Barcelona (Barcelonès), 2-6-1845 - Barcelona (Barcelonès), 6-3-1924

August Font i Carreras fou un arquitecte historicista i eclèctic. Fou un gran dibuixant, era coneixedor dels estils del passat i dels tractats d’arquitectura dins la tradició més pura de les belles arts i tenia un important domini de la construcció, les estructures i el càlcul; aplegava, així, els coneixements artístics i tècnics necessaris, com feu palès en els seus edificis. Fou seguidor dels postulats d’Eugène Viollet-le-Duc i la racionalitat de l’estil gòtic i va defensar l’ús del ferro com al nou material arquitectònic que ajudaria a trobar un estil per al seu temps i que, a més, oferia grans possibilitats.

August Font va néixer a l’avinguda del Portal de l’Àngel de Barcelona, on la família tenia el domicili. Va cursar els estudis de batxillerat al Col·legi Carreras de Sant Gervasi, que era propietat del seu oncle. Allà va ser on va conèixer Elies Rogent, també alumne, més gran, que seria el seu mentor i la persona que l’introduiria en el món de l’arquitectura. Rogent va comptar amb Font en diverses ocasions: quan va fundar l’Escola d’Arquitectura i, a partir de l’any 1871, el va incloure com a professor; quan l’alcalde Francesc de Paula Rius i Taulet li va confiar la direcció de les obres per a la gran Exposició Universal del 1888, Rogent va donar el projecte del Palau de Belles Arts a August Font, un dels edificis més emblemàtics de l’esdeveniment i de la seva carrera i pel qual va aconseguir la medalla d’or del certamen. També van treballar junts en el projecte de restauració (no executat) de la catedral de Tarragona l’any 1884.

Amb setze anys es va matricular a Llotja a cursos de dibuix (figura 1) i perspectiva abans de començar la carrera d’arquitectura a Madrid, on va obtenir el títol el 1869. També comença la tasca com a arquitecte en aquest moment, ja que l’any 1872, a l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona, hi ha dues entrades amb el seu nom: una casa per a la senyora Francisca Carreras de Castelló, al carrer de la Diputació, gairebé a la cantonada amb el passeig de Gràcia, i una altra per al senyor Gerardo Gros Sala, al carrer de Sant Miquel i al carrer de Sant Elm, al barri de la Barceloneta. A partir d’aquest moment no deixarà de construir. El primer estudi que consta documentalment el va tenir al tercer pis del número 51 del carrer del Duc de la Victòria de Barcelona, en una casa que ell mateix va construir per als marquesos de Camps l’any 1881.

Pel que fa a l’àmbit personal, August Font i Carreras es va casar amb Pilar Blanco i va tenir quatre filles i un fill, Josep Maria, que seria arquitecte com el pare.

La vida d’August Font està lligada a la docència. Va formar part dels vuit primers professors de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona gràcies a la confiança que va dipositar en ell, com s’ha esmentat, Elies Rogent, el primer director del centre. Hi havia també Francesc de Paula Villar, Joan Torras Guardiola, Leandre Serrallach, Josep Rovira i Rabassa, i dos interins, Lluís Domènech i Montaner i Josep Vilaseca. La seva carrera acadèmica va començar quan el claustre de l’Escola Politècnica de Barcelona, amb l’aprovació del rector, el va nomenar jurat d’exàmens el 28 de maig de 1870 durant dos anys. El 31 d’octubre de 1871 consta, a més, com a professor interí de les matèries de dibuix, topografia i mineralogia. Cal remarcar el fet que aquest mateix any va ser designat secretari de l’escola, i aquesta tasca la va continuar fins al 30 de gener de 1901 (per tant, durant trenta anys). El 1877 va guanyar les càtedres de dibuix i de projectes. A partir del 1896 va portar també la càtedra de primer curs de composició arquitectònica i la de teoria de l’art. La seva jubilació va tenir lloc el 1918, quan tenia setanta-tres anys.

Font va ser acadèmic corresponent a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid a partir del 1885. Així, va formar part de la Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos. A Barcelona, nou anys més tard, es convertia en acadèmic numerari de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona i el 1899 va arribar el nomenament a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, amb el discurs titulat «Ciencias y artes: relación entre ambas y en particular con la arquitectura», que va ser contestat per l’acadèmic i arquitecte Josep Domènech i Estapà.

El seu paper dins l’Associació d’Arquitectes de Catalunya també fou destacat, ja que va arribar a presidir-la els anys 1906 i 1907. Va ser membre de la comissió redactora de l’anuari de l’associació durant dos anys i hi va publicar alguns articles: «La catedral de Barcelona», en què feia un repàs del gòtic europeu i el comparava amb el català, i «El cimbori de la catedral», amb dues fotografies de l’obra i uns càlculs referents a la pressió d’un pilar.

August Font va obtenir el Premi de l’Ajuntament al millor edifici l’any 1902 per la seu de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad situada a la plaça de Sant Jaume (figura 2) i el 1904 el segon premi per l’interior de la mítica Maison Dorée a la plaça de Catalunya (els interiors d’establiments entraren també a concurs a partir de l’any 1902) i un premi extraordinari l’any 1908 per la Casa Butsems i Fradera, un establiment del carrer de Pelai de materials de construcció (desaparegut).

Va tenir una obra ben diversa pel que fa a estils i tipologies: la façana neogòtica de la catedral de Barcelona i el seu cimbori, que van ser el seu encàrrec més important, tot i que també el més controvertit (a la mort de Josep Oriol Mestres, responsable de la façana, Font la va continuar i hi va afegir les dues torres i molta ornamentació, com ara gablets, de manera que la façana resultant és molt diferent de la que havia deixat Mestres); l’església de la Caritat, de nova planta; la nova façana de l’església dels Sants Just i Pastor, o el Seminari Pontifici de Tarragona. Aquests són projectes rellevants d’àmbit religiós. Per a l’esmentada Caja de Ahorros y Monte de Piedad va fer cinc sucursals entre el 1881 i el 1915, en estils diferents: neoclàssic, neogòtic (figura 3) o neorenaixentista. També va fer molts blocs d’habitatges a Barcelona i cases unifamiliars, entre les quals podem destacar: el Palau de les Heures (figura 4), un palauet afrancesat molt elegant i senyorial rodejat per uns extensos jardins, que va dissenyar ell mateix; la Casa Ponsich, a Sarrià, o el castell de Can Feu, a Sabadell (figura 5). L’Institut Frenopàtic de les Corts, la plaça de braus Las Arenas o l’esmentat Palau de Belles Arts (edifici desaparegut) també són obra seva.

Font va morir el 6 de març de l’any 1924 a Barcelona. Tenia setanta-nou anys. La notícia va aparèixer a tots els diaris del moment, ja que era un arquitecte famós en una ciutat on va construir força i també perquè algunes de les obres que va fer van ser notables. Tot i això, després de la seva mort fou oblidat. Com va passar amb altres arquitectes historicistes o eclèctics, el Modernisme va eclipsar la seva trajectòria. A més, molts dels seus edificis han estat enderrocats i altres —tot i ser emblemàtics— no s’associen amb el seu nom o s’han adjudicat a altres arquitectes, com ara la façana de l’església dels Sants Just i Pastor, realitzada per Font i atribuïda a Josep Oriol Mestres, que no hi va tenir res a veure.

Obra

Les dates consignades corresponen a l’any que consta en l’expedient del projecte —si existeix— i al de finalització de l’edifici.

Arquitectura religiosa

Façana de l’església dels Sants Just i Pastor (1879-1880, Barcelona); Seminari Pontifici (1882-1886, Tarragona); panteó Milà i Fontanals (1886, Vilafranca del Penedès); façana i cimbori de la catedral (1887-1912, catedral de Barcelona); Asil de les Germanetes dels Pobres (1896, Barcelona); església de Santa Maria de Montalegre (1900-1901, Barcelona) i capella annexa de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa (1907-1908, Barcelona); cambril de la Mare de Déu per al claustre de la catedral (1902-1910, catedral de Solsona); façana de l’església de Santa Maria (1903-1905, Vilafranca del Penedès); església i convent dels franciscans (1907-1912, Barcelona).

Edificis comercials

Sucursal de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad (1892, carrer de l’Hospital, Barcelona); Centre Agrícola (1892, Vilafranca del Penedès); Hospital Comarcal (1892, Vilafranca del Penedès); sucursal de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad (1896-1898, plaça de Sant Pere, Barcelona); sucursal de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad (1899-1902, plaça de Sant Jaume, Barcelona); sucursal de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad (1905-1906, carrer Gran de Gràcia, Barcelona); sucursal de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad (1913-1915, carrer del Clot, Barcelona); interior de la botiga Butsems i Fradera (1908, Barcelona).

Oci i cultura

Palau de Belles Arts de Barcelona (1887-1888, enderrocat el 1942); plaça de braus Las Arenas (1899-1900, Barcelona); interior del restaurant Maison Dorée de Barcelona (1903, desaparegut).

Sanitaris

Institut Frenopàtic de les Corts (1875, Barcelona).

Habitatges unifamiliars

Casa Las Torres per a Madrona Pujol de Camps (1875, Esplugues de Llobregat); reforma del castell de Can Feu (1881-1891, Sabadell); Casa Ballester (1886, Tortosa); Casa Via Raventós (1888, Vilafranca del Penedès); reforma de la façana del Palau Baltà (1889, Vilafranca del Penedès); Villa Mercedes (1889, Tortosa); reforma del Palau Montagut (1889, Tortosa); Casa Ponsich (1892, Barcelona); Palau de les Heures (1895-1898, Barcelona); Casa de la Marquesa de Brusi a Barcelona (1907-1909, desapareguda).

Habitatges plurifamiliars

Casa Juan Antonio Chopitea (1881, Barcelona); Casa dels Marquesos de Camps a Barcelona (1881, desapareguda); Casa dels Marquesos de Sentmenat a Barcelona (1882, desapareguda); Casa Gallart (1895-1897, Barcelona); Casa Concepción Dolsa (1896, Barcelona); Casa Maria Comas (1897, Barcelona); Casa Josep Mori (1900, Barcelona); Casa Manuela Gil Llopart (1913, Barcelona); cases Pedro Lacalle (1914, Barcelona).

Altres

Trasllat del pati de la Casa Gralla al jardí del marquès de Brusi (1881-1882, Barcelona); consolidació de la cúpula de la basílica del Pilar (1884-1886, Saragossa); reforma a l’església de Sant Joan (1889, Tortosa); reformes a l’església de la Trinitat (1891-1894, Vilafranca del Penedès) i al seu campanar (1906, Vilafranca del Penedès); reforma a l’ermita de la Mare de Déu de la Providència (1893, Tortosa); diverses reformes a l’església de Santa Anna (1900-1909, Barcelona); consolidació del campanar de l’església de Santa Maria del Mar (1916-1917, Barcelona).