Fill d’un marbrista de Solsona (Solsonès) establert a Sabadell el 1870, Joan Vilatobà Fígols era el tercer de quatre germans. L’ofici del seu pare provocà que, com ell mateix reconeixia, «des de la infància em va atreure l’art com una cosa innata». Conscients d’aquest interès, a casa li permeteren assistir a les classes de pintura de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, on va rebre el mestratge de reconeguts artistes locals, com Joan Vila Cinca, Josep Espinalt Torres o Joan Figueras Soler. En el seu procés formatiu també va influir decisivament el ceramista Marià Burguès Serra, amb qui sempre el va unir una gran amistat.
La primera notícia de Joan Vilatobà com a pintor data del 1894, quan, amb setze anys, va participar amb una sèrie de sis paisatges en l’exposició que el Centre Català havia organitzat durant la festa major de Sabadell. Convertit en una jove promesa local i sota la guia de Joan Vila Cinca, va continuar promocionant la seva carrera pictòrica fins al febrer del 1898, quan fou quintat per fer el servei militar, però no es va presentar a files. Vilatobà havia fugit a França acompanyat pel seu germà petit Josep i el també sabadellenc Miquel Renom Presseguer. Junts van recórrer el Migdia francès retocant ampliacions fotogràfiques a llapis per poder subsistir amb la idea d’arribar a París (França).
L’amistat de Joan Vilatobà amb Miquel Renom és clau per entendre el seu viratge de la pintura cap a la fotografia artística. A finals del segle XIX, ambdós formaven part del nucli de joves artistes de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i, en aquest context, el 1895, Renom ja havia «exposat una bella col·lecció de fotografies» a la Casa Crehueras de Sabadell. Aquell mateix any, Miquel Renom fou quintat amb destí al cos d’infanteria de marina i l’enviaren a Cuba, on va viure l’enfonsament del cuirassat nord-americà Maine al port de l’Havana. Probablement, fou Renom qui va convèncer els germans Vilatobà de fugir a França per no haver de viure els horrors de la guerra en primera persona.
Tenim poca informació del periple de Joan Vilatobà per terres franceses. Només sabem que, pels volts del 1901, el seu germà Josep i Miquel Renom decidiren tornar de París, però ell va allargar l’estada per formar-se amb el professor Fritz Schmidt a la ciutat alemanya de Karlsruhe. Allà, entre l’octubre del 1902 i el gener del 1903, va fer un curs de fotografia, en el qual va aprendre a fer retrats d’estudi, ampliacions, retocs, el procediment del carbó i altres tècniques pigmentàries molt pròpies del moviment pictorialista europeu.
Amb tot aquest bagatge, quan Joan Vilatobà tornà a Sabadell, començà una carrera meteòrica. El tret de sortida està molt vinculat a dos esdeveniments: el segon concurs de fotografia de la revista La Ilustració Catalana, que va tenir lloc el setembre del 1903, i la primera visita del rei Alfons XIII a Sabadell el 18 d’abril de 1904. En el certamen fotogràfic, Joan Vilatobà va ser el clar vencedor: hi va rebre un premi, tres accèssits i tres mencions. Les seves fotografies premiades ocuparen tres portades de la revista il·lustrada i la resta es van anar publicant a les pàgines interiors entre els mesos de setembre i novembre del 1903. Pel que fa a la visita del monarca, Vilatobà va exposar un centenar de fotografies en una mostra de productes locals organitzada pel Gremi de Fabricants. En ella ja es podia entreveure el nucli central de la seva producció i els trets més característics de la seva obra. El rei Alfons XIII i el governador civil de Barcelona, Carlos González Rothwos, es mostraren molt interessats en les creacions de Vilatobà i acabaren comprant algunes peces. Això li aportà un gran prestigi.
Paral·lelament, entre el 1901 i el 1905, sobretot al voltant de les ciutats de Madrid i Barcelona, havia anat prosperant un primer nucli de fotògrafs amb vocació artística que reivindicaven uns postulats estètics basats en el Simbolisme i el nou corrent del pictorialisme. Aquests fotògrafs que volien fer art entenien la càmera com un mitjà d’expressió personal, com ho eren la pintura o la literatura. En alguns casos eren burgesos o nobles adinerats amb possibilitats de viatjar que s’havien aficionat a la fotografia com a passatemps i, en d’altres, com seria el cas de Joan Vilatobà, eren retratistes professionals que intentaven trobar l’equilibri entre les seves inquietuds artístiques i la rutina de la fotografia comercial, que sempre havia de respondre als desitjos del client.
Tots ells se sentien part d’una elit cultural cosmopolita que pretenia elevar la fotografia a la categoria de les belles arts dins d’un moviment d’abast internacional conegut amb el nom de pictorialisme. L’origen etimològic del terme el trobem en la paraula anglesa pictorial, que significa ‘imatge’ i que es pot fer servir tant per a la pintura com per a la fotografia. A Catalunya, el primer a emprar el terme fotografia pictorial va ser el retratista barceloní Rafel Areñas Tona en una conferència pronunciada a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya el 1926.
La popularització de la fotografia artística i la difusió dels postulats estètics del pictorialisme van estar molt relacionats amb la consolidació de les societats fotogràfiques, l’aparició de publicacions especialitzades i l’organització de certàmens. Pel que fa a aquests últims, a partir del 1901, Catalunya va viure una allau de concursos que es convertiren en punt de trobada imprescindible per a la majoria dels fotògrafs d’art. Va ser en aquests concursos en els quals Joan Vilatobà va destacar ràpidament, ja que va acumular guardons en: el Concurs Nacional de Fotografies, organitzat per l’Institut Olotí de les Arts, les Ciències i les Indústries (1903); el Concurs Nacional Fotogràfic, organitzat per la Reial Societat Columbòfila de Catalunya (1904); l’Exposición Nacional de Gomas Bicromatadas y Otros Procedimientos Pigmentarios, organitzada per l’estudi del fotògraf barceloní Pau Audouard (1905), o el Concurs Nacional de Fotografia, organitzat per la Joventut Artística Figuerense (1905).
Els seus èxits aviat transcendiren la frontera catalana i, l’octubre del 1905, rebia un altre reconeixement amb la medalla d’honor a l’Exposición Nacional de Fotografía, organitzada per l’Asamblea Nacional de Fotógrafos de Madrid, que feia poc temps que s’havia creat. Vilatobà havia presentat una sèrie de 36 fotografies de temàtica molt diversa fetes emprant el procediment pigmentari del carbó transportat. Això va despertar les lloances de la premsa madrilenya, perquè «la colocación de las figuras es muy artística, y los efectos de luz son admirables». En l’àmbit local, els cercles intel·lectuals sabadellencs també es mostraven orgullosos pel premi concedit al seu conciutadà i decidiren fer-li una festa d’homenatge a l’Hotel Suís el 5 de desembre d’aquell any.
Era el zenit de la carrera artística de Joan Vilatobà i la seva meteòrica projecció despertava l’admiració d’artistes d’arreu de l’Estat espanyol. Un exemple que il·lustra aquest interès és la visita que l’escultor valencià Marià Benlliure Gil va fer a Sabadell el diumenge 29 de gener de 1906, aprofitant que era a Barcelona per visitar el taller dels germans Masriera. En una jornada maratoniana, Benlliure i el catedràtic d’història natural de la Universitat de Barcelona Odón de Buen conegueren, acompanyats per artistes locals, l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i els estudis del fotògraf Joan Vilatobà i del pintor Joan Vila Cinca.
No obstant això, la dura competència entre els retratistes sabadellencs va provocar les primeres crítiques a l’obra de Joan Vilatobà. En concret, fou el fotògraf ambulant d’origen gallec Pablo Cocñarc qui sempre que podia creava polèmica a les tertúlies de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Coneixedor d’aquestes reserves, Joan Vilatobà convidà el fotògraf al seu estudi perquè veiés com treballava. Després d’unes quantes copes, aconseguí despullar Cocñarc i disfressar-lo amb unes grenyes i una corona d’espines. D’allà en va sortir el retrat d’un eccehomo titulat Spiravit, que va participar en diversos concursos i fou reproduït per la revista Graphos Ilustrado el març del 1906. Aquesta obra de Vilatobà presenta estretes connexions amb una sèrie de set proves al platí titulades The Seven Last Words del fotògraf pictorialista nord-americà Fred Holland Day. Aquesta relació, gens casual, demostra els nexes de la fotografia artística catalana amb el pictorialisme internacional (sobretot, gràcies a la premsa especialitzada de l’època).
L’any següent, el 1906, Joan Vilatobà va continuar acumulant guardons en concursos d’àmbit estatal. Cal destacar la medalla d’or de l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques, organitzada per l’Acadèmia de Belles Arts de Granada; el primer premi en el Concurs Nacional de Fotografia, organitzat pel Cercle de Belles Arts de València, i el diploma medalla d’or en assumpte i composició del Concurs i Exposició Nacional de Fotografia, organitzat per la Secció Artística del Centre de Lectura de Reus.
Malgrat aquesta successió de premis, per primera vegada les obres de Vilatobà foren criticades públicament en la premsa especialitzada. Se l’acusava de repetir la temàtica presentada en concursos anteriors i de manca d’originalitat. Especialment crític es va mostrar el fotògraf madrileny Francisco Toda que l’agost del 1906 escrivia a Graphos Ilustrado una visceral ressenya del concurs de València: «El 655 resulta en Vilatobá cursi, porque esa afectación en la colocación, ajena á la espontaneidad y sentimiento de las cosas, se queda para los primerizos, y el 656 es un pobre tonto, al que le caen los hábitos como á mí. Y resultó lo que tenía que resultar. Suprima sr. Vilatobá esa manía de cubrir con paños todos los muebles, esos trozos de colchas y toallas rusas que constituyen anacronismos de á folio y trascienden a composiciones de alcoba.» El temor de presentar obres desfasades dels criteris estètics del moment deuria empènyer Joan Vilatobà a no participar en més concursos fotogràfics i a centrar-se en la carrera de retratista professional i de professor de dibuix artístic a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell, on treballava des de l’octubre del 1904.
A partir dels anys deu del segle XX, Vilatobà combinaria l’ofici de retratista amb una altra de les seves grans passions: la guitarra espanyola. A l’estudi organitzava vetllades musicals que acabaven amb animades tertúlies a les quals assistien destacats guitarristes, com Emili Pujol Villarrubí (1913) o Regino Sainz de la Maza (1921). Al mateix temps, també participà activament en la política municipal defensant el seu ideari republicà. Entre el 1915 i el 1920 exercí el càrrec de regidor a l’Ajuntament de Sabadell formant part del lerrouxista Partit Radical.
A partir del febrer del 1919, la carrera artística de Joan Vilatobà va viure una segona joventut. El primer acte de rellançament va ser una exposició que l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell va inaugurar al saló principal de l’edifici modernista de la Caixa d’Estalvis, un dels espais més emblemàtics de la capital vallesana. Aquesta mostra era l’avantsala d’una gira que l’artista sabadellenc volia portar per diferents ciutats de l’Estat espanyol. Feia més de deu anys que no exposava i la retrospectiva va ser un èxit de crítica i públic.
Pocs mesos més tard, arribaria un dels triomfs més incontestables de la seva carrera: l’exposició als salons del Círculo de Bellas Artes de Madrid, que es va inaugurar el 15 de novembre de 1919. L’artista sabadellenc tornava a ser present en el circuit estatal de fotografia artística i això li va obrir les portes per participar en el Primer Saló Internacional de Fotografia, organitzat per la Real Sociedad Fotográfica, el Círculo de Bellas Artes i la Sociedad Peñalara, durant tot el gener del 1920 a Madrid.
Per a Vilatobà, tornava a ser un moment dolç, després d’anys d’atzucac i lluny dels concursos de fotografia. Era vist com un fotògraf consagrat que acumulava lloances a la premsa d’arreu de l’Estat. Tal com havia succeït a Madrid, ara els cercles intel·lectuals i artístics catalans també volien ser partícips de la valorització de l’obra d’un dels mestres del pictorialisme. Impulsat pels èxits recents, el 1920, Vilatobà participaria en una exposició col·lectiva organitzada per l’Orfeó de Granollers i en una mostra a les Galeries Laietanes de Barcelona, un establiment comercial dedicat a l’art antic i modern que havia estat fundat pel sabadellenc Santiago Segura i Burguès, amb qui Vilatobà mantenia una afectuosa amistat. El colofó a la seva carrera com a fotògraf d’art fou el nou homenatge que l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell li va retre a l’Hotel Espanya el 21 d’octubre de 1920.
A partir d’aleshores, Vilatobà aniria abandonant progressivament la seva activitat fotogràfica. Aquest fet va coincidir amb les primeres passes del seu fill Màrius com a pintor i fotògraf. Casualment, ambdós havien començat exposant amb setze anys, però van acabar seguint camins antagònics. Màrius va debutar amb una col·lecció de fotografies de paisatge a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (1923), però aviat va renunciar a fer de fotògraf d’art per esdevenir un reconegut pintor. En canvi, Joan Vilatobà sempre va anhelar dedicar-se a la pintura, però, com ell mateix reconeixia en una entrevista (1953), «el arte no era entonces un medio de vida y debía procurarme uno. Escogí este [la fotografía] por adaptarse a mis vocaciones artísticas».
Joan Vilatobà havia format part de la primera generació de fotògrafs pictorialistes catalans que bevien de les fonts del Simbolisme i s’inspiraven en els pintors prerafaelites anglesos. Amb els paisatges bucòlics, que potser són la part menys coneguda de la seva obra, obtingué els primers reconeixements. Eren interiors i camins del desaparegut bosc de Can Feu a Sabadell, on la presència d’aigua o la llum filtrada entre les fulles creava ambients molt personals, abstractes i melancòlics, que recordaven el fotògraf anglès Frederick Evans o el pintor romàntic Modest Urgell.
Les inquietuds artístiques de Vilatobà també es plasmaren en el retrat i l’escenificació de «quadres de gènere», la part més cèlebre de la seva producció. Aquests treballs, inspirats en temes al·legòrics del Romanticisme, mostren models congelats en un instant, sense acció ni moviment. La manca de naturalitat combinada amb el tractament sofisticat de la llum creava escenes que evoquen l’espectador a un ambient poètic amb una certa melangia. Les seves figures conjugaven l’erotisme dels cossos nus amb la tradició de l’escultura i la pintura clàssiques. Són unes imatges atemporals, harmonioses i formalment equilibrades.
Com a fotògraf professional, Joan Vilatobà sempre va treballar al seu Sabadell natal. Primer, va tenir un estudi situat al número 9 del carrer Migdia i, a partir del juliol del 1909, es va traslladar al número 36 del carrer Calderón. Sens dubte, va regentar la galeria de retrats més prolífica del primer terç del segle XX a la ciutat. Fou una vasta producció que s’explica, en primer lloc, per la fama de fotògraf artista, però també per la intensa publicació d’anuncis a la premsa i un cuidat marxandatge. El negoci va comptar amb l’inestimable suport del seu germà Josep fins al 1911, moment en què aquest va decidir marxar a Buenos Aires (Argentina). Una prova d’aquesta bicefàlia de la primera etapa és la versàtil firma de Fotografia Vilatobà o J. Vilatobà al peu dels retrats d’estudi. Pel seu taller passaren molts aprenents que, anys més tard, acabarien obrint el seu propi establiment. Un d’ells, Josep Molins Marcet, li va comprar el negoci del carrer Calderón el 1931 i, a partir d’aleshores, Vilatobà es va centrar a impartir classes de dibuix a l’Escola Industrial.
Finalment, cal destacar el compromís de Joan Vilatobà amb l’organització del col·lectiu de fotògrafs professionals per defensar els seus interessos. Molt probablement, havia assistit a les primeres assemblees del Gremio de Fotógrafos celebrades a Madrid (1905) i València (1908), la qual va comptar amb una nodrida presència catalana. Uns anys més tard, el 1918, també va donar suport a la creació de la Unión Fotográfica de Barcelona i la Unión Fotográfica de Madrid.
La seva vàlua com a artista ha deixat un llegat de més de dues mil plaques de vidre i dues-centes ampliacions al carbó, al platí o gelatinobromur. Aquestes es conserven al Museu d’Art i l’Arxiu Històric de Sabadell i constitueixen un testimoni excepcional de la seva obra.
