Girona (Gironès), 6-6-1868 - Buenos Aires (Argentina), 2-1902

Josep Pagés i Ortiz fou un pintor i il·lustrador malaguanyat. Va ser un dels darrers representants del paisatgisme academicista de l’escola de Roma de finals del segle XIX. La seva primerenca partida cap a l’Amèrica del Sud i la seva mort precoç en terres llunyanes determinarien en gran manera el seu posterior desconeixement i oblit.

Josep Ramon Narcís Pagés i Ortiz va ser el fill primogènit de Maria Dolores Ortiz Bohigas i del conegut perruquer Silvio Pagés. Va rebre els primers ensenyaments de dibuix a l’Escola Municipal de Girona, sota la direcció d’Alfons Gelabert, i, posteriorment, els va perfeccionar a la Llotja barcelonina.

En vista de les seves bones aptituds, la Diputació de Girona li atorgaria el 1886 una pensió de quadrienni perquè ampliés la seva instrucció a Madrid i Roma. Durant el seu aprenentatge a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, executaria el Retrat de la reina regent destinat al saló de sessions de la Diputació de Girona i una còpia del quadre Els borratxos, de Diego Velázquez, per ser examinada com a treball de pensionat.

Abans de partir cap a la Ciutat Eterna, va romandre una temporada a Girona (1888) per decorar els salons de balls de la societat El Olimpo. A Roma confraternitzaria amb Enric Serra fins a convertir-se en un dels seus deixebles predilectes. Des d’aleshores, els seus paisatges reflectirien l’esperit bucòlic deutor de les creacions de l’anomenat pintor de les llacunes pontines. A causa de la fragilitat del seu caràcter, va ser incapaç d’adaptar-se als estratagemes de l’urbs transalpina, per la qual cosa va decidir tornar a la seva Girona natal el 4 de juny de 1890, sis mesos abans de veure finalitzada la seva pensió.

A la tornada, va viatjar a Llagostera (Gironès) per materialitzar uns encàrrecs del diputat Jaume Roure i del propietari Joan Ferrer i Boada, alhora que va anar concloent la seva última obra de pensionat: un quadre sobre la Guerra del Francès.

L’any 1891 va ser prolífic per al pintor. Va inaugurar una important exposició de les seves creacions italianes a l’Hotel de Ventas de Barcelona, ​​entre les quals destacaven Campiña romana, Tívoli, Genzano i Verona. També va participar en la barcelonina Exposició General de Belles Arts, amb els quadres Tíber i Interior d’una casa de Tívoli, que fou adquirida per la comissió per ingressar al Museu Municipal de Belles Arts de Barcelona. El mes de novembre, va exposar a Girona l’obra Les llacunes del naixement del Tíber a l’hora baixa de la tarda quan el búfal sortit de l’aigua és assetjat per a la caça.

Durant aquest període, les seves obres i dibuixos obtenen una gran divulgació en publicacions com L’Esquella de la Torratxa, La Ilustración Artística, La Ilustración Ibérica, La Campana de Gràcia i La Ilustración Española y Americana (figures 1 i 2). Però si bé les seves obres produïdes a Itàlia reben el beneplàcit de la premsa, no passarà el mateix quan presenti les seves creacions següents al comerç de Tito Corominas de Girona. Aleshores va rebre crítiques poc afalagadores dels diaris locals (1892-1893), ja que la seva pintura s’allunyava dels ideals modernitzants que propugnaven Ramon Casas i Santiago Rusiñol. És possible que aquesta circumstància afectés la debilitada psique de l’artista, ja que un any després decideix buscar nous horitzons i provar fortuna a Buenos Aires (Argentina).

En arribar a l’Argentina, troba el seu suport treballant com a dibuixant al setmanari Caras y Caretas (figura 3) i exposant una col·lecció de targetes adornades amb paisatges al Salón Iriarte (1894). Establert a Montevideo (Uruguai), mostra de nou les seves vistes bucòliques als salons del casino italià. Des d’aquesta capital, inicia al costat de l’explorador francès Eugène Robuchon (1872-1906) una ambiciosa expedició exploratòria i artística que pretenia travessar els països hispanoamericans fins als Estats Units. Però, al cap d’un mes i mig, renuncia a aquesta empresa, ja que en arribar a Valparaíso (Xile) està exhaust després de creuar la serralada dels Andes.

És aleshores quan reprèn la seva activitat com a il·lustrador i caricaturista als setmanaris uruguaians El Negro Timoteo i La Carcajada, mentre que mostra les seves obres amb certa assiduïtat al Basar Maveroff de Montevideo (figura 4). Tanmateix, la seva naturalesa taciturna s’afebliria de mica en mica fins a l’extrem de lliurar-se a una vida solitària i captivada per la beguda. A l’Uruguai es referien a aquest pintor malaguanyat amb l’apel·latiu el pintor bohemi.

Josep Pagés va ser un hàbil pintor i dibuixant que assoliria els seus moments de reconeixement abans que es consolidés el moviment modernista a Catalunya. La seva obra pictòrica posterior, marcada en excés pel rigor academicista, destacaria per l’ús de fórmules convencionals i d’un cert involucionisme.

Obra

Un convent de monges (còpia del 1885, desapareguda); Retrat de la reina regent (1887, Diputació de Girona); Els borratxos (còpia de Velázquez; 1888, Museu d’Art de Girona); Enterrament de Crist (còpia de Torres Armengol; 1888, Museu d’Art de Girona); La Guerra d’Independència (1890, desapareguda); Interior d’una casa de Tívoli (c. 1891, Museu Nacional d’Art de Catalunya); Tevere (1891, desapareguda); Les llacunes del naixement del Tíber a l’hora baixa de la tarda quan el búfal sortit de l’aigua és assetjat per a la caça (1891, desapareguda); La barca del Ter, tocant a la Devesa de Girona (1891, desapareguda); Campiña romana (1891, desapareguda); Parella de pagesos (1894, Montevideo, Subastas Castells; figura 5); Retrat de Martín Perez (1895, desapareguda).