iec  mnac

Diccionari d'artistes

catalans, valencians i balears

Diccionari d'artistes

Presentació Crèdits Matèries



A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Josep Maria Martino Arroyo

Barcelona (Barcelonès), 15-11-1891 - Barcelona (Barcelonès), 6-1-1957

Arquitectura del segle XX  Noucentisme  Urbanisme 


Obra - Obres destacades - Bibliografia


Josep Maria Martino Arroyo va néixer el dia 15 de novembre de 1891 al segon pis del número 8 del carrer de Trafalgar de Barcelona. Era fill de Marcelino Martino de Medina, magistrat de l’Audiència de Barcelona originari de Torrox, població de la província de Màlaga, i de Concepción Arroyo Gimenez, de Granada. Un cop acabat el batxillerat, Josep Maria es matriculà a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, on obtingué el títol el 23 de gener de 1916, juntament amb arquitectes com Lluís Gallifà, Francesc Folguera, Nicolau Rubió, Cèsar Martinell, Antoni Maria de Ferrater, Josep Ràfols o Josep Maria Sagnier.

Tot i la seva joventut, just acabada la carrera, Martino va començar a rebre importants encàrrecs, com el projecte d’una xarxa de clavegueram per al sector oriental de Sitges (Garraf), població on la seva família passava llargues temporades des de finals del segle XIX i on el pare, mort el febrer del 1914, havia deixat bons amics. El mes de setembre de 1916, l’Ajuntament de Sitges, presidit per Simó Llauradó i Clarà, el nomenà arquitecte municipal. Fou en aquests primers anys quan Martino va impulsar i es va convertir en el director de la Revista d’Arquitectura, una publicació fonamental per al coneixement d’aquesta disciplina artística. Més endavant, com a arquitecte municipal i sota l’alcaldia de Bonaventura Julià, planificà el passeig Marítim (1918; figura 1) i esdevingué arquitecte director de la urbanització de Terramar (1919), càrrec que el portaria a convertir-se en el responsable de la urbanització del sector del Vinyet l’any 1924.

Seguint la tendència artística del moment, les obres que Martino va construir en la dècada dels anys vint i principalment els xalets del sector de Terramar de Sitges, destaquen pel seu marcat estil noucentista, ideologia sorgida com a resposta al Modernisme i que tenia entre els seus principals motors la defensa del retorn a les tradicions catalanes en tots els camps, des de la política fins a la cultura i l’art. Així doncs, l’arquitectura també es va unir a aquesta intenció de retorn als orígens mediterranis i, amb la voluntat d’enaltir l’arquitectura del passat i tornar a les tradicions constructives catalanes, trobem edificis en els quals el maó vist es converteix en el material de construcció principal; els arcs de mig punt, en la forma utilitzada per a les obertures; la simetria, en part fonamental del disseny, i hi ha una proliferació de la decoració a la façana.

El catàleg d’obres de Josep Maria Martino Arroyo, principalment pel que fa a la seva aportació a Sitges, el podríem dividir en tres grans grups: les cases entre mitgeres, els habitatges unifamiliars i els grans xalets privats.

El nucli antic de Sitges

Moltes de les cases entre mitgeres que Martino va erigir en el centre urbà de Sitges segueixen la tendència noucentista. Es tracta de construccions senzilles de dos pisos com a màxim, en les quals s’usen paraments blancs, maó vist, arcs de mig punt en les obertures, ceràmica a les façanes i baranes de ferro. Per a la composició de la façana es busca la simetria a través de les obertures. Són exemples d’aquestes construccions: la Casa Josep Planas (1920), situada al carrer Major; Villa Candelaria (1920) i la Casa Antoni Almirall (1929), totes dues al passeig de la Ribera; la Casa Josepa Vidal (1921) i la casa per a Pascual Ibáñez (1922), al carrer de Sant Bonaventura, o la Casa Salomé Nicolau (1928), al carrer de Sant Francesc.

Tot i l’extensíssim grup d’habitatges, Martino també va firmar projectes públics tan importants com el de la construcció del nou edifici del Casino Prado Suburense (1925), en què destaca la façana principal, una interessantíssima composició on el maó vist es converteix en un immillorable marc per al bell teatre. Enmig dels paraments hi ha magnífiques pintures al fresc realitzades per un altre artista sitgetà, Agustí Ferrer Pino. També dissenyà el nou escorxador municipal (1925), on va optar per utilitzar una planta basilical, amb moltes obertures que permetien l’entrada de llum al recinte i una bona ventilació, fonamental per a un edifici de funcions similars. En l’arrebossat blanc de la façana destaquen les fileres de totxo que serveixen com a element ornamental, perquè marquen les línies bàsiques de l’estructura. Dissenyà, a més, l’edifici de Correus (1925) del carrer de Francesc Gumà, del qual només es conserva la façana.

Martino també va dissenyar alguns edificis en els quals segueix un Noucentisme molt més pausat, en els quals optava per la utilització d’elements ornamentals procedents de l’arquitectura clàssica. Edificis molt més simples i allunyats del Noucentisme, són cases de planta baixa i pis, acabades amb terrat a la catalana, en què no hi ha cap element decoratiu que magnifiqui la construcció. Es dona importància a les àmplies obertures de la planta baixa i als balcons de ferro del primer pis. En són exemples la Casa de Francesc Bartés, situada a la cantonada dels carrers de Jesús i Illa de Cuba; la de Pere Coll (1925), o la de Joan Ferret (1924), situades al carrer de Francesc Gumà.

La ciutat jardí de Terramar

Francesc Armengol, un important empresari sabadellenc, es va proposar transformar Sitges en una de les platges més famoses del Mediterrani. Armengol creia que Barcelona era una ciutat gran que no tenia cap poble al voltant que servís de lloc de reunió al turisme de luxe ni que ajudés a descongestionar la gran ciutat. Després de buscar en diversos punts de la geografia catalana, va trobar en Sitges el lloc ideal per materialitzar el seu gran somni de crear una ciutat jardí a imatge i semblança de les que existien en altres països europeus.

Terramar havia de ser l’eixample i la superació del Sitges popular, però a la vegada també volia que el Sitges que ell creés estigués unit al nucli antic per tal de demostrar que la vila era una població amb història i tradició. Aquesta voluntat de modernització i d’adequació a les noves demandes del turisme emergent de principis del segle XX va fer que el projecte d’Armengol comptés amb les infraestructures necessàries per aconseguir que Sitges fos considerat un gran centre d’oci i turisme: jardins, balneari, hotels, pistes esportives, aeròdrom, autòdrom…

Per erigir aquesta ciutat jardí calia trobar una extensió gran de terrenys, cosa que feia necessari associar-se amb tots els propietaris de les vinyes que formaven la zona de Terramar. Fou així com el 10 de març de 1919 es va constituir la societat Parques y Edificaciones, SA, amb un consell d’administració compost pels senyors Francesc Armengol, Manuel Folguera Durán, Antoni Miracle, baró de Güell, Josep Freixes, Carlos Maristany, Rafael Vehils i Josep Maria Martino (aquest darrer fou nomenat arquitecte i director tècnic de les obres que portaria a terme aquesta nova societat).

Tot i que el projecte d’urbanització del sector de Terramar va ser aprovat el 7 d’octubre de 1918, les obres no es van iniciar fins al 13 d’octubre de 1923 i es van allargar fins al 8 d’abril de 1933, però el projecte va quedar incomplet.

Entre les obres més importants signades per Martino dins d’aquest projecte hi ha l’edifici desaparegut de l’antic Hotel Terramar Park (1919-1932), així com el de l’Hotel Terramar Palace (1931-1933). Del segon edifici se’n va publicar una crònica en El Baluard de Sitges del 15 d’abril de 1933, en la qual es descrivia l’hotel així:

[…] grandiós i sumptuós edifici de tres cossos en forma de xamfrà, amb 100 habitacions amb 75 banys. Reuneix tot el confort més depurat en aquesta classe de construccions. Les habitacions són totes exteriors i han estat decorades i moblades esplèndidament. Posseeix, a més, els magnífics salons de festes, bar americà, salons de perruqueria (a càrrec de l’expert vilatà Deogràcies Fonts), roof garden, una àmplia terrassa davant la mar, etc. El seu emplaçament en la urbanització de Terramar és extraordinàriament privilegiat, car es pot gaudir de la bellesa panoràmica de la popular platja sitgetana. Com a complement, l’hotel posseeix un formós parc, projecte de l’il·lustre i malaguanyat artista Mr. Forestier, un magnífic camp de golf, pista de tennis i garatge.

L’any 1923 es va edificar l’autòdrom (figura 2), una interessant construcció que era i és única a Catalunya per les seves característiques (això no obstant, es troba en un estat deplorable i en greu perill de desaparèixer). Les obres de l’autòdrom, firmades conjuntament per Josep Maria Martino (autor del disseny de les grades i dels equipaments que conformaven el complex esportiu) i per Jaume Mestres i Fossas (responsable del disseny de l’original pista ovalada), van començar l’any 1922 en els terrenys que ocupaven les masies del Clot dels Frares i de Can Panxampla, una gran esplanada en el terme municipal de Sant Pere de Ribes (Garraf), però tocant a Sitges, que era propietat de la societat anònima Autódromo Nacional. Es tractava d’un projecte complet i complex, situat en un espai estratègic com eren aquestes terres properes a la ciutat jardí de Terramar, ja que l’objectiu era clar: la construcció del principal autòdrom de l’Estat espanyol. Els treballs de construcció de tan magne projecte, que va trigar tres-cents dies a ser enllestit, van anar a càrrec de la constructora Tanner and Eigenheer.

A l’expedient d’obres de l’autòdrom de Terramar que es conserva a l’Arxiu del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, constituït per un gruix important de documents cedits per la família de Josep Maria Martino, hi ha plànols, alçats, dibuixos…, així com un complet estudi en el qual l’arquitecte català descriu exhaustivament les característiques d’un dels principals autòdroms del món, el de Monza (Itàlia). Aquestes bases constructives van servir a Martino com a exemple i guia per a l’autòdrom de Terramar.

Després de gairebé un any, un temps rècord si pensem en l’envergadura del projecte, l’autòdrom de Terramar es va inaugurar el 28 d’octubre de 1923 i es va convertir en el primer circuit permanent de l’Estat espanyol i en un dels més interessants de tot Europa. Tant és així que el primer Gran Premi Internacional d’Espanya, celebrat per a la inauguració de l’autòdrom de Terramar, va comptar amb la presència del rei Alfons XIII.

Xalets als sectors de Terramar i del Vinyet

La societat Parques y Edificaciones va projectar construir una sèrie de xalets destinats a la venda i el lloguer. Havien, a més, d’assegurar una perfecta solució artística i constructiva que també respongués a les necessitats pròpies del seu destí. Aquesta societat va convocar durant l’estiu del 1919 un concurs entre els arquitectes espanyols, els quals havien de cenyir-se a unes bases. Entre els punts referits a l’arquitectura, destaca el que fa referència a l’estil de les construccions: «3r. Caràcter. Quant a l’estil i elements constructius, caldrà procurar elegir aquells que donin a l’edifici un caràcter més local, regional o nacional, fugint de tot exotisme exagerat impropi de la nostra terra». El jurat d’aquest concurs estava format per Miquel Utrillo, Josep Maria Martino i per tres professors de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona: Francesc de P. Nebot, Eusebi Bona i Adolf Florensa.

Entre les primeres obres que es van construir en el sector de Terramar destaquen els edificis firmats per Josep Maria Martino. Es tracta de grans construccions que segueixen clarament la interpretació que del món clàssic feia el Noucentisme, uns edificis que ressalten principalment pel potent volum de la façana, que té una gran força visual.

Els xalets són variats i amb molts aspectes que els diferencien, però també hi ha diverses característiques que trobem en tots, com ara la col·locació de la façana principal de cara al mar o la divisió en tres cossos, dels quals el central busca tenir preponderància, sigui amb més alçada sigui aplicant-hi més decoració. La major part d’aquests edificis tenen una tribuna i un porxo a la planta baixa de la façana principal, elements necessaris en una casa destinada a l’estiueig, motiu pel qual l’arquitecte situa el portal d’entrada de la casa en una de les façanes principals. També destaquen les grans terrasses amb balustres, que van de costat a costat de la casa, formen angle amb la façana lateral, coronen la façana o es troben sobre el pòrtic d’entrada quan aquest es troba a la façana principal. Els cossos de les façanes poden quedar diferenciats per pilastres de poc gruix, elements que també s’utilitzen per formar els angles. Els diferents pisos poden estar separats per motllures o guarniments en forma de dentellons, també a les obertures (figura 3).

La magnífica situació d’aquests edificis davant el mar fa que en molts hi hagi una torre mirador, en la qual s’apliquen diverses formes d’arcs i particulars dissenys de baranes. Una altra característica és el valor que es dona al ràfec de la teulada dels edificis, element que acostuma a tenir una gran funció ornamental. Alguns edificis es cobreixen amb terrat a la catalana, mentre que per a altres es prefereix una teulada a diferents vessants, que pot acollir un espai interior amb funció de golfes.

La decoració, de pedra artificial i guix, té un paper molt important en l’ornamentació d’aquests edificis: s’hi usen gerres amb fruites, medallons…, així com columnes de diferents ordres clàssics, antefixes, permòdols i altres elements ornamentals realitzats en el taller de Josep Artigas, de Sitges.

Entre les cases més destacades hi ha la Casa Casimiro Barnils (1919; figura 3), la Casa Sansalvador (1919), Villa Concepción (c. 1920), la Casa Freixa (1922-1923), la Casa Fradera (1925), la Casa Corachan (1925, amb un pis afegit l’any 1930), Los Albatros (1927), la Casa Duran (1929), la Casa Ferrer i Dalmau —més endavant, seu del Centre d’Estudis del Mar— (1929), la Casa Mercè Servat (1930), Les Anquines (1930), totes elles situades al passeig Marítim. A l’interior del sector hi ha molts altres projectes firmats per Martino, com Villa Esperança (1925), la Casa Artigas (1925) o Villa Teresita (1930).

Treballs fora de Sitges

La família Martino sempre havia viscut a Barcelona i, per això, no és estrany que el jove arquitecte comencés a treballar en diversos encàrrecs a la Ciutat Comtal. L’any 1917 realitzà el projecte per a una fàbrica i un hotel encarregats pels senyors Saurí, al carrer de Rocafort, i feu diverses reformes, com la de la cooperativa El Reloj (1923), a la cruïlla entre els carrers de Borrell i de Rosselló. En el catàleg de les seves obres hi ha també diverses habilitacions de locals per a l’estabulació de vaques com els dels carrers de Fernando Poo o de Portugal (1929).

A la zona de Sarrià són diversos els xalets dissenyats per Martino que encara es conserven: Villa San José (1917-1921), al carrer de l’Esperança, o les cases per a Narcís Serrallach Mauri (1919-1921) i per a Maurici Heymann (1920), totes dues situades a l’avinguda de Pearson. Ja en la postguerra, l’any 1942, al número 5 del carrer de la Rábida del barri de Pedralbes, va encarregar-se de la reforma de la casa del mecenes cultural Josep Bartomeu i Granell, coneguda com a Casa Bartomeu o el Jardí dels Tarongers, projecte en el qual van col·laborar els paisatgistes Joan Mirambell i Nicolau Maria Rubió Tudurí. 

Martino també dissenyà edificis plurifamiliars: un per al senyor Isidre Albert Falcó (1923), al carrer de Llançà al barri de Sarrià; un per a Carme Artés (1928-1929) i un per a Guillermo Juncà (1930-1932), tots dos al passeig de Joan de Borbó; al passeig de Gràcia, tocant als Jardinets, va projectar un edifici per a Juan de Ros (1930-1931), o el de la cantonada dels carrers de Rosselló i Aribau, propietat del doctor Corachan, per al qual va fer un xalet al passeig Marítim de Sitges (figura 4) i la nova clínica.

Entre els diversos edificis d’ús públic destaquem l’ampliació i la reforma de l’antiga Clínica Corachan (1925-1927) i la construcció de la nova clínica al carrer de Buïgas de Barcelona, l’avantprojecte per al Teatre de la Ciutat (1921; figura 5) de Barcelona, el projecte de l’escorxador de Tàrrega (Urgell) del 1931, el Teatre Coliseum de Tortosa (Baix Ebre) del 1931, o el Balneari Prats (1933-1945) a Caldes de Malavella (Selva).

En alguns dels edificis construïts a partir de la dècada dels trenta, l’estil de Martino va evolucionant cap al moviment racionalista que dominava les avantguardes del moment: hi trobem una barreja entre el classicisme del Noucentisme i les formes pures del racionalisme. En són exemples l’edifici de la Clínica Corachan de Barcelona o els petits xalets que dissenyà per a Rosendo Klein a l’illa de Mallorca, un al Port de Pollença (1931) i l’altre a Alcúdia (1933).

Passada la Guerra Civil, Josep Maria Martino va continuar treballant com a arquitecte municipal de Sitges, població on va dur a terme projectes de rehabilitació d’edificis que havien patit desperfectes durant els anys de la guerra, així com diversos encàrrecs d’edificis de nova planta. L’any 1942 Martino va perdre la plaça d’arquitecte municipal de Sitges, que passà a mans de José Antonio Coderch de Sentmenat (1913-1984), que la va ocupar fins al 1945.

Josep Maria Martino va morir a Barcelona el dia 6 de gener de 1957. El seu llegat arquitectònic va passar al seu fill, també arquitecte, José Antonio Martino.

Obra

Edificis al centre de Sitges

Casa Josep Planas (1920, carrer Major); Villa Candelaria (1920, passeig de la Ribera); Casa Josepa Vidal (1921, carrer de Sant Bonaventura); casa per a Pascual Ibáñez (1922, carrer de Sant Bonaventura); Casa Joan Ferret (1924, carrer de Francesc Gumà); edifici i saló teatre del Casino Prado Suburense (1925); edifici de Correus al carrer de Francesc Gumà (1925); edifici de l’escorxador (1925; figura 6); Casa Francesc Bartés (1931, cantonada dels carrers de Jesús i Illa de Cuba); Casa Pere Coll (1925, carrer de Francesc Gumà); Casa Salomé Nicolau (1928, carrer de Sant Francesc); Casa Antoni Almirall (1929, passeig de la Ribera).

Edificis als sectors de Terramar i del Vinyet de Sitges

Hotel Terramar Park (1919-1932); Casa Casimiro Barnils (1919); Casa Sansalvador (1919); Villa Concepción (c. 1920); Casa Freixa (1922-1923); autòdrom (conjuntament amb Jaume Mestres i Fossas; 1923); Casa Fradera (1925); Casa Corachan (1925 i 1930 —s’hi va afegir un pis—); Villa Esperança (1925); Casa Artigas (1925); Los Albatros (1927); Casa Duran (1929); Casa Ferrer i Dalmau —més endavant, seu del Centre d’Estudis del Mar— (1929); Casa de Mercè Servat (1930); Les Anquines (1930); Villa Teresita (1930); Hotel Terramar Palace (1931-1933).

Edificis a Barcelona

Villa San José (1917-1921, carrer de l’Esperança); Casa Narcís Serrallach Mauri (1919-1921, avinguda de Pearson); Casa Maurici Heymann (1920, avinguda de Pearson); edifici d’habitatges Isidre Albert Falcó (1923, Sarrià); edifici d’habitatges Carme Artés (1928-1929, passeig de Joan de Borbó); edifici d’habitatges Guillermo Juncà (1930-1932, passeig de Joan de Borbó); edifici d’habitatges Juan de Ros (1930-1931, passeig de Gràcia —tocant als Jardinets—); ampliació i reforma de l’antiga Clínica Corachan (1925-1927); nova Clínica Corachan (1935, carrer de Buïgas).

Fora de Barcelona

Escorxador (1931, Tàrrega); Teatre Coliseum (1931, Tortosa); Balneari Prats (1933-1945, Caldes de Malavella).

Obres destacades

Bibliografia

Isabel Coll Mirabent, L’arquitectura de Sitges (1800-1930) (Sitges, El Centaure Groc, 1999); Beli Artigas Coll, «Josep Maria Martino i Arroyo, un arquitecte noucentista», a Criticartt (en línia; 18 abril 2007 [consulta: 3 maig 2024]); Beli Artigas Coll, «Una bufetada a Martino: passat i present», a Criticartt (en línia; 7 març 2008 [consulta: 3 maig 2024]); Beli Artigas Coll, «Feliços 86 anys Hotel Terramar de Sitges! Ja no et queda ni el nom però et dediquen una super festa», a Criticartt (en línia; 1 abril 2013 [consulta: 3 maig 2024]); Beli Artigas, «Una fàbrica de somnis. L’autòdrom de Terramar del segle XXI», a Criticartt (en línia; 21 novembre 2013 [consulta: 3 maig 2024]); Beli Artigas Coll, «12ª píndola Terramar. La casa de Miquel Vidal i Guardiola a Sitges. De Villa Mina a Torre Las Hormonas», a Criticartt (en línia; 17 desembre 2019 [consulta: 3 maig 2024]); Beli Artigas Coll, «Can Martel de Sitges, de Xalet Literari a Hotel La Reserva. 13ª Píndola Terramar - 8ª Confinament i 2ª Desconfinament», a Criticartt (en línia; 15 maig 2020 [consulta: 3 maig 2024]); Beli Artigas Coll, «De Casa Kreye a Can Picard. La Villa Esperanza de Sitges. 14º píndola Terramar», a Criticartt (en línia; 17 juny 2020 [consulta: 3 maig 2024]); Miquel Freixa i Serra i Mireia Freixa i Serra, El senyor de la Masia Freixa, 2a ed. (Terrassa, Fundació Torre del Palau, 2021); Fons de l’Arxiu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

Beli Artigas Coll
Informació sobre l'autor

Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans - Museu Nacional d'Art de Catalunya

IEC

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. diccionari.artistes@correu.iec.cat - Informació legal

MNAC

Palau Nacional, Parc de Montjuïc, s/n, 08038 Barcelona. Telèfon +34 936 22 03 60. Contacte - Informació legal

Amb el suport de

Diputació de Barcelona

Amb la col·laboració de

Museu de Montserrat

Museu de Montserrat