Bernardí Martorell i Puig
Obra - Exposicions - Bibliografia
Bernardí Martorell i Puig va néixer a Barcelona (concretament, al número 1 del passatge de Bernardí Martorell, que havia rebut el nom del seu besavi, que fou industrial tèxtil). Fill de Bernardí Martorell i Falp i de Pepita Puig Benítez, natural de Matanzas (Cuba), era el tercer de quatre germans.
El seu pare era un gran viatger i, als catorze anys, el futur arquitecte ja havia estat a París (França). Aquest fou el primer de molts viatges que marcarien la seva producció arquitectònica. A causa de la seva salut delicada, passà temporades al sanatori de Pau (França), estades que van facilitar que Martorell tingués amistats a diferents països d’Europa, amb qui continuaria mantenint correspondència al llarg de la seva vida. Segurament, gràcies a aquestes amistats, pogué conèixer diversos països. L’interès de Bernardí Martorell per les diferents cultures va continuar durant la seva vida i va marcar clarament la seva obra. En acabar els estudis, va visitar Istanbul (Turquia), on reconeixia que li havia quedat imprès «el verí d’Orient» i, després, també Suïssa, Alemanya, Itàlia, Anglaterra, Àustria, etc.
Al mateix edifici on vivien els Martorell i Puig, hi havia el pis on residia l’arquitecte Joan Martorell i Montells, besoncle de Bernardí, que fou una important influència en la seva vida. Segurament, la seva proximitat va facilitar que Bernardí volgués estudiar arquitectura: en va obtenir el títol el 24 d’octubre de 1902 a Barcelona.
També va ser gràcies a Joan Martorell que Bernardí va poder conèixer i aprendre d’Antoni Gaudí, per qui va sentir sempre una profunda admiració, que queda reflectida en la seva obra, on trobem elements gaudinians, com l’arc parabòlic o, en alguns casos, el trencadís. Veiem també relació entre Bernardí Martorell i Antoni Gaudí en el projecte de les teresianes de Vinebre (Ribera d’Ebre), que s’ha atribuït sempre a Martorell i Puig, però sembla que, en realitat, va ser obra del despatx de Gaudí (potser després dirigida per un Bernardí Martorell estudiant). També, des del 1916 i fins a la seva mort, va ser membre de la Junta d’Obra del Temple de la Sagrada Família, organisme que impulsava la construcció de l’edifici.
En acabar els estudis l’any 1902, els primers encàrrecs que va rebre Bernardí Martorell van ser gràcies a Joan Martorell. Va ser ell qui va aconseguir que se li encomanés l’acabament del Seminari Conciliar de Barcelona. Poc després, el 1906, morí Joan Martorell i el nebot es va fer càrrec de les obres que aquest havia deixat a mig fer, fet que va facilitar que comencés la seva tasca professional amb projectes importants, com l’acabament del santuari del Cor de Maria, a Barcelona. En paral·lel, Bernardí Martorell va rebre petits encàrrecs de claveguerons, coberts, altells i projectes funeraris. L’any 1907 se li va encarregar la seva primera obra d’habitatge: la Casa Enric Laplana, al passeig de Sant Joan de Barcelona (figura 1).
Però l’àmbit principal de l’obra de Bernardí Martorell és el religiós. Com s’ha dit, va començar la seva carrera amb projectes d’esglésies i altars heretats de Joan Martorell i, de seguida, va començar a treballar com a arquitecte diocesà de Solsona (des del 1914 i fins a la seva mort) i, després, de Tarragona (des del 1919) i de Barcelona (a partir del 1928). Va rebre el càrrec d’arquitecte diocesà del bisbe —i futur cardenal— Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, amb qui tenia una relació de parentesc. Gràcies a aquesta tasca diocesana, Martorell va poder desenvolupar projectes i obres de tota mena, per la qual cosa va esdevenir un arquitecte molt polifacètic: des d’esglésies i escoles fins a objectes d’orfebreria o de mobiliari, com ara la custòdia de la catedral de Tarragona (1922; figura 2) o els bancs del cambril de la Mare de Déu del Claustre, a Solsona (1915), passant per reformes i restauracions. Aquest càrrec li va facilitar que la seva producció s’estengués per tot Catalunya i, per tant, que li arribessin encàrrecs d’altres àmbits de les ciutats on treballava (a Solsona, per exemple, va assumir encàrrecs d’habitatge, l’acabament de l’Hotel Sant Roc, etc.). També va fer diversos projectes funeraris: al principi, panteons o tombes particulars i, més endavant, cementiris sencers, com el d’Olius, al Solsonès, (1915-1916), o el de Cambrils, al Baix Camp (1922).
A partir de l’any 1911, quan se li va encarregar el projecte del nou monestir de Valldonzella (1911-1922; figura 3), es va obrir un altre àmbit en la seva producció arquitectònica per a l’església: edificis per a ordes religiosos. Les principals obres d’aquest tipus són, a part del monestir esmentat, el convent i l’església per a les Oblates del Santíssim Redemptor (1919-1926; figura 4), també a Barcelona; el convent escola de les Teresianes de Tarragona (1922-1937), i una església de nova planta per al col·legi dels Escolapis de Sabadell (1924-1932). Aquestes quatre obres, que van coincidir cronològicament, el van acompanyar tota la vida i podem dir que són les quatre obres mestres de Bernardí Martorell, ja que en elles s’expressen de manera clara els principis que l’arquitecte defineix en els seus escrits i gairebé li serveixen de «laboratori», on, partint de la mateixa teoria, va experimentant diferents maneres de posar-los en pràctica.
Aquests principis o marques de l’estil propi de Martorell els podríem resumir en dos conceptes: la sinceritat com a estratègia estètica i el poder expressiu del totxo. En un dels articles que va publicar, Martorell descriu així un dels trets més propis del seu estil: «la sinceritat de la construcció ha de ser la norma, havent-s’hi de manifestar clarament la raó de la seva estabilitat, amb la qual cosa necessàriament s’obtindria una bellesa en la forma». Per a Martorell, si la construcció es mostra tal com és i dona raó de la seva estabilitat, s’obtindrà necessàriament la bellesa en la forma (és a dir, l’edifici no necessitarà ornaments). Això es manifesta molt clarament en les seves obres, en què cada element expressa realment la seva funció estructural, com podem veure, per exemple, en la façana de les Teresianes de Tarragona o en l’arc parabòlic present a les quatre obres mestres de Martorell. Aquest tipus d’arc, que Martorell aprèn de Gaudí i dissenya gràcies al càlcul gràfic, amb documents de grans dimensions, és estructuralment eficaç i això fa que sigui estètic, bonic i que no necessiti altres elements decoratius. Aquest principi de sinceritat el pot portar a terme gràcies al segon element característic de l’estil de Martorell: l’ús del totxo. A la seva obra podem contemplar un ús magistral d’aquest material constructiu: en combina diferents tipus i de diferents maneres, de manera que genera textures i construeix diferents elements estructurals, com ara llindes, finestres, arcs, murs, etc. (figures 3 i 4).
Però Martorell també va tenir encàrrecs no religiosos, que foren majoritàriament obres d’habitatge, que construeix, sobretot, a Barcelona però també a altres ciutats i pobles de Catalunya, des del Pirineu —la Casa Maristany, a Camprodon (Ripollès)— fins a la costa —a Sitges (Garraf) i a Arenys de Mar (Maresme). Aquests projectes són de tota mena: habitatge unifamiliar aïllat amb jardí o entre mitgeres, habitatge plurifamiliar (pisos), reformes, ampliacions, etc. D’entre aquestes obres podem destacar la Casa Enric Laplana (1907-1909) i la Casa Pilar Serrahima (1911-1915), a Barcelona; les múltiples cases a Sarrià i Pedralbes (edificades entre el 1912 i el 1920, però que no s’han conservat); les cases Montal (1921) i Mollfulleda (1922), a Arenys de Mar, i casa seva, construïda a Barcelona entre el 1917 i el 1924, on va traslladar també el despatx a partir del 1924.
L’anàlisi de la seva producció permet veure diferents influències: a part de la de Joan Martorell, amb el seu gust pel gòtic i pel totxo, i de la de Gaudí, amb els elements que ja s’han comentat, en la seva obra també és evident la petjada dels seus nombrosos viatges a l’estranger, on s’inspira per dur a terme els diferents projectes. Bernardí Martorell s’ubica en una època històrica entre el Modernisme i el Noucentisme: la influència d’aquests estils i la relació que va tenir amb els arquitectes esmentats configuren l’estètica pròpia de la seva obra, que es concreta en obres certament eclèctiques, perquè barregen elements de diferents tipus en el mateix edifici i, en alguns casos, ho fan amb petjada gaudiniana (en les obres més emblemàtiques). Així doncs, parteix de la reinterpretació dels models del passat —amb influències medievals, gòtiques, bizantines i, fins i tot, àrabs—, però fent servir tècniques i materials moderns, de l’època en què es troba, units a una gran riquesa d’elements d’artesanies diverses (forja, rajola, fusta, vitralls…).
Paral·lelament a l’arquitectura, des de ben jove es va interessar per la pintura, i va ser un bon aquarel·lista. Va exposar a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona l’any 1896 (amb tan sols dinou anys) i l’any 1899. A més, va fer servir aquesta tècnica per a l’elaboració dels seus projectes.
En l’àmbit personal, Martorell i Puig es va casar amb Mercè Jordà i Fagès l’abril del 1910. Van tenir set fills, un dels quals va morir amb catorze anys (el 1929), fet que va marcar profundament l’arquitecte. La família Martorell i Jordà va ser una família benestant de principis del segle XX, amb casa pròpia a Barcelona (un edifici construït per ell mateix, on hi havia el seu despatx, la casa familiar i altres habitatges) i amb el costum d’estiuejar a Darnius (Alt Empordà), poble d’origen de l’esposa de Bernardí, on va construir l’escola (1930-1933). Ciutadà compromès, va ser un membre actiu de tota mena d’associacions de l’època: algunes de vinculades a la seva professió, com l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, el Centre Excursionista de Catalunya, el Cercle Artístic de Sant Lluc o l’Associació d’Amics de l’Art Litúrgic; altres de tipus econòmic o polític, com la Cámara de Propietarios de Barcelona o la Societat Econòmica d’Amics del País, que donava suport a la Mancomunitat, i també de tipus social i religiós, com l’Asociación de Padres de Familia de Acción Católica, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, l’Agrupació d’Amics de la Música de l’Orfeó Català o el Patronato de la Obra Antituberculosa, entre d’altres.
Bernardí Martorell va morir a l’edat de seixanta anys, el 13 d’agost de 1937, en plena Guerra Civil espanyola, a l’Hospital General de Catalunya. Segons els testimonis familiars, en aquell moment era presoner del bàndol republicà, que l’havia detingut perquè era membre de la Junta de la Sagrada Família.
Obra Els apartats següents inclouen les obres més rellevants de Martorell. Ara bé, no s’hi recullen les obres menors en què va participar, com ara claveguerons, cambres al terrat i reformes mínimes.
Arquitectura religiosa
Escola de les Teresianes (1888-1892 i 1904, Vinebre); saló d’actes i altres elements del Seminari Conciliar (1903-1904, Barcelona); tomba per a Joaquim Mestres i Morer (1905-1907, cementiri de Montjuïc, Barcelona); finalització del santuari del Cor de Maria (1906-1913, Barcelona); tomba per a Joaquim Carol i Artigas (1910, cementiri de Sant Nicolau, Sabadell); monestir de Santa Maria de Valldonzella (1911-1922); panteó per a Maria Gusi Arimón (1912, cementiri de Sant Nicolau, Sabadell); panteó per a Agustí Manaut (1912-1913, cementiri de Montjuïc, Barcelona); panteó per a Maria Felícia Casas i Amorós (1913-1918, cementiri de Montjuïc, Barcelona); hipogeu Tormo (1915-1916, cementiri de Montjuïc, Barcelona); cementiri d’Olius (1915-1916, Olius); cambril de la Mare de Déu del Claustre (1915-1919, Solsona); projecte per a l’església parroquial de Fígols de les Mines (1919, no realitzat); monestir i església de les Oblates del Santíssim Redemptor (1919-1926, Barcelona); cementiri de Cambrils (1922, Cambrils); convent escola de les Teresianes (1922-1937, Tarragona); custòdia per a la catedral de Tarragona (1922, Tarragona); església de Sant Agustí de les Escoles Pies (1924-1932, Sabadell); disseny d’escuts heràldics, bàcul, mitra i càtedra per a l’arquebisbe de Tarragona (1924-1934, Tarragona); campanar de l’església parroquial (1928-1931, Navàs); projecte d’església parroquial per a Mollerussa (1928, no realitzat); reformes a la catedral i al palau episcopal de Tarragona (1928-1931, Tarragona); projecte de trasllat del cor de la catedral de Barcelona (1928, no realitzat); trasllat del Sant Crist de Lepant i il·luminació de la capella (1932, catedral de Barcelona); escoles parroquials i església —no construïda— de Santa Maria Mitjancera de Totes les Gràcies (1934-1937, Barcelona); escoles parroquials de l’església de la Mare de Déu del Roser (1936-1937, Barcelona).
Arquitectura d’habitatge
Casa Enric Laplana (1907-1909, Barcelona); Casa Josep Roca o Casa de la Campana (1911, Sant Feliu de Guíxols); Casa Pilar Serrahima (1911-1915, Barcelona); Casa Dominics (1912-1914, Sarrià, Barcelona); Casa Joan Piera a Sarrià (1913, desapareguda); Casa Montserrat Serra a Sarrià (1913, desapareguda); Casa Josep Poch i Viñas (1917-1920, Barcelona); Casa Bernardí Martorell (1917, 1922 i 1924, Barcelona); cases Federico Barris (1918, 1920-1921, Pedralbes, Barcelona); Casa Maria Sicars a Sarrià (1920, desapareguda); Casa Montal (1921, Arenys de Mar); Casa Mollfulleda (1922, Arenys de Mar); Casa Maristany (1923-1925, Camprodon); Casa Josep Maria Busquets (1923-1926, Barcelona); cases de Joaquim Duran i Barraquer al carrer Major (1929, Sitges) i al carrer Carreta (1930, Sitges); Casa Guitart (1936, Solsona, desapareguda).
Urbanisme
Carrers a Collblanc, antic barri de la Torrassa (1905-1906, l’Hospitalet de Llobregat); passeig Maristany (1922, Camprodon); passatge de la Concepció (1924, l’Hospitalet de Llobregat).
Altres tipologies
Direcció d’obra de l’Hotel Sant Roc (1915-1929, Solsona); glorieta de la Casa Riu (1917, Solsona); intervencions al sanatori de Torrebonica (1917-1930, Terrassa); celler de la Cooperativa Agrícola (1919-1921, Cambrils); escola i dependències municipals (1924-1928, Vilanova de la Muga); església del sanatori de Torrebonica (1928-1930, Terrassa); escola pública (1930-1933, Darnius); ampliació del col·legi de la Companyia de Maria (1934, Solsona).
Escrits
«Bellesguard i Valldonzella», a L’Abella d’or. Arts i construcció (Barcelona, Altés, 1932); «El temple de l’Escola Pia» (La Ciutat, Sabadell, 9 juny 1932, p. 1-2); conferència pronunciada a l’Associació d’Amics de l’Art Litúrgic sobre el trasllat del cor de la catedral de Barcelona (inèdita; 1928).
|
