Barcelona (Barcelonès), 7-1-1868 - Barcelona (Barcelonès), 9-3-1931

Jeroni Francesc de Paula Granell i Manresa va ser un arquitecte amb un estil molt personal, proper a les tendències centreeuropees i amb una extensa obra situada principalment a la ciutat de Barcelona. Va néixer el 7 de gener de 1868 a Barcelona i era descendent d’una nissaga de mestres d’obres i agrimensors: el seu pare era Jeroni Granell i Mundet (1834-1889) i el seu avi Jeroni Granell i Barrera (1802-1877). La seva mare, Josepa Manresa i Sagarra, provenia d’una família d’industrials. El matrimoni Granell i Manresa tenia també dues filles més grans, Mercedes i Teresa. Els seus anys d’infantesa van transcórrer en un ambient de creació artística.

El curs 1884-1885 va ingressar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on va finalitzar els estudis el 1891. Va completar aquesta formació cursant diverses assignatures a l’Escola de Belles Arts i a la Facultat de Ciències Fisicomatemàtiques, Fisicoquímiques i Naturals de Barcelona, on va assistir a classes de geometria analítica i descriptiva durant els anys 1885 i 1886. Quan encara era alumne de l’Escola d’Arquitectura, va ser un dels representants dels estudiants d’aquest centre que van sol·licitar a l’alcalde de Barcelona, Francesc de Paula Rius i Taulet, poder accedir lliurement tant a les obres de construcció com, més tard, al recinte de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 per poder conèixer de primera mà totes les novetats constructives, industrials i artístiques que oferia aquest certamen internacional. Granell fou company d’estudis d’arquitectes tan il·lustres com Josep Puig i Cadafalch, que va finalitzar la carrera el mateix any, o Lluís Muncunill, l’eminent arquitecte terrassenc, que era d’una promoció posterior.

A la mort del seu pare (1889), Jeroni F. Granell va heretar una completa biblioteca d’arquitectura que anirà ampliant al llarg dels anys tant amb llibres com amb revistes, ja que estava subscrit a les publicacions d’arquitectura i arts decoratives més importants d’Europa. Això li permetrà conèixer totes les tendències artístiques del moment, que després aplicarà a la seva arquitectura.

El 1892 va contraure matrimoni amb Elvira Bartomeu (1870-1944), natural de Reus (Baix Camp), amb qui va tenir quatre fills: Jeroni, Elvira, Josep i Mercè. Era afeccionat a col·leccionar objectes de vidre d’arreu d’Europa i, de fet, en posseïa una gran quantitat.

Un cop finalitzats els estudis (1891), va obrir un despatx a l’entresol del número 52 del carrer de Pau Claris de Barcelona, cosa que va representar l’inici d’una fructuosa trajectòria professional. Aquell mateix any es va afiliar a l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, entitat a la qual va estar vinculat durant molts anys. En fou un soci actiu, que hi va exercir diversos càrrecs, com ara el de tresorer, el de vicepresident i el de president accidental en diferents etapes; també va formar part de diverses comissions, com quan el 14 de juny de 1902 va ser escollit —juntament amb els arquitectes Enric Sagnier, Josep Vilaseca, Marcel·lià Coquillat, Joan Maymó i Salvador Sellés— per formar part de la comissió que havia d’emetre dictamen sobre la reforma interior de Barcelona, referent a la comunicació i unificació de l’Eixample amb les viles circumdants que el 1897 s’havien agregat a la Ciutat Comtal. Dins d’aquesta associació també va desenvolupar tasques d’arquitecte forense i pèrit. El 1910 i el 1915 se li va encarregar l’estudi de la reforma de les ordenances municipals. L’any 1904 va participar en el VI Congrés Internacional d’Arquitectes, celebrat a Madrid, on, juntament amb els arquitectes Enric Sagnier i Bonaventura Bassegoda, van presentar la ponència titulada: «Del llamado arte moderno en las obras de arquitectura». La seva activitat en el si de l’associació va ser constant fins al 1922, any a partir del qual se’n va anar desvinculant gradualment.

Com a arquitecte, Jeroni F. Granell té unes característiques que li són pròpies. Amb una gran visió per als negocis, va ser el promotor de moltes de les seves edificacions, fet que li atorgava una gran llibertat constructiva i decorativa. La seva producció, majoritàriament, es basa en edificis plurifamiliars entre mitgeres, situats en la zona de l’Eixample. També construeix, per encàrrec, cases unifamiliars —sobretot, a la zona de Sarrià, Sant Gervasi i Vallvidrera. Les estructures dels seus habitatges plurifamiliars segueixen la tradició d’edifici de l’Eixample: casa amb baixos per a una botiga, pis principal per als propietaris, tres o quatre plantes superiors per llogar i una única escala d’accés als pisos. Com que són construccions destinades a la burgesia, Granell tenia molta cura de tot el que feia referència a la decoració de la façana, el vestíbul i l’escala interior, que són les parts públiques de l’edifici. Dins de la seva producció, hi ha un volum important de remodelacions de façanes, reformes interiors, ampliacions d’edificis ja construïts per altres arquitectes i d’obres menors: claveguerams, estables, tanques, forns, etc.; en total hi ha una setantena d’obres documentades. Encara que la majoria dels edificis que construeix Granell són destinats a habitatge particular, també realitza de manera puntual obres d’arquitectura religiosa, com el projecte per a l’església de les Mares Reparadores, que data del 1897, o també les remodelacions que farà en diferents asils d’avis, com ara l’edifici de les Germanetes dels Pobres, al carrer de Casp. Jeroni F. Granell hi treballa atès que el seu pare ja hi havia treballat anteriorment.

Estructuralment, les construccions de Granell no experimentaran cap variació al llarg dels anys, sinó que la seva evolució es percep mitjançant els canvis estilístics ornamentals que es produeixen en els seus edificis. Aquest arquitecte, en el marc del concepte de l’art total —tan propi de l’època—, s’encarregava de dissenyar l’ornamentació per embellir les seves obres, a les quals aplicava un seguit de tècniques artístiques, com ara la pedra artificial, amb la qual elaborava el seu característic bordó semicircular que envolta finestres i balcons a més d’altres motius decoratius florals, vegetals i figuratius, o, també, la ceràmica, amb la qual revestia els murs dels vestíbuls de les cases. Això no obstant, els veritables protagonistes dels seus programes decoratius eren els esgrafiats i els vitralls. Pel que fa als esgrafiats, els utilitzava com una pell que, en forma de tapís amb motius florals i vegetals o bé inspirats en els papers pintats dissenyats per l’artista Koloman Moser, cobria les façanes, els vestíbuls i les escales de les seves construccions modernistes. Quant als vitralls, en va fer un gran ús: finestres, lluernes, tribunes, llums, portes… En molts casos, ell mateix projectava molts cops els motius ornamentals, que eren principalment formes vegetals i florals. L’aplicació d’aquestes tècniques singularitza el seu llenguatge i fa que els seus edificis siguin fàcilment recognoscibles. L’ús d’aquestes arts s’anirà reduint i simplificant en les seves obres a mesura que els conceptes noucentistes es van anar introduint en el gust de l’època. Dintre de les aportacions que va fer Granell a les arts aplicades, cal assenyalar que va projectar un paviment hidràulic per al catàleg del 1900 de l’empresa Escofet, Tejera i Cia.

L’evolució de la seva producció arquitectònica passarà d’unes primerenques obres més eclèctiques a un incipient Modernisme, que entre el 1903 i 1906 arribarà al seu punt àlgid i que, després, s’anirà moderant i transformant cap a unes línies més clàssiques, ja dins del Noucentisme imperant durant la segona dècada de segle XX.

Els edificis construïts per Granell entre el 1891 i el 1898 són d’un estil eclèctic i es caracteritzen per unes formes dominades per les línies rectes i per una decoració austera. La major part dels encàrrecs que rep en aquest moment són obres de caràcter menor, remodelacions i ampliacions. Els anys compresos entre el 1898 i el 1908 seran els de la seva plenitud dins del Modernisme (figura 1). És el seu moment més creatiu, les seves obres cada cop seran més decorativistes i arribarà al punt àlgid de la seva trajectòria artística en els seus dissenys d’ornamentació de façanes i d’interiors d’escala. Les seves formes es tornen més sinuoses i arrodonides. Un dels elements característics d’aquest arquitecte és la decoració d’un bordó semicircular de línies toves i ondulants, que aplicarà en pedra artificial com a element ornamental de balcons i finestres, però que també traspassarà a altres tècniques decoratives com els vitralls (figura 2). Les construccions des del 1900 fins al 1906 són les més agosarades i de més vistositat visual: primer, s’emmarquen en el llenguatge de l’art nouveau (figura 3), amb un predomini de l’ornamentació amb estilitzades formes naturals, i que gradualment evoluciona cap a formes més contingudes i geometritzades més pròpies de les tendències centreeuropees, com la Secessió vienesa.

Entre el 1904 i el 1908 continuarà treballant dins de l’estètica modernista, però abandonarà el gran decorativisme que caracteritzava els anys anteriors (figura 4). És un període on predominen les formes per sobre de l’ornamentació amb una clara tendència a la contenció decorativa, que anys després desembocarà en les seves obres noucentistes. A partir d’aquest moment, seran més freqüents els encàrrecs que rebrà per construir cases unifamiliars, així que abandonarà la promoció d’habitatges i el volum de la seva producció anirà minvant progressivament. En els edificis executats entre els anys 1910 i 1912, encara trobarem una petjada, ja molt diluïda, de la decoració modernista, amb una evolució gradual cap a unes formes clàssiques i sòbries. Les seves darreres obres, compreses entre els anys 1912 i 1916, ja segueixen plenament els conceptes noucentistes.

Paral·lelament al desenvolupament del seu treball com a arquitecte, va ser soci principal de l’empresa cabdal de vitralls del Modernisme a Catalunya: el taller Rigalt i Granell. El 1890, quan encara era estudiant d’arquitectura, s’associa amb Antoni Rigalt i Blanch (1850-1914), eminent vitraller, per crear la societat A. Rigalt y Cia. Els altres membres de la societat eren la seva mare, Josepa Manresa, i les seves dues germanes grans. Segurament, la sobtada mort del seu pare el darrer dia de l’any 1889, que devia ser qui estava fent les gestions per associar-se amb Rigalt, va fer que l’associació es fes amb els seus descendents. Posteriorment, el 1903, hi va haver un canvi de nom i de membres de la societat i es va constituir l’empresa Rigalt, Granell y Cia. (a més, en van sortir la mare i les germanes i s’hi va incorporar Josep Bartomeu Baró, que era cunyat de Jeroni F. Granell). L’empresa continua igual fins al 1923, any en què hi haurà un altre canvi a causa de la sortida de Lluís Rigalt i Corbella, que s’hi havia incorporat a la mort del seu pare, Antoni Rigalt. En aquests moments, l’empresa passarà a dir-se Granell i Cia. i hi entrarà com a nou soci Jeroni Granell i Bartomeu, un dels fills de Jeroni F. Granell. Aquesta serà l’empresa capdavantera en la construcció de vitralls al llarg del segle XX, ja que no va tancar fins al 1984. Destaquen especialment els vitralls que van construir en el període modernista. Són autors d’obres tan rellevants com, per exemple, els vitralls del Palau de la Música Catalana, l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau o la Casa Lleó Morera. Tanmateix, la mort del soci Antoni Rigalt el 1914 farà que Granell hagi de dedicar més temps al negoci dels vitralls fins al punt que abandona completament la seva faceta d’arquitecte. La seva darrera obra coneguda data del 1916.

Jeroni F. Granell i Manresa mor el 9 de març de 1931 a la seva casa del carrer d’Iradier. Va ser un personatge molt representatiu de la seva època pel caràcter innovador i emprenedor que tenia. Va ser conegut per la seva obra arquitectònica, però, sobretot, per la seva intervenció en les arts industrials amb el taller de vitralls.

Obra

Casa per a Dolores Duran (1893, c. de Provença, 209, Barcelona); habitatge al número 217 del carrer de Mallorca (1897-1899, Barcelona); habitatge al número 219 del carrer de Mallorca (1897-1899, Barcelona); casa per a Francisco Juarrico (1897, c. de Vilanova, 136, Barcelona); casa per a César Doncel (1898, c. de les Alberes, 35, Barcelona); Casa Leonor Mata (1899, c. de Còrsega, 98, Barcelona); habitatge al número 293 del carrer de Rosselló (1899, Barcelona); Colmado Narcís Lladó (c. 1900, rambla de Catalunya, 85, Barcelona); habitatge al número 65 del carrer de Balmes (1900, Barcelona); habitatge al número 84 del carrer de Roger de Llúria (1900, Barcelona); habitatge al número 122 del carrer de Girona (1901-1903, Barcelona); habitatges als números 184-188 del carrer de Mallorca (1901, Barcelona); habitatge al número 582 de la Gran Via de les Corts Catalanes (1902-1904, Barcelona); casa per a M.ª de las Mercedes Camellas i Enrique Ribalta (1903, c. de Pàdua, 75, Barcelona); Cases Antonio Par (1903, c. Gran de Gràcia, 262-264, Barcelona); habitatge al número 3 del carrer de Nil i Fabra (1903, Barcelona); casa per a Pedro Simó (1903, c. de Roca i Batlle, Barcelona); Casa Elisa Bremon (1904, c. Gran de Gràcia, 61, Barcelona); casa per a Rossend Capellades (1904, c. de Bailèn, 126, Barcelona); decoració de l’hotel i del menjador de 4 Naciones (1905, la Rambla, 40, Barcelona); casa per a Rossend Capellades (1905, c. de Bailèn, 127, Barcelona); Casa Juan Pamerola (1905, c. de Casp, 45, Barcelona); Casa Pablo Sabaté (1905, c. de la Font de la Mulassa, 19, Barcelona); Casa Magnérico Puertas (1906, ptge. de Bonanova amb c. de Casamitjana, Barcelona); casa per a Juan A. Methuen (1906, c. d’Arimon, 19, Barcelona); casa per als germans Juanet (1907, c. de Sant Pere Màrtir, Barcelona); Torre José Daura (1908, c. de Lleó XIII, 20, Barcelona); El Casinet (1909, baixada de l’Estació, s/n, la Garriga); reforma de la façana de la casa d’Antoni Pladellorens (1911, passeig de Gràcia, 84, Barcelona); Casa Anna Mora de Bacardí (1911, c. de Sor Eulàlia d’Anzizu, 41, Barcelona); Casa Francisco Malagarriga (1911, c. Ample, 29, Barcelona); casa per a Gabriel Angenault (1912, c. d’Iradier, 34, Barcelona); Casa Gonzalo Martí Muntadas (1913, pl. De Letamendi, 10, Barcelona); casa per a Dolores Orpí Marquès (1913, c. de Mallorca, 190, Barcelona); reforma exterior de l’Asil d’Avis (1913, c. del Comte Borrell, 159-169, Barcelona); Casa Jeroni F. Granell (1914, c. d’Iradier, 35, Barcelona); Tallers Sres. Marques y Cia. (1916, c. del Comte Borrell, Barcelona).