Antoni de Falguera i Sivilla va ser un arquitecte que va desenvolupar la seva obra entre els anys 1900 i 1942. La seva arquitectura es pot classificar en tres grans grups, que corresponen als períodes del Modernisme, el Noucentisme i l’academicisme o monumentalisme. La majoria dels seus projectes es troben a Barcelona, on va treballar per a l’Ajuntament de la ciutat des del 1907 i fins a la seva jubilació (1942).
Falguera era net i fill de notaris de Mataró (Maresme) i de Barcelona. El seu pare, Fèlix Maria de Falguera i Puiguriguer (1811-1897), va ser un important jurista, primer degà dels notaris a Catalunya i durant la Renaixença va ser una figura clau en la conservació i modernització del dret civil català. Antoni de Falguera i el seu germà Josep Maria (1874-1946) es van llicenciar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona l’any 1900, en ple apogeu del Modernisme, en la mateixa promoció que Joan Amigó Barriga, Ignasi Maria Colomer i Leonardo Rucabado. En el projecte final d’estudis de Falguera s’hi aprecia la influència del cafè restaurant de l’Exposició Universal del 1888, la qual cosa mostra una primera ascendència de Lluís Domènech i Montaner, el carismàtic director de l’Escola d’Arquitectura.
Durant els primers anys, els germans Falguera van compartir despatx al número 42 de la rambla de Catalunya i van treballar conjuntament en algun projecte. El 1902, molt a prop de l’estudi, van executar la seva primera obra coneguda: la Farmàcia Novellas, un local per al seu cunyat Francesc Novellas, que s’ha conservat i ha esdevingut un establiment emblemàtic del Modernisme a Barcelona. Al marge dels treballs de fusta, hi destaca el ric repertori iconogràfic, especialment un gran taronger perfilat sobre el vidre de la porta principal. Les pintures de l’interior, executades per Marcel·lí Gelabert i Lluís Bru, són al·lusions a la botànica i representacions de figures destacades de la història de la farmàcia.
També amb el seu germà Josep Maria, el 1906 Antoni de Falguera va projectar el cementiri de Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental), un edifici d’estil neoromànic que combina la pedra, l’obra vista i l’escultura aplicada. Josep Maria de Falguera, del qual es coneix molt poca obra, va ser arquitecte municipal de Palau de Plegamans, on hi havia el mas familiar (Can Falguera), i també de Tossa de Mar (Selva). En aquest darrer municipi, els Falguera havien estat batlles de sac des del segle XVIII. Com a hereu de la família, Josep Maria va cedir a l’Ajuntament de la vila el Palau del Governador, on es va instal·lar el museu municipal. L’any 1923 va promoure activament l’elaboració d’unes ordenances municipals que afectaven específicament la zona de la Vila Vella i que van contribuir a la conservació del recinte emmurallat.
Aviat els camins dels dos germans es van separar i, l’any 1906, Antoni de Falguera va projectar la reforma d’una casa al centre de la vila de Tossa de Mar per a la família Sans-Rissech (figura 1). En aquesta obra, l’arquitecte va introduir elements propers a la Secessió i a l’Expressionisme i els va combinar amb elements florals i formes femenines idealitzades pròpies de l’art nouveau. Un dels elements destacats de la casa era el terrat, que tenia un mirador amb una visera i tres xemeneies recobertes de trencadís, que no s’han conservat. A la part inferior encara hi ha un pati amb una tribuna que té algunes similituds amb la desapareguda Casa Trinxet (1902), de Josep Puig i Cadafalch. A l’interior, hi havia diverses sales decorades luxosament amb relleus, vitralls i terres amb mosaics. Tot i una certa difusió de la casa a la premsa de l’època, l’edifici va ser modificat poc després de la seva construcció, quan va ser adquirit per Fernando Vilallonga, germà del pintor tossenc Jaume Vilallonga i Balam (1861-1904).
Ben aviat s’intueix en l’obra de Falguera una influència molt directa de Josep Puig i Cadafalch, tant pel que fa als treballs relacionats amb l’excursionisme científic com en l’aplicació de recursos estilístics a l’arquitectura o en la tria dels artesans col·laboradors. Probablement, Falguera i Puig es coneixien perquè tots dos tenien arrels familiars a la ciutat de Mataró. La similitud en algunes obres, la utilització dels mateixos col·laboradors i altres indicis trobats al Fons Puig i Cadafalch de l’Arxiu Nacional de Catalunya fan pensar que Falguera hauria treballat uns quants anys al despatx de l’arquitecte mataroní.
L’any 1903, Falguera va fer una excursió al cap de Creus amb Josep Goday (també originari de Mataró) per documentar l’estat del monestir abandonat de Sant Pere de Rodes. El viatge va culminar l’any 1906 amb la publicació d’una monografia sobre el monestir escrita per Falguera, editada pel Centre Excursionista de Catalunya i amb un pròleg de Puig i Cadafalch.
El 1906, Falguera i Josep Goday es van incorporar als Estudis Universitaris Catalans, un projecte d’universitat paral·lela a la Universitat de Barcelona, que tenia l’ús del català com un dels pilars fonamentals. Els dos arquitectes eren professors assistents a la Càtedra d’Història de l’Arquitectura, que dirigia Josep Puig i Cadafalch. Molts dels temes tractats a les aules van servir per donar forma a una primera versió del llibre l’Arquitectura romànica a Catalunya. El treball, com és sabut, va guanyar el Premi Martorell l’any 1907. El mateix any, Falguera va publicar a la revista Empori el text «Els constructors de les obres romàniques a Catalunya», en el qual abordava el paper dels mestres d’obres, paletes i artesans en les construccions medievals. El llibre Arquitectura romànica a Catalunya es va publicar en quatre volums, entre els anys 1909 i 1918. Del material conservat a l’arxiu històric de l’Institut d’Estudis Catalans es dedueix que Falguera, a més de contribucions de contingut puntuals, va fer tasques de coordinació amb diferents autors i col·laboradors.
L’any 1907, Falguera va entrar a treballar a l’Ajuntament de Barcelona com a ajudant de l’arquitecte municipal Pere Falqués i Urpí (1850-1916). Després d’uns primers encàrrecs modestos, com ara la construcció d’un petit burot o el disseny d’algunes plaques que indicaven els noms dels carrers, l’any 1908 va assumir més responsabilitats. En aquesta etapa, Falguera va modificar molt substancialment dos projectes que havia començat Falqués l’any anterior i que, per diverses raons, havien quedat encallats. En el primer projecte, la Casa de la Lactància (figura 2), sobre un projecte inicial de Pere Falqués de l’any 1906, Falguera va introduir-hi matisos importants, com ara l’ús del maó blau, el disseny dels marcs de la porta i de les finestres, els pinacles i el gran frontó amb un conjunt escultòric executat per Eusebi Arnau. També eren dissenys originals de Falguera l’interior de l’edifici, amb un ric repertori d’arts aplicades a càrrec de Lluís Bru i Alfons Juyol —artesans de la seva confiança—, i la façana posterior, avui desapareguda. El segon projecte en el qual Falguera va modificar la proposta inicial de Falqués era l’edifici que havia de ser inicialment una escola per a persones sordes i que Falguera va reconvertir en el Conservatori Municipal de Música (figura 3). En aquest cas, l’arquitecte va dissenyar una proposta totalment nova, que es caracteritzava per les dues torres i la galeria a l’últim pis. A més, el mateix grup d’artesans que havien col·laborat amb Falguera en obres anteriors participar en l’elaboració i la decoració de la façana i de l’interior.
En aquests anys, l’arquitecte va realitzar diversos equipaments municipals, en els quals predomina l’ús del maó en una estètica entre industrial i modernista amb aplicacions decoratives (principalment, esgrafiats, ferro i elements ceràmics). En són exemples un edifici per gestionar els arbitris municipals, un alberg nocturn, la Biblioteca Popular de la Dona, un umbracle a la Ciutadella o l’arranjament de diversos mercats. Entre aquests darrers, han esdevingut cèlebres l’arc d’entrada, la coberta metàl·lica i les parades de l’interior del mercat de la Boqueria (o mercat de Sant Josep), de l’any 1913 (figura 4). Tanmateix, molts dels edificis d’aquest període, per la seva ubicació en zones industrials i pel seu caràcter senzill, van ser enderrocats en l’època preolímpica.
Falguera, tot i formar part de la generació que es va formar en l’apogeu del Modernisme, a la dècada dels anys deu del segle XX, en sintonia amb les primeres manifestacions del Noucentisme, va modificar l’aspecte de la seva arquitectura en un sentit més sobri i amb referències als mons clàssic i barroc.
L’any 1912, l’Ajuntament li va encarregar la construcció de l’Escola del Bosc a Montjuïc, que formava part del programa pedagògic Montessori, encapçalat per Rosa Sensat. Falguera va projectar un edifici de planta simètrica amb dues grans aules, una per als nens i l’altra per a les nenes. La façana principal tenia aspecte de temple clàssic i la part posterior de l’edifici estava totalment oberta a un jardí, ordenat amb parterres i arbusts, apte per a les classes a l’aire lliure. Les aules de l’interior estaven pintades de color blanc i decorades amb frisos murals en què es representaven escenes amables i idealitzades d’infants, obra de Manuel Fontanals, pintor que també formava part de l’òrbita de Puig i Cadafalch.
L’any 1915, per encàrrec de la Mancomunitat de Catalunya, Falguera va projectar una escola per a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental) seguint l’estil neobarroc, tendència llavors generalitzada (figura 5). Aparentment, sempre a remolc de les propostes de Puig, quatre anys més tard (1919), Falguera va guanyar, amb Joaquim Vilaseca i l’enginyer Josep Maluquer, un concurs convocat per la Mancomunitat per a la construcció d’un institut oceanogràfic que s’havia de bastir, en estil clàssic, a tocar del pla de Palau (figura 6).
Amb l’adveniment de la dictadura de Miguel Primo de Rivera l’any 1923, l’arquitectura de Falguera s’adapta al monumentalisme del gust de la burgesia que inundà la ciutat els anys següents. En aquest període s’incorpora com a cap de la Sección de Edificios y Ornato Público, juntament amb els arquitectes Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca. La primera obra que duen a terme és la reforma i ampliació de l’edifici de l’Ajuntament, intervenció que van basar en la conservació dels elements gòtics i renaixentistes. També van crear sales noves d’aspecte monumental amb referències a la història de Catalunya (com el Saló de Cròniques, amb les pintures de Josep Maria Sert), a la història de la ciutat (despatx de l’alcalde, de Xavier Nogués) o al folklore del país (mural de l’escala negra, de Miquel Viladrich). Els anys següents, el mateix equip va començar un projecte de reforma i monumentalització de Ciutat Vella. Una de les intervencions més emblemàtiques d’aquest episodi va ser el trasllat de la Casa Padellàs a la plaça del Rei (amb la prospecció arqueològica dels voltants). En acabar la Guerra Civil, ja sense Falguera, Adolf Florensa va continuar el projecte de monumentalització d’aquesta part de la ciutat, primer encara amb Joaquim Vilaseca, i posteriorment tot sol.
En aquests anys, Falguera combina edificis d’un classicisme més abstracte i depurat, com la casa del número 118 del passeig de Gràcia, amb altres edificacions més monumentals i eclèctiques, com la Casa dels Pescadors a la Barceloneta, més del gust de grans promotors i constructors de l’època, com Emilio Closas o Antoni Aleix, per als quals fa algun projecte. A finals dels anys vint, davant les manifestacions de la influència de la Deutsche Werkbund (Folguera, Mestres Fossas, Puig Gairalt) i del funcionalisme (Benavent, Sert), Joan Sacs, amb la pretensió d’elogiar-los, va definir els arquitectes que es mantenien més fidels a les arrels clàssiques (Goday, Falguera, Florensa, Vilaseca) com els resistents a la «temptació de simplicitat».
Amb el restabliment de la República, des de les administracions públiques catalanes es va promoure la construcció d’obra pública amb criteris de la nova arquitectura funcionalista. L’any 1931, en el debat sobre la promoció de l’habitatge obrer, l’equip d’arquitectes municipals de Barcelona (Falguera, Florensa i Vilaseca), seguint els nous corrents moderns i racionals, van presentar un projecte propi per a habitatge popular en una illa de l’Eixample. Finalment, la proposta que es va executar va ser la coneguda Casa Bloc del GATCPAC (1931).
Els darrers anys de la trajectòria professional de Falguera van coincidir amb la Guerra Civil. En aquests temps, més enllà d’algun projecte puntual, es va dedicar gairebé exclusivament a la direcció de les obres de restauració de l’Hospital de la Santa Creu i la Casa de Convalescència fins a l’any 1942, en què es va jubilar, malalt per les seqüeles de la guerra.
L’obra d’Antoni de Falguera és un reflex de l’evolució de les tendències en arquitectura dels primers anys del segle XX i de com aquestes van estar condicionades per esdeveniments culturals i polítics de diferent signe (des de la Mancomunitat fins a la dictadura de Primo de Rivera i la República). El segon punt important de la seva trajectòria és la seva fidelitat al mestratge de Puig i Cadafalch, la qual cosa ajuda a comprendre la centralitat de Puig dins una xarxa complexa de relacions que integrava arquitectes, arqueòlegs i altres actors dins el món de la construcció.
Fàbrica Estruch (1900, Palau-solità i Plegamans); Farmàcia Novellas (amb Josep Maria de Falguera; 1902, Barcelona); establiment de «productos modernos» Esteva Clavell (1903, Barcelona); cementiri municipal (amb Josep Maria de Falguera; 1904, Palau-solità i Plegamans); cementiri municipal (1905, Sentmenat); casa del número 15 del carrer de Ravella (1906, Barcelona); Casa Sans-Rissech (1906, Tossa de Mar); burot al port (1907, Barcelona); Casa de la Lactància (amb Pere Falqués; 1908, Barcelona); Conservatori Municipal de Música (1908, Barcelona); pavelló municipal al Bogatell (1908, Barcelona); alberg nocturn (1908, Barcelona); Casa de la Vila (1908, Malgrat de Mar); Magatzem Corominas (1908, avinguda del Paral·lel, 107, Barcelona); dependències de la Guàrdia Urbana a la planta baixa de l’Ajuntament (1909, Barcelona); Institut Cultural i Biblioteca Popular de la Dona (1909, Barcelona); acabament del mercat de Sants (1910, Barcelona); casa del número 73 del carrer d’Elkano (1910, Barcelona); projecte que va guanyar el primer premi del Concurs de Projectes Escolars Municipals de Barcelona (amb Josep Maria de Falguera; 1910); Escola del Bosc (1912, Montjuïc, Barcelona); Casa Carles Martí (1912, carrer de l’Olivera, 16, Barcelona); casa del número 81 del carrer del Consell de Cent (1912, Barcelona); Casa Eleuterio Chico (1912, carrer de Mallorca, 323, Barcelona); panteó Comas (1913, cementiri de Castellar del Vallès); panteó Masaveu (1913, cementiri de Castellar del Vallès); mercat de la Boqueria o mercat de Sant Josep (1913, Barcelona); casa del número 5 del carrer de Valldonzella (1914, Barcelona); escola de la Mancomunitat (1915, Sant Llorenç Savall); arranjaments a la Casa de Misericòrdia (1916, Barcelona); umbracle a la Ciutadella (1917, Barcelona); projecte de monument al camí del Rosari (1917, Montserrat); projecte de la Clínica Mental de la Mancomunitat (1917); Casa Antoni Palés (1919, Cornellà de Llobregat); mercat provisional de volateria al carrer de Wellington (1919, Barcelona); projecte per a un institut oceanogràfic (amb Joaquim Vilaseca i Josep Maluquer; 1919); edifici municipal d’arbitris (1920, Barcelona); projecte per a l’Hospital del Mar (1920, Barcelona); Casa Avinguda Catalunya (1920, Palau-solità i Plegamans); projecte de l’escala principal del Museu d’Art i Arqueologia (1922); projecte de disseny per al Gran Cafè de París (1922); xalets Eduard Filvà (1920, carrer de Gustavo Bécquer, Barcelona); Xalet Novellas-Falguera (1922, carrer de Pablo Sáenz de Barés, Barcelona); reforma de la Casa de la Ciutat de Barcelona (amb Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca; 1924-1929, plaça de Sant Jaume, Barcelona); acabament del mercat de Galvany (1925, Barcelona); mercat del Ninot (amb Joaquim Vilaseca; 1926, Barcelona); templet d’accés a l’estació de metro d’Urquinaona (1926, Barcelona); casa, habitatges i escola Montepio Sant Pere (1928, carrer del Mar, 95, Barcelona); Panteó de Catalans Il·lustres a la Ciutadella (amb Ignasi Colomer; 1928, Barcelona); edifici nou de la Casa de la Ciutat de Barcelona (amb Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca; 1929, plaça de Sant Miquel, Barcelona); Casa del Marino (1930, carrer de l’Escar, Barcelona); Edifici Antoni Aleix (1930, avinguda del Paral·lel, 190, Barcelona); projecte d’urbanització d’una nova plaça davant la basílica de la Mercè de Barcelona (1930); projecte de cases barates per a una illa de l’Eixample (amb Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca; 1931); trasllat de la Casa Padellàs i excavació arqueològica de la plaça del Rei (1931, Barcelona); projecte de rehabilitació de l’antic convent de Sant Gaietà per ubicar-hi les oficines municipals d’estadística (1932); casa del número 118 del passeig de Gràcia (1933, Barcelona); coberta de l’escorxador municipal (1933, Barcelona); Casa Emilio Closa (1933, carrer d’Urgell, 20, Barcelona); Casa Novellas (1934, carrer del Bruc, 172, Barcelona); arranjaments del bar La Criolla (1935, Barcelona); restauració i rehabilitació de l’Antic Hospital de la Santa Creu i la Casa de Convalescència (amb Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca; 1935, Barcelona).
