Lluís Bausil va néixer el 23 de juny de 1876 a Carcassona, on el seu pare, François Amédée Bausil, feia de notari. La seva mare, Llúcia Triquera, era filla d’un destacat terratinent amb propietats a Estagell i Cases de Pena (Rosselló) i a Maurí (Fenolleda). El 1887, arran de la mort de François Amédée Bausil, la família Bausil-Triquera va decidir establir-se definitivament a la Catalunya del Nord. Llúcia Triquera va instal·lar-se amb els seus cinc fills en un important palauet del carrer La Real de Perpinyà (Rosselló). El futur pintor, Lluís Bausil, que llavors tenia onze anys, va créixer envoltat de les seves dues germanes, Maria (1870-1942) i Francesca (1871-1940), així com dels seus dos germans, Carles (1871-1897) i Albert (1881-1943).
La fratria Bausil tindrà un paper clau en la vida cultural i artística de la Catalunya del Nord. Maria Bausil, després de casar-se amb el comte Paul d’Abbes, crític d’art, va publicar diversos poemes i novel·les amb el nom de Comtessa d’Abbes. Compartia la seva passió per la literatura amb el seu germà Carles, que l’any 1897 es va convertir en el director de La Clavellina, una revista cultural de Perpinyà. En pocs mesos, i just abans de la seva mort prematura als vint-i-set anys, Carles Bausil va aconseguir transformar de manera decisiva la línia d’aquesta publicació per fer-ne una eina eficaç per a la defensa de les reivindicacions descentralitzadores de la Catalunya del Nord enfront de l’Estat francès. El més petit dels germans, Albert Bausil, que s’havia dedicat inicialment al món del teatre com a actor i després com a crític, va seguir els passos del seu germà gran i va crear el setmanari regionalista Le Coq Catalan (1917-1943), defensor de les mateixes tesis descentralitzadores. A més de les seves nombroses activitats periodístiques, Albert Bausil va ser reconegut pels seus contemporanis com un dels actors més notables i destacats de la vida cultural perpinyanenca.
Lluís Bausil va decidir, per la seva banda, emprendre una trajectòria de pintor, apartat del món de les lletres. El 1895, després d’un infructuós primer any de dret a la Universitat de Tolosa (Occitània), es va traslladar a París (França) per estudiar al Taller Cormon. Lluís Bausil aviat va integrar-se a la vida bohèmia de la Butte de Montmartre i va adoptar tota l’extravagància de la seva colònia d’artistes. L’originalitat i la modernitat d’aquest estil de vida va inspirar molts dels personatges de les novel·les que va escriure el seu amic Lluís Codet. L’escriptor s’hi va inspirar per crear el personatge de Caboche, protagonista de La petite Chiquette (1908), el de Gilles Tixador —conegut com a Bécot— a La fortuna de Bécot (1921) o d’altres que apareixen en les obres César Capéran ou la tradition (1918) i Louis l’Indulgent (1925). La forta amistat que unia Lluís Codet amb Lluís Bausil des de llur infantesa perpinyanenca va permetre al pintor incorporar-se al cercle literari nord-català de París al costat de Frédéric Saisset i Paul d’Abbes. El gener del 1898, Codet i Bausil participen en la creació de la revista La Cité d’Art. Un any després, el gener del 1899, el comitè de redacció decideix convertir-la en una nova revista: L’Art et l’Action, que pretenien afavorir l’emergència d’un corrent mediterrani dins del Simbolisme, moviment que fins aleshores havia estat animat gairebé exclusivament per autors i artistes del nord d’Europa.
Paradoxalment, Lluís Bausil va aconseguir traduir aquesta recerca mediterraneista a la pintura situant-la en la moda japonista que llavors impactava la jove generació d’artistes propers als moviments neoimpressionista i nabí. Com els mítics artistes japonesos, Lluís Bausil va reprendre els paisatges de la seva vida quotidiana per traduir-ne llur més essencialista poesia plàstica. A partir del 1900, Bausil, que s’inspirava en el paisatge català, va abandonar progressivament París per fer estades cada vegada més llargues a la Catalunya del Nord per mor de poder treballar intensament al natural (figura 1). Aquestes estades li van permetre completar la seva formació al costat de pintors nord-catalans confirmats i convertir-se així en el membre més jove del grup d’artistes en procés de formació a Perpinyà i que protagonitzaria el primer panorama artístic autònom del territori nord-català. Bausil era vint anys més jove que George-Daniel de Monfreid, dinou anys més jove que Esteve Terrús, quinze anys més jove que Aristides Maillol i tres anys més jove que Gustau Violet.
A partir del gener del 1900, aquests artistes es van reunir al voltant de La Clavellina, que es va transformar de revista literària mensual del Rosselló a revista mensual de literatura i art. Després de començar a fer servir un procés de reproducció litogràfica, la revista es va convertir en l’òrgan de difusió de les obres de la jove creació nord-catalana. Esteve Terrús i Gustau Violet hi van lliurar els primers dibuixos, mentre que Lluís Bausil va signar la làmina Xiprer. Estudi, que serà inserida en el número d’abril del 1900. Aquesta política de publicació, que va permetre donar una primera visibilitat a la producció artística de la Catalunya del Nord, es va veure acompanyada d’una nova iniciativa d’importància: la creació a Perpinyà d’un saló similar al Saló dels Independents de París. Aquesta mostra, sense jurat ni distinció, pretenia mostrar, lluny de qualsevol imposició institucional, les produccions i recerques de la creació contemporània de la Catalunya del Nord.
El Saló dels Artistes Rossellonesos va celebrar la seva primera edició el juny i el juliol del 1901 a la Sala Aragó de la Casa de la Vila de Perpinyà. Es presentaren al públic les obres d’artistes com ara Emili Gaudissard, Aristides Maillol, George-Daniel de Monfreid, Esteve Terrús, Gustau Violet i Lluís Bausil, tots ells formats a París, però compromesos amb la voluntat de desenvolupar artísticament el seu territori d’origen. Aquesta mostra va ser l’ocasió perquè Lluís Bausil mostrés per primera vegada el seu treball al públic. Hi va exposar trenta-quatre obres, moltes més que qualsevol dels altres participants. D’altra banda, aquest impuls va precipitar els més joves del grup al cor de la polèmica. Tot i que els crítics nord-catalans van acollir amb satisfacció la creació d’aquesta iniciativa descentralitzadora, Horaci Chauvet, periodista del diari local L’Indépendant, va inserir una valoració matussera en la seva crònica publicada l’1 de juliol de 1901, en què deia que li agradaria que Bausil «fos una mica més meridional i que deixés passar alguns dels raigs càlids i alegres del sol del Rosselló pels seus cels foscos». En un article publicat a les columnes del mateix L’Indépendant el dia 3 de juliol de 1901 i titulat «A cadascú la seva pròpia visió», Jules Escarguel corregia la valoració del seu col·lega de la manera següent:
S’equivoca quan intenta establir el principi segons el qual un artista rossellonès falla en el seu deure de meridional si no posa sol i alegria a la seva paleta. El Sr. Lluís Bausil exhibeix una vista de París emboirada, una de les peces més boniques del nostre Saló. Pretenem obligar-lo a mostrar-nos aquest racó ombrívol de París travessat per la llum i colors llampants? No s’atreviria a falsejar-lo. Per què negar la veritat de la impressió dels cels enfosquits, fins i tot quan són del Rosselló? N’hi hauria cap aleshores, de veritat? […] Si m’aturo potser una mica massa en aquesta polèmica, que no vaig gaire desencaminat si titllo de bizantina, no és, com és evident, pel plaer horacià de prolongar el plaer de discutir amb vostè. La utilitat de les exposicions, tal com se’ns ofereixen actualment i com tots dos hem proclamat, és formar el gust del públic perpinyanenc, tan malauradament indiferent i inexpert en matèria de pintura i escultura. Bé, em semblaria un error deixar creure a aquest públic que l’art només segueix una fórmula, una expressió, una manera […] El senyor Lluís Bausil, aquest jove que pensàvem que era un amateur resulta ser un artista amb un futur brillant […] ha demostrat que sap mantenir l’interès i l’encant amb les seves pintures. S’equivocaria de ple si les canviés, encara que se li negui el títol de meridional (insult suprem).
Entre idees preconcebudes i discussions apassionades, el Saló d’Artistes Rossellonesos va acabar sent un autèntic èxit popular. La mostra va permetre situar la creació contemporània nord-catalana al centre d’un encès debat públic, però sobretot va permetre reunir un grup d’artistes independents decidits a treballar junts per al seu territori. Després de la celebració d’aquesta primera mostra, els artistes més joves del col·lectiu van començar a beneficiar-se d’un suport real de les autoritats municipals. Gustau Violet i Lluís Bausil van rebre, així, dos importants encàrrecs públics per a la realització de la decoració de la futura Escola Superior de Perpinyà. Violet crearà un doble baix relleu per al portal de la institució, mentre que Bausil s’encarregarà de l’execució d’una pintura de gran format per a l’aula magna. La imponent obra, A Cerdanya (figura 2), de 7 × 2,75 m, mostra la paleta lluminosa de tons frescos i picants que Bausil utilitza ara per retratar el paisatge català. En contacte amb Esteve Terrús i George-Daniel de Monfreid, Bausil va aprendre a usar una potent llum zenital que, alhora que reforçava la llegibilitat del dibuix, multiplicava les capacitats decoratives de la composició. Es va unir així als seus dos mestres en la voluntat de defensar una estètica decididament mediterraneista. El Saló dels Artistes Rossellonesos va esdevenir el centre d’expressió d’aquesta nova tendència. Bausil va participar en les edicions del 1902 i el 1903 del saló, durant les quals el Museu de Belles Arts de Perpinyà va adquirir per primera vegada una de les seves obres: La sega a Cerdanya (figura 3).
L’any 1905, el Saló dels Artistes Rossellonesos es va celebrar a la Sala Parés de Barcelona gràcies a la invitació de la revista Forma i de Miquel Utrillo, que n’era el director. En aquesta ocasió es van reunir les obres de Bausil, Monfreid, Terrús i Violet. Bausil va presentar-hi quinze peces. El públic barceloní va poder apreciar, en aquesta selecció, una sèrie de paisatges nord-catalans i quatre peces que representaven presseguers en flor. Un motiu iconogràfic que Bausil manlleva de la moda japonesa i que s’apropia per reivindicar la gran poesia i l’immens refinament dels paisatges rossellonesos. Aquest motiu va ser tan recurrent en la seva obra que es va convertir en la seva marca, de manera que Bausil va esdevenir el «pintor dels presseguers en flor» (figura 4). L’artista va treballar també per crear altres imatges arquetípiques del paisatge nord-català, com ara l’horta de Perpinyà amb les muralles del nucli antic a l’horitzó (figura 5), les vastes extensions de prats de la plana del Rosselló dominades pel Canigó o els penyals de la Marenda revelant el famós port de Cotlliure.
Fidel al Saló dels Artistes Rossellonesos, Bausil participà en totes les edicions des del 1901 fins al 1907. Tot i això, i fortament encoratjat per Esteve Terrús, també presentà obres al Saló dels Independents de París del 1906 al 1914. La llista dels seus diferents enviaments permet conèixer millor la seva geografia creativa, que va del Conflent (1906) al Rosselló (1907-1909), de Llançà (Alt Empordà, 1910-1911) a Sóller (Mallorca, 1912) i del Capcir al Principat d’Andorra (1913). Durant aquest període d’intensa activitat artística, el 1909 presenta la seva primera exposició individual a les Galeries J. Moleux de París. Paul d’Abbes, en la crítica que farà de l’exposició per a La Revue Catalane, subratlla que Bausil no abandonà mai la seva recerca estètica íntimament relacionada amb la realitat del seu territori: «El país català s’ha convertit en el seu tema, el seu domini, la font d’on poua en abundància», afirma el crític […], «recorre aquest país d’una punta a l’altra, pintant per tot arreu, trepitjant amorosament els camins polsegosos, els camins plens de plantes silvestres, respirant per tot arreu les olors abruptes amb delit.» Aquest fort vincle entre l’obra i el seu territori es fa palès en cadascuna de les quinze teles i cinquanta aquarel·les que va mostrar el 1912 durant la seva segona exposició individual, presentada a la Galerie Georges Petit, de París. Aquell mateix any, Bausil va participar per primera vegada en el Saló Nacional de Belles Arts de París, en el qual va exposar tres pintures.
L’any 1913 va marcar un important punt d’inflexió en la seva carrera, ja que tot i que va continuar exposant al Saló dels Independents, va participar per primera vegada en el Saló de Tardor de París. També va veure seleccionada una de les seves obres per ser inclosa en el Salon de la Libre Esthétique de Brussel·les (Bèlgica), que tenia com a tema central «la interpretació del paisatge del Migdia». Paral·lelament, una de les seves peces va ser exposada a l’Exposició Universal i Internacional de Gant (Flandes Orientals). La trajectòria de Lluís Bausil va gaudir aquest any 1913 d’un ampli protagonisme tant en l’àmbit estatal com europeu. A més, el seu galerista, Georges Petit, va incloure les seves obres en l’exposició de la Societat Internacional d’Aquarel·listes que va celebrar a la seva galeria.
L’any 1914, Bausil va enviar obres fetes durant la seva estada a la Bretanya (França) al Saló dels Independents i va celebrar una nova exposició a la Galerie Georges Petit. No obstant això, la seva carrera es va veure truncada, com va ser el cas de molts artistes, per l’esclat de la Primera Guerra Mundial. El pintor va ser cridat a files el desembre del 1914. Ferit en combat el 1916, va ser hospitalitzat primer a Llemotges (Occitània) i després als Banys (Vallespir). Durant el conflicte, només va poder participar en una exposició, una de col·lectiva organitzada per Félix Fénéon i presentada el 1916 a la Galerie Bernheim Jeune.
L’interludi de la guerra s’havia d’imposar a la seva trajectòria durant un llarg període de deu anys. Bausil no va tornar a exposar fins al desembre del 1923 (figura 6). Aleshores, va fer una exposició individual a la Sala Aragó de Perpinyà. Si bé ja havia presentat exposició personal a la Sala Aragó del 1909 al 1913, a partir del 1923 passa a ser una cita anual de Bausil amb el públic perpinyanenc (se celebrà de manera recurrent cada mes de desembre fins als primers anys de la Segona Guerra Mundial). L’any 1924, va tornar a exposar de manera individual a la Galerie Georges Petit i, després, va participar en la creació del Saló de les Tuileries de París. El 1926 va enviar cinc pintures a l’exposició retrospectiva organitzada amb motiu del trentè aniversari del Saló dels Independents i sis més al Saló del Grup Occità de París. El desembre del 1927 va participar en l’exposició d’artistes del Rosselló a la galeria parisenca La Boëtie, i el juliol del 1928 el van convidar a presentar les seves obres a la gran exposició d’art organitzada per a les celebracions del segon mil·lenni de la seva ciutat natal, Carcassona. No obstant això, la reactivació de la seva activitat expositiva de finals de la dècada del 1920 va durar ben poc. L’artista es va haver d’enfrontar a un difícil calvari personal i psicològic després de patir un accident de trànsit. El pintor va atropellar una vianant a Paretstortes (Rosselló) el 12 de maig de 1930. A conseqüència de l’accident, la dona va morir a l’hospital de Perpinyà, la qual cosa va sumir Lluís Bausil en un estat permanent de depressió, que va tenir un profund impacte en la seva trajectòria (figura 7).
A partir d’aleshores, Lluís Bausil va exposar de manera escassa. Les seves aparicions en el món artístic van ser més honorífiques que motivades per l’actualitat de la seva producció artística. El van convidar a participar en el Saló del Grup Occità de París el 1933 i, poc després, a l’exposició dels artistes rossellonesos a Montpeller (Occitània), així com al primer Saló dels Independents Rossellonesos de Perpinyà el 1936. La seva última obra destacable és un tríptic cotlliurenc a gran escala que va adornar el pavelló del Rosselló a l’Exposició Internacional de París del 1937 (figures 8 i 9).
El juny del 1939, com a membre de l’Oficina Municipal de Turisme i Art de Perpinyà, Lluís Bausil va participar en l’acció solidària d’artistes nord-catalans a favor dels artistes catalans i espanyols internats en els camps de concentració de la costa del Rosselló arran de la retirada. Pocs mesos després del final de la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial va colpejar Perpinyà i la resta d’Europa. Durant l’ocupació alemanya, Bausil només va exposar les seves obres de manera ocasional. No va ser fins a l’alliberament de l’agost del 1944 que el van convidar a participar honoríficament en el Saló de Tardor de Perpinyà, organitzat a favor de la reconstrucció de la vila màrtir de Valmanya (Conflent). Bausil va morir a Perpinyà quatre mesos després, el 15 de març del 1945.
La seva mort va sacsejar el món cultural de Perpinyà. El Saló dels Independents Rossellonesos del novembre del 1945 va retre homenatge oficial a Lluís Bausil, una de les figures centrals que, juntament amb Terrús, Monfreid, Maillol i Violet, havia establert un panorama artístic autònom a la Catalunya del Nord i havia donat suport a noves generacions d’artistes nord-catalans. Les seves obres també van ser incloses en el primer Saló dels Artistes Catalans de la galeria parisenca Reyman, presentat a París el novembre del 1946. Tot i això, el 26 de febrer de 1955, o sigui, només deu anys després de la seva mort, la ciutat de Perpinyà va retre oficialment homenatge a la seva figura i a la del seu germà Albert. Aquest dia, es van batejar amb llur nom uns jardins del centre de la ciutat. Així mateix, es va inaugurar una estàtua al·legòrica per personificar el llegat cultural que la família Bausil havia deixat a la joventut del Rosselló. Dissenyada per l’escultor Ludovic Ollivier, l’estàtua forma part d’un monument dissenyat per l’arquitecte i activista cultural Cebrià Lloansí. A més, en el marc d’aquest homenatge de la vila de Perpinyà s’organitzà també una exposició d’obres de Lluís Bausil a la Sala Aragó.
La primera exposició retrospectiva de l’obra de Lluís Bausil va tenir lloc el 1983 a la Fundació Sant Vicens de Perpinyà. El 1995, any de la commemoració del cinquantè aniversari de la mort de Lluís Bausil, es va organitzar una important exposició retrospectiva presentada primer al Museu de Belles Arts de Carcassona i tot seguit al Palau de Congressos de Perpinyà. L’any 2006, l’Ajuntament de Perpinyà va organitzar l’exposició «Perpinyà en temps dels Bausil» al convent dels Mínims, un esdeveniment destinat a ressaltar el paper clau dels germans Bausil en la renaixença cultural del Rosselló de principis del segle XX.
