Mestre d’Osormort és l’apel·latiu pel qual es coneix l’artífex romànic que va pintar els frescos de l’església de Sant Sadurní d’Osormort, a la comarca d’Osona, que es conserven al Museu Episcopal de Vic (Osona). El Mestre d’Osormort forma part del denominat Cercle d’Osormort, nom que engloba les pintures romàniques murals de Sant Martí del Brull (Museu Episcopal de Vic), Sant Joan de Bellcaire (Baix Empordà), Sant Esteve de Maranyà (Baix Empordà), Sant Miquel de Cruïlles (Baix Empordà), Sant Esteve de Canapost (Baix Empordà) i Sant Pere de Navata (Alt Empordà), a més de les esmentades de Sant Sadurní d’Osormort, d’on pren el nom. Aquests conjunts murals foren executats per tallers pictòrics influenciats pel corrent de pintura romànica francesa (tant mural com miniada) de la zona del Poitou (França) i han estat relacionats estilísticament amb alguns frescos romànics de l’Aragó, com ara el de l’església de Sant Julià i Santa Basilissa de Bagüés (Museu Diocesà de Jaca) i els de l’església baixa del monestir benedictí de Sant Joan de la Penya (Osca, Aragó).
El Mestre d’Osormort era un pintor romànic amb una bona formació dels procediments de l’ofici i de les complexitats tècniques que se’n derivaven. És probable que fos el cap d’un taller pictòric petit —potser, tres o quatre artífexs—, amb una divisió del treball amb diferents tasques i atribucions. La necessitat de treballar in situ l’obligava a desplaçar-se geogràficament durant el temps en què es pintava l’església. En general, ens resta poca documentació sobre la tasca del pintor en l’època romànica i, malauradament, no en tenim cap de relativa al Mestre d’Osormort. Conservem, però, constància documental de la manera de treballar d’aquests tallers i de l’habitual itinerància dels artistes, que traspassaven fronteres geogràfiques i polítiques.
És possible que el Mestre d’Osormort fos deixeble d’alguns dels pintors francesos del Poitou que, en el seu itinerari laboral, van arribar a Catalunya. Es considera que el Mestre d’Osormort va treballar en una zona geogràfica propera a la d’aquests pintors (potser com a ajudant en els conjunts empordanesos esmentats més amunt), fet que li va permetre, amb el temps, esdevenir el pintor de l’església de Sant Sadurní.
L’obra atribuïda al Mestre d’Osormort, i per la qual rebé el nom, es pot veure al Museu Episcopal de Vic. S’ha conservat només la zona absidal de les pintures que decoraren l’església parroquial de Sant Sadurní d’Osormort (figura 1). La part més deteriorada és la conca absidal, on es va representar una Maiestas Mariae amb el Nen, envoltada pel tetramorf. Temps enrere encara es podia llegir part de la inscripció que l’acompanyava: «…GO MARIA». Es conserva només la part inferior de l’escena, on es veu una part de la vestimenta i els peus de la Verge i les potes del bou i el lleó, que són figuracions dels evangelistes sant Lluc i sant Marc, respectivament.
El semicilindre absidal està dividit en quatre registres pintats. El superior presenta un apostolat, sis i sis, dividits per la finestra axial. Tots porten una palma o un llibre a la mà i estan representats dempeus, en parelles i en una actitud de diàleg entre ells. Tots els apòstols porten nimbe i túniques talars, i estan descalços sobre una representació del terra on hi ha petits matolls i inscripcions dels noms que permetien identificar-los (encara es podia llegir «IACOB» sobre el cap de l’apòstol situat al costat de la finestra absidal). La composició figurativa és anàloga a la d’altres conjunts de pintura mural propis del cercle pictòric al qual pertany el Mestre d’Osormort.
Sota aquest col·legi apostòlic es desenvolupa un altre registre on es representen escenes de l’Antic Testament: la Creació i el Pecat original, identificades per inscripcions, tot i que no segueixen una narració correlativa cronològica. D’esquerra a dreta, podem veure imatges de la Creació de l’home, en una escena poc habitual en els cicles del Gènesi de pintura romànica occidental i de clara influència de la pintura francesa del Poitou («…AVIT DOMINVS HOMINEN DE LIMO TERRE ET INSPIRAVIT IN FACIEM EIVS»). En aquesta escena, Déu insufla vida a Adam a través de l’alè diví en forma de tres raigs dirigits als ulls, la boca i les orelles d’Adam. A continuació, hi ha l’entrada d’Adam al Paradís amb un intent de generar diferents plans en l’escena amb un fons al·lusiu a la vegetació del jardí on són els personatges principals («VBI DOMINVS MISIT ADAM IN PARADISO»). La següent escena representa el Pecat original, ja amb la figura d’Eva, de la qual no es representa la creació («VBI DIABOLUS TEMTAVIT ADAM»). En una última escena, hi ha la Reprovació de Déu a Adam i Eva («VBI DIXIT DOMINVS AT ADAM VBI ES / VBI ABSCONDERVNT ADAM ET EVA»).
Hi havia un tercer registre, d’uns setanta centímetres de color fosc, que no s’ha conservat, però del qual J. Gudiol i Cunill donà notícia. És visible, però, tot i que està molt malmesa, una part del registre absidal inferior, en què es representaven, com era habitual, uns cortinatges. Per acabar, a l’intradós de la finestra axial i a l’exterior de l’arc triomfal, es representaren, com també era habitual en els conjunts de pintura romànica, decoracions vegetals en forma de tiges amb fulles.
Les pintures de Sant Sadurní d’Osormort van ser descobertes el 1915 per mossèn Gaspar Puigneró i Bofill, que aleshores era el rector de la parròquia d’Osormort. Després del descobriment de restes de policromia a l’absis de l’església i amb el consentiment del rector Joan Subirana, va treure el morter que les cobria. En aquell moment, les pintures ja mostraven un greu deteriorament a causa de les humitats, sobretot, a la zona absidal. El 1916, la Junta de Museus encarregà a Joan Vallhonrat i Sadurní que es copiessin les pintures (aquestes còpies es custodien al Museu Nacional d’Art de Catalunya).
Durant la Guerra Civil, les pintures de la zona absidal patiren les conseqüències d’un incendi al retaule barroc que les cobria, de manera que va ser necessària una intervenció restauratòria per part del taller de R. Gudiol i els frescos van ser traslladats al Museu Episcopal de Vic l’any 1941.
La tècnica emprada en l’execució de les pintures va ser el fresco secco i, des del punt de vista estilístic, es pot atribuir l’autoria de la zona absidal al Mestre d’Osormort amb un ajudant que li preparava els pigments i el mur, ja que trobem una uniformitat estilística total, tant en el tractament dels rostres —tan característics amb la taca vermella a la galta— com en les «panxes en ametlla» —tan representatives d’aquest cercle pictòric. En el conjunt, veiem una intenció del Mestre d’Osormort de donar una certa voluntat naturalista, tant en la figuració dels entorns vegetals del jardí del Paradís com en les anatomies dels personatges nus en les figuracions veterotestamentàries. Tot i això, la resolució formal esdevé poc harmònica i molt esquemàtica.
Respecte a la cronologia de l’obra pictòrica, no es pot precisar gaire més que afirmar que es van pintar durant la primera meitat del segle XII. Potser, delimitant-la una mica més, en comparació cronològica amb els cicles del Cercle d’Osormort i els francesos, es pot proposar una datació entre el 1130 i el 1150.
Tot i que historiogràficament l’obra del Mestre d’Osormort s’ha vinculat directament amb els conjunts murals del Cercle d’Osormort, a conseqüència d’una tradició que adscrivia els conjunts murals romànics existents a un grup escàs de pintors, no comparteixen una única autoria. Estem, però, davant d’un corrent pictòric que presenta un mateix llenguatge estilístic i iconogràfic, a més de compartir, òbviament, una mateixa estètica, pròpia del període artístic del romànic. Aquesta reflexió és aplicable també als conjunts murals aragonesos, que mostren una evident relació formal amb l’obra del Mestre d’Osormort, tot i que no es pot plantejar que compartissin l’autoria. Des d’aquesta perspectiva, les pintures realitzades pel Mestre d’Osormort mostren una forta afinitat amb les pintures de Sant Joan de Bellcaire, Sant Esteve de Canapost i Sant Miquel de Cruïlles, sobretot pel que fa al tractament anatòmic dels personatges. També presenten un cert apropament estilístic a la zona superior de l’absis de Sant Martí del Brull, i totes elles, a la vegada, tenen una dependència formal respecte de les pintures de Sant Esteve de Maranyà, el cicle pictòric més proper al llenguatge formal de la pintura francesa del Poitou. No podem, però, plantejar que totes fossin obra del mateix autor.
Així doncs, les pintures de Sant Sadurní d’Osormort presenten una dependència iconogràfica de la pintura del Poitou, però manifesten importants trets distintius que fan veure tradicions potser més locals. Pel que fa a l’estil pictòric, la dependència del mestre català respecte de la pintura francesa es fa evident especialment en els conjunts murals de l’abadia de Saint-Savin-sur-Gartempe (especialment, en les pintures de la cripta), el presbiteri de Saint-Hilaire (Poitiers, França), el baptisteri de Saint-Jean (Poitiers), així com el llibre il·luminat de Santa Radegunda (Mediateca François-Mitterrand de Poitiers, ms. 250).
