Elias Rogent i Amat va ser arquitecte, professor i historiador de l’art i l’arquitectura. Rogent signava els seus escrits —tots en castellà— com a Elias (amb una a ben clara) i, per això, des de fa molts anys, la família va decidir no catalanitzar-li el nom.
Elias Rogent va néixer el 18 de juliol de 1821 (en algunes biografies apareix com a data de naixement el 6 de juliol; tanmateix, a les seves Memorias, Rogent diu que va ser batejat el dia 20 de juliol «a los dos días de edad») a la casa assenyalada actualment amb el número 116 del carrer de l’Hospital, al barri del Padró (posteriorment, el Raval) de Barcelona. Era fill de Josep Rogent i Ginestret i de Maria Amat i Balasc. L’avi matern, Frederic Amat, tenia negocis relacionats amb el món de la construcció (explotava forns de calç a Vallirana i venia, a més, altres materials de construcció) i el pare actuava com a director del negoci. Una germana d’Elias, Maria, es va casar amb el pintor Claudi Lorenzale i Sugrañes (Barcelona, 1815-1889), que va ser qui va introduir Rogent en el món cultural català.
Elias Rogent estudià al col·legi dels escolapis de la ronda de Sant Antoni i al Col·legi de Carreras. Mentrestant, també estudiava italià per indicació del seu pare, que volia que fos arquitecte. L’any 1840 ingressà a la classe d’arquitectura de l’Escola de Llotja, que aleshores dirigia Josep Casademunt. Paral·lelament, realitzà moltes excursions pels voltants de Barcelona i per Catalunya, gràcies a les quals va conèixer directament molts dels monuments catalans més significatius.
L’any 1845 ingressà a l’Escuela Especial de Arquitectura de Madrid com a alumne de tercer curs. Hi va tenir com a professors Antonio Zabaleta i Aníbal Álvarez i va acabar els estudis el 1848. A causa de la mort del seu pare es va haver de posar al capdavant del negoci familiar, per la qual cosa no va fer els exàmens ni els treballs de revàlida fins al 1851. Finalment, va obtenir el títol el febrer d’aquell mateix any.
És durant aquests anys de formació que Lorenzale el posa en contacte amb el moviment dels natzarens catalans, amb els germans Pau i Manuel Milà Fontanals i amb altres personatges de la Renaixença.
Inicis
Rogent inicià la seva carrera professional en el ram de les obres públiques. Aprofitant una ordre governamental que atorgava el títol de «director de caminos vecinales» als alumnes que havien superat el cinquè curs d’arquitectura, l’any 1848 treballà en la construcció de la carretera de Sarrià a Rubí, sota la direcció d’Antonio Arrieta. Treballà en actuacions a diferents carreteres i «caminos vecinales» dels voltants de Barcelona i, de fet, va ser nomenat «director de caminos vecinales del Distrito Primero de la Provincia de Barcelona» el febrer del 1853.
Bon coneixedor de les matèries lligades a la hidràulica, Rogent treballa en projectes de desviaments i canalització de rieres (riera de Cirera a Mataró, torrent de la Font de la Massana a Roda de Ter, riera de Magòria a Sants…) i d’aprofitament i portades d’aigües (Vic, laberint d’Horta, etc.), camp en el qual continuarà treballant esporàdicament durant tota la carrera. Cal ressaltar la construcció de l’embassament de Vallvidrera (figura 1), la portada d’aigües al nucli de Sarrià (a partir del 1856), els treballs per a la captació i conducció d’aigua per a la Compañía de Aguas de Dosrius (1874) i el dictamen sobre la portada d’aigües al poble de Vila-rodona (1891).
El professor
L’any 1852, Elias Rogent guanya la Cátedra de Topografia y Composición de l’Escuela de Maestros de Obras de Barcelona. Així va iniciar una llarga carrera docent, que es prolongarà fins a l’any 1889. Va arribar a ser el director d’aquesta escola i hi va fer classe fins a l’any 1871, quan és tancada definitivament. A la clausura del centre fa gestions a Barcelona i a Madrid per crear una escola d’arquitectura a Barcelona: va obtenir l’autorització per part del Ministeri i va aconseguir que la Diputació Provincial pagués els sous dels professors. Neix, així, l’Escuela Especial de Arquitectura de Barcelona (1871), que el 1874 passa a denominar-se Escuela Provincial de Arquitectura de Barcelona. Fins a l’any 1889, Rogent n’és el director i catedràtic de les assignatures anomenades Teoria e historia de la arquitectura i Estudio de los edificios desde el punto de vista de su fin social.
Com a director, Rogent donà molta importància als estudis de caràcter tècnic, com ja havia fet a l’Escola de Mestres d’Obra (vegeu la biografia de Juan Torras Guardiola en aquesta mateixa obra), i al coneixement directe de construccions catalanes significatives. Organitzà nombroses excursions i realitzà aixecaments editats posteriorment per la mateixa escola.
Rogent deixà força documentació escrita referida al seu pensament sobre l’ensenyament de l’arquitectura —especialment, en els apunts de les dues assignatures impartides a l’Escuela Provincial de Arquitectura (Hereu, 1990). Cal remarcar la seva reinterpretació dels principis d’Eugène Viollet-le-Duc per a la intervenció o la restauració d’edificis i la col·lecció de croquis d’edificis de les comarques del nord de Catalunya per estudiar proporcions, composició, etc., per aplicar-los a la intervenció al monestir de Ripoll (figura 2).
Rogent, en els seus trenta-set anys dedicats a l’ensenyament de l’arquitectura, deixà una forta empremta en els professionals que van aixecar els edificis de l’Eixample barceloní i que van desenvolupar el Modernisme i, en part, el Noucentisme. Les seves idees i actuacions van ser decisives a l’hora de valorar i reinterpretar l’arquitectura medieval catalana i assentar les bases del que es coneixerà com a eclecticisme (concepte que posteriorment es va anar devaluant).
L’arquitecte
La producció arquitectònica de Rogent és molt àmplia (treballava amb molts col·laboradors, que quasi sempre han restat anònims) i abasta gairebé tots els camps de la professió: edificis de nova planta (residencials, equipaments, industrials, funeraris, religiosos…), intervencions parcials, restauracions, i projectes (informes, dictàmens, assessoraments…) i obres d’urbanització. D’entre tots ells hem de ressaltar: presó de Mataró (1853-1863; figura 3), que fou el primer edifici de planta panòptica a l’Estat espanyol; resclosa de Vallvidrera i Casa del Guarda (1856-1863, Sarrià); fàbrica tèxtil per al Sr. Ramon Vilumara (el projecte està signat per l’arquitecte José Simó i Fontcuberta, però a les famílies Vilumara i Rogent sempre s’ha atribuït l’autoria a Rogent i, a més, a la façana principal hi ha les finestres bífores pròpies de Rogent; 1858, carrer de Sant Pere Més Baix, 42, Barcelona); edifici de la nova Universitat Literària de Barcelona (1860-1889; figura 4); Casa de Beneficència (1861, Castellterçol); casa i molí paperer per al senyor Capdevila (1863, Sant Joan les Fonts); cases per al marquès de Salamanca a l’illa de cases formada pel passeig de Gràcia i els carrers de Bonavista i de Còrsega de Barcelona (1865, desaparegudes); cases per al marquès de Salamanca a Madrid (1868-1870, carrer de Serrano), i establiment de banys a Tona (1877). A l’apartat «Obra» hi ha una llista més completa de la seva producció.
La seva tasca com a arquitecte va fer que tingués diversos càrrecs oficials: arquitecte del Gobierno Civil —era l’encarregat de supervisar els projectes que no havien de passar per l’Academia— (1852), director de Caminos Vecinales del Distrito Primero de la Provincia de Barcelona (1853), arquitecte de la Junta Provincial de Agricultura (1856), arquitecte d’Estadística (1857). També fou director del Port de Barcelona (1859), de l’Escuela Especial de Arquitectura de Barcelona —més endavant, Escuela Provincial de Arquitectura de Barcelona— (1871-1889) i de les obres de l’Exposició Universal de Barcelona (1888; figura 5).
L’acadèmic
L’any 1856, Elias Rogent és nomenat acadèmic de l’Academia Provincial de Bellas Artes i, l’any següent, membre de la Comisión de Monumentos d’aquesta entitat. En aquesta comissió, desenvolupa una gran tasca especialment pel que fa a la salvació i recuperació de monuments. En són alguns exemples: Sant Joan de Vilafranca del Penedès; el monestir de Montserrat; el monestir de Santa Maria de Ripoll; el monestir de Sant Pere de Rodes, i les esglésies barcelonines de Jerusalem, de Santa Àgata i de Jonqueres. També fa gestions per trobar un nou emplaçament per al convent de Montsió (aleshores, a Barcelona). A més, també va representar l’Academia, com a jurat en diferents concursos i en organismes, com ara la Junta para el Ensanche de Barcelona.
El 1866 és nomenat acadèmic corresponsal de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, de Madrid.
El ciutadà
A banda de la seva faceta com a arquitecte i professor, Elias Rogent va ser un dels socis fundadors de l’Ateneo Catalán (posteriorment, anomenat Ateneu Barcelonès) i membre de la Junta Directiva com a conservador de l’edifici (1860). A més, va ser impulsor de la creació de l’Asociación de Arquitectos de Cataluña (1874) i en va cedir la presidència a Josep Oriol Mestres.
A causa de la seva activitat, va rebre diversos reconeixements: va ser nomenat cavaller de l’Orden de Carlos III (1853), «comendador ordinario» de la Real Orden de Isabel la Católica (1880) i oficial de la Legió d’Honor francesa (1889) i també va rebre la Gran Cruz de Isabel la Católica (1894). A més, el seu bust decora la façana lateral de l’edifici del Parlament de Catalunya com a representant de l’arquitectura.
D’altra banda, al llarg de la seva carrera va participar en diversos jurats i comissions: adjunt del jurat dels Jocs Florals (1865), concurs per al parc de la Ciutadella (1871), director de l’Exposició de Productes Catalans (1877), monument a Colom (1882) i obres al Saló del Consell de Cent (1882). També va ser membre de la Junta de Censura y Calificación del Concurso para el plano del Ensanche, membre de la Comisión Permanente del Ensanche de Barcelona, president de la comissió per il·luminar i decorar l’interior de l’Ajuntament de Barcelona amb motiu de la visita de la reina (1860), membre de la Sección Artística de la Caja de las Obras de la Santa Basílica Catedral (1872), membre de la comissió per estudiar la ubicació del nou cementiri de Barcelona (1880) i del de Sant Martí de Provençals (1883)…
Paral·lelament, Rogent va fer diversos viatges per Catalunya, Espanya i també Europa, que li van permetre conèixer a fons i directament l’arquitectura històrica i contemporània d’aquestes zones. Va ser especialment important el primer viatge que va fer per Europa el 1855. Va deixar nombroses llibretes de viatge amb dibuixos i escrits en què descrivia edificis i comentava els sentiments i les impressions que li produïen (Hereu, 1990). Rogent va aplicar aquests coneixements directament a alguns dels seus projectes i, especialment, a les seves lliçons a l’Escuela de Maestros de Obras i Provincial de Arquitectura per a la formació dels nous professionals.
Habitatges a la Barcelona «antiga»
Casa Brunet (1854, carrer del Príncep de Viana, 1); Casa Massó (1856, cantonada entre la Rambla i el carrer dels Escudellers); Casa Buxeras (1856, nou barri del Palau); Casa Feliu Mitjans (1856, nou barri del Palau); Casa Manuel de Compte (1856, nou barri del Palau); Casa Joaquim de Compte (1859, nou barri del Palau); Casa Isidre Sicart (1859, nou barri del Palau); Casa Clarassó (1859, carrer de la Princesa); Casa Simó Coll (1860, nou barri del Palau); Casa Antoni Miret (1861, a la baixada dels Lleons); Casa Cluet (1862); Casa Vallés (1864); cases per als senyors Martorell (1866, passatge de la Banca); cases per al senyor Arnús (1867, passatge del Rellotge).
Edificis residencials a l’Eixample de Barcelona
Casa Baró de Segur (1861); casa per al senyor Iglesias (1862); casa per al senyor Martorell (1862); casa per al senyor Francesc Brossa (1863); casa per al senyor Maristany (1863); Casa Fontrodona (1864, carrer de Pelai); Casa Milà (1864); Casa Castellà (1864); Casa Rogent (casa pròpia; 1864); Casa Lorenzale (1865); Casa Arnús (1865); Casa Ferrer-Vidal (1865, passeig de Gràcia); Casa Illas i Vidal (1865, carrer de Pelai); Casa Arnús (1868, passeig de Gràcia); Casa Almirall (1870, carrer de Pelai); Casa Arnús (1870, ronda de Sant Antoni); Casa Martorell (1871, passeig de Gràcia); Casa Albà (1871, ronda de Sant Pere); Casa Beltran (1872, cantonada entre la Gran Via de les Corts Catalanes i el carrer de Pau Claris); Casa Boada (1878, Gran Via de les Corts Catalanes; figura 6); Casa Arnús (1884, carrer de Provença).
Habitatges a Sarrià (posteriorment, districte de Barcelona)
Cases per al senyor Ramon Bonaplata (1856); casa per al senyor Manuel Vidal Quadras (1859); Casa Vaxeras (1859); Casa Caponata-Servat (1862); Casa Carlos Carreras (1862, Sant Gervasi); Casa Vilavecchia (1868); Casa Felicià Güell (1874); casa per a la senyora Clotilde López de Carranza (1876); Torre Muntadas (1876, Sant Gervasi); casa per al senyor Moré (1881); torre per al senyor Felip Bertran (1882, Sant Gervasi).
Intervencions i restauracions
Edificis religiosos
Església de Sant Miquel del Port de Barcelona (1852 i dècada del 1860); església de Perafita (1863); església de Manlleu (1865); basílica de Santa Maria del Mar (diverses a partir de 1865, Barcelona); Capella del Palau (1865, carrer d’Ataülf, 4, Barcelona); restauració del monestir de Santa Maria de Ripoll (1r projecte, 1865; 2n projecte i obres, 1886-1893); església d’Esparreguera (1867); capella del cementiri d’Arenys de Mar (1867); església de Sant Agustí (1871, Barcelona); església al Balneari Montagut (1871, Campelles); convent de l’Esperança (1876, cantonada entre els carrers del Consell de Cent i de Bailèn, Barcelona); Seminari Conciliar de Barcelona (1879); església de Tossa de Mar (1880); monestir de Sant Cugat del Vallès (1880); col·legiata de Santa Anna (1883, Barcelona); projecte de restauració de la catedral de Tarragona (juntament amb l’arquitecte August Font; 1884).
Panteons al cementiri del Poblenou (posteriorment, Barcelona)
Bonaplata (1856); Bofill (1858); Abadal (1858, Sant Esteve de Granollers de la Plana, Vic); Nadal (1859); Martí (1861); Martorell (1862); Sicart (1862); Permanyer (1866); Pujal (1867); Muntadas (1870); Mestres-Cabanas (1880).
Altres
Magatzems del dipòsit per a la Sociedad Crédito y Docks a Sant Martí de Provençals (1876, desapareguts).
Projectes d’obertura i urbanització de carrers
Sitges (1856); Vilafranca del Penedès (1856); Vic (a partir del 1856); Sarrià (a partir del 1857); barri del Palau de Barcelona (1858); zona dels «Camps Elisis» (1865, passeig de Gràcia, Barcelona); director de les obres de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 (1888).
Intervencions parcials en edificis existents
Palau de l’Audiència (a partir del 1852); casa del Comte de Fonollar (1857, carrer de la Portaferrissa, Barcelona); Palau Savassona (1861, carrer de la Canuda, Barcelona); Arxiu de la Corona d’Aragó (1876, Palau del Lloctinent).
Projectes que no es van dur a terme (selecció)
Cases consistorials a Sant Feliu de Llobregat (1852); presó de Vic (1853); banys russos (1856, Madrid); palau per a la Capitania General de Catalunya (1856); cases consistorials a Llívia (1856); casa «de labranza» per al marquès d’Alfarràs (1857); cases prefabricades de fusta per a l’illa de Fernando Po —posteriorment, Guinea Equatorial— (1858); cases consistorials de Sarrià (1859); magatzem general de dipòsit i varador al port de Barcelona (1862); casa per al senyor Fco. Romaní i Puig a l’Eixample (1884); sis cases per al senyor Boada a la Gran Via de les Corts Catalanes (1885).
