Barcelona (Barcelonès), 3-6-1893 - São Paulo (Brasil), 25-6-1974

Art del segle XX  Avantguardes  Ceràmica  Dibuix  Gravat  Il·lustració  Noucentisme  Pintura del segle XX 

«Proletari intel·lectual», segons Joaquim Sunyer, va néixer al Raval de Barcelona, el mateix any que Joan Miró. Fill del cafeter de l’Ateneu Racionalista de Sants, fou educat en l’ambient de culturització de la classe obrera, propi de l’ateneisme català, condició que marcaria la seva vida i obra de dalt a baix. Dibuixava persones del carrer i ballarines del Paral·lel, mentre estudiava dibuix del natural amb el professor Antoni Gelabert i Alart —primer, a l’Ateneu Obrer de Barcelona i, des del 1911, a l’Acadèmia Arts, amb Emili Bosch Roger i Llorens Artigas. Del seu contacte amb l’escola de Vilanova (Ricart, Miró i Sala), en resultà la creació de l’Agrupació Courbet, que, amb Llorens Artigas com a portaveu, pretenia exposar al marge de la generació anterior. Estudià a l’Escola Superior dels Bells Oficis i feu les pràctiques a Esplugues de Llobregat, decorant ceràmica de Francesc Quer a la fàbrica Pujol i Bausis i, també, al forn de Cal Diví, amb Xavier Nogués i Josep Aragay. De formació noucentista, transità naturalment vers el cézannisme, si bé la seva font d’inspiració fou Isidre Nonell, per les seves gitanes introspectives, de mirada baixa i atmosfera submarina, així com Francisco de Goya i Joan Junceda, a qui imità fins a la sacietat, i va acabar convertint-se en un dels millors dibuixants de Catalunya. El 1920 guanyà el Premi de l’Exposició de Barcelona amb la tela Els jugadors (figura 1), obra amb què es donà a conèixer a París, on emigrà l’any següent, seguint les petjades de Pablo Picasso.

S’instal·là al taller de Pau Gargallo, al número 15 de la rue Blomet, on Miró pintà La masia el 1922. Allí es relacionà amb Picasso i amb els intel·lectuals neocatòlics que lideraven l’avantguarda francesa, al marge del Surrealisme dogmàtic d’André Breton: Pierre Reverdy, Jean Cocteau, Max Jacob o Jules Supervielle, als quals va retratar. Immers en l’ambient europeista de Montparnasse, practicà un Cubisme espiritual, relacionat amb la pintura-poesia i excavat en les arrels de l’art romànic català. Amb les seves pintures hieràtiques i escultòriques de pagesos bretons, inspirades en els pantocràtors i les marededeus romànics del Pirineu, afirmava la identitat catalana de l’anomenada escola de París (figura 2).

Casat i amb una filla, signà un contracte d’exclusivitat amb la Sala Parés. El 1927 feu una estada a Caldes de Montbui (Vallès Oriental), on pintà retrats d’aire místic (figura 3) i paisatges cubistes (figura 4), quasi monocroms i d’estudiada composició, que el crític Sebastià Gasch considerà el paradigma de l’avantguarda catalana, al costat de Joan Miró i Salvador Dalí.      

Tornà a París el 1928, on se submergí en una fase surrealista, de figures espectrals, sorgides del somni, vinculades a la mort de la seva dona, pintura que va ser elogiada i defensada pel cineasta André Cayatte i pel poeta René Char, amb el qual indagaria les confluències entre art i activisme social.

Amb la República, tornà a Catalunya, consagrat com un dels pintors catalans més prestigiosos. Pintà espectadors de cafè (figura 5), caracteritzats per la no representació de l’objecte d’observació, fruit de la seva interpretació dels nous llenguatges teatrals i pictòrics i del concepte de vacuïtat de la saviesa oriental. Pintà retrats de la burgesia catalana, d’un realisme contundent, alhora que publicava a Mirador articles sobre la funció de l’artista en la societat, reflex d’una contradicció vital, que cristal·litzaria en un fort activisme.

En esclatar la Guerra Civil, fou escollit secretari general del Sindicat d’Artistes Pintors Escultors de Catalunya UGT, mentre que altres pintors de la seva generació es refugiaven a París. Es lliurà a l’anomenada revolució catalana, braç a braç amb el comissari de Propaganda, Jaume Miravitlles. Amb el suport del Consell de Belles Arts, fou l’ideòleg i responsable de l’Exposició d’Art Català, que s’havia de fer al Jeu de Paume de París el novembre de 1936 i que el Govern de la República va sabotejar i espoliar en benefici del pavelló espanyol de l’Exposició Internacional del 1937. Fou l’organitzador principal de l’exposició «Espanya a Mèxic. Manifestació d’art català pro víctimes del feixisme», les obres de la qual interceptà el franquista Gonzalo Queipo de Llano a l’estret de Gibraltar. El maig del 1937 fou escollit secretari general del Casal de la Cultura, entitat que ocupà el local requisat del Reial Cercle Artístic, al número 14 de la plaça de Catalunya, i que arribà a tenir més de vuit-cents socis. Amb el pintor Joan Junyer, es responsabilitzà de la seva organització, a fi de culturitzar les classes populars, amb exposicions i conferències, a través de la convivència d’artistes i intel·lectuals amb els obrers. En la Primera Trimestral del 1938 exposà allí Barraca de tir al blanc, paràbola poètica de la mort de Federico García Lorca. El gener del 1939 s’hagué d’exiliar i anà a parar al camp de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló. El 1940 tornà a Catalunya i feu retrats de pescadors i nens de Tossa de Mar (Selva), amb una pintura tàctil, d’un colorisme fauvista.

A conseqüència de l’assetjament polític, el 1950 s’exilià a Argentina, i el 1951, al Brasil, d’on ja no tornaria, a excepció d’una visita el 1967, en què pintà el retrat d’Antoni Gaudí. Gràcies al seu domini de la línia, a São Paulo es convertí en un mestre de gravat pioner, representant de l’escola de París i vinculat a Picasso. Va obrir un dels primers tallers de gravat del Brasil, que fou, sens dubte, el més important. Va escriure el primer Manual de l’aiguafortista en portuguès i va ensenyar gravat del 1956 al 1958 a l’Escola de Belles Arts de São Paulo, on va tenir alumnes de la talla d’Evandro Carlos Jardim.

Crític amb l’apropiació de l’abstracció per part del franquisme i guiat pel principi de diversitat en la unitat, el 1962 fundà el Grupo Bisonte, amb pintors brasilers, catalans, jueus, alemanys i asiàtics, tant abstractes com figuratius i surrealistes, en l’àmbit del Modernisme brasiler, moviment que adaptà les avantguardes europees —amb els trets culturals propis del Brasil— en una progressiva alliberació de la cultura d’Europa. En aquest sentit, feu una autèntica traducció cultural de les marededeus romàniques, maternitats mediterrànies i nonellianes, i de la Moreneta de Montserrat, transformant-les en maternitats negres, índies i carajás, amb un gran potencial d’iconització, gràcies al mitjà multiplicador del tiratge dels gravats.

Tot i fer una vida franciscana, obrí la Galeria F. Domingo, on exposà les obres del Grupo Bisonte, incloses les seves, d’un Cubisme que dissolia la distinció entre les figures i el fons, relacionat amb la seva conversió a la Fe bahá’í. Pintà nadales de traç intuïtiu i essencial amb tinta xinesa, influenciat per la pintura zen sumi-e.

Obra

Pintures

Paisatge (1911, col·lecció particular); Retrat de Josep Llorens Artigas (1913, col·lecció particular); La riera de Sant Just (1916, Museu d’Art de São Paulo); Autoretrat (1917, col·lecció particular); Cantant del Paral·lel (1919, col·lecció particular); El noi malalt (1919, Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); Els jugadors (1920, MNAC); Natura morta amb pomes (dècada de 1920, Museu Pau Casals); La palmera (dècada de 1920, Thermalia - Museu Delger); Retrat de la dona de Feliu Elias (1923, col·lecció particular); Retrat d’André Cayatte (1925, col·lecció particular); Les bretones (1926, MNAC); Jove amb guants (1926, col·lecció particular); Pagès bretó amb pipa (1926, col·lecció particular); Pagès bretó amb vaca (1926, col·lecció particular); La finestra (1926, MNAC); Bretona (1926, col·lecció particular); Pagès del Vallès (1927, Museu de Valls); Retrat de Jordi i Martí Benet (1927, desaparegut); Maternitat (1927, MNAC); Sant Sebastià (1927, desaparegut); Nena amb nina (1927, MNAC); El barri de Sant Salvador de Caldes (1927, col·lecció particular); Retrat de Pepito Domingo (1927, col·lecció particular); Retrat de Jaume Gispert (1927, col·lecció particular); Retrat de Rosita Termes (1928, col·lecció particular); Retrat d’Antoinette Bordesvielles (1928, col·lecció particular); Thérèse (1929, Museu de la Garrotxa); Teatre (1930, desaparegut); Cavaller maurità (1931, col·lecció particular); Retrat d’Isabel Moreno de la Torre i Albareda (1931, MNAC); Besamans de la Mare de Déu (1931, Museu de Montserrat); Retrat de Clara Noble (1933, Arxiu Joan Maragall); Apolo Palace (1933, col·lecció particular); Retrat femení (1933, Universitat de Barcelona); Espectadors (1934, MNAC); Nu (1936, MNAC); Carnaval (1936, col·lecció particular); Barraca de tir al blanc (1937, MNAC); Retrat femení (1938, MNAC); Retrat d’Agustí Bartra (1938, Museu de Terrassa - Casa Alegre de Sagrera); L’àpat frugal (1945, col·lecció particular); L’ofrena a la Verge (1947, desaparegut); Pescador de Tossa (1949, MNAC); Retrat de Clementina Arderiu (1949, col·lecció particular); Nu en negre (1951, col·lecció particular); Barracas de Santos (1951, col·lecció particular); Retirantes da terra (1965, col·lecció particular); Retrat de Gaudí (1967, Reial Acadèmia de Bones Lletres); Home amb el seu cavall (1968, col·lecció particular); Composició (1973, desaparegut).

Dibuixos

Home (1918, Museu d’Art de São Paulo); Retrat de Mika Mikoum (1922, desaparegut); Retrat de Pierre Reverdy (1923, Sant Pau [França], Fondation Maeght); Retrat de Jean Cocteau (1928, col·lecció particular); Retrat de Pau Gargallo (1929, col·lecció particular); Retrat de Tristan Tzara (1932, col·lecció particular); Retrat de Jaume Bofill i Mates (1932, col·lecció particular); Retrat de Nerina Pla (1945, col·lecció particular); Retrat de Rita Miret (1945, col·lecció particular); Retrat de la mare de l’artista (c. 1945, col·lecció particular); Figura femenina (Premi Internacional Ynglada Guillot; 1965).

Gravats, decoració de ceràmica i altres

Rajoles d’oficis (1918, Museu del Disseny de Barcelona); gerra (1918, Museu del Disseny de Barcelona); esgrafiat Al·legoria del Treball (1920, Vilanova i la Geltrú, Casa Bonaventura Sans); rajoles amb Llorens Artigas envoltat de muses (c. 1922, Gallifa, Fundació Artigas); gravat Espectadors (per a Edicions de la Rosa Vera; 1949); aiguafort Àfrica negra (per a llibres d’Edicions de la Rosa Vera; 1949).

Obres destacades