Pere Compte va ser un dels grans mestres de l’arquitectura de la Corona d’Aragó del segle XV. Fou expert en l’art de tallar pedra i un escultor subtil. Va gaudir de prestigi com a mestre d’obres i en qüestions hidràuliques, i va inventar mecanismes auxiliars per a la construcció que eren d’allò més enginyosos.
Segurament, va néixer a Girona, tal com es declara el 1492 quan decideix desaveïnar-se d’aquesta població. Amb la intenció de formar-se, ben aviat es va traslladar a la ciutat de València si és que se’l pot identificar amb el Pere Gironés que el 1449 va firmar un contracte d’afermament amb el mestre de la catedral i de la reina, Lluís Dalmau. Ja com a ajudant de Francesc Baldomar, va treballar en l’obra de la capella reial del convent de Sant Domènec i de l’Almodí entre els anys 1454 i 1457, període en el qual s’hi van fer algunes de les aportacions més innovadores, com ara les voltes per aresta, els biaixos i els arcs de cantonada i racó. Més endavant, Pere Compte va portar a l’extrem aquestes investigacions de l’estereotomia revolucionària. Encara com a deixeble de Baldomar, el 1466 va treballar en les obres de les torres del Portal de Quart i, seguidament, va adquirir una independència total.
A partir del juliol del 1468 i amb el prestigiós càrrec de mestre de la ciutat, Pere Compte es va dedicar a executar obres en els portals i els ponts de València, àmbit que governava la Sotsobreria de Murs i Valls. La primera construcció important en la qual va treballar sense la participació de Baldomar és el Portal Nou de les muralles de la ciutat (figura 1). Posteriorment, va continuar vinculat al mestratge de la ciutat fent obres en torres, camins, ponts i edificis —com les aules de l’Estudi General o el pòrtic de l’Almodí— per encàrrec del consell municipal. El 1487 es va encarregar de la construcció d’un pont sobre la séquia de Rascanya. El 1498, els jurats el van escollir per anar fins a Castella a temptejar les aigües del riu Cabriol i veure si es podien fer servir per donar més cabal al Túria i, també, per dirimir els problemes de comunicació amb Castella, construir ponts i millorar el camí en cas de necessitat. L’any 1500 es va encarregar d’anivellar les aigües del Xúquer.
Segons la documentació, l’any 1472 Pere Compte va ser un dels tres mestres fundadors —juntament amb Francesc Baldomar i García de Toledo— del Gremi de Pedrapiquers de la ciutat de València. A partir del 1476, però, després de la mort de Baldomar, Pere Compte va passar a dirigir i controlar pràcticament totes les obres importants que es duien a terme a la ciutat i, per tant, també el sistema d’aprenentatge i el gremi. Aquell mateix any, va ser nomenat mestre de la catedral de València; al cap de poc temps, va emprendre les obres de la Llotja, va fer diverses construccions en palaus senyorials i en obres religioses per als dominics, com ara la capella de la Verge de Gràcia del convent de Llutxent (Vall d’Albaida) o la capella del Roser del convent de València. Ben aviat, la fama adquirida va transcendir els límits estrictes de la ciutat i es va sol·licitar la seva presència al capdavant de les obres de la catedral de Tortosa (Baix Ebre), amb l’obligació d’inspeccionar-les periòdicament. A més, també va proporcionar traces per a l’església, el pont i la sínia de Vila-real (Plana Baixa), així com per a la catedral d’Oriola (Baix Segura), en la qual novament va renovar les possibilitats d’un espai únic fabricant un transsepte peculiar en un àmbit comprimit (figura 2). La seva reconeguda perícia tècnica el va portar fins a Saragossa, on va coincidir amb el prestigiós Enrique Egas en una reunió per dictaminar sobre els problemes del cimbori de la seu. Això no obstant, tota aquesta abundant activitat hauria quedat diluïda i no s’hauria pogut copsar completament si Compte no hagués estat l’autor de la Llotja de València, ja que moltes de les seves obres no s’han conservat.
Arquitectura senyorial i palatina
Lamentablement, gairebé no queda cap vestigi de les obres de Pere Compte que es poden classificar com a arquitectura palatina. Són conegudes per les dades documentals, que han proporcionat informació sobre les novetats que va aportar a la construcció tradicional del model de palau, amb un gran portal amb motllures, finestres amb columnes, grans patis oberts als quals s’accedia a través d’arcs escarsers, escales sobre voltes, diversos tipus de naies —amb columnes o amb columnes i arcs— i solucions variades per a les portades internes. Entre d’altres, sabem que aquest va ser el tipus d’intervenció que va dur a terme a partir del 1476 a la casa senyorial dels Proxita a Alcosser, en la qual Compte va dirigir tota l’obra de pedra, que no s’ha conservat. Entre els anys 1481 i 1482 es va fer càrrec de la construcció de les escales de la casa de la Diputació de València, que van ser substituïdes posteriorment i, per tant, tampoc no han perdurat. El 1485 va treballar en el pati i les escales del gran Palau dels Borja, ducs de Gandia a València, on va experimentar amb les escales de més d’una volta, de manera que es generaven unes trobades en aresta que són l’origen de les escales de voltes complexes sobre voltes capalçades que es van desenvolupar durant el segle XVI. El 1491 va contractar les obres de les escales i el pati de la casa dels Maça a Liçana, a la ciutat de València. El 1502 es va encarregar de les obres del pati i les escales del palau d’Alfons d’Aragó, bisbe de Tortosa. El 1505 es va ocupar de les escales del Palau Vescomtal de Xelva (Serrania). Cap d’aquests palaus ha arribat als nostres dies i, per tant, les aportacions de Compte es poden extreure de l’anàlisi de dades documentals i gràfiques. Hi ha altres obres de les quals no tenim constància documental, com ara la portada de la capella del Palau de Mossèn Sorell —obra d’escultura subtil i delicada, que es conserva al Museu del Louvre de París—, que es poden atribuir al mestre per comparació estilística. Les exigències que es desprenen dels contractes demostren l’alt grau de reconeixement de què gaudia el seu domini en l’art de tallar pedra i el nivell de mestratge que s’esperava d’ell: «de molt gentil magisteri com de mestre Compte se pertany».
Mestre de la catedral de València
A partir del 1476, després de la mort de Baldomar, Pere Compte també es va fer càrrec de les obres de la catedral de València, que seguien la construcció coneguda com a Arcada Nova, o tram als peus que connectava la catedral amb el Miquelet i la sala capitular. També va intervenir en la construcció de la sagristia nova i en la de l’accés a l’arxiu del capítol. En moltes de les seves intervencions es detecta el reconeixement o, fins i tot, l’homenatge al seu mestre: la portada de cantonada i racó de la sagristia nova reprodueix el model de l’accés al passadís del campanar, executat anys abans (figura 3); les finestres en biaix de les capelles reprenen els xamfrans òptics que s’havien utilitzat en la nau central, i els petits revoltons cairats del pas a l’aula capitular recuperen, a petita escala, les investigacions de les voltes sense nervadura del mestre. En aquestes obres, també trobem Pere Compte com a director d’un taller d’escultura en el qual participen diversos mestres, que s’ocupen de les impostes de les capelles amb una gran habilitat i virtuosisme tècnic.
La Llotja dels mercaders
Però si per alguna cosa és reconegut Pere Compte és per la magnífica Llotja de la ciutat de València, que va iniciar conjuntament amb el mestre Joan Ivorra, que va morir el 1486, tres anys després d’haver començat les obres. La Llotja i Pere Compte es troben, per tant, indissolublement units.
L’obra va començar per la torre, a la part baixa de la qual hi havia la capella, i a la part alta, l’anomenada presó dels comerciants. El 1492 ja estava feta la interessant cúpula de pedra gallonada que cobreix la sala superior a la capella, les escales de cargol amb ull i les portades d’aquesta amb els biaixos corresponents a «arcs cavats en torre rodona», és a dir, arcs de directriu corba. Mentre que la volta de la capella, situada a la planta baixa, és de creueria i està construïda amb un rampant rodó rebaixat amb nou claus que recullen arcs tercelets i lligadures, la de la torre correspon totalment a la geometria esfèrica. Es va iniciar com una volta bufada —vuitanta anys més tard, Vandelvira la va anomenar capella rodona en volta quadrada— en la qual es van construir les primeres petxines esfèriques de l’arquitectura espanyola. Damunt d’aquestes i mitjançant una sagita elegant i perfecta, es passa a una distribució del dovellatge per filades octogonals que formen una cúpula gallonada, que, en realitat, és la volta que, més tard, Vandelvira va denominar capella vuitavada en volta rodona. Aquesta volta, que aplega els problemes dels xamfrans i l’esfera, de l’aresta i la superfície contínua, conté el desenvolupament del pensament tècnic de l’estereotomia de la pedra del segle següent (figura 4).
El 1498 es va rematar la famosa sala de contractació amb les columnes salomòniques amb funicles i les voltes de rampant rodó amb nervis i funicles. En comparació amb el tradicional rampant pla de Mallorca, les voltes valencianes presenten uns arcs formers gairebé de mig punt amb voltes pràcticament bufades que permeten la multiplicació de nervis i claus. Els nervis formen una doble retícula per tram, que està reforçada amb nervis diagonals en cada quadrat. Hi ha fins a nou claus per tram, incloses les dels arcs formers. Per aconseguir-ho, Compte va fer servir una innovadora tecnologia de grues i politges, que va adaptar de la tecnologia naval.
D’altra banda, en alguns moments, el nombre de picapedrers qualificats que treballaven a la Llotja superava els setanta. Segons la documentació, aquests professionals procedien d’arreu de la Península i, fins i tot, d’altres països europeus. L’obrador internacional de la Llotja a finals del segle XV semblava haver-se convertit en una autèntica escola d’escultura tardogòtica (figura 5).
A l’exterior de la Llotja, Pere Compte va construir portades formades per arcs conopials disposats entre pinacles estirats. Aquests es formen amb feixos de canyes prismàtiques esveltes rematades per agulles florides amb cardina i magolla. Generalment, aquestes canyes prismàtiques s’agrupen al voltant d’una de més gruixuda presentada en cantonada i les altres, que són més petites, l’acompanyen situades frontalment. Les canyes van creixent d’acord amb lleis proporcionals al seu gruix particular, maclant-se i intersecant-se com una elegant polifonia. La gràcia d’aquests pinacles rau en el joc purament geomètric de la intersecció de prismes. Els canvis de pla de les canyes prismàtiques, que giren 45 graus les unes respecte de les altres, han fet que aquests pinacles es coneguessin amb el nom de pilars recanviats, una denominació ben expressiva. Les portades més antigues d’aquest tipus són les de la Llotja de València (les del mercat, el carrer de la Llotja i la capella), que es van començar a construir el 1484. Una altra portada de característiques i qualitat idèntiques és la de l’església del monestir de les Clarisses de la Trinitat de València, que, a falta de notícies documentals, s’ha d’atribuir al mateix Pere Compte. Una altra, que està en molt mal estat i que està documentat que és obra de Compte, és la que hi ha als peus de l’església del convent dels Dominics de València. Allà també va començar amb nervis salomònics l’anomenada capella del Roser, que van continuar alguns dels deixebles que s’havien format amb ell, com ara Miguel de Maganya.
Tant en les obres de la Llotja com en altres, Compte va dirigir els escultors, que van desplegar en les portades, les gàrgoles i els elements decoratius un interessant joc de figures, per les quals també pot ser reconegut. Que ell n’era el director ho demostra el fet que s’esmenti que les decoracions de la finestra de la torre de la Llotja, que havien d’esculpir uns mestres estrangers —Rolandus Alemany i Laurencius Picart—, s’havien de fer seguint la voluntat del mestre. En alguns casos, les intervencions són molt subtils, com ara els escuts de la ciutat en losange amb formes ondulades que es troben a les cantonades de la Llotja. En altres casos, podem destacar l’excel·lent relació amb l’arquitectura en les portades, arquivoltes, llindes, mènsules, capitells, amb treballs amb una decoració abundant i d’una gran qualitat tècnica.
En definitiva, Pere Compte va saber combinar la seva habilitat en l’art de tallar pedra amb una interpretació personal de la complexa cultura tardogòtica des de la qual es va gestar la seva aportació a l’arquitectura. Les columnes helicoidals, l’experimentació amb les voltes de rampant rodó, els portals amb pinacles, les escales de cargol amb ull, les escales de voltes, les traceries o relleus escultòrics…, el converteixen en un dels mestres més significatius de la segona meitat del segle XV.
