Barcelona (Barcelonès), 16-5-1899 - París (França), 25-3-1988

L’obra de l’escultor Apel·les Fenosa Florensa s’esdevé al mateix temps que la dels seus contemporanis de generació: Alberto Giacometti, Henry Moore o Germaine Richier. Giacometti, que havia desenvolupat un procés de reducció radical dels seus retrats, inicia l’any 1947 el seu període de figures filiformes i homes que marxen. Richier comença l’any 1944 a treballar en els seus personatges expressionistes. D’ençà d’aquesta època, Giacometti només representa l’home en la seva essència. Per la seva part, Henry Moore afirma que la figura humana és la base de tota la seva escultura.

Fenosa defuig del pessimisme propi de l’experiència de les grans guerres. L’escultura pot donar testimoni de la història, però no és aquesta la seva única funció. Ha de ser útil a l’ésser humà i pot esdevenir un reflex optimista de l’existència. Homer i Ramon Llull pesaran molt més en el seu pensament que l’existencialisme de Jean-Paul Sartre. La seva actitud és positiva i poètica. Novament, Ovidi, Ludovico Ariosto i Oscar Wilde el remeten a les essències, allà on la naturalesa imita l’home i, allunyant-lo del determinisme de la cronologia, l’allibera de servituds d’immediatesa.

Contra la barbàrie, la mística; contra la realitat, la poesia; contra la fugibilitat del temps, la matèria; contra la fatalitat, l’ésser humà, la humanitat, la fraternitat, la solidaritat, la llibertat, la intel·ligència i la bondat…; tot això, representat en una «dona», transmutada, idealitzada, transfigurada en símbol de naturalesa (i no en artifici).

Nascut al barri de Sant Martí de Provençals de Barcelona l’any 1899, just on es bastia el temple de la Sagrada Família, Fenosa es va sentir atret per l’estètica de l’arquitecte Antoni Gaudí, a qui va conèixer i demanar consells, especialment en relació amb la incorporació que Gaudí feia dels elements naturals a la façana del Naixement del temple expiatori. La Barcelona de la infantesa i l’adolescència de l’artista no pot evitar la presència creixent de l’escultura, sigui adaptada a la construcció, sigui en el desenvolupament dels tallers que servien les comandes institucionals i públiques.

Als modernistes, Fenosa els troba, però, decoratius. Als seus ulls, l’escultura ha d’esdevenir més poètica i essencialista. Els termes genèrics, incloent-hi el de Noucentisme, no agradaren al jove Fenosa. Segons el seu criteri, l’atracció li venia orientada a l’inrevés, de la particularitat a la generalització. Primer, l’home, l’amic, el company, que la seva adscripció a un ideari o a una escola determinada. Si va decidir ser escultor, no era per seguir un model, sinó per una vocació intuïtiva. L’adolescència de l’escultor va estar marcada per l’ideari noucentista que planava sobre la cultura oficial catalana.

Fenosa estudia a l’Escola d’Arts i Oficis, a la qual va assistir fins al 1918. L’amistat que cultiva amb companys d’aquesta època, com Alfred Sisquella (igual que Fenosa, també fou alumne de l’escola Horaciana), Pere Créixams, Jaume Mercadé, Emili Bosch Roger, Joan Rebull, Francesc Domingo, Joan Serra Granyer, Josep Mompou, Rafael Benet i Joan Cortés, li resulta molt més important en l’àmbit humà que allò que aquests noms són i representen envers el nou ambient de l’època.

Si els projectes col·lectius com Les Arts i els Artistes, fundat l’any 1910, o Els Evolucionistes han estat associats al nom de Fenosa, es deu exclusivament a la fidelitat a alguns dels seus components o a l’oposició a l’academicisme aburgesat que aquests projectes col·lectius impulsaren, sentiment en el qual Fenosa es veia reflectit.

Tant Les Arts i els Artistes com Els Evolucionistes no eren altra cosa que plataformes col·lectives de dinamització cultural. La figura en què l’escultor va trobar un referent intel·lectual va ser Francesc Pujols, que en la seva dinàmica prolífica va fer de secretari de l’associació Les Arts i els Artistes i també fou articulista habitual de Revista Nova o Vell i Nou, que el jove Fenosa seguia, juntament amb les programacions expositives del Faianç Català i les Galeries Laietanes en aquest període previ al seu trasllat a França (1920). A través de Revista Nova, Fenosa va veure l’evolució de l’obra de Xavier Nogués, Manuel Humbert, Celso Lagar o Joan Colom, així com els escrits de Pujols. Fenosa estimava més Pujols que Eugeni d’Ors. S’identificava amb la seva defensa del catalanisme i amb la tradició cultural que significava la lloança del geni català, exemplificat en l’arquitecte Antoni Gaudí o en la filosofia de Ramon Llull.

Al Noucentisme li mancava la gràcia. Apreciava el treball d’Enric Casanovas, però no el considerava prou líric. Fenosa veia l’escultura noucentista com un «bloc» i ell cercava aconseguir estats de gràcia. Per a la generació d’artistes de Fenosa, el model de referència plàstica era l’agrupació Les Arts i els Artistes a escala local i l’obra de Paul Cézanne a escala internacional. Renegaven d’altres entitats, com l’Asociacion Artística y Literaria i l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya. Llegien la Revista Nova, que editava Santiago Segura; admiraven el filòsof Francesc Pujols, i visitaven les exposicions de la Sala Dalmau i del Faianç Català. Les tertúlies en què participava Fenosa no eren les de Pujols a l’Ateneu: des del 1917, els seus cenacles eren el Teatre Còmic, el Refectorium, i després, el Lyon d’Or, a la plaça del Teatre. Els Evolucionistes, que també es trobaven al Cafè París, anaven Rambla amunt i avall, i es distingien pel seu aspecte i la seva vida de bohèmia. Sovint hi anaven plegats, com a la representació del ballet Parade de la companyia de Diaghilev, el 10 de novembre del 1917, durant la qual els decorats de Pablo Picasso foren acollits amb entusiasme.

L’Escola Municipal d’Arts i Oficis del districte V de Barcelona es va instal·lar al número 3 del carrer de l’Om el febrer del 1912. Els seus destinataris eren fusters, serrallers o paletes i s’hi ensenyava també, gratuïtament, dibuix lineal i artístic. El seu director va ser l’arquitecte Francesc Julià i Serrahima, i l’atractiu que va cridar l’atenció dels joves artistes eren les classes de Francesc Labarta, que tenien lloc de set a nou del vespre. Alguns dels alumnes ho compaginaven també amb l’assistència a les classes de paisatge de l’Escola de Belles Arts, que s’impartien al Palau Vell del parc de la Ciutadella —feia de museu—, on tenien com a mestre Modest Urgell i el mateix Labarta hi feia d’auxiliar. Al vespre, al carrer de l’Om, es trobaven Joan Cortés, Alfred Sisquella, Josep Viladomat, Antoni Canadell, Oscar Lena, Antoni Torradell, Apel·les Fenosa o Pere Pruna. Labarta era professor a l’escola del districte V d’ençà del 1911 i era molt estimat pels seus deixebles, per la llibertat creativa que aplicava en els seus ensenyaments. La majoria d’ells es guanyaven la vida com a ajudants de taller. Granyer i Fenosa entrarien de ben joves a l’estudi de l’escultor Casanovas, rascant guixos d’ornamentacions de rellotges. Tots ells van fundar l’entitat Els Evolucionistes. Fenosa va participar només en tres de les vuit exposicions d’aquest grup: la tercera, del 1924; la setena, del 1931, i la darrera, del 1932. El nom triat pel col·lectiu per identificar la seva voluntat evolucionista tenia a veure amb la importància que havia donat a aquest terme Joaquín Torres-Garcia en la seva campanya envers un art modern, promoguda l’any 1917 com un distanciament dels corrents noucentistes.

Fenosa vivia a França d’ençà del 1920. Havia fugit, ja que el seu esperit i la seva convicció pacifista s’oposaven a les obligacions militars. De primer, i amb moltes dificultats, s’havia instal·lat a Tolosa, però de seguida anà a París (en la seva condició de desertor no podia tornar a Barcelona). L’any 1923, el coneixement i l’amistat amb Picasso van esperonar-lo a esdevenir escultor; de fet, no va ser fins a l’encontre amb Picasso que no va començar a executar unes figures femenines de reduïdes dimensions, d’una expressió lírica que, a poc a poc, esdevindrien formes de gest sintètic. El 22 de març de 1924, Fenosa realitzava la seva primera exposició a París, a la galeria Percier, conjuntament amb Pere Pruna. Aquesta mostra havia d’obrir-li les portes al cercle d’amics de Picasso i als seus col·leccionistes, com Max Jacob, Jean Cocteau o Jules Supervielle.

Léopold Zborowski —el gran Zborowski, promotor d’Amedeo Modigliani i de Chaim Soutine— va confiar en l’obra de Fenosa just quan aquesta desvetllava una personalitat forta, i va exposar-la a la seva galeria parisenca l’any 1927. Entre aquesta data i el 1931, Fenosa construeix una sèrie de caps que entren de ple en un ingenuisme transcendent. D’ençà del 1929, aquests rostres, de fang o de guix, l’identifiquen. El seu art és un producte d’emocions sotmeses a una tensió interna que s’expressa vacil·lant i repetit de timideses en la forma. Rafel Benet defineix aquests caps com a epigrames de la infelicitat, com a arguments similars dels de «tendresa i lirisme» que fa servir Sebastià Sánchez-Juan.

L’any 1929 Fenosa retorna a Barcelona amb motiu de l’organització d’una exposició individual que ha de tenir lloc a la Sala Parés. Viu amb entusiasme la proclamació de la República i amb intensitat el desenvolupament de la Guerra Civil i es dedica activament a la salvaguarda del patrimoni artístic. L’any 1939 s’ha d’exiliar i s’instal·la novament a França, on treballarà fins al seu traspàs.

L’esperança d’un redreçament democràtic a Espanya es manté viva. Els exiliats espanyols —i els catalans inclosos— malden per aportar el seu gra de sorra en una dinàmica que cada vegada sembla més llunyana. Els artistes s’hi senten implicats i organitzen exposicions i activitats conjuntes. Picasso resulta un nom que dimensiona aquests fets i Fenosa l’acompanya.

L’any 1944 es crea la Unión Nacional de Intelectuales Españoles, en la qual també participen Peinado, Flores, Oscar Domínguez, Clavé, Viñès, Condoy, Lobo, Grau Sala o Mateo Hernández. La majoria d’ells són bons amics i participen en les exposicions que tenen per objectiu recordar el drama i l’esperança de la Guerra Civil.

L’any 1946, entre els dies 9 i 28 de febrer, la Galeria Visconti (al número 35 de la rue de Seine) presenta l’exposició d’arts plàstiques organitzada pel Comitè de Coordinació Artística Francoespanyol, que presideix Picasso, amb l’objectiu de recaptar diners per a la resistència espanyola. El mateix Picasso hi participarà amb dues obres; Fenosa ho farà amb cinc escultures —entre les quals hi ha dos caps— i dos plats amb relleus. Aquesta mostra s’havia d’esdevenir paral·lelament amb la iniciativa de l’anada a Praga, una aventura que demostrava la simpatia dels exiliats espanyols per la nova condició política txeca i eslovaca, i el seu desig de solidaritat i fraternitat.

L’associació d’artistes plàstics MANES de Praga va convidar aquests artistes exiliats a mostrar els seus treballs en una exposició que es va titular «Artistes espanyols de l’Escola de París» i que duia el subtítol «L’art de l’Espanya republicana». Aquest projecte va tenir el patrocini del Govern de la República Txecoslovaca, i el seu president, Eduard Benes, va rebre els artistes amb gratitud. Primer va acollir la mostra la seu de MANES a Praga, entre els dies 30 de gener i 23 de febrer, i, després, es va traslladar a Brno (Txèquia), on es va poder veure entre el 23 de març i el 14 d’abril. Picasso no s’hi va desplaçar, però hi va enviar quinze obres. En total, hi havia 244 obres de dinou artistes, entre els quals Fenosa tenia una presència destacada, ja que hi havia nou escultures seves. Tristan Tzara hi va impartir dues conferències.

Seguiren el projecte de Praga altres projectes, com el dels Artistes Ibèrics de l’Escola de París, de la Galerie Drouant-David (del 21 de juny al 6 de juliol de 1946), a la rue du Faubourg Saint-Honoré, amb la presència de Picasso i Fenosa, o el Primer Saló d’Art Català, presentat a finals d’any (del 8 de novembre al 6 de desembre de 1946) a la Galeria Lucien Reyman de París.

La Galeria Roux-Hentschel, de la rue de la Boétie, presenta aquell any l’exposició «Quelques peintres et sculpteurs espagnols de l’École de París», on hi ha obra de Clavé, Domínguez, Condoy o Lobo, així com una Natura morta, de Picasso, i una escultura de Fenosa.

El 1944, el Comité de Libération du Limosin encarrega a Fenosa una escultura commemorativa de la massacre de la vila d’Oradour-sur-Glane. Així, l’escultor executa el Monument als màrtirs d’Oradour-sur-Glane, que abans es presenta amb molt ressò a París. D’ençà del 1946, Fenosa exposa individualment o col·lectiva a París, Londres, Barcelona, Madrid, Praga, Nova York, Tòquio, Osaka, Casablanca, Carrara… Grans escriptors i poetes contemporanis escriuen prefacis dels seus catàlegs, com Paul Éluard, Jean Cocteau, Jules Supervielle, Josep Carner, Alexandre Cirici Pellicer, Francis Ponge, Pablo Neruda, Michel Cournot, Roger Caillois o Salvador Espriu. Fenosa s’ha casat amb Nicole Damotte i s’estableix un ordre en la seva vida professional, que resultarà bàsic per a la catalogació futura de la seva producció escultòrica i el sistema de control dels tiratges en bronze i la salvaguarda dels originals en terra cuita i guix.

El nom de Jacques Dubourg (1897-1981) restarà sempre lligat a la memòria d’Apel·les Fenosa, ja que la seva galeria del número 126 del boulevard Haussmann de París va acollir sis exposicions individuals seves entre el 1946 i el 1970. Jacques Dubourg, que va ser un expert en pintura francesa dels segles XIX i XX, va obrir la seva galeria als artistes vius del seu temps i va promoure els contactes amb l’escena nord-americana en els anys de la postguerra, amb una predilecció per uns artistes que va estimar i va projectar amb dedicació. L’estol d’aquests artistes, entre els quals s’inclou amb protagonisme Fenosa, va resultar de gran nivell, amb noms com Nicolas de Staël, Jean-Paul Riopelle, Sam Francis, Joan Mitchell, Georges Mathieu o Charles Lapicque.

N’és un cas semblant la seva fidelitat a la Sala Gaspar de Barcelona, una sala que exposava regularment l’obra de Picasso, Joan Miró, Antoni Tàpies i Antoni Clavé. La primera exposició individual de Fenosa hi va tenir lloc l’any 1965 i va ser seguida de tres exposicions més (1969, 1975 i 1986), els catàlegs de les quals van ser prologats per Joan Perucho, Rafael Santos Torroella, Joan Cortés, Josep Carner, Paul Éluard, Salvador Espriu i Josep Corredor Matheos.

L’any 1957, l’escultor Apel·les Fenosa va comprar la casa del Portal del Pardo, al Vendrell (Baix Penedès), a la darrera propietària, Matilde Folch Guimerà. Des del 2002, aquest edifici és la seu de la fundació de l’artista i continua dempeus com l’edifici més emblemàtic de la ciutat —per no dir el més antic que es conserva. Fenosa deia que, de Sitges a Tarragona, aquest edifici era la casa més bella que hom podia trobar. Es tracta, en realitat, d’un palau renaixentista del segle XVI, bastit al costat de la torre de defensa medieval que guardava la porta d’accés a la vila emmurallada. Motivat pels seus vells amics de joventut, Fenosa havia exposat a la Galeria Jardín, de Barcelona. L’èxit de crítica i de vendes li havia permès disposar de recursos per comprar aquesta casa, que va ser fonamental per al seu esdevenidor. D’ençà del 1958, el matrimoni Fenosa passava els estius a Catalunya i la resta de l’any a París (figura 1). Això no només era un canvi geogràfic, sinó que també representava un canvi en la seva escultura. La proximitat amb la naturalesa del Vendrell motiva moltes escultures vinculades al seu jardí, a les plantes i flors i a les metamorfosis.

Fenosa realitza escultures de dimensions reduïdes, però també de mides monumentals: Crist (1956-1957) per a l’església de Crist Rei de Friburg (Suïssa); Polyphème (1972; figura 2), instal·lat a Dole (França); Tempête pourchassée par le Beau Temps (1957; figura 3); La Première (1970; figura 4); l’Sphinx del frontó de la porta del Consell Constitucional de París (1973); Monument a Pau Casals (1976-1977), a Barcelona; el relleu Saint-Georges terrassant le dragon (1977), instal·lat a París; Orlando furioso (1971-1973; figura 5), del qual hi ha un tiratge a Madrid i un altre a Montpeller (França); Le Beau Temps pourchasant la Tempête (1978-1979), instal·lat el 1985 a Barcelona i, posteriorment, al barri de La Défense, a París; el baix relleu Ophélia (1951), inspirat per Arthur Rimbaud i inaugurat a La Défense, a París, el 1987.

L’any 1981, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) li encomana l’elaboració del guardó que lliura anualment per al Premi de l’Educació per la Pau. Fenosa realitza L’Olivier, símbol de la pau i atribut del poeta. El 1982 rep la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya; el 1983 obté la Legió d’Honor, que atorga el Ministeri de Cultura francès, i el 1987 rep la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona.

En aquella època tenen lloc importants retrospectives de la seva trajectòria. La primera, l’any 1979, se celebra a les sales de la Biblioteca Nacional de Madrid, organitzada per Antonio Bonet Correa i Álvaro Martínez-Novillo. L’any 1981 es feu una retrospectiva de la seva obra al Museu Rodin, i l’any 1984, se’n feu una altra al Palau de la Virreina de Barcelona, que fou comissariada per Mercè Doñate. Progressivament, després del seu traspàs, es van organitzar mostres com les del centenari del seu naixement l’any 1999 al Museu d’Art Modern de Barcelona i al Centro Cultural Conde Duque de Madrid, seguides per la del Museu Gargallo de Saragossa (2001), el Museu Bossuet de Meaux, la Fundaçao Arpad Szenes-Vieira da Silva de Lisboa (2003), el Museu de Belles Arts de Bordeus (2003), el Museu d’Art Modern de Ceret (2005), el Museu Estatal de Hessen a Darmstadt (2006), el Museu d’Art Modern de Tarragona (2008) o el Palau Moja de Barcelona (2008-2009).

Apel·les Fenosa va morir a París el 25 de març de 1988 i la seva vídua, Nicole, projectà un ambiciós futur per preservar el seu llegat. Coincidint amb el centenari del naixement de l’escultor, creà la Fundació Apel·les Fenosa i l’any 2002 va obrir el museu de la Fundació al Portal del Pardo del Vendrell.

Obra

Monument als màrtirs d’Oradour-sur-Glane (1944, Oradour-sur-Glane); Crist per a l’església de Crist Rei (1956-1957, Friburg); Polyphème (1972, Dole); Sphinx del frontó de la porta del Consell Constitucional (1973, París); Monument a Pau Casals (1976-1977, Barcelona); relleu Saint-Georges terrassant le dragon (1977, París); Orlando furioso (1971-1973, un tiratge a Madrid i un altre a Montpeller); Le Beau Temps pourchasant la Tempête (1978-1979, Barcelona i La Défense, París); baix relleu Ophélia (1951, La Défense, París).