? (?), ? - Lleida (Segrià), c. 1220-1221

Pere de Coma fou un arquitecte actiu a Lleida entre els anys 1180 i 1220-1221, aproximadament. Les seves realitzacions més destacades i per a les quals en tenim notícia són les que va dur a terme per al capítol i la catedral de Lleida, dels quals va dirigir les obres a partir del 1193: en primer lloc, els edificis de la canònica i, després, el projecte i l’inici de les obres de la nova catedral, coneguda amb el nom de Seu Vella.

Tot i que de la seva procedència i formació no en sabem res, s’han fet diverses suposicions (solsoní, nord-italià…), a vegades més relacionades amb l’escultura de la Seu Vella que amb l’arquitectura. El que sabem del cert és que estava establert a Lleida ja el 1180, quan va comprar un alberg a la Costa de Sant Joan, propera a la catedral, al matrimoni Cigala i Llúcia, els quals el 1176 l’havien adquirit a Bernat Torroja i la seva muller, Pòncia. S’ha suposat que en aquesta data arribava a la ciutat, juntament amb altres membres de la seva família que potser també estaven vinculats professionalment als oficis de la construcció (si més no, un tal Berenguer de Coma, a qui se li concedí un solar que havia sigut de Pere de Coma i que el 1193 havia donat al capítol juntament amb els seus béns). Tot i que no hi ha més dades que ho corroborin, s’ha volgut considerar Berenguer de Coma com el seu successor en la direcció de les obres de la catedral.

Amb la conquesta de Lleida el 1149 i la dotació de l’Església sis dies més tard, totes les mesquites de la ciutat havien passat a mans del bisbe i algunes es van convertir en esglésies, inclosa la mesquita major, que va adaptar-se per funcionar com a catedral. A partir del darrer terç del segle XII —segurament a partir de la divisió de la ciutat en parròquies de la Ordinatio ecclesiae ilerdensis del 1168—, es va endegar la construcció dels nous edificis parroquials, alguns en el lloc de les antigues mesquites adaptades. Es van construir també altres complexos religiosos, com ara la canònica de Sant Ruf i la comanda templera de Gardeny, així com nous edificis de tipus residencial, inclòs el castell del rei. Atès l’increment important de l’activitat constructiva en les darreres dècades del segle XII i l’inici del segle XIII, la demanda i l’arribada a la ciutat d’arquitectes i d’artesans d’oficis relacionats amb la construcció, la decoració i el mobiliari es degué incrementar considerablement. És en aquest context que s’ha de situar l’arribada a Lleida de Pere de Coma. Tot i que no en tenim cap notícia al respecte, és possible que treballés en algun altre d’aquests nous edificis abans del 1193, quan sabem que treballa només a la catedral. El que no sembla possible, com algunes vegades s’ha dit, és que fos el responsable de totes les noves esglésies de la ciutat (Sant Llorenç, Sant Martí, Sant Joan i l’església de la canònica de Sant Ruf als afores de la ciutat). Tampoc no se li pot atribuir la introducció del romànic a la ciutat de Lleida: era un dels arquitectes que es trobaven actius a la ciutat, de la immensa majoria dels quals no en sabem res i han restat en l’anonimat, com és habitual en aquests moments. Ell va passar a la posteritat per unes circumstàncies molt particulars: va treballar pel capítol de la catedral en una de les obres més importants i d’això n’han quedat dues proves documentals.

La primera és el contracte que signa el mes de juny del 1193 (no hi consta el dia) amb el bisbe Gombau de Camporrells (1192-1205) i el capítol de la catedral. Es conserva la còpia que se’n feu al Llibre Verd al segle XIV (Arxiu Capitular de Lleida, Llibre Verd, f. 148v-149r). Si bé en aquell moment encara no era habitual deixar per escrit un encàrrec artístic, en aquest cas es tracta d’un acord peculiar pel qual Pere de Coma oferia la seva persona i els seus béns a la canònica, els prometia obediència i es comprometia a estar al servei de l’obra de la catedral. El bisbe i el capítol acceptaven els seus serveis, propietats i obediència i li concedien l’ingrés a la canònica, tot rebent a canvi la seva porció canonical i 50 sous anuals per a vestimenta.

Pere de Coma, per tant, va treballar per a la catedral com a mínim des d’aquest moment, tot i que potser la relació laboral ja s’havia iniciat amb anterioritat i ara es formalitzava per la particularitat de la seva donació i la dels seus béns a la comunitat de canonges. Sigui com sigui, es considera que va ser el primer dels mestres de la Seu Vella fins a la seva mort el 1220 o 1221. Hauria estat l’autor del projecte que devia començar-se a gestar a partir del 1193, així com dels treballs de preparació per a la construcció del nou temple. Les obres van començar oficialment el 22 de juliol de 1203, segons consta en la inscripció commemorativa de la posada de la primera pedra (figura 1). És l’altre document que conservem en què s’esmenta Pere de Coma.

ANNO DOMINI MCCIII ET XI
KALENDAS AUGUSTI, SUB DOMINO INNO-
CENTIO PAPA III, VENERABILI GOM-
BALDO HUIC ECCLE[SI]E PRESIDENTE, INCLI-
TUS REX PETRUS II ET ERMEN-
GAUDUS. COMES URGELLENSIS, PRIMA-
RIUM ISTIUS FABRICE LAPIDEM POSUERUNT.
[B]ERENGARIO OBICIONIS, OPERARIO EXIS-
[TENTE], PETRUS DE CUMBA, M[AGISTER] ET FABRICATOR

(‘L’any del Senyor 1203, a onze de les calendes d’agost [22 de juliol], en temps del papa Innocenci III, essent el venerable Gombau president d’aquesta Església, l’ínclit rei Pere II i Ermengol, comte d’Urgell, posaren la primera pedra d’aquest edifici. Berenguer Obici n’era el canonge obrer i Pere de Coma el mestre i constructor.’)

Es tracta d’una inscripció monumental, conservada fora de context, que recorda la cerimònia solemne d’inici de les obres que va tenir lloc el 22 de juliol d’aquell any, presidida pel bisbe Gombau de Camporrells, amb l’assistència del rei Pere el Catòlic i el comte Ermengol d’Urgell. S’hi esmenten també els noms de les dues persones més directament implicades en les obres: el canonge obrer o operarius, Berenguer Obici, i el mestre d’obra, Pere de Coma. Hi és anomenat magister et fabricator, dos termes que es refereixen, molt probablement, a la funció de director de l’obra de la catedral, amb la qual s’havia compromès el 1193.

És una inscripció escrita en passat perquè molt possiblement fou gravada amb posterioritat, potser ja al segle XIV, per tota una sèrie d’indicis sobretot referents a la manera com s’esmenten els noms que hi figuren, alhora que els caràcters epigràfics poden ser perfectament d’aquesta cronologia més tardana. És ben lògic que la inscripció fos gravada amb posterioritat a la data que hi figura, perquè el 1203 no hi havia lloc encara on disposar-la. Amb tot, desconeixem el motiu que va fer que l’acte en qüestió volgués ser rememorat amb una inscripció monumental. A Sant Climent de Taüll sabem que es va recordar la consagració de l’església mitjançant una inscripció pintada ben visible uns quinze anys després que es produís, justament quan el bisbe que va consagrar l’església, Ramon de Roda, havia sigut canonitzat: en aquest cas es commemorava la presència d’un sant a Taüll. A la Seu Vella també hi hagué una inscripció commemorativa de la consagració del temple el 1278, però no s’ha conservat.

Si bé desconeixem el punt exacte en què es trobava originalment la inscripció referida al 1203, en el segle XVIII ja va ser vista, llegida i transcrita per Josep Pocurull segons consta en un manuscrit de l’Arxiu Episcopal de Vic, en el qual es diu que estava a «la paret del presbiteri al costat de l’evangeli». Més tard, va ser també vista i transcrita per Pau Piferrer («una lápida medio tapada por el tabique que separa el presbiterio del crucero»), segons publicà el 1839. Entre aquesta data i el 1859, quan va ser retrobada per Diego Joaquín Ballester a la caserna de cavalleria o quarter de Pilat, sembla que va romandre desapareguda. És així com Jaime Villanueva publicava el 1851 que «una piedra escrita en el presbiterio de la iglesia, al lado del Evangelio; y ahora ni allí existe ni en parte alguna». Tot fa pensar que va ser retirada i se n’havia perdut temporalment el rastre. Passaria a ser custodiada per la Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos, creada el 1864, i que fundaria poc després el Museu d’Antiguitats de Lleida. La peça va formar part d’aquest museu fins que aquesta i altres peces es van traslladar a la Seu Vella i van restar emmagatzemades a la sagristia de l’antiga catedral. En els anys setanta del segle XX es va decidir recol·locar-la al «seu lloc». Tanmateix, es va situar en el pilar del presbiteri del costat de l’Evangeli, seguint un error de localització que s’arrossegava des de finals del segle XIX. El 2002-2003 es va traslladar al mur del presbiteri, a la dreta de la porta de la sagristia, una posició més adient tenint en compte les indicacions més antigues aportades pels autors que la van veure.

Obra

Amb les dues notícies referides a Pere de Coma no hi ha cap dubte: fou el responsable del projecte de la nova catedral de Lleida i en va dirigir les obres durant gairebé vint anys. De la seva activitat entre el 1180, quan segurament ja estava establert a Lleida, fins al 1193, quan signa el compromís amb el capítol de la catedral, no en sabem res. S’ha volgut vincular amb la construcció d’esglésies de la ciutat, però no n’hi ha cap prova i les seves datacions també són problemàtiques, si més no per considerar-les en les darreres dècades del segle XII.

La seva vinculació amb el capítol com a responsable de l’obra, com a mínim a partir del 1193, indica que segurament també va intervenir en la construcció d’altres parts del conjunt catedralici: en concret, els edificis de la canònica situats al costat nord del claustre. La reglamentació de l’Església de Lleida, promoguda el 1168 pel bisbe Guillem Pere de Ravidats (1149-1176), havia ordenat el capítol dels canonges i la seva organització segons la regla de sant Agustí i havia fundat i dotat la Pia Almoina adscrita a la canònica. Les recerques arqueològiques han posat al descobert els fonaments d’un edifici de planta trapezoidal i de dimensions importants al costat del claustre actual, aixecat durant la segona meitat del segle XII. Cap a finals de segle, ja en temps de Pere de Coma, aquest edifici va ser completament renovat: la meitat més propera al claustre va ser substituïda per la construcció de la nau coberta amb volta de canó apuntada i amb finestres en les seves façanes meridional i oriental (figura 2). És l’edificació que encara es conserva i que cap al 1300 va ser perllongada fins a abastar tota la llargada de la galeria del nou claustre. Aquesta nau de l’entorn del 1200 fou decorada amb pintures murals que no s’han conservat; tanmateix, en les recerques arqueològiques es va trobar un carreu reaprofitat en obres posteriors que duu pintada la data 1211. La nau s’obria al claustre mitjançant una porta i sis finestres, tres de les quals es van cegar amb la construcció de les voltes de la galeria d’aquest costat. Les finestres són amb esqueixada cap a l’interior, mentre que cap a l’exterior presenten una successió de dos arcs, molt semblants a com es resoldrien poc després els perfils de les finestres de la nova catedral, amb doble arquivolta, capitells i columnes.

En els anys anteriors al 1203, data d’inici de les obres de la Seu Vella, Pere de Coma també devia estar ocupat en el projecte del nou temple i en la planificació dels treballs necessaris de preparació del terreny. De fet, es constata l’increment de donacions a partir del 1191. Sabem que el solar no estava desocupat, sinó que hi havia diversos edificis a part del que feia funcions de catedral: la mesquita major adaptada i consagrada com a tal en el moment de la conquesta de la ciutat. En aquest sentit, es coneixen documents d’adquisició i permuta de cases situades prop de Santa Maria, la catedral llavors vigent. El cas més significatiu és el del palau del bisbe, que s’ha de traslladar a un altre edifici cedit pel prior de Sant Ruf. Atès el pendent del turó, la preparació i l’anivellament del terreny va formar part també dels treballs necessaris i va implicar reompliments importants que en alguns punts arriben a ser superiors a dos metres. Les recerques arqueològiques han permès constatar, a més a més, que almenys una estructura anterior al segle XII va ser reaprofitada: la façana de ponent del temple es va assentar en un mur de gran potència construït amb carreus ben escairats i que baixa quasi sis metres de profunditat en el punt en què es va localitzar, prop de l’angle sud-occidental del temple.

La nova església és de tres naus de tres trams cadascuna, amb un ampli transsepte de la mateixa amplària que la nau central i una capçalera esglaonada, amb un absis central molt ample i profund. Les absidioles dels extrems van ser substituïdes per capelles gòtiques, però se n’ha trobat la traça al nivell dels fonaments i s’ha pogut reconstruir la planta original. Als extrems de cada un dels braços del transsepte hi obren dues portes, uns altres dos accessos se situen al tram mitjà de les naus laterals i, en la façana occidental, una porta sobre a cadascuna de les naus. L’edifici és molt lluminós: compta amb àmplies finestres d’arc de mig punt obertes als absis, als trams preabsidals, al transsepte i a les naus, a més de les rosasses als extrems dels braços del transsepte i de la nau central. Els arcs torals i formers són tots apuntats, com ja és habitual en aquestes dates. La novetat més destacada de l’arquitectura de la Seu Vella i que forma part del projecte arquitectònic original és la utilització de les voltes de creueria que cobreixen tot l’edifici, tret del tram semicircular dels absis, que es fa amb volta de quart d’esfera apuntada (figura 3). Cal afegir-hi l’ampli cimbori que s’aixeca al creuer, segurament ja realitzat tardanament, fins i tot després de la consagració de la catedral el 1278.

En el marc de l’arquitectura catalana del segle XIII, la Seu Vella destaca també per la riquesa, la qualitat i l’extensió de la seva decoració escultòrica. Aquesta es desplega, a l’interior, en els capitells que coronen les columnes i dobles columnes adossades a les cares i angles dels pilars, dels angles de l’edifici o de les finestres; mentre que a l’exterior, a més a més dels capitells de les finestres i les mènsules que recorren els ràfecs de les teulades, destaquen les portades del transsepte, la dels Fillols a la nau sud i les de la façana occidental. Si bé es va realitzar en diferents etapes tot seguint la consecució de l’obra arquitectònica que va iniciar-se per la capçalera i va anar avançant cap als peus del temple, les característiques formals de l’escultura es mantenen força, potser amb més heterogeneïtat en les fases inicials fruit del treball d’artesans de procedències diferents.

El projecte de Pere de Coma preveia un edifici curosament calculat, amb unes relacions geomètriques complexes i una simetria perfecta des del punt de vista arquitectònic, que es va anar alterant durant el procés constructiu. L’entorn del temple i les funcions diferents de les portes de cada costat de l’edifici, en particular les del transsepte i les naus, van generar una diferenciació de les façanes que devia estar prevista des del projecte inicial i que va donar com a resultat una diferenciació decorativa molt accentuada. En efecte, es va anar privilegiant la façana meridional, que era visible des de la ciutat i que des del transsepte sud comunicava amb el palau del Bisbe (figura 4); en canvi, el costat septentrional, amb molta menys perspectiva, va rebre una decoració considerablement menys rica. L’obertura de capelles en els murs perimetrals ja des del mateix segle XIII i sobretot durant el segle XIV va intensificar aquestes diferències.

Desconeixem en quin punt es trobava l’obra de la Seu a la mort de Pere de Coma, cap al 1220. Tanmateix, la inscripció funerària de la porta de l’Anunciata, amb data del 1215, ens permet suposar que en aquells moments s’estava treballant en el transsepte.

Obres destacades