iec  mnac

Diccionari d'artistes

catalans, valencians i balears

Diccionari d'artistes

Presentació Crèdits Matèries



A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Francesc Barceló Bover

Son Carrió (Mallorca), 5-2-1926 - la Garriga (Vallčs Oriental), 22-7-1982

Art del segle XX  Arts del ferro  Disseny  Escultura del segle XX  Mobiliari 


Obra - Exposicions - Bibliografia


Francesc Barceló Bover va ser un dissenyador i escultor mallorquí que va desenvolupar la seva tasca creativa principalment a Mallorca i Barcelona durant els anys cinquanta, seixanta i setanta del segle XX.

La seva obra escultòrica porta el segell indiscutible de cadascuna de les dècades en les quals es desenvolupa: comença per una figuració estilitzada en els anys cinquanta, que desembocarà, a principis dels anys seixanta, en una abstracció expressiva en la línia de les tendències internacionals més avançades, com posa de manifest la seva adscripció a Es Deu des Teix, un dels grups d’avantguarda més rellevant d’entre els sorgits a Mallorca al començament de la dècada dels seixanta.

En el camp del disseny, la seva activitat té lloc paral·lelament en els àmbits del mobiliari i del disseny d’interiors. Participa en nombrosos projectes a la seva illa natal i contribueix al desenvolupament del sector del mobiliari a Catalunya des de diverses iniciatives i col·laboracions, entre les quals destacaríem la fàbrica de mobles CEDI, a la Garriga, activa durant la dècada dels setanta.

Infància i joventut

Fill de mestre republicà, Francesc Barceló neix a Son Carrió, però durant la seva infantesa ell i la seva família canviaran diverses vegades de lloc de residència. Van passar per diverses localitats mallorquines fins que es van instal·lar a Palma (Mallorca) a l’inici de la Guerra Civil.

Amb tretze anys, l’octubre del 1939, Francesc Barceló sol·licita l’ingrés a l’Escuela de Artes y Oficios Artísticos de Palma, on fou deixeble de Juan Pizà, Pedro Barceló i Simeón Cerdà. Hi estudià de manera continuada durant quatre anys i després feu un parèntesi (entre els anys 1943 i 1945), durant el qual es matriculà a l’Escola de Comerç, estudis que no va finalitzar, però que van marcar la seva inclinació pels negocis, sovint de manera més entusiasta que no pas rendible.

Són els anys de la postguerra, anys de precarietat econòmica, d’aïllament polític del règim franquista (que no serà reconegut internacionalment fins a principis de la dècada dels cinquanta) i de domini de les faccions més reaccionàries de la Falange, que instauraren una política de control i regressió en el camp artístic i cultural. Tot i això, Francesc Barceló comença a treballar com a decorador i es matricula novament a l’Escuela de Artes y Oficios Artísticos de Palma durant el curs 1945-1946 i, amb dinou anys (el mateix 1945), ja col·labora en la creació d’artesania en ferro forjat amb Joan Buxó, de La Casa del Hierro, i també treballa vidres, ceràmica i mobiliari.

Participa en la decoració dels Establecimientos Victoria, del saló de bellesa Excelsior —sempre de Palma— i de la sala de festes Tito’s, on es van instal·lar, entre altres ornaments de forja, un ametller florit de dimensions reals.

De caràcter emprenedor, va muntar un taller a prop del domicili familiar i va iniciar diversos negocis, com l’empresa Rustic Art, dedicada a l’artesania en ferro, vidre i fusta, o la comercialització, amb el nom de Cerámica Moderna, de quatre línies de gerros, elaborats pels germans Capó de Felanitx (Mallorca), a qui representarà venent les seves creacions a Barcelona i amb els quals col·laborarà, com a mínim, fins a l’any 1956.

La dècada dels cinquanta: l’etapa de la forja

El 1951, juntament amb Jacinto Antolí, Francesc Barceló munta l’empresa Barcel, de mobiliari i objectes decoratius fets de ferro forjat (suports per a testos, ampollers, fanals, cendrers, portacigarrets, retaules…).

Paral·lelament, s’inicia també la seva col·laboració amb el ferrer Bernat Tries, amb qui treballarà en projectes de naturalesa diversa: des de peces petites de decoració per a Barcel fins a altres de dimensions superiors, com els encàrrecs per a decoracions d’hotels (reixes, fanals, paravents…).

El 1955, animat pel fotògraf Jeroni Juan, que era amic seu, Francesc Barceloó inicia la seva carrera com a escultor, amb una primera exposició a les Galeries Costa (14 de maig de 1955) de Palma, que va tenir molt bona acollida quant a premsa i vendes.

El mes d’octubre del 1955 el trobarem a la mostra realitzada al Museu d’Art Modern de Barcelona amb motiu de la III Bienal Hispanoamericana de Arte. La seva escultura La danza del fuego (figura 1) serà una de les escasses peces exposades d’entre les quals el jurat havia seleccionat per representar l’art mallorquí a la mostra, juntament amb pintures de Pedro Queglas (Xam) i algunes altres del també escultor Pedro Martínez Pavía.

Immediatament després (gener del 1956), exposarà a les Galeries Syra, situades en els baixos de la Casa Batlló, al passeig de Gràcia de Barcelona, al bell mig de la ciutat. En aquesta ocasió, la crítica no va ser tan unànimement elogiosa i algunes de les ressenyes van atacar durament les seves obres, però no hem d’oblidar que el panorama artístic balear i el de Barcelona eren prou diferents i allò que a Mallorca semblava nou i avantguardista en una Barcelona que ja havia conegut el Surrealisme de la mà de Dau al Set i que s’iniciava en l’informalisme, l’estilitzada figuració primitivista de la primera etapa del treball de Francesc Barceló podia considerar-se superada.

Això no obstant, els ferros forjats de Francesc Barceloó viatjaran aquell mateix any a Nova York (el març a Baronne Gallery), Madrid (el juny a la galeria Toisón) i València (els mesos d’octubre i novembre). Les tres exposicions obtenen un notable èxit de vendes, segons es desprèn dels articles de premsa i de la correspondència amb els seus galeristes.

Paral·lelament a aquesta activitat escultòrica, l’any 1956 es refermava en la trajectòria professional de Francesc Barceló una altra vessant de la seva carrera: la de decorador, amb una fita professionalment important: la decoració dels salons de perruqueria Villamor, al carrer Jaume III de Palma, un dels seus primers projectes en solitari. Després, vindrien altres locals com la Cafetería Kansas, al carrer Major de Felanitx, i el Bar Montecarlo i la Cafetería Antonio, a Palma, entre d’altres.

Mereix una menció especial l’exposició realitzada per l’artista entre el 29 de setembre i el 14 d’octubre de 1956 al Círculo de Bellas Artes de Palma, no tan sols perquè l’indret és un espai assenyalat dins del conjunt d’espais expositius de Ciutat, sinó també perquè no es tracta d’una mostra d’escultures —o no exclusivament—, sinó de disseny, la qual cosa li atorgarà un notable ressò mediàtic a causa del caràcter inusual de la proposta. Una exposició de mobles era poc freqüent en un espai com el Círculo, però, endemés, el tipus de moble presentat era d’un estil poc comú en el mercat mallorquí del moment.

L’any 1957 és un any especialment significatiu en la biografia de Francesc Barceló, perquè és l’any del seu casament amb Mercè Casals i del trasllat posterior a la Ciutat Comtal. També va ser un any prolífic pel que fa a exposicions, amb tres mostres individuals. En primer lloc, l’exposició del mes de febrer a Bilbao, a la Sala Mercado Artesanía, serà molt semblant a les realitzades l’any anterior a Madrid i València. A la celebrada el mes de març a les Galeries Costa, en canvi, hi ha diverses novetats: la introducció del pla com a element constructiu del volum, l’elaboració dels primers relleus (en una combinació de pintura i forja encara molt distant del que seran més endavant els seus relleus en planxa de ferro) i una incipient incursió en l’abstracció en alguna de les peces (figura 2).

En segon lloc, l’exposició a la Galleria d’Arte Totti (Milà, octubre-novembre del 1957) és gairebé l’última de les exposicions de la que podríem considerar la seva primera època o la seva etapa de forja figurativa. Hi incorporarà també algunes peces de nova temàtica, com Rupestres, que posen encara més en evidència els vincles estilístics amb l’anomenada Escuela de Altamira o les folklòriques Bulerías, Calé, Sevillana i Danza española.

Per acabar, el 1958 tenim notícia d’una segona exposició a Madrid, a la galeria Toisón, on ja havia exposat anteriorment, però només per una ressenya a la revista Goya (juliol-agost del 1958). A partir d’aquí, s’obrirà un parèntesi en les exposicions, que no es reprendran fins dos anys més tard amb un treball radicalment diferent.

La dècada dels seixanta: Es Deu des Teix i la soldadura

Cap al 1958, Francesc Barceló i la seva germana Francisca obren una botiga de decoració a Palma: Mobel. A partir d’aquest moment s’incrementa el nombre d’establiments decorats per Francesc Barceló, sobretot hotelers, ubicats a diversos indrets de les Balears, ja que les illes entren en un període d’expansió d’aquest sector. És el cas dels hotels Illa d’Or, Albatros, Daina, Riviera, Cisne, Canaima, Hawaii, Atlantic, Nixe, Pireo, Cristina i Acapulco, o del restaurant La Caleta, on, tal com havia fet a l’Hotel Daina, també va elaborar un mural en pedra. Va decorar, a més, nombroses residències per a particulars.

Estèticament, el final dels anys cinquanta i el començament dels seixanta representen un canvi radical en l’escultura de Francesc Barceló, que abandonarà de mica en mica la figuració i la forja per endinsar-se en un període abstracte en el qual produeix una sèrie d’escultures i relleus de soldadura en ferro recuperat que tenen una forta personalitat. Un exemple clar d’aquesta transició, que implica també un canvi d’escala, ja que augmentaran considerablement les dimensions dels seus treballs, és l’escultura Gralla (figura 3), que va fer per encàrrec de Bartomeu Fiol per la galeria llibreria Gralla. Encara no es tracta d’una peça abstracta, però ja s’hi intueixen les característiques de l’estil que el caracteritzarà al llarg de la dècada dels seixanta.

Indubtablement, Barcelona té un paper important en aquest canvi i Francesc Barceló n’absorbeix els corrents avantguardistes, molt especialment l’informalisme, però també tendències postcubistes i constructivistes. El seu constant anar i venir entre Palma i Barcelona farà que esdevingui una personalitat clau en la introducció d’aquestes noves tendències a l’illa. Així mateix, el contacte amb el grup Es Deu des Teix el vincula amb l’avantguarda internacional i el converteix en un personatge pont, la singularitat del qual no sempre ha estat prou valorada.

Aquesta no és una etapa massa prolífica quant a exposicions i, això no obstant, es pot considerar que correspon a la seva època més madura artísticament parlant. Les exhibicions a la Sala Mirador de Barcelona i a les galeries Duncan de París semblaven haver de consolidar l’artista en la seva trajectòria ascendent. Els escrits de Juan Eduardo Cirlot i Joan Cortés a Índice de artes y letras i Destino, respectivament, elogien la producció de Francesc Barceló dels anys 1959 i 1960, que va mostrar a la Sala Mirador abans d’exhibir-la a París (Índice de artes y letras, desembre 1960, i Destino, 24 setembre 1960).

L’exposició de París de l’any 1960 va ser d’una gran qualitat i, de nou, un èxit de vendes. Va propiciar interessants contactes a la capital francesa, on l’artista va signar un contracte amb les Galerie Craven; a Londres, amb la Savage Gallery, i a San Francisco, amb la galeria Acosta. El perquè no van tirar endavant aquests contactes es desconeix encara.

L’any 1961 participa en alguna col·lectiva a la Galerie Craven i també en l’Exposición Nacional de Bellas Artes, a Barcelona; «La jeune sculpture», a París, i el Salón de Mayo de l’Asociación de Artistas Actuales, a Barcelona. També és convidat a participar en el «Juicio de actualidad» al Barci-Club de Barcelona, fet que sembla deixar constància de la seva consideració pública com a creador.

El 1962 s’instal·la Valldemossa (Mallorca). Ell, la seva dona i els seus tres fills viuran al poble mentre Francesc Barceló preparava la decoració d’alguns hotels. Aquest fet és el que fa que entri en contacte amb el grup d’intel·lectuals estrangers residents a la zona i el 1962 el tornem a trobar exposant a Ciutat, en un dels esdeveniments culturals que més repercussió va tenir en aquells moments a Mallorca: l’exposició d’Es Deu des Teix a les Galerías Quint.

Francesc Barceló fou un dels membres fundadors del grup i participà en totes les exposicions que Es Deu des Teix feu al llarg dels anys 1962 i 1963 (Galerías Quint i Grifé i Escoda a Palma i Sala Ateneo de Santa Catalina a Madrid). Cal esmentar que es tractava de l’únic integrant mallorquí del col·lectiu i, com a mínim inicialment, de l’únic escultor (després s’hi afegirà l’escultor italià Eugene Molinaro). El grup rebrà el suport de Carlos Antonio Areán i el de Camilo José Cela. La seva aposta decidida per l’abstracció més radical generarà força polèmica a Mallorca, tal com queda palès en nombroses aparicions en la premsa local (figura 4).

Es Deu des Teix era un grup prou heterogeni tant en la seva procedència com en la seva manera d’abordar l’abstracció, però els unia la seva voluntat d’experimentació i de renovació. «Els plantejaments seus», segons Pilar Serra (2001, p. 71), «eren únicament estètics, no reflexionaren mai en els seus escrits sobre política, economia ni cultura. No s’involucraren directament en els problemes del món artístic a Mallorca. Però això no significa que no fossin un element importantíssim en l’evolució cap al canvi.»

L’última exposició col·lectiva en què Francesc Barceló participà en vida i de la qual es té constància és la realitzada l’any 1966 a la Nova Gallery de Palma. En la mostra, hi havia obres de sis dels tretze integrants d’Es Deu des Teix (inclòs Francesc Barceló), però no es pot considerar una exposició del grup pròpiament dita.

Del parèntesi entre el 1963 i el 1970 ben poca cosa en sabem. Coneixem el fet que, a partir de la recuperació de motlles tradicionals de fosa de l’empresa Fumasa (Fundición Mallorquina, SA), Francesc Barceló dissenyarà una sèrie de llums i peces de mobiliari de jardí que es comercialitzaran sota el nom d’una nova empresa: EDYP. La idea va tenir força acceptació i el negoci li va aportar prou beneficis.

Els anys setanta: CEDI i el disseny de mobiliari

A més de posar en marxa la seva pròpia fàbrica de mobles (CEDI), que ja es presentà a la fira del moble el juny del 1970, Barceló treballà com a dissenyador per a diverses firmes de mobiliari: Mobel Italia, Armet, Aycasa (País Basc), Mova (València), Eurosele, Cimpo… De fet, el trobem inscrit com a soci adherit a l’Associació de Dissenyadors i de Foment de les Arts Decoratives (ADIFAD) des del 1969, a la qual més endavant (1974) s’inscriu com a soci dissenyador.

CEDI serà un dels seus últims projectes empresarials. La fàbrica, situada a la localitat de la Garriga, va produir nombroses col·leccions de mobles al llarg dels seus gairebé deu anys d’existència: mobles de fusta, de fusta lacada, de vidre i acer inoxidable, de fibra, de canya…, als quals Barceló imprimeix l’estil imperant de la dècada.

Eren uns anys d’una relativa prosperitat i la veritat és que CEDI va ser una empresa rendible que va aconseguir posicionar-se en el sector. D’entre les diverses ocasions en què van participar en les fires del moble a Barcelona, el 1973 va rebre el premi al millor estand i algunes de les seves col·leccions apareixen a la revista Hogares Modernos.

Aprofitant l’estructura de la fàbrica, Barceló engega l’última de les seves incursions en el món de l’escultura —des d’una vessant més decorativa— amb la línia de models en sèrie que comercialitza sota el nom de Seriats.

Si entre les peces dels anys cinquanta i les dels anys seixanta dèiem que hi havia grans diferències, aquestes dels anys setanta són, un cop més, diferents de les de les dècades anteriors. Les fustes, que són com una mena de trencaclosques, responen a una estètica més aviat freda, de reminiscències orgàniques i una figuració plana, sintètica i elegant molt d’acord amb un cert estil de l’època (figura 5). Els quadres, com les pedres, són totalment abstractes i d’una estètica gairebé minimalista; utilitzen materials freds (acer i fusta lacada) i composicions simples, sense ornamentació retòrica.

Un dels seus últims somnis, un cop tancada la fàbrica l’any 1981, era participar en la construcció d’un gran projecte al Brasil, anomenat Nova Atlàntida, que mai no va arribar a tirar endavant.

Francesc Barceló mor d’un atac de cor el 22 de juliol de 1982 a la Garriga, a l’edat de cinquanta-sis anys.

Obra

La catalogació de la pràctica totalitat de l’obra escultòrica de Francesc Barceló va ser l’eix central de la tesi doctoral L’escultura i el disseny de Francesc Barceló (Mallorca, 1926 - Barcelona, 1982). L’obra i el context, dipositada a la Universitat de les Illes Balears l’any 2016. De les 260 peces inventariades, a continuació en recollim algunes de les més rellevants.

Suerte de varas (1955), forja (Col·lecció Pedro Serra); La danza del fuego (1955), forja (col·lecció particular); Cite (1956), forja (col·lecció particular); Satisfacción (1956), forja (col·lecció particular); Família (1956), forja (col·lecció familiar de l’artista); Estudio (1956), soldadura i forja (col·lecció familiar de l’artista); Xiquets de Valls (1956), forja (desapareguda); Estudio abstracto (1957), soldadura i forja (desapareguda); 5 hombres (1958), soldadura i forja (desapareguda); Gralla (1959), soldadura i oxitall (col·lecció particular); Trois hommes (1959), soldadura (col·lecció particular); Ráfaga (1960), soldadura i texturat (col·lecció particular); Saint Pierre (1960), soldadura (col·lecció particular); Relief (1960), soldadura, àcid i texturat (Fond Naitonale d’Art Contemporain de la Ville de Paris); Chicos (1961), soldadura i oxitall (desapareguda); Fuga (1962), soldadura, àcid i texturat (desapareguda); Encierro (1962), soldadura, àcid i texturat (desapareguda); Seriats 1110 (c. 1970), fusta lacada (col·lecció particular).

Exposicions

Francesc Barceló va realitzar un total de catorze exposicions individuals documentades entre els anys 1955 i 1961 i participà en prop de tretze salons i exposicions col·lectives en la dècada compresa entre el 1956 i el 1966.

Exposicions individuals

Palma, Galeries Costa (1955); Barcelona, Galeries Syra (1956); Nova York, Baronne Gallery (1956); Madrid, galeria Toisón (1956); Palma, Círculo de Bellas Artes (1956); València, Galerias Lafuente (1956); Bilbao, Sala Mercado Artesanía (1957); Palma, Galeries Costa (1957); Milà, Galleria d’Arte Totti (1957); Madrid, galeria Toisón (1958); Barcelona, Sala Mirador (1960); París, Galerie Raymond Duncan (1960); Londres, Savage Gallery (1961); París, Galerie Craven (1961); Palma, Fundació Barceló (pòstuma; 2009).

Salons i exposicions col·lectives

Barcelona, III Bienal Hispanoamericana de Arte (1955); Palma, XV Salón de Otoño (Círculo de Bellas Artes, 1956); Barcelona, Salón de Mayo (1960); París, Galerie Craven (1960); Barcelona, Exposición Nacional (1960); París, Museu Rodin, «La jeune sculpture» (1961); Barcelona, Salón de Mayo (1961); Palma, Galerías Quint, «Es Deu des Teix» (1962); Barcelona, Salón de Mayo (1963); Madrid, Sala de Santa Catalina de l’Ateneo de Madrid, «Diez artistas de la escuela de Mallorca» (1963); Madrid, Galeria Biosca (c. 1963); Palma, Galeria de Arte Grifé y Escoda, «Es Deu des Teix» (1963); Palma, Nova Gallery (1966); Palma, Museu Krekovic, «Es Deu des Teix» (pòstuma; 2001); Palma, Es Baluard, «Pensar les formes» (pòstuma; 2005).

Bibliografia

C. A. Areán, Escultura actual en España. Tendencias no imitativas (Madrid, El Duero, 1967); C. A. Areán i Ch. Perret, Es Deu des Teix. Diez artistas de Vanguardia, catàleg de l’exposició (Palma, Galerías Quint, 1962); C. J. Cela, Diez artistas de la escuela de Mallorca, catàleg de l’exposició (Madrid, Publicaciones Españolas, 1963); J. A. Gaya i J. Rubio, Formas de la escultura contemporánea. El hierro en el arte español (Madrid, E. Aguado, 1966); R. Perelló, Escultores contemporáneos en Mallorca (Palma, Siurell, 1973); P. Serra, Es Deu des Teix 1962-1963, catàleg de l’exposició (Palma, Consell de Mallorca, 2001); E. Mas Barceló, L’escultura i el disseny de Francesc Barceló (Mallorca, 1926 - Barcelona, 1982). L’obra i el context (tesi doctoral en línia; Palma, Universitat de les Illes Balears, 2016 [consulta: 2 abril 2024]).

Enric Mas Barceló
Informació sobre l'autor

Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans - Museu Nacional d'Art de Catalunya

IEC

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. diccionari.artistes@correu.iec.cat - Informació legal

MNAC

Palau Nacional, Parc de Montjuďc, s/n, 08038 Barcelona. Telèfon +34 936 22 03 60. Contacte - Informació legal

Amb el suport de

Diputació de Barcelona

Amb la col·laboració de

Museu de Montserrat

Museu de Montserrat