Ramón Bergón, natural d’Elda (Vinapoló Mitjà, Alacant), neix l’any 1735 i és batejat a l’església parroquial de Santa Anna. És fill de Margarita Garriga i de Juan Bergón, que, segons la documentació, va néixer a la ciutat d’Auloron (França) i era noble de condició social —no en va, Josef Bergón, fill de Juan i germà de Ramón, sol·licitarà amb el temps la credencial de gentilhome a causa de la seva ascendència. El vincle amb Elda, però, queda limitat als primers anys de vida. A partir d’aquest moment, però, es produeix un buit documental que impedeix conèixer més dades sobre la seva trajectòria vital —i també sobre la de la seva família— fins a l’any 1755, moment en què es matricula com a aprenent del plater valencià Rafael Vilar durant un període de cinc anys —el temps mínim reglamentari per a adquirir les destreses pròpies de l’ofici. Així, d’aquest document de matrícula es dedueix que, amb tot just vint anys, és manat a la capital valenciana. El 5 d’abril de 1760, després d’haver superat aquests cinc anys d’aprenentatge, és anotat com a oficial, encara que la pràctica li val des del dia que va acabar la matrícula. D’aquesta manera, Bergón entrava a formar part del grup d’aprenents del Col·legi de Platers de València i els seus drets, que eren mínims en relació amb els dels mestres, s’especificaven en un contracte que signaven els pares i el mestre plater en el taller del qual ingressava. Generalment, a canvi de rebre els serveis del noi, el mestre es comprometia a ensenyar-li l’ofici i a proporcionar-li casa i menjar.
La següent notícia sobre Ramón Bergón és la relativa a la partida de matrimoni amb Ignàcia Velasco, filla del plater Pasqual Velasco i de María Francisca Martínez, natural de València. El desposori va tenir lloc l’any 1761 a l’església valenciana de Santa Catalina, lloc on es trobava la imatge de sant Eloi, patró dels platers.
Des de l’any 1761 seran freqüents les notícies relacionades amb l’acompliment de la seva professió com a mestre d’or de la ciutat i regne de València. El 3 de desembre d’aquest mateix any va tenir lloc el seu examen de magisteri. La daurada meta dels oficials —l’examen magistral—, que concedia a qui aconseguia passar-lo feliçment els màxims drets dins del gremi, estava regulat pels mestres, que exigien a l’examinand molts requisits de caràcter tècnic i econòmic i que, a més, regulaven a la seva voluntat el nombre de places. L’examen era, certament, costós i difícil. Quan hi havia plaça disponible i algun oficial presentava la sol·licitud corresponent, la primera provisió dels majorals consistia a comprovar discretament la moralitat i els bons costums del candidat. Després, aquest havia de presentar-se, amb dos mestres que actuessin de padrins, davant els quatre mestres examinadors. Quan s’acceptava l’admissió, començava l’examen, que constava de dues parts: una de teòrica i una altra de pràctica. La primera consistia en el disseny de l’obra d’art, que podia ser d’or o de plata: l’examinand elaborava un esbós que era escrutat amb rigorositat pels mestres i, una vegada aprovat, es manava l’interessat al taller d’algun mestre perquè l’executés en metall (figura 1). Quan tots els tràmits havien estat puntualment complerts, es feia lliurament al nou mestre de les llicències i els privilegis que l’acreditaven com a tal i se l’exhortava al noble acompliment de la seva missió i, al final, se li donava la benvinguda.
Els aspirants estaven dividits en tres classes segons si eren fills de platers o si estaven casats amb filles de plater o amb vídues de plater. Bergón, casat amb Ignàcia Velasco, filla del plater Pasqual Velasco, formava part de la classe dels casats amb filles de plater col·legiat a València. De cada classe, la prohomenia del Col·legi n’escollia un representant perquè s’examinés. Així, Ramón Bergón va ser triat en detriment de Vicente Colomes en treure setze vots blancs i onze de negres. Van actuar com a padrins Jacinto Ribes i José Villasegura. Bergón va dibuixar un anell d’ensalada russa, és a dir, un conjunt de diverses pedres precioses encastades en una joia, adornada amb flors, i, després, la va executar amb or. La Junta del Col·legi havia de triar «els de major idoneïtat, habilitat i cabals». Bergón va fer l’anell a l’obrador del plater Manel Vicente i va ser avaluat positivament pels examinadors, que li van atorgar el títol de mestre.
Altres dades referents a la seva participació en el Col·legi de Platers de València, al qual pertanyia, indiquen que en 1764 és nomenat un dels quatre llumeners de la capella de Sant Eloi, segons es desprèn del resum de la Junta d’Elecció. El càrrec d’enllumenador tenia sota la seva responsabilitat l’organització de les festivitats religioses —d’aquí ve el nom, de la importància que la llum de ciris i brandons tenia llavors en les funcions litúrgiques. El seu treball no era fútil, sinó que havia de procurar que la capella del gremi a l’església de Santa Caterina, a València, sempre estigués a punt per a les freqüents misses i festes que organitzava el gremi de platers, especialment amb motiu del seu patró, sant Eloi. Només quan un mestre havia exercit la funció d’enllumenador, podia ser inclòs en les bosses d’on eren insaculats els càrrecs de majorals segon, tercer i quart.
D’altra banda, se sap que en 1765 Guillem Diego es matricula a casa de Bergón com a aprenent per a practicar l’art de l’argenteria durant un període de cinc anys, segons era costum. Vuit anys després, Bergón admet Francisco Sentís com a oficial. En 1776, segons consta en la documentació del Col·legi valencià, Ramón Bergón forma part dels majorals d’aquest Col·legi.
Els platers no solament treballaven en els seus respectius obradors, sinó que, a més, solien acudir a diverses fires en les localitats pròximes al seu lloc de residència per a mostrar la seva obra i vendre-la al gran públic. D’aquesta manera, en 1776 registra el permís de dotze dies per a anar a una fira de Xàtiva (Costera, València), juntament amb els platers Josep Zapata, Joaquim Fuster i Manel Babi. En 1778 és un dels vuit mestres que representen el comú i en 1787 és nomenat visitador pel Col·legi, és a dir, el plater designat per a inspeccionar tallers i botigues d’argenteria amb la finalitat de denunciar qualsevol infracció de les ordenances.
Per descomptat, crida l’atenció que, a penes vint anys després de presentar-se a examen i obtenir el títol de mestre i ben establert en la capital valenciana, el capítol catedralici murcià confiï en ell i el requereixi per a la realització d’unes quantes peces. Més concretament, li van encarregar una corona de la Verge de la Fuensanta, dos faristols en forma de venera, un joc d’ampolletes i safata i l’apoteosi barroca eucarística: el tabernacle destinat al presbiteri de la catedral de Múrcia (es va projectar, però no es va arribar a fer). La corona per a la patrona d’aquesta ciutat, la qual es creia desapareguda en el robatori que va sofrir el santuari de la Fuensanta la nit del 13 al 14 de gener de 1873, però que es conserva en el Museu Catedralici, va ser encarregada l’any 1781. Conta la documentació que el capítol catedralici va convocar un concurs per a rebre dissenys amb la finalitat de dotar la patrona murciana d’una corona que no tingués rival en bellesa i en luxe. Van ser convocats platers de Madrid (com Pedro Ruiz Funes) i de València (com Ramón Bergón). Finalment, es va decidir que el treball es faria en aquesta última ciutat i l’encàrrec recauria en Bergón.
En la decisió d’assignar l’encàrrec a Bergón va tenir un paper molt important l’opinió de l’ardiaca de Chinchilla, principal valedor de l’actuació del valencià, en considerar el dibuix de Bergón com el més concorde entre qualitat i preu, perquè el seu cost no superava els 30.000 reals de billó. Les actes del capítol recullen que la corona va ser lliurada el 16 de juliol de 1781 de mans del mateix Bergón i el seu oficial «para evitarla de los peligros y contingencias que amenazan los caminos», perquè era imperatiu dels canonges que, davant la inseguretat viatgera, «la condueixi a aquesta ciutat el propi mestre que l’ha fabricat, del seu compte i risc, abonant-li les despeses de la seva conducció». Així, per a la corona, Bergón va rebre la ingent quantitat de 30.000 reals de billó de les arques del capítol, així com algunes «alajas desta soberana que por antiguas y no ser proporcionadas para su mayor culto no se usa dellas». Bergón, desplaçat a Múrcia ex professo per a tal ocasió, va rebre les felicitacions del capítol no sols per l’extraordinària realització de l’adorn, sinó també per la sensible reducció del cost de l’obra respecte a la quantitat prevista inicialment, perquè el seu muntant va quedar establert en 28.237 reals, la resta dels quals va ser pagada immediatament i acompanyada d’una generosa gratificació tant per a l’artífex com per a l’oficial que l’assistia.
En el mateix acte del lliurament de la peça, els capitulars van tornar a reclamar els serveis del plater; en aquest cas, per a la realització de les potències i l’orbe del Nen que acompanya la imatge de la Verge de la Fuensanta. En definitiva, l’obra de Bergón va agradar i molt i, sobretot, degueren complaure la rigorositat i l’economia de la qual feia gala el plater. No és estrany, doncs, que fos durant la seva estada en terres murcianes quan se li proposés escometre l’execució del nou i ric ostensori que tant li faltava a l’aixovar catedralici murcià. A més, es va tenir en compte que el plater era un mestre de gran ofici, perfectament capaç de portar a bon terme aquesta corona d’or amb pedres encastades.
El canonge fabriquer presentava el 22 de setembre d’aquell any als seus companys de capítol dos models d’ostensori: un de preciosíssim i un altre de menys ric, sortits tots dos de la mà d’un dels millors artífexs de València. Dels dos models presentats per Bergón, el capítol va optar pel més costós, ja que des d’un primer moment es va plantejar que havia de ser una obra extraordinària i, sobretot, que cridés l’atenció per la seva riquesa i l’adorn de pedres precioses. La decisió, unànime, estava adreçada a la consecució d’un ostensori de plata sobredaurada a excepció del viril, que seria d’or, i guarnit tot ell amb robins, maragdes, rams de perles i esmalts, el cost dels quals rondés els tres mil pesos. De fet, en el contracte subscrit pel plater el 19 de juliol de 1782, tots aquests detalls relatius a l’encast i la ubicació de les pedres es refereixen amb precisió, ja que són aquestes, en realitat, les autèntiques protagonistes de l’obra. Així, és possible descobrir que el capítol no va reparar en les despeses i, en definitiva, es va mostrar més que generós perquè es va estimar que totes les pedres fossin muntades en or excepte els diamants, que ho serien en plata, perquè tinguessin la major qualitat i bellesa que fos possible aconseguir. Bona mostra de la munificència capitular és que el preu de l’ostensori va superar els tres mil pesos previstos inicialment i va quedar concertat en la suma exacta de 80.000 reals de billó.
En realitat, l’ostensori de Bergón per a la catedral de Múrcia (figures 2 i 3) no és sinó una versió més o menys temperada de les custòdies portàtils sicilianes del Barroc, que, en molt o gairebé en tot, recorda obres pràcticament contemporànies com el riquíssim i espectacular ostensori de la catedral de Piazza Armerina (Sicília), obra de 1781 i atribuïda a un encara anònim Plater de Messina. Igual que l’italià, la peça murciana es concep com una petita i portàtil fantasia escenogràfica de marcat caràcter al·legòric. Certament, el materialitzat per Bergón, el punxó personal del qual apareix en la pestanya de la custòdia al costat del conegut de la ciutat de València i al del Fidel Contrast, respon a un esquema menys mogut i sinuós, que es disposa seguint ritmes continguts i elegants i ofereix un adorn més discret i d’acord amb l’ideal acadèmic, tal com evidencien les pausades garlandes, les corones de llorer o els guilloixats que constitueixen l’element principal de la decoració de la base de l’ostensori, així com els caps d’angelets que estan resolts amb un detallisme preciós (fins i tot, s’hi poden veure les dents i les pupil·les dels ulls malgrat la seva reduïda grandària). Però, igual que succeeix en l’exemple sicilià, aquests caps d’angelets, les figures exemptes que estan al mànec i, sobretot, el fastuós adorn desplegat entorn del viril i, fins i tot, l’exuberant au fènix del revers són un evident record de l’aparell barroc i, més concretament, del rococó. El veritablement element sorprenent d’aquesta obra és el Sol, fet amb una exuberància decorativa d’efectes enlluernadors que es transmet per tot el seu perímetre mitjançant la gran ràfega de raigs rectes i bisellats, els caps de querubins alats, les espigues de blat, els pàmpols de vinya i els grans de raïm de diminutes perles (tot això a través de maragdes, robins, safirs, ametistes i diamants sàviament ordenats per l’habilitat de l’orfebre valencià). Però, sens dubte, la nota més suggeridora i original és la terminació del mànec, en què el metall preciós que conforma el tronc d’un arbre queda substituït íntegrament per un enlluernador revestiment de diamants roses, en un efectista joc de connotacions plenament setcentistes i que recorden algunes solucions pròpies de l’orfebreria i, més exactament, de la joiera profana.
Per tot això, l’ostensori de la catedral de Múrcia ha de ser considerat com una de les peces clau de l’orfebreria valenciana de l’últim terç del segle XVIII. Juntament amb altres que procedents d’aquestes terres van arribar a Múrcia en el transcurs del Set-cents, és un clar referent d’obres posteriors que, encara que no tan riques, assumeixen el llenguatge i les noves formes que s’hi manifesten. Així, es pot afirmar que les pautes i els successius canvis que s’adverteixen de l’escola murciana d’argenteria del segle XVIII són marcats i dirigits per les propostes i els treballs dels mestres del regne de València.
L’última notícia de Bergón indica que no degué quedar conforme amb el pagament de la custòdia, perquè, mesos després de cobrar els 30.000 reals, escriu al capítol catedralici i li demana els contractes. Segons sembla, el plater degué excedir-se en les seves expressions d’acalorament perquè en l’acta capitular es recull el següent:
[…] y respecto a contenerse expresiones ajenas de moderación y del respeto que se merece tan Ilustre Cuerpo y por dicho fabricante se convino y otorgó carta de pago y finiquito por escritura ante Joaquín Jordán en 28 de agosto inmediato pasado. Acordó el Cabildo que no se le responda y que si se pregunta al Secretario la resolución, diga que se leyó la representación y es asunto concluido.
Però l’obra de Bergón no es va limitar a aquests treballs, sinó que encara va ser sol·licitat per a assumir altres encàrrecs amb destinació al mateix temple catedralici, la qual cosa posa en relleu la forta i estreta relació entre el mestre i els capitulars murcians. En efecte, en 1783, el capítol li encarregava dos faristols grans de plata en forma de venera per al servei de la capella major, així com un joc d’ampolletes i safata. Aquestes últimes peces realitzades pel mestre Bergón van ser lliurades pel capítol murcià en 1795 com a ajuda i contribució a la Corona en la guerra que en aquells dies es mantenia contra França.
Fins i tot l’esmentat artífex va ser la persona en la qual es va pensar per a escometre l’altre gran projecte d’orfebreria en 1794 que, frustrat íntegrament, anava destinat a tancar, de manera brillant i espectacular, l’adorn del presbiteri de la catedral de Múrcia. Tal com es documenta a través de les actes capitulars, el fermall d’or de tot aquell fantàstic aparell destinat a servir de tron a l’Eucaristia seria un gran tabernacle confeccionat en aquest material preciós que permetés, a través de la coneguda i teatral tramoia, oferir permanentment a la pública adoració el Santíssim, mostrat en aquest nou ostensori, amb l’avantatge que això suposava, ja que evitava el constant moviment de la joia en el seu anar i venir de la sagristia a la capella major. Però, com s’ha dit, el projecte no va reeixir per motius que encara hui es desconeixen.
Seguint amb dades de la seva professió, en 1788, Bergón és nomenat novament visitador pel Col·legi de Platers de València i, el 25 de gener de 1790, dona a marcar diverses joies al fidel contrast. Concretament, va presentar «diferents alaxes dorades i blanques», per les quals va pagar 12 reals i 6 diners. En 1795 se’l nomena jutge comptador després del sorteig d’ocupacions celebrat en la seu del Col·legi segons el sistema de l’extracció de boles. I en 1799 novament se’l nomena jutge comptador. A partir d’aquesta data ja no hi ha més dades de Ramón Bergón, per la qual cosa se suposa que degué morir al voltant del 1800.
L’any 1792 és quan apareix un altre gran encàrrec: la custòdia que va fer per a l’església de Sant Pere Apòstol de Novelda (Vinalopó Mitjà, Alacant) per valor de 1.700 lliures. Aquesta custòdia (figures 4 i 5) constitueix un esplèndid exemplar d’ostensori de tipus sol, que en la seva tipologia resulta deutora de peces tan característiques com la custòdia que ell mateix va fer per a la catedral de Múrcia (molt especialment el sol, els caps d’àngels del qual semblen acusar models de l’escultura murciana d’aquest temps). Més concretament, i segons s’ha indicat, Bergón va haver de conèixer l’obra de Francisco Salzillo de primera mà, perquè els rostres d’alguns angelets s’assemblen als de la famosa Dolorosa de l’escultor de Múrcia. Segons es desprèn de la documentació, el plater va contractar la custòdia l’any 1795 per la quantitat de 1.000 lliures i se n’hi van abonar 400 després del lliurament de la peça i la resta a raó d’almenys cinquanta lliures per any, tal com consta en la carta de pagament que efectua el rector de l’església de Novelda a Josef Bergón, germà de Ramón i apoderat seu. En el seu plantejament, la custòdia de Novelda resulta una obra netament barroca; no obstant això, es desmarca de la primera, de la murciana, en el sentit que el seu repertori tendeix ja cap a l’adorn neoclàssic ple, perquè incorpora tota una sèrie de motius de llaços, fistons de flors, garlandes o corones de llorer, sobretot al peu. Aquesta idea, la de la introducció neta del classicisme i els seus trets decoratius, és una cosa que s’acredita en el curiós nus configurat mitjançant tres àngels mossos sobre roleus, que ja havia assajat en la seva primera obra amb aspiracions molt més efectistes. Aquests àngels sostenen el tronc d’un arbre sobre el qual es desplega el fantàstic sol de llamps de diferents grandàries tallats a bisell, de les branques del qual creixen sarments amb raïms, espigues de blat i fulles de vinya, clara al·lusió a l’Eucaristia com a arbre de la nova vida. Tot el conjunt es remarca amb l’au fènix i la creu. En realitat, però, aquesta custòdia és molt diferent de la murciana no pel seu plantejament, que és clarament deutor de la primera, sinó més aviat pel seu adorn i pels elements que aquesta incorpora, especialment les pedres i les perles. Lògicament, aquest ostensori per a Novelda anava destinat a una església parroquial, mentre que el primer era per a l’àmbit catedralici.
En 1799 se’l va acusar de frau laboral: Vicente Andrés va vendre a Diego Pardo un parell d’arracades per vint lliures i aquest li va demanar que li retornés l’import perquè havia descobert que estaven fetes amb plata, llautó i coure i no amb or, segons constava en el rebut. No obstant això, Vicente Andrés va indicar que no era ell qui les havia llaurat, sinó que era Ramón Bergón, per la qual cosa havia de ser a aquest últim a qui se li exigissin els diners. Un dia després, Bergón va anar a portar a marcar una creu d’or amb pedres verdes i va descobrir que tampoc no era d’or, sinó que era dels mateixos materials que les arracades. Va reconèixer haver-la executat ell, així com les arracades que eren motiu de litigi. El Col·legi el va cridar a capítol i el plater va prometre no tornar a «incórrer en semblants ni altres relliscades», després de pagar la multa corresponent. Finalment, el conflicte es va resoldre amb l’abonament de Bergón a Vicente Andrés de deu argenços i trenta-dos grans d’or en compensació.
