iec  mnac

Diccionari d'artistes

catalans, valencians i balears

Diccionari d'artistes

Presentació Crèdits Matèries



A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Marc Safont

Sant Agustí de Lluçanès (Lluçanès), c. 1385 - Barcelona? (Barcelonès), 1458

Arquitectura gòtica  Art gòtic 


Obra - Obres destacades - Bibliografia


Marc Safont va ser un dels mestres de cases més innovadors i creatius i amb una de les trajectòries professionals més notòries del gòtic català. Devia néixer cap al 1385 en el si d’una família d’artesans oriünda de Sant Agustí del Lluçanès. La documentació dona fe del seu entorn familiar, però no s’ha pogut aclarir en quin ambient professional es va formar ni per quina raó o qui el va empènyer a desplaçar-se fins a la Ciutat Comtal.

Sigui com sigui, les primeres notícies sobre la seva activitat com a picapedrer el situen a la catedral de Barcelona a inicis del Quatre-cents. Entre el maig del 1405 i l’octubre del 1406 se’l documenta com a «fadrí» de Jaume Solà, mestre de cases que treballava sota les ordres del cèlebre Arnau Bargués. Si bé és cert que en aquell moment Bargués ja havia iniciat el seu declivi, no es pot descartar que el jove Safont s’hagués imbuït de la seva saviesa i dels seus coneixements, dels quals donen fe algunes de les obres més importants del seu temps, com ara el palau reial de Poblet, la façana de la Casa de la Ciutat o l’atrevida sala capitular de la mateixa seu. A la catedral barcelonina, Safont també hauria tingut l’oportunitat de conèixer el normand Charles Gautier (anomenat Mestre Carlí), qui a mitjan 1408 va dibuixar una traça inèdita per a la portalada major, on es poden veure arcs conopials i traceries flamígeres, que, en aquell moment, a penes eren conegudes al Principat, però en altres indrets d’Europa ja estaven de moda. Per alguna raó, el projecte de Carlí va quedar en un calaix i no es va reprendre, amb matisos, fins a les darreries del segle XIX, però no hi ha dubte que Safont hi va tenir accés i que, de ben segur, en devia prendre nota, ja que alguns dels seus dissenys futurs presenten coincidències més que sospitoses amb les d’aquest projecte. En resum, tenint en compte les dades de què disposem, tot fa pensar que Marc Safont hauria consolidat el seu procés d’aprenentatge en el cercle barguesià i dins de l’ambient de renovació que es vivia a la seu de Barcelona a les albors del segle XV.

Ben aviat, Safont devia donar compte de la seva vàlua fins al punt que al cap de pocs anys se li va confiar la direcció d’una de les empreses més llamineres de l’època: la construcció del Palau de la Generalitat. No és un fet menor, atès que es tractava d’un mestre jove encara a les beceroles de la seva carrera.

La feina desenvolupada al capdavant del Palau esdevingué la millor carta de presentació d’un Marc Safont que, lluny de conformar-se, assumí moltes altres comandes, fossin del sector privat o bé per capitanejar les obres d’edificis tan rellevants com la Llotja de Mar de Barcelona, la Seu Vella de Lleida i, ja a les acaballes de la seva carrera, el Palau del General de Perpinyà (Rosselló). Tot plegat no fa sinó ratificar la seva versatilitat, que va poder exercir gràcies a la creació d’una sòlida infraestructura empresarial de la qual formaven part altres mestres i manobres de confiança. Alhora, el prestigi assolit i els èxits professionals li conferiren una folgada situació econòmica que li va permetre invertir en censals i immobles i embrancar-se, juntament amb el seu fill Joan, en el negoci d’esclaus. També va gaudir del reconeixement dels seus companys de professió, que no dubtaren a reclamar els seus serveis perquè intercedís en assumptes personals ni a promocionar-lo com a prohom —membre de la junta— de la confraria de mestres de cases de Barcelona el 1427. Dos anys més tard, també fou designat expert per al control de qualitat de les pedres extretes de Montjuïc i el 1447 sabem que exercia d’administrador del bací de pobres vergonyants de Santa Maria del Pi, de la qual era parroquià. La parca el sobrevingué el 1458, quan ja havia passat de llarg els setanta anys, probablement a Barcelona.

La Casa de la Diputació del General de Barcelona

La Diputació del General de Catalunya es va constituir com a tal el 1359, però no va disposar d’una seu institucional fixa fins a principis del segle XV. Per bastir-la es va triar un lloc ben cèntric de la capital catalana: l’àrea que fins llavors havia estat ocupada per l’antic call jueu desmantellat poc després dels greus aldarulls del 1391.

Marc Safont fou la persona escollida per encapçalar el projecte; si més no, el 1410, ja consta com a «magister operis domus deputatorum». La responsabilitat del mestre era enorme, perquè ell i el seu équipe tenien la comesa de fer una «obra condecent e assats sumptuosa attesa la casa on exerceren actes públichs tan notables, de tan gran ponderositat com són los actes del dit General». A més, va haver de fer mans i mànigues per encaixar l’edifici en un solar delimitat, d’una banda, per un grapat d’habitatges que encara eren propietat de jueus conversos i, de l’altra, pel traçat viari de la ciutat. Així doncs, l’immoble es va concebre com un vast rectangle irregular compost per dos grans cossos paral·lels separats entre ells per un pati central, presidit per una monumental escala raconera (figura 1). És a dir, tipològicament parlant, la Casa del General —que és com l’anomenen els documents medievals— es va fer d’acord amb les directrius bàsiques de la residència aristocràtica o casa senyorial catalana, el model de la qual començà a gestar-se en el segle XIII i perdurà, amb molt poques variacions, fins ben entrat el segle XVIII. El primer cos es va aixecar per la banda de ponent, amb una sòbria façana de carreus de pedra de petites dimensions que s’adapta al traçat angulós de l’actual carrer de Sant Honorat. Aquí es van obrir tres portes adovellades pensades exclusivament per a l’accés de vianants a peu, mentre que en els nivells superiors hi veiem un doble ordre de finestres coronelles (trífores i bífores) partides amb columnetes cilíndriques prefabricades de pedra nummulítica de Girona i sobremuntades per llindes trilobulades (figura 2). Encara que la historiografia no és unànime a l’hora de precisar la finalitat de les dependències que es van habilitar a l’interior, sembla que aquí hi havia les cambres dels oïdors (dels comptables) i del consell. La façana de Sant Honorat fou la principal fins al darrer quart del segle XVI, quan Pere Blai va construir l’espectacular fatxada que dona a la plaça de Sant Jaume.

Quant a la segona crugia, Safont la va bastir a l’extrem contrari i probablement es destinà a arxiu de comptes (figura 1). En realitat, es tracta d’un cos sobreelevat, car descansa damunt d’un parell de monumentals arcs escarsers que consenten el pas per sota per tal de poder travessar de punta a punta tot el palau, creant així un efecte transparent del tot inusual en l’arquitectura gòtica (figura 3). A continuació, es mantingué un petit pati, tancat per una tàpia que el separa del carrer del Bisbe, on el 1416 es va obrir una porta que, a diferència de les de Sant Honorat, era prou ampla per permetre l’entrada de persones a cavall i de vehicles rodats. Un cop més, la part arquitectònica anà a càrrec de Safont, mentre que el programa ornamental, concentrat en la balustrada calada i en el medalló de Sant Jordi que la corona, fou obra del cèlebre escultor Pere Joan (figura 4).

Entremig de les dues esmentades crugies, Safont hi va situar el pati gran, del qual la documentació diu que d’antuvi ja «solia ésser ort». No es tractava de crear un simple celobert vertebrador, sinó un veritable ambient privilegiat d’acollida i comiat d’il·lustres visitants, on, a més a més, s’hi poguessin celebrar solemnes cerimònies privades i públiques (figura 5). Aquest significat simbòlic es reforçà amb la col·locació d’una magnífica escala raconera, que en va substituir una d’anterior, amb la qual es podia pujar al pis superior (figura 6), que consisteix en quatre galeries diàfanes porticades —tres d’elles de grans dimensions— resoltes amb fines columnetes tetralobulades (també de pedra de Girona) i arcs apuntats.

Les fonts d’arxiu permeten resseguir amb una certa precisió l’evolució dels treballs (sobretot entre el 1414 i el 1426), així com el cost que tingué. Per exemple, el 1420 es van invertir 2.900 lliures en l’obra de la cambra del consell i del pati, mentre que el 1425 per desmuntar l’escala vella i fer la nova, Safont va rebre a escarada 200 florins d’or. Pel que fa a la planta noble, entre el 1433 i el 1434 hi va erigir una de les seves obres mestres: la capella de Sant Jordi, de la qual els diputats van quedar tan satisfets que van acordar atorgar-li una gratificació —tot s’ha de dir, una mica escarransida— de 10 florins. Inicialment, la capella es trobava en l’angle d’unió de les naies septentrional i oriental del «claustre», just al cap sobirà de l’escala (figura 1). Aquesta ubicació, a priori il·lògica perquè tallava el recorregut continu a través de les galeries, es deu al fet que en aquest sector encara hi havia parcel·les de propietat privada que la Diputació del General no havia pogut adquirir, de tal manera que es van haver d’adaptar al que hi havia. Tanmateix, un segle després, entre el 1545 i el 1548, un cop resolt el problema d’espais, el mestre Antoni Carbonell va desmuntar-la i la va traslladar pedra per pedra al seu lloc actual, a tocar de l’anterior però sempre en el mateix pis superior, amb un triple objectiu: alliberar les galeries claustrals per facilitar-hi la circulació, no interrompre el pas vers el flamant pati dels tarongers —habilitat pocs anys abans— i, per acabar, accentuar la visió escenogràfica de la seva façana, ja que a partir d’aquest moment era el primer que es veia un cop finit el recorregut ascendent per l’escala del pati. L’estructura dissenyada per Safont consistia en un senzill quadrat cobert per una magnífica volta estrellada de cinc claus, presidida al mig per un sant Jordi matant al drac. Però el més espectacular és el frontis (figura 7), que es va resoldre seguint l’esquema de les sales capitulars monàstiques (porta central flanquejada per dues finestres), mentre que el mur el va concebre com si es tractés d’un tapís petri, amb traceries flamígeres (similars a les de la balustrada del carrer del Bisbe), orbes o transparents, que recorden algunes de les formes alambinades que el Mestre Carlí havia previst per al portal de la catedral de Barcelona a inicis de segle XV. No endebades, la façana de la capella de Sant Jordi ha fet que la historiografia recent es refereixi a Safont amb el títol honorífic de «paladí del flamíger» a Catalunya.

Tot i les dificultats inherents al projecte i malgrat que l’edifici acabà sent el resultat de la juxtaposició de diferents elements autònoms però subordinats entre ells, el cos gòtic del Palau de la Generalitat destil·la una imatge homogènia i coherent. El 1911, Puig i Cadafalch s’hi va referir així: «tot és asimètrich; mes tot s’armonisa y enllaça amb una lògica interna admirable». Aquí radiquen el geni i la creativitat de Marc Safont.

L’ampliació de l’antiga Llotja de comerç de Barcelona

La Llotja de Mar de Barcelona es va erigir a tocar del port marítim, una ubicació del tot raonable atesa la seva finalitat comercial. El nucli principal es va construir durant la segona meitat del segle XIV sota la direcció del mestre Pere Arús, però a partir de la centúria següent, els cònsols van resoldre ampliar-la adossant un porxo a la façana marítima i condicionant-hi un jardí d’arbres fruiters. Inicialment, els treballs es van afrontar sota la batuta d’Antoni Orriols, però a partir del 1422, Marc Safont consta com a «mestre maior de la obra» al costat del fuster Francesc Gener i dels escultors Pere Folguers, Antoni Tomàs i Antoni Claperós. El pòrtic es finalitzà ràpidament (c. 1423) i, encara que Safont continuà vinculat a la fàbrica fins al 1432, la seva contribució s’intueix exigua: tasques de manteniment en cobertes i terrats i reparació dels desperfectes ocasionats pels violents episodis sísmics del 1428. Tanmateix, el 1452, amb una edat ja força avançada, va rebre un encàrrec molt més estimulant: edificar a dins del verger una capella privada per a la família Montcada —amb decoració de terracota d’Antoni Claperós i un retaule de Macià Bonafè— i dues estances annexes (les cases dels preveres i dels beneficiats). En aquesta ocasió, comptà amb l’ajut del seu germà Bernat i, sobretot, del seu fill Joan, que ben fàcilment podria haver estat, de facto, el director executiu de l’obra.

Però aquí no acaba el vincle de Safont amb la Llotja. El 1456 s’encomanà a ell i al seu équipe l’erecció d’un nou pis just a sobre del porxo realitzat en la dècada del 1420. Es tractava d’una intervenció compromesa, car implicava unir dos cossos independents: el saló de contractacions del segle XIV i el pòrtic esmentat. L’operació també exigia reorganitzar la comunicació interna entre les diferents estances, redefinir la façana i substituir l’antiga coberta per una de nova a quatre vessants. En el marc d’aquest projecte de gran envergadura, Safont dissenyà vuit finestres, que, en realitat, fabricà Bernat Vicenç a Girona. Sigui com sigui, la imatge definitiva de la llotja gòtica la devem a Marc Safont, que li va atorgar una imatge majestuosa que no fou indiferent a la gent de l’època (figura 8). Prova d’això és l’elogi que li professà l’alemany Jeroni Munzer a finals del Quatre-cents, quan va dir que l’edifici havia estat concebut com si es tractés d’una església o d’un palau. Dissortadament, intervencions posteriors, tant en el segle XVI com sobretot en el XVIII, van eliminar per complet l’empremta de l’obra safontiana. Només podem fer-nos-en una idea remota a través d’una de les cèlebres vistes de la ciutat de Barcelona dibuixades pel flamenc Antoon van den Wyngaerde el 1563 (figura 9).

Qüestió de prestigi: l’estada fugissera a Lleida

En la dècada del 1440, Marc Safont es trobava al cim de la seva carrera i per tal de poder fer front als múltiples encàrrecs que devia rebre no dubtà a delegar responsabilitats entre els professionals del seu entorn. Per exemple, el seu fill Joan Safont cada cop tenia un paper més actiu en les obres de la Generalitat, mentre que altres col·laboradors estampaven el segell de la marca «Safont» en construccions d’índole diversa. Si bé Barcelona fou l’inqüestionable epicentre de la seva activitat professional, el ressò dels seus èxits es propagà a altres ciutats del Principat, com ara Lleida. L’agost del 1441 havia traspassat el mestre major de la Seu Vella, Rotllí Gautier, d’origen normand i germà del Mestre Carlí. El capítol ilerdenc no vacil·là a l’hora d’oferir la vacant a Marc Safont, a qui van qualificar de «lapidaster civitatis Barchinone […] magister operis domus deputatorum Barchinona […] magistrum condescentem de bona fama vita e conversacione». No obstant això, l’aposta per Safont fou purament formal i fruit d’una estratègia de prestigi, ja que els capitulars sabien que, en realitat, l’encarregat de dirigir les obres de la Seu Vella seria el seu esclau Jordi Niba (o Niuba), probablement d’origen tàrtar, a qui la documentació anomena gairebé sempre Jordi Safont. La seva trajectòria es remunta almenys al 1431, quan se’l documenta al claustre de la seu de Barcelona. Deu anys més tard, ja era a Lleida treballant al costat de l’esmentat Rotllí Gautier. La presència de Jordi a ponent hauria facilitat l’arribada del seu amo, que signà com a mestre major de la Seu Vella el 8 de novembre de 1441. Però com hem dit, qui va estar del cert al peu del canó des del minut zero fou Jordi Safont, fins al punt que Marc ni va fixar la residència a la capital del Segrià, ni consta que s’hi desplacés mai per controlar l’evolució de la fàbrica. Tot el pes va recaure sobre les espatlles del seu deixeble i esclau, qui al cap de poc temps aconseguí la manumissió, de tal manera que d’ençà del 1443 ja consta explícitament com a «magister operis Sedis Ilerdensis», mentre que de Marc Safont no se’n tornà a saber mai res més per terres lleidatanes.

Un darrer projecte més enllà de Barcelona: la Casa de la Diputació del General de Perpinyà

A les darreries de la dècada del 1440, el lligam que unia Marc Safont amb els diputats del General de Catalunya es traduí en un nou projecte lluny de Barcelona. En aquest cas es tractava d’erigir-los una nova seu al nord del Principat, a Perpinyà. Emperò, el paper del mestre sembla que fou més teòric que no pas pràctic, encara que amb una incidència molt més marcada que el seu pas fugisser per Lleida. Així, Marc Safont devia ser l’artífex de la traça del nou edifici, encara que dissortadament no en tenim cap constància documental ni gràfica. Això no obstant, el seu disseny presenta algunes similituds amb el palau homònim barceloní, que són ben visibles a les dues façanes presidides per sengles portals adovellats, finestres quadrades i coronelles al pis noble (figura 10) i en el pati central, que actua com a element vertebrador de tot el conjunt, tot i que sense escala oberta. Tanmateix, el resultat final és més sobri i menys monumental que no pas el de la Ciutat Comtal. Les obres s’haurien iniciat el 1447 i es devien perllongar fins al 1458. Els documents testimonien que el 1450 i el 1456 es pagaren diverses sumes a Marc Safont per feines que no es concreten. En l’endemig, el juny del 1454, el seu fill Joan Safont es desplaçà fins a Perpinyà per examinar l’estat de l’immoble i per conèixer de primera mà quines obres hi mancava fer; un cop més, doncs, s’evidencia el costum de Marc Safont de delegar responsabilitats en gent de la seva confiança, com és el cas del seu fill.

Marc Safont va redactar testament el 1457 i, posteriorment, un document de l’abril del 1458 ens informa que ja era mort. Tot i això, aquí no acaben les notícies sobre ell. Una escriptura notarial del 5 d’agost de 1461 dona a entendre que tenia casa a l’Estany (Moianès) o bé que hi va residir durant un temps, potser per fer front a algun compromís laboral al monestir homònim, en una cronologia que es podria fixar entre el 1437 i el 1448. Però aquesta és una via oberta que caldrà seguir explorant en el futur.

Obra

Seu de Barcelona (intervenció documentada; 1404-1406); Casa del General de Barcelona (mestre major; 1410-1458); llotja de Barcelona (mestre major; 1422-1433 i 1452-1456); Seu Vella de Lleida (mestre major; 1441-1443); Casa del General de Perpinyà (mestre major; 1447-1458).

Obres destacades

Bibliografia

Obres de referència

Josep Puig i Cadafalch i Joaquim Miret i Sans, El palau de la Diputació General de Catalunya (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1911); Gabriel Alonso, Los maestros de la Seu Vella de Lleida y sus colaboradores (Lleida, Institut d’Estudis Il·lerdencs i Consell Superior d’Investigacions Científiques, 1976); Alexandre Cirici, L’art gòtic català. Arquitectura als segles XV i XVI (Barcelona, Edicions 62, 1979); Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch, Història de l’art català, vol. 3: L’art gòtic. Segles XIV-XV (Barcelona, Edicions 62, 1984); Joan Ainaud, El Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1988); Eduard Carbonell et al., Façana gòtica del Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Generalitat de Catalunya i Museu Nacional d’Art de Catalunya, 1999); Eduard Riu-Barrera, «La casa o palau de la Generalitat a Barcelona», a Arquitectura. Dels palaus a les masies (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2003, p. 191-195); Magda Bernaus, «La llotja de Barcelona», a Arquitectura. Dels palaus a les masies (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2003, p. 213-217); Antoni Conejo, «Marc Safont», a Emanuela Garofalo i Marco R. Nobile (cur.), Gli ultimi independenti architetti del gotico nel Mediterraneo tra XV e XVI secolo (Palerm, Caracol, 2007, p. 95-113); Marià Carbonell, «“Obra condecent e assats sumptuosa”: la casa gòtica de la Diputació del General», a Marià Carbonell (dir.), El Palau de la Generalitat de Catalunya. Art i arquitectura (Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2015, p. 46-87); Rafael Cornudella i Guadaira Macías, «L’escultura decorativa del segle XV», a Marià Carbonell (dir.), El Palau de la Generalitat de Catalunya. Art i arquitectura (Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2015, p. 88-145); Jordina Camarasa, Les dones en la documentació del Bací dels Pobres Vergonyants de la parròquia de Santa Maria del Pi de Barcelona. Estudi i edició dels llibres dels anys 1441 i 1447 (treball de final de màster inèdit; Barcelona, Universitat de Barcelona, 2016); Joan Valero, «El projecte de la portalada major de la catedral de Barcelona. El mestre Carlí i el seu entorn professional», a Ianua coeli. Portalades gòtiques a la Corona d’Aragó (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2020, p. 217-258); Eduard Riu-Barrera, «El Palau de la Generalitat de Catalunya a Barcelona. L’obra monumental d’un aparell polític emergent a l’entrada del segle XV», a Antoni Furió i Juan Vicente García Marsilla (ed.), La Generalitat Valenciana. Espais i imatges de la Generalitat (València, Universitat de València, 2021, p. 263-286).

Articles

Rosa Terés, «Obres del segle XV a la catedral de Barcelona. La construcció de l’antiga sala capitular» (Lambard. Estudis d’Art Medieval, núm. 6, 1994, p. 389-413); Carme Berlabé, «Jordi Safont, un mestre d’obres de mitjan segle XV a la Seu Vella de Lleida. Noves aportacions» (Lambard. Estudis d’Art Medieval, núm. 8, 1996, p. 31-39); Marià Carbonell, «L’insòlit trasllat de la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Barcelona a mitjan segle XVI» (Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, núm. 6, 2003, p. 97-107); Marià Carbonell, «Marc Safont (ca. 1385-1458) en l’arquitectura barcelonina del segle XV. Documents per a un esbós biogràfic» (Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, núm. 21, 2003, p. 181-225); Marià Carbonell, «De Marc Safont a Antoni Carbonell: la pervivencia de la arquitectura gótica en Cataluña» (Artigrama, núm. 23, 2008, p. 97-148); Carles Puigferrat, «Notícia sobre la presència del mestre d’obres Marc Safont al monestir de Santa Maria de l’Estany» (Retrotabulum Maior, núm. 1, 2015, p. 191-195); Magda Bernaus, «La llotja de Barcelona: l’origen de les llotges monumentals» (Lexicon. Storie e Architettura in Sicilia e nel Mediterrraneo, núm. especial 1, 2021, p. 29-43); Joan Valero, «La capella de Sant Jordi de la Casa de la Diputació del General i els seus artífexs» (Lambard. Estudis d’Art Medieval, núm. 30, 2022, p. 97-157).

Antoni Conejo da Pena
Informació sobre l'autor

Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans - Museu Nacional d'Art de Catalunya

IEC

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. diccionari.artistes@correu.iec.cat - Informació legal

MNAC

Palau Nacional, Parc de Montjuïc, s/n, 08038 Barcelona. Telèfon +34 936 22 03 60. Contacte - Informació legal

Amb el suport de

Diputació de Barcelona

Amb la col·laboració de

Museu de Montserrat

Museu de Montserrat