Napoleón és el nom comercial que va escollir el manxec Antonio Fernández Soriano, que fou el cap d’una de les nissagues de fotògrafs més importants de la Barcelona de mitjan segle XIX. Participaren en el negoci quatre generacions de familiars i arribaren a tenir estudis de retrats a Barcelona, Madrid, Palma (Mallorca), Maó (Menorca), Andratx (Mallorca) i Olot (Garrotxa), entre altres ciutats. El desembre del 1896, la firma Napoleón va ser la primera que va projectar pel·lícules a la Ciutat Comtal.
Sembla que Antonio Fernández Soriano va entrar a l’exèrcit quan encara era un nen i, després d’una possible estada a França, l’any 1850 era soldat d’infanteria i «músico de contrata» a Barcelona, on es va casar amb la francesa Anne Tiffon Cassan (Narbona, 1831 - Barcelona, 1912), Anaïs (figura 1), que havia arribat a la ciutat amb la seva família el 1845. Anaïs era la filla d’Alexis Tiffon, «artista pedicuro», perruquer i «cirujano romanista», que s’havia instal·lat a Barcelona amb la família i tenia un negoci a la part baixa de la Rambla (més concretament, al número 115, que va passar a ser el 17 després de la renumeració del 1851), en una zona comercial i molt animada de la ciutat. L’empresa es deia Napoleón, nom que van adoptar també la parella formada per Antonio i Anaïs per fer publicitat del seu negoci fotogràfic aprofitant la fama del pedicur i el fet de viure i tenir l’estudi en el mateix edifici.
Cap al 1850, la parella va començar l’activitat fotogràfica a Barcelona, on Antonio es podia haver format amb un daguerreotipista francès, «Mr. Charles, retratista en fotografia», que els anys 1849 i 1850 va treballar al mateix lloc (número 115 de la rambla de Santa Mònica), a més d’ensenyar a fer daguerreotips. És possible que, quan Mr. Charles va deixar Barcelona, la parella es fes càrrec del seu negoci.
«Fernando y Anaïs» (figura 2), com s’anunciaven aleshores, van començar fent retrats al daguerreotip (el primer procediment fotogràfic eficaç, inventat per Louis-Jacques Mandé Daguerre el 1839, que consistia en una imatge única que es feia sobre una placa de coure argentat). Posteriorment, des de principis dels anys setanta, van fer fotografies en paper albuminat (a partir de negatius de vidre al col·lodió humit), sobretot en el format més popular, conegut com a targeta de visita, ja que tenia unes dimensions semblants a aquesta (6 × 9 cm, aproximadament). Més endavant, a mesura que avançava el segle, l’empresa va anar adoptant les novetats tècniques de la fotografia (placa seca per als negatius, gelatina de plata per als positius), així com els formats més grans (targeta cabinet, imperial…). A més, cap al 1900, van incorporar els procediments anomenats nobles, com les fotografies al carbó i al platí.
L’any 1867, l’empresa va créixer amb la incorporació del fill gran de la parella, Emilio Fernández Tiffon (Barcelona, 1851 - Barcelona, 1933), que va ser el col·laborador principal d’Antonio i el seu successor en el negoci (figura 3). El 1882 es va oficialitzar la situació: Emilio es feu soci de ple dret i l’empresa va passar a denominar-se Antonio, Emilio y Ana Fernández, dits Napoleón (abreujat com a A. y E. dits Napoleón).
La casa Napoleón es va quedar el fons fotogràfic de Franck y Wigle —tant retrats com vistes de Barcelona— quan els dos socis van tancar la galeria que tenien a Barcelona i Franck (François Marie Gobinet de Villecholle; Voyennes, 1816 - Asnières, 1906) se’n va tornar a París. Això no obstant, l’empresa sempre va mantenir com a especialitat el retrat i va arribar a ser una de les galeries de més prestigi de la Ciutat Comtal. A més de fer fotografies de grans dimensions, els Napoelón tenien un equip de persones que pintaven les fotografies mitjançant diversos procediments, com ara l’aquarel·la i l’oli. Aquesta tècnica feu que, de vegades, les fotografies arribessin a tenir l’aspecte d’autèntiques pintures. Carlos Vázquez Úbeda (Ciudad Real, 1869 - Barcelona, 1944) va ser un dels pintors que va treballar per a ells, pintant a l’oli, i les obres en què va col·laborar estan signades per tots dos (Napoleón i Carlos Vázquez).
Tothom que era —o es creia— algú a Barcelona i a l’Estat espanyol, si passava per la ciutat, anava a l’estudi dels Napoleón perquè el retratessin: burgesos, militars, actrius, polítics, eclesiàstics…, fins i tot la família reial. Antonio Fernández va retratar la reina Isabel II i les seves filles diverses vegades, tal com demostra un petit àlbum del 1870, amb tapes de nacre i en format de targeta de visita, que es conserva a l’arxiu fotogràfic del Palau Reial de Madrid, que fou un regal dels fotògrafs. El gener del 1875 també va retratar Alfons XII, quan va passar per Barcelona per recuperar el tron. Aleshores, li van regalar un àlbum més gran i més luxós, amb fotografies «inalterables». Aquest mateix 1875, Antonio Fernández va rebre el títol de fotògraf de cambra, un títol que era merament honorífic en aquell moment, però que li permetia col·locar l’escut de les armes reials al dors de les fotografies i a les factures. El costum va continuar amb Maria Cristina i Alfons XIII i els retrats que els feu es van publicar en revistes (com Álbum Salón, de Barcelona) i en diaris (com ABC).
La casa Napoleón va participar en exposicions tant a l’Estat espanyol com a l’estranger: el 1867 en l’Exposició Universal de París, el 1868 en l’Exposició Aragonesa de Saragossa, el 1871 en l’Exposició General Catalana de Barcelona i el 1888 en l’Exposició Universal de Barcelona. Aleshores, l’empresa tenia quinze homes que treballaven a l’estudi i deu que ho feien a fora, cosa que indica la potència d’un negoci que havia començat sent familiar (figura 4). També deixen constància d’aquesta potència les sucursals que van anar obrint a Barcelona, Madrid, les Balears…, i que estaven a càrrec d’altres membres de la família.
El 1893, els Napoleón van inaugurar tot un edifici (situat al número 18 de la Rambla), que encara existeix (figura 5), per emplaçar-hi l’empresa fotogràfica i l’habitatge familiar, a més d’altres espais de lloguer. L’arquitecte va ser Francesc Rogent Pedrosa (Barcelona, 1861 - Barcelona, 1898), un home de la mateixa generació que Emilio Fernández. L’estil escollit va ser el neoplateresc, pel qual Antonio se sentia especialment atret. Les dues galeries de vidre per retratar (figura 6), els laboratoris, el jardí, la sala de pintura i d’espera, decorades luxosament, situaven aquest estudi de fotografia al nivell dels més prestigiosos d’Europa, com els Alinari. En aquesta mateixa època, altres fotògrafs barcelonins de segona generació, com ara Antoni Esplugues i Puig (Barcelona, 1852 - Barcelona, 1929) i Pau Audouard (l’Havana, 1856 - Barcelona, 1918) també van renovar les galeries respectives.
Els retrats dels Napoleón es podien veure a la porta de l’estudi, però també en un aparador que hi havia al carrer de Ferran, a un costat de l’església de Sant Jaume (l’altre era del fotògraf Heribert Mariezcurrena). Aquest indret es va convertir en una espècie de lloc de tertúlia, on la gent anava a veure les celebritats del moment i les modes.
Atents a totes les novetats, el 10 de desembre de 1896 els Napoleón van fer la primera projecció cinematogràfica a Barcelona, en una de les sales de l’edifici de la Rambla (a la planta baixa de l’estudi fotogràfic), a la qual van assistir els inventors. L’empresa Napoleón, que en aquesta època ja dirigia Emilio, a més de ser la representant dels germans Lumière a la ciutat, va rodar les seves pròpies pel·lícules (majoritàriament de temàtica militar i religiosa). En el camp de l’exhibició cinematogràfica, es van avançar als seus companys fotògrafs, com Joan Martí (l’Alcora, 1832 - Camprodon, 1902), que va obrir una sala el 1901.
