Francesc Muntaner Moner forma part d’una gran saga d’artistes dedicats a diverses disciplines, entre les quals destaca el gravat calcogràfic. El nostre gravador va néixer a Palma el 1743, fill de Llorenç Muntaner i Upé i de Joana Anna Moner i Camps. Era el segon de set germans, dos dels quals també foren artistes.
La seva mare, Joana Anna Moner, era expòsita i fou acusada de ser jueva. Batejada a Alaró (Mallorca), en la seva partida de baptisme figura amb els noms de Joana Anna Maria Elionora Munera, filla de pare desconegut, que fou adoptada per Joan Picó i Pomar, un argenter descendent de jueus conversos, que li va donar el seu cognom i amb qui va conviure fins que es va casar amb Llorenç Muntaner i Upé.
El gravador inicià la formació artística amb el seu pare, tot i que també es dedicà a la pintura durant la seva joventut. A la ciutat de Palma va pintar el retaule per a la capella de Sant Lluís Gonzaga de la parròquia de Santa Eulàlia, un sant Pere vestit de pontífex i una Immaculada Concepció per al Palau Episcopal. També es va encarregar de la restauració de retrats de bisbes de Mallorca, d’estil barroc. Durant aquesta etapa, fou protegit pel bisbe de Mallorca, Francisco Garrido de la Vega, que li va aconsellar anar a Madrid per completar la seva formació i perfeccionar-se en la talla dolça, ja que va intuir l’habilitat i el talent del jove gravador. Així doncs, el recomanà per ingressar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, de Madrid.
El seu ingrés no va ser fàcil, perquè el fet que la mare hagués estat acusada de ser jueva li dificultava l’accés a una institució en què la netedat de sang era una condició indispensable per formar-ne part. El pintor mallorquí Cristóbal Vilella Amengual va denunciar Muntaner, acusant-lo de ser descendent de jueus conversos, mitjançant una carta adreçada al secretari de l’Academia. Aleshores, el marquès de Sarrià, Nicolás de Carvajal, va sol·licitar informes al bisbe de Mallorca, que va negar totes les acusacions que requeien sobre el seu protegit i va lloar-ne les qualitats artístiques. Gràcies a la seva intervenció, Francesc Muntaner va ingressar a l’acadèmia en ser-li reconeguda la puresa de sang i, poc després, el 8 de novembre de 1767, fou designat acadèmic supernumerari per la secció de gravat. Més tard, el 10 de novembre de 1771, se’l nomenà acadèmic de mèrit, com a reconeixement de la seva obra.
A la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Muntaner fou deixeble de Juan Bernabé Palomino, un gravador al burí autodidacte que aprengué l’ofici copiant estampes estrangeres, que dedicà la seva vida a l’ensenyament i que exercí el càrrec de director de gravat en talla dolça fins a la seva mort. L’altre mestre que va completar la formació artística de Muntaner fou Manuel Salvador Carmona, un dels millors gravadors de l’època i dels primers pensionats de l’Academia, la qual cosa li va permetre establir-se a París (França) i aprendre dels millors artistes.
Casualment, Juan Bernabé Palomino era l’avi de l’esposa de Francesc Muntaner, Marta Ignacia González Palomino, filla del pintor de cambra Antonio González Ruiz. Nascuda a Madrid l’any 1753, es va casar amb el gravador cap al 1779. José Luis de Arrese, en la monografia dedicada al seu pare, la descriu com una dona amb un físic poc agraciat, ja que havia patit la verola l’any 1769. Pel que fa al seu marit, li faltava un ull. Malgrat aquesta discapacitat, el nostre artista treballava moltes hores al dia i la seva obra fou extensa. El matrimoni no va tenir fills. Francesc Muntaner fou un personatge apreciat per la Cort madrilenya pel seu caràcter amable i per la seva participació en tertúlies artístiques i literàries, que animava tocant el violí, del qual era un excel·lent aficionat. Va morir l’any 1805.
Quant a la influència que va exercir sobre els seus alumnes, el seu deixeble per excel·lència fou Manuel Esquivel de Sotomayor (Madrid, 1777-1842). Hereu del seu mestre, Esquivel va participar en diferents projectes de la política il·lustrada del moment fent gravats per a la Compañía para el Grabado de los Cuadros de los Reales Palacios, per a la sèrie Retratos de los Españoles Ilustres o per a la col·lecció del Real Picadero de Carlos IV.
La major part dels gravats de Muntaner són de temàtica religiosa, amb un centenar d’estampes sobre temes tradicionals de devoció. Tenim advocacions marianes (Divina Pastora, Immaculada Concepció, Sedes Sapientiae, Mater Puríssima, Nª Sra. de Aránzazu, Nª Sra. de la Asunción, Nª Sra. de Atocha, Nª Sra. de Ayago, Nª Sra. del Buen Consejo, Nª Sra. del Carmen, Nª Sra. de la Cueva Santa, Nª Sra. de los Dolores, Nª Sra. de Guadalupe, Nª Sra. de las Mercedes, Nª Sra. del Monte de Pollença, Nª Sra. protectora de Portopí, Nª Sra. de la Soledad, Nª Sra. de las Viñas) i cristològiques (Sant Crist de la Parròquia de Sta. Eulàlia de Palma, Alabado sea el Sagrado Corazón de Jesús, Jesús Nazareno del Convento de los Trinitarios Descalzos, Cristo de los Afligidos de Ribas). També hi ha iconografia angèlica (S. Miguel Arcángel, S. Rafael Arcángel) i hagiogràfica amb sants i beats (S. Andrés, S. Angelus Carmelita, S. Antonio, Sta. Bárbara Virgen y Mártir, S. Basilio Magno —figura 1—, Sta. Brígida viuda, Sta. Casilda, B. Catalina Tomás, S. Cayetano Fundador, Sta. Dorotea Virgen y Mártir, S. Felipe Neri, S. Ferdinandus, S. Francisco de Borja, B. Francisco Caracciolo, S. Francisco de Paula Fundador, S. Ignacio, S. Josef, S. Juan de la Cruz, B. Joannes Marinonius, S. Juan de Sahagún, S. Luis Gonzaga, B. Mª de la Encarnación, S. Nicolaus de Tolentino, S. Pedro de Alcántara, S. Ramon Nonato, Ramon Llull, Santiago el Mayor apóstol, S. Servando y S. Germán patronos de Cádiz, Sta. Teresa de Jesús, S. Vicente de Paul). Aquests estampes, algunes de les quals són portadores d’indulgències, formen el gruix més ampli de la seva producció.
Així mateix, trobem gravats documentals, com targetes de visita de Don Juan Francisco de Anda, Don Orazio Borghese i del Marqués del Surco (1763) i escuts heràldics d’armes de Marià Martí Estadella (1764; figura 2), dels frares menors franciscans (1765) i de Tomás Verí Togores (1767). També ens apareixen mostres d’arquitectura efímera, amb gravats de túmuls funeraris com Fernando VI, rei d’Espanya (1759) i el de la seva esposa, Bárbara de Portugal (1758).
Francesc Muntaner va retratar alguns personatges cèlebres del moment, utilitzant la tècnica calcogràfica de la talla dolça, aiguafort i burí sobre planxa de coure, que trobarem en la major part de les seves obres: Don Franciscus de Sagarra et Baldrich (1768), Carlos III de España (1770), El Reverendo Padre Fray Martín Sarmiento (1774), Antonius González Ruiz Regius Pictor (1786), Don Antonio Jorge y Galban (1787) i El Hermano Fray Gerónimo de San Eliseo (1798).
La forta vessant religiosa sembla contradir-se amb la seva participació en la major part dels projectes il·lustrats de l’època, endegats per les monarquies de Carles III i Carles IV. Una de les primeres fou encapçalada per la Real Academia de San Fernando, que el 1756 va proposar donar a conèixer els monuments àrabs de la península Ibèrica. Van participar en la col·lecció Antigüedades árabes de España els gravadors més importants del moment, entre els quals hi havia el nostre artista, que va gravar Vista del Puente de Córdoba (1775), Columnas en el ingreso de la catedral de Córdoba (1775) i Fortaleza de la Alhambra desde Torres Bermejas (1787).
L’any 1773, el capità d’enginyers Domingo de Aguirre va dibuixar el gran Plano del Real Sitio de Aranjuez, que es va gravar posteriorment sota el nom de Vistas de los Reales Sitios. Entre els participants hi ha el nostre autor, que va realitzar Vista de la Casa de las Bacas en el Real Sitio de Aranjuez (1775; figura 3).
El 1784, Muntaner treballà en un projecte per recaptar diners a fi d’acabar les obres de la catedral de Màlaga, que es coneix amb el nom de Diseños de la catedral de Málaga. Concretament, va gravar set estampes, a escala, de la façana, plantes i seccions de l’edifici.
La Compañía para el Grabado de los Cuadros de los Reales Palacios, creada el 1789, tenia com a objectiu donar a conèixer les col·leccions reials, els artistes espanyols i les seves obres. La major part dels gravadors que hi participaren eren membres de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Muntaner es va ocupar de les estampes: Retrato de Diego de Acedo llamado el Primo (1792) i Las Hilanderas (1796), de Diego Velázquez; Retrato de Tomás Moro (1797), de Leandro da Ponte Bassano, i Aparición de la Virgen a San Bernardo (1795), de Bartolomé Esteban Murillo.
La Real Calcografía de Madrid va publicar la sèrie Retratos de los Españoles Ilustres, un projecte que va comptar amb el suport dels comtes de Floridablanca i Aranda i, també, amb el de Manuel Godoy. Manuel Salvador Carmona fou l’encarregat d’escollir els millors gravadors per dur a terme aquest treball, que pretenia mostrar les figures més rellevants de la història d’Espanya. Els personatges gravats per Muntaner foren: Ambrosio de Morales (1789), El Padre Juan de Mariana (1790), El Cardenal Gil de Albornoz (1791), Don Antonio Agustín (1791) i Juan Luis Vives (1791; figura 4).
L’any 1772 es va editar una gran obra clàssica, La conjuración de Catilina y la Guerra de Jugurta, de Gaius Sallustius, traduïda del llatí per l’infant Gabriel Antonio de Borbón. L’obra es va imprimir al taller de Joaquín Ibarra y Marín, que era impressor de la Casa Real i de la Real Academia Española. Per això, va rebre el mecenatge del monarca, que va fer possible una edició de luxe amb il·lustracions dels artistes més rellevants de l’època. Francesc Muntaner va gravar Monedas fenícias de Cádiz.
L’any 1780, la Real Academia de la Historia va publicar El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes Saavedra, una obra recollida en quatre volums, editats a la impremta de Joaquín Ibarra i amb un tiratge de 1.500 exemplars. Muntaner va gravar les estampes següents: Don Quijote defiende a Melisendra (1777; figura 5), Teresa recibe un mensaje de Sancho Panza (1777), El bachiller Sansón Carrasco se ofrece como escudero a Don Quijote (1778), Don Quijote entrando en su aldea (1778), Sancho Panza se despide de Don Quijote para ir a Barataria (1779), Don Quijote se encuentra con Roque Guinart (1779), Don Quijote velando las armas (1781), Don Quijote interroga a la cabeza encantada (1782) i Muerte de Don Quijote (1782).
La Imprenta Real va editar el 1790 El hombre feliz, independiente del mundo y de la fortuna, obra de Teodoro de Almeida. Francesc Muntaner hi va participar amb tres estampes: Encuentro de la princesa Sofía y el conde de Moravia con Miseno, Disputa entre Miseno y los nobles i Miseno prisionero.
Per acabar, va col·laborar en la il·lustració de l’obra de Louis-Charles Mercier Dupaty de Clam, Pratique de l’equitacion ou l’art de l’equitacion reduit en principes. La iniciativa fou de Manuel Godoy, que va proposar una edició sota el títol Real Picadero de Carlos IV, formada per tretze estampes amb retrats eqüestres de la família reial i membres de la Cort madrilenya. Aquest projecte, en el qual col·laborà el nostre gravador amb l’estampa Paso de movimiento (1800), va quedar inacabat.
Coneixem la major part de l’obra de Francesc Muntaner, d’una qualitat excel·lent, i podem deduir que ja en vida se’l considerava un gravador de prestigi, tal com ens demostra la seva participació en els projectes més innovadors de l’època. També queda palès el caràcter emprenedor del personatge tant a l’hora de crear com de reproduir. A més, cal incidir en la varietat de temes que va gravar: des d’estampes religioses d’iconografia tradicional a complexos encàrrecs reials de gust il·lustrat. El podem considerar un artista en majúscules pel que fa a la seva capacitat intel·lectual, estretament vinculada amb una base artesanal i un domini extraordinari de la tècnica calcogràfica.
D’altra banda, a part de les obres esmentades, hi ha una llista d’estampes que podrien atribuir-se a l’artista tant per l’estil com per la datació. Com que no estan signades amb el seu nom complet (sinó únicament amb «Muntaner»), no les hem volgut incloure en aquesta entrada.
