maillol i el Noucentisme artístic es va fer evident en la seva obra, fet que va marcar un indici de canvi en la seva trajectòria artística, tot i que hem d’assenyalar que mai no va abandonar la seva tradicional manera d’esculpir. Les seves darreres obres, com ara Pentinant-se (1919) i La noia del càntir (1921), destaquen per les superfícies llises i polides, pròpies de les noves tendències noucentistes i basades en el classicisme mediterrani.

Cardona va morir a Moià el 23 d’octubre de 1922, a l’edat de quaranta-quatre anys, a causa d’una malaltia greu. En aquells moments, Josep Cardona es trobava en un moment àlgid de la seva carrera i era molt ben considerat dins els cercles de l’escultura catalana de la seva època. Com a prova d’aquest reconeixement per part dels seus companys de professió, el Reial Cercle Artístic de Barcelona i la Societat Artística i Literària de Catalunya van organitzar l’any 1923 una exposició pòstuma en honor del seu il·lustre soci, que tingué lloc a la sala d’exposicions dels magatzems El Siglo, de Barcelona. Així mateix, el seu amic, escriptor i crític d’art Joaquim Ciervo i Paradell li dedicà un article monogràfic pòstum a l’Anuari de les Arts Decoratives del mateix 1923.

L’escultor català Josep Cardona i Furró va tenir èxit i reconeixement en vida, tant dins com fora de les nostres fronteres, i fou l’autor d’una extensa producció artística. La mort sobtada no ens permet saber si s’hagués decantat firmament pel Noucentisme, com ho van fer altres escultors de la seva generació, com Enric Casanovas i Manolo Hugué, que van esdevenir figures importants del moviment. Va ser a partir de la seva mort, quan es va anar desdibuixant la seva figura en la historiografia, que va caure pràcticament en l’oblit fins a principis del segle XXI, quan es va començar a recuperar.

Obra

Innocència (c. 1896, no localitzada); Retrat de Miquel Llobet (1900, Museu de la Música de Barcelona); Picapedrer (c. 1900, no localitzada); Retrat de Francesc Ferrer i Guàrdia (1902, col·lecció particular); Retrat d’Eusebi Güell (c. 1903, no localitzada); Chiffonnier (c. 1904, no localitzada); Al tornar del treball (c. 1904, no localitzada); Retrat de Mlle. Parade (c. 1904, no localitzada); Segadora (1906, no localitzada); Retrat d’Alfons XIII (c. 1906, no localitzada); Retrat de Domènec J. Sanllehy (1907, Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); Terrassier (c. 1907, no localitzada); Espigoladora (c. 1907, no localitzada); Viejo bohemio (c. 1907, no localitzada); Retrat de Ramon Picó i Campanar (1908, MNAC); Retrat d’Àngel Guimerà (se’n conserven dues còpies; 1909, MNAC i Museu de les Arts Escèniques); Retrat de Josep Bertrand i Musitu (1909, col·lecció Bertrand de Caralt); La pitrada (1909, MNAC); Retrat d’Alexandre Soler (c. 1909, no localitzada); Retrat de la senyoreta Regordosa (c. 1909, no localitzada); Retrat de Dorotea Soulan de Clarió (c. 1910, no localitzada); Retrat de Joseph Artal (c. 1910, no localitzada); Dama sentada (c. 1910, Fundación Amyc de Madrid); Monumento a Sarmiento (1911, Corrientes, Argentina); Monumento al general San Martín (1912, San Martín, Argentina); Monumento al general Pedernera (1912, Villa Mercedes, Argentina); mausoleu de Marco Avellaneda (1912, cementeri de La Recoleta, Buenos Aires, Argentina); Retrat d’Enric Morera (c. 1912, Museu de la Música de Barcelona); Retrat de Benito Pérez Galdós (1915, no localitzada); Retrat d’Echegaray (c. 1917, no localitzada); Maternitat (1918-1920, MNAC); Pentinant-se (1919, MNAC); Retrat del comte de Fígols (c. 1919, no localitzada); La nena de la trena (c. 1920, no localitzada); La noia del càntir (1921, MNAC); Retrat de J. Vidal-Quadras (c. 1922, col·lecció particular); Retrat del Dr. Andreu (c. 1922, no localitzada); Jornaler (no localitzada); Aguador (Museo Art Nouveau y Art Déco - Casa Lis de Salamanca); Retrat de Francesc Matheu (Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona); Retrat de Francesc Cambó (no localitzada); Retrat de Joaquim Ciervo (col·lecció particular); Retrat de Maria Barrientos (no localitzada).

Obres destacades

Exposicions

Exposicions col·lectives

II Exposició General de Belles Arts de Barcelona (Barcelona, 1894); III Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona (Barcelona, 1896); III Exposició del Cercle de Sant Lluc (Sala Parés, Barcelona, 1897); Salon Officiel de la Société des Artistes Français (París, 1901-1903 i 1905-1908); Salon de la Société Nationale des Beaux-Arts (París, 1903); Salon d’Automne (París, 1904-1906); V Exposició Internacional de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona (Barcelona, 1907); Sala Parés (Barcelona, 1908, 1916 i 1917); Exposició de Retrats i Dibuixos Antics i Moderns de Barcelona (Barcelona, 1910); I Exposición Nacional de Arte (Buenos Aires, 1911); Exposició General d’Art (Reial Cercle Artístic, Barcelona, 1915); Exposición Nacional de Pintura, Escultura y Arquitectura de Madrid (Madrid, 1917); Exposició d’Art de Barcelona (Barcelona, 1918, 1919, 1921 i 1922); Exposition de Peinture Espagnole Moderne (París, 1919); Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid (Madrid, 1920 i 1922). 

Exposicions individuals

Exposició (Galeria del Faianç Català, Barcelona, 1909).

Exposicions pòstumes

Exposició d’Art de Barcelona (Barcelona, 1923); exposició (El Siglo, Barcelona, 1923); Exposició Commemorativa del XXV Aniversari de la Fundació de la Societat Artística i Literària de Catalunya (Sala Parés, Barcelona, 1926); exposició (Galeries Laietanes, Barcelona, 1928).

Bibliografia

Monografies

Fàtima López i M. Àngels López, «Josep Cardona i Furró (1878-1922) y las influencias europeas en su obra», a Cristina Rodríguez i Irene Gras (ed.), Modern sculpture and the question of status (Barcelona, Universitat de Barcelona, 2018, p. 232-245); Fàtima López i M. Àngels López, «El escultor Josep Cardona i Furró (1878-1922): del elogio de la crítica a la invisibilidad museística», a Vicenç Furió i Nuria Peist (ed.), Arte y olvido. Teorías y trayectorias artísticas (1850-1950) (Barcelona, Universitat de Barcelona, 2022, p. 109-129).

Obres de referència

Joaquín Ciervo, «Escultura moderna: V. Navarro - J. Cardona - M. y L. Oslé», a Escultura decorativa i estatuària de Barcelona, vol. III (Barcelona, M. Bayés, 1921, p. 38-41); Alberto I. Gache, Corazones y cerebros (Barcelona, Juan de Gasso, c. 1924, p. 247-250); Feliu Elias, L’escultura catalana moderna, vol. II: Els artistes (Barcelona, Barcino, 1928, p. 50-51); Alexandre Cirici, El arte modernista catalán (Barcelona, Aymá, 1951, p. 177 i 183); Josep Francesc Ràfols, Diccionario biográfico de artistas de Cataluña. Desde la época romana hasta nuestros días, vol. I (Barcelona, Millá, 1951, p. 216-217); José Manuel Infiesta, «Escultura», a José Manuel Infiesta (dir.), Modernisme a Catalunya, vol. I: Arquitectura, escultura i literatura (Barcelona, Nou Art Thor, 1981, p. 216); Francesc Fontbona i Francesc Miralles, Història de l’art català, vol. VII: Del Modernisme al Noucentisme. 1888-1917 (Barcelona, Edicions 62, 1985, p. 134 i 139); Carlos Reyero i Mireia Freixa, Pintura y escultura en España 1800-1910 (Madrid, Cátedra, 1995, p. 405 i 419); Emmanuel Bénézit, Dictionnaire des peintres sculpteurs dessinateurs et graveurs, vol. III (París, Gründ, 1999, p. 231); Teresa Camps, «L’escultura postmodernista», a Francesc Fontbona (dir.), El Modernisme, vol. IV: Les arts tridimensionals. La crítica del Modernisme (Barcelona, L’Isard, 2003, p. 50, 52 i 59); Mercè Doñate, «L’escultura de col·leccionisme», a Francesc Fontbona (dir.), El Modernisme, vol. IV: Les arts tridimensionals. La crítica del Modernisme (Barcelona, L’Isard, 2003, p. 28); Josep Palau i Fabre, Picasso i els seus amics catalans (Barcelona, Galàxia Gutenberg i Cercle de Lectors, 2006, p. 68-69); Mònica Maspoch, Galeria d’autors. Ruta del Modernisme (Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2008, p. 61); Esther Alsina Galofré, La Societat Artística i Literària de Catalunya, 1897-1935 (Bellaterra et al., Universitat Autònoma de Barcelona et al., 2021); «Josep Cardona i Furró», a L’Enciclopèdia.cat (en línia; Barcelona, Enciclopèdia Catalana [consulta: 28 de juny 2023]).

Articles

Forma (núm. 4, maig 1904, p. 159-160); Ilustració Catalana (núm. 79, 4 desembre 1904, p. 806-807); Ilustració Catalana (núm. 290, 20 desembre 1908, p. 825); «Les escultures d’en Cardona» (Ilustració Catalana, núm. 314, 6 juny 1909, p. 328-329); Ilustració Catalana (núm. 331, 10 octubre 1909, p. 582); Ilustració Catalana (núm. 392, 11 desembre 1910, p. 800); «En Joseph Cardona, esculptor» (La Veu de Catalunya. Pàgina Artística, any XXII, núm. 4849, 7 novembre 1912); «En honor den Josep Cardona» (La Veu de Catalunya. Pàgina Artística, any XXIII, núm. 5128, 21 agost 1913); «La Artística i Literària. Exposicions» (Vell i Nou, núm. 19, 15 febrer 1916, p. 9); Ilustració Catalana (núm. 702, 19 novembre 1916, p. 675); Ilustració Catalana (núm. 719, 18 març 1917, portada); Ilustració Catalana (núm. 741, 26 agost 1917, portada); La Vanguardia (any XLI, núm. 18212, 3 juny 1922, p. 21); La Vanguardia (any LXI, núm. 18321, 24 octubre 1922, p. 2); Joaquín Ciervo, «El escultor José Cardona» (Anuari de les Arts Decoratives, any V, suplement, 1923, p. 11-16); C. Arbó, «Xerrameques artístiques. Pintura i escultura» (L’Esquella de la Torratxa, núm. 2292, 9 febrer 1923, p. 100); Fàtima López i M. Àngels López, «L’escultor Josep Cardona i Furró (1878-1922): un retratista prolífic (I-II)» (Butlletí del Reial Cercle Artístic, època II, núm. 23-24, 2007, p. 4-5); Fàtima López i M. Àngels López, «L’escultor Josep Cardona i Furró (1878-1922)» (Locus Amoenus, núm. 13, 2015, p. 197-217).

Fàtima López Pérez
Informació sobre l'autor M. Àngels López Piqueras
Informació sobre l'autor

Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans - Museu Nacional d'Art de Catalunya

IEC

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. diccionari.artistes@correu.iec.cat - Informació legal

MNAC

Palau Nacional, Parc de Montjuïc, s/n, 08038 Barcelona. Telèfon +34 936 22 03 60. Contacte - Informació legal

Amb el suport de

Diputació de Barcelona

Amb la col·laboració de

Museu de Montserrat

Museu de Montserrat