Pere Català i Pic és un dels fotògrafs catalans més importants del segle XX, tant per la seva aposta pel diàleg entre modernitat i tradició en fotografia com per la nissaga que va inaugurar, amb els reconeguts Pere Català i Roca i Francesc Català-Roca. Tots tres van recórrer el territori català, espanyol, europeu i americà i van fer una gran quantitat de fotografies documentals, socials, artístiques i avantguardistes. Amb el seu llegat es van crear dos arxius, que són fonamentals per entendre cent anys de la nostra història (del 1909 al 2009). La nissaga va viure i deixar constància de la Primera Guerra Mundial, la Guerra Civil, la dictadura franquista, la Transició i la democràcia.
Pere Català i Pic va néixer a Valls el 14 de setembre de 1889 al si d’una família de pocs recursos i va tenir la mala sort que el seu pare i dos germans van morir quan ell només tenia tres anys. Aquesta situació obliga la seva mare, vídua, a anar cap a Barcelona per muntar una dispesa. Amb dotze anys ha de deixar els estudis per començar a treballar al Banco Hispano Americano i s’afilia al nou Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) per demanar la jornada intensiva i poder tornar a estudiar, cosa que mai no podrà fer. Dins d’aquest sindicat crea la Secció de Fotografia i, el febrer del 1914, publica les seves primeres fotografies al diari carlí Gráfico Legitimista. La voz de la tradición.
Un any després, decideix deixar la feina al banc i establir-se com a retratista a Valls. Té vint-i-sis anys i és un fotògraf amateur que tan sols ha estat dos mesos com a ajudant de Rafael Areñas, però s’anuncia a la premsa comarcal i es proclama «ex operario de los establecimientos más importantes de Barcelona». A Valls treballa de retratista, però també s’interessa per temes patrimonials, de monuments, de fotoperiodisme local i de cultura popular i tradicional. La Mancomunitat, amb la mirada posada en l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, crea la secció Espanya Històrico-Artística, a càrrec de l’arquitecte Jeroni Martorell. Aquest contactarà amb Josep Maria Vives Castellet, i ell amb el nostre fotògraf, per documentar el patrimoni a les comarques de Tarragona: Valls, Santes Creus, el Pla de Cabra (des del 1953, Pla de Santa Maria), Alcover, l’Albi, Poblet, la Selva del Camp, Cornudella de Montsant, entre d’altres.
A mitjan dècada dels anys vint, Pere Català i Pic comença a entendre la necessitat de la modernització dels pobles: Valls era una ciutat amb un gran passat, però tenia un present poc prometedor. Creu que cal aprofitar la premsa local per defensar els interessos de l’enyorada Mancomunitat i treballar pel republicanisme incipient. En el periodisme troba l’espai idoni des d’on difondre les idees i activitats del seu grup de joves amb inquietuds, els Amics de les Belles Coses. Ell intervé en la creació de la secció vallenca del CADCI; s’uneix a la Unió Gremial i de la Cambra de Comerç; lluita per modernitzar la ciutat, i vol nous trens, un camp d’aviació, més bon transport, més turisme i més obertura.
En aquest context, les seves imatges comencen a omplir llibres d’historiadors i artistes que treballen amb el patrimoni i el territori. El 1926, Josep Francesc Ràfols publicarà el llibre Techumbres y artesonados españoles amb unes fotografies seves de Tarragona, Alcover i Santes Creus. L’any 1929, Cèsar Martinell en publica un sobre Santes Creus amb més de vint fotografies de Català, una part considerable de la seva col·lecció sobre el monestir.
Català i Pic havia anat l’any anterior a París (França) i a Brussel·les per conèixer millor la pintura avantguardista, però queda atrapat per la fotografia experimental com a sinònim de modernitat. Els anys entre l’Exposició Internacional de Barcelona i la proclamació de la República, a la qual dona suport èxplicit, viu una transició que el porta altra vegada cap a Barcelona, on troba el clima intel·lectual, les publicacions i els clients que li permetran desenvolupar la seva nova fotografia moderna. A la Ciutat Comtal es dedica plenament a la publicitat i, en pocs mesos, ja té com a clientes les empreses més importants del país, però a moltes els va costar apostar per la modernitat que ell proposava. Català i Pic és un dels primers a fer servir la fotografia com a element central de la publicitat i els fotomuntatges per cridar l’atenció del client. Les seves inquietuds el porten a formar part del Seminari de Publicitat, el primer espai acadèmic d’estudis publicitaris creat a Espanya, en el qual acaba sent professor de psicologia de la publicitat (calia entendre la mentalitat catalana per poder fer una publicitat racional i efectiva). Durant les seves classes, prepara el llibre inèdit Psicologia de la publicidad y de las ventas, pioner en aquest tipus d’estudis.
La República, amb les seves transformacions socials i l’ascens d’una nova cultura visual moderna, que es plasma en les grans revistes amb fotografies a pàgina sencera, li permet desenvolupar al màxim el seu art. És en aquest context quan fa la seva exposició en vida més important. La casa Kodak el selecciona, juntament amb altres fotògrafs, com a representant d’Espanya a l’Exposició Internacional Kodak-Pathé d’Art Publicitari Fotogràfic, que es presentarà a París, Londres (Regne Unit), Varsòvia (Polònia) i altres capitals europees.
Quan esclata la Guerra Civil, es posa en contacte amb Jaume Miravitlles, amb qui crea el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, la primera oficina de propaganda institucional que s’instaura a Europa. En el Comissariat fa un dels cinquanta cartells de guerra més famosos del món: Aixafem el feixisme. Com a cap d’Edicions té contactes amb tots els intel·lectuals, publica la reconeguda revista Nova Ibèria i més de dos-cents llibres, revistes, auques i pamflets en quatre llengües. És el pas del publicista al propagandista; calia informar el món de la tasca que feia la Generalitat de Catalunya en defensa de la democràcia i en contra del feixisme que prenia força a Europa. La situació és insostenible: els bombardeigs, la gana i tres anys sense fer fotografies lluitant per la República.
Un cop acabada la guerra i pel seu compromís, Pere Català i Pic està sis mesos amagat a casa seva, la seva dona mor a ple hivern i els seus fills Pere i Francesc surten a buscar feina. En aquest exili interior, decideix reprendre la seva vessant literària i escriu una sèrie de textos autobiogràfics, entre els quals destaca La herencia, una obra de teatre «escrita durante las obligadas vacaciones del año 1939: año de la victoria». La postguerra és molt dura, tant econòmicament com personal, però també professionalment, no hi ha clients i els amics són a l’exili. Amb el retorn de Rafael Tasis el 1948 es comencen a reorganitzar les penyes, i Català i Pic es dedica de dia a l’empresa de publicitat i de nit a les tertúlies. Aquest any, Francesc Català-Roca deixa l’empresa familiar per muntar el seu propi negoci, interessat també pel cinema i pels artistes, i es produeix una separació personal que els mantindrà allunyats durant deu anys. Quan el seu germà gran marxa i després d’haver de fer el servei militar, Pere Català i Roca es fa càrrec del negoci amb el seu pare. En aquests moments, tornen les tertúlies literàries i polítiques en les quals participa amb el seu pare i es posa en contacte amb tota una generació d’historiadors, geògrafs i homes de cultura que deixaran empremta en els seus temes d’interès.
La Fira de Mostres i l’economia franquista dels anys cinquanta li permeten pagar els deutes i refer la seva vida. Retorna també aquell anhel de joventut i la vida li dona una segona oportunitat: serà un literat autodidàctic, tal com havia passat amb la fotografia. Treballa molt intensament, escriu contes, novel·les, narracions, obres de teatre, poemes i assajos. Una part de la seva obra literària de la postguerra està directament relacionada amb la seva vida (explica coses que li havien succeït d’una manera ficcionada, fet que ens proporciona una informació molt valuosa) i la resta té un punt pedagògic, un missatge per millorar el món. Tanmateix, la cultura catalana no té prou força, el franquisme l’ofega; no hi ha lloc per a un heterodox, per a un escriptor que no ho sembla o que ho intenta massa tard, quan la vida li deixa temps. És amic d’escriptors i d’editors, però no vol pagar per editar i ningú no s’arrisca per ell. Seguirà fent, ferm en l’actitud amb què viu tota la vida: treballar, treballar, treballar i tornar a començar tantes vegades com calgui.
En un procés de retrobament amb la seva terra, Valls, comencen les calçotades, un espai gastronòmic de trobada que esquivava les prohibicions i la censura del franquisme, era la Penya de l’Olla, fundada l’any 1946. Si bé és cert que les calçotades a Valls tenen una tradició molt llarga, la Penya de l’Olla aconsegueix fer-ne una difusió que fins aleshores no havien tingut mai i convertir-les en un espai de relacions i de tertúlies culturals, no únicament culinàries. El 1953, Francesc Català-Roca i Tomàs Bouchard filmen el documental Around and about Miró i comparteixen durant el rodatge una calçotada amb Joan Miró i Pere Català i Pic, entre d’altres, a cal Mercader, a Valls; d’aquesta trobada es conserva una sèrie de fotografies molt significatives. Durant aquesta etapa, pare i fill seran assidus a les festes anuals de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, on Pere Català i Pic farà la seva darrera exposició fotogràfica en vida l’any 1952 (i de la qual encara es conserven algunes fotografies). És sorprenent, però Català i Pic va fer únicament sis exposicions de la seva obra entre l’any 1918 i el 1952 i mai no va gaudir del reconeixement de fer una mostra retrospectiva en vida ni una exposició individual; totes van ser col·lectives.
Els fills Pere i Maria Àurea col·laboren amb el pare de manera constant fins a la seva mort, tant a l’empresa familiar de publicitat com en altres projectes personals. Amb el fill, organitzen el viatge de retrobament amb l’Alguer (1960), que dona una mica d’aire i d’obertura a l’antifranquisme, tot refermant el concepte la catalanitat fora del Principat. Amb la filla, faran molts viatges —principalment a França i Itàlia— per plaer, però també per feina. Entre el 1956 i el 1960, tots dos aniran a la casa Kodak de París per aprendre una nova tècnica de fotografia a color que havia de revolucionar el mercat i que, finalment, no s’acabà fent servir; aquesta aposta per la modernitat és també un gran fracàs professional i econòmic.
Els darrers anys de la seva vida els dedica als amics, a les penyes literàries, a anar a l’Ateneu Barcelonès i a fer conferències sobre temes molt diversos —des de l’àtom i els avions a propulsió fins a la personalitat artística i la pintura abstracta. Guanya premis literaris, però mai no podrà publicar ni un sol llibre; el mateix li passa amb la fotografia, a l’Espanya franquista grisa li costa generar espais propicis per al desenvolupament cultural. Pere Català i Pic és un home fet a si mateix, un autodidacte que va haver de reinventar-se fins a sis vegades durant la seva vida per sobreviure a tots els entrebancs que va patir per la història del seu país, com comenta a Fèlix Duran i Canyameres en una carta del 1963: «La vida m’ha resultat tan curta com angoixosa, la voldria tornar a començar… 13 anys de bancari, 54 de fotògraf, 2 de professor de psicologia… 6 boques, o set quan he tingut minyona, i tot del meu treball, havent de renunciar al somni de la meva vida: la carrera de Filosofia i Lletres. Però soc feliç, amb tot i les angoixes».
Selecció d’articles publicats a premsa
«Memòria de la Secció Especial de Fotografia» (Anyal, juliol 1914, p. 99-101); «De fotografia» (La Crònica de Valls, 16 juliol 1921, p. 1-2); «Un pla a realitzar» (La Veu de Catalunya, 24 març 1927, p. 7); «L’aeroport de Valls» (La Crònica de Valls, 6 desembre 1930, p. 2); «Espòrtula III. Valls i l’Estatut» (Lluita, 1 agost 1931, p. 2); «Espòrtula IV. L’esperit de Catalunya mai no mor» (Lluita, 8 agost 1931, p. 2); «La nova visió fotogràfica» (El Temps, 5 desembre 1931, p. 4); «La publicitat moderna» (El Temps, 2 gener 1932, p. 5); «La evolución fotográfica» (Ford, juny 1932, p. 160-162); «Fotografia i publicitat» (Mirador, 3 novembre 1932, p. 11); «La revolució fotogràfica moderna» (Mirador, 22 desembre 1932, p. 9); «La fotografia. El seu valor psicopublicitari» (Butlletí Bimestral del Seminari de Publicitat, juliol 1933, p. 16-17); «Per un laboratori de publicitat (al Dr. E. Mira)» (Mirador, 1 febrer 1934, p. 7); «Abaix la guerra!» (Mirador, 15 març 1934, p. 7); «La publicitat és un element de progrés» (Publi-Graf, juny 1934); «Publicitat racional» (Mirador, 26 juliol 1934, p. 7); «Man Ray. Un fotógrafo de nuestros días» (Ford, agost 1935, p. 293-296); «Arte moderno» (Ford, desembre 1935, p. 424-427); «El arte de Picasso» (Ford, febrer 1936, p. 16-19); «Estructuració d’una nova propaganda» (Nova Ibèria, gener 1937); «Una estratègia publicitària» (Mirador, 22 maig 1937, p. 11); «Actuació del Comissariat» (Moments, maig 1937, p. 39-40); «Post-scriptum», a V Congrès International de la Publicité (Barcelona, 20-24 abril 1935), actes del congrés (Barcelona, Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1938); «La data del retrobament (25 d’agost) pot fixar la Diada dels Catalans» (Tramontane, gener-abril 1961, p. 168); «La moderna luminotecnia y su aplicación a la fotografía» (Revista Electrotécnica, maig 1961, p. 15-17); «Bon dia Mestre», a Jordi Mir, Memòria de Pompeu Fabra (escrit el 1968 amb motiu de l’Any Fabra; Barcelona, Proa, 2008, p. 55-57).
