Elvira Homs Ferrés va tenir una vida artística curta, però molt intensa des del 1926 fins al 1935. Malauradament, les seves circumstàncies personals, la Guerra Civil i una mort prematura van truncar una carrera que la crítica més prestigiosa de l’època havia considerat prometedora.
Elvira Homs era filla de l’arquitecte Lluís Homs, natural de Valls (Alt Camp) i de la també artista Maria Ferrés Puig, que pertanyia a una família benestant de Vilassar de Mar. Els Ferrés hi tenien propietats, terres i participacions en la indústria naval. Vivien al casal Ca l’Aduana, on Elvira va estiuejar durant la seva infància i joventut; la resta de l’any, la família vivia a Barcelona i feia algunes estades a Valls.
Elvira Homs va tenir una formació exquisida de noia de bona família criada en un ambient culte i refinat, encara que no va anar a la universitat com el seu germà, Anton, que també dibuixava, i tampoc no va assistir a cap escola d’art. Elvira tocava el piano i parlava francès. Va estudiar pintura amb la seva tieta, la pintora de flors Emília Coranty. També va rebre algunes classes del pintor i dibuixant mataroní Rafel Estrany i Ros, que també va ser mestre de la seva mare. Podem parlar, doncs, d’una formació pictòrica en bona part autodidàctica, Homs mai no va acceptar l’academicisme, i, amb Cézanne com a referent —com també ho va ser de molts altres artistes coetanis seus—, s’endinsà en l’experimentació de les tendències d’avantguarda. En el tarannà més personal, Elvira també va desafiar el seu temps: era una dona moderna, que conduïa cotxes, fumava i portava pantalons.
Aviat va entrar en el cercle del marxant i artista Josep Dalmau, que va veure el potencial de l’artista i la va animar a continuar el camí iniciat. Dalmau li va oferir una excel·lent oportunitat per donar a conèixer la seva obra quan va incloure tres notes de color —Platja, Bugada i Terrat— fora catàleg en la cèlebre exposició «El modernisme pictòric català confrontat amb una selecció d’obres d’artistes d’avantguarda estrangers», inaugurada l’octubre del 1926. Les dues darreres notes les va comprar Carles Albesa, que consta al catàleg com a expositor, per cinquanta pessetes cadascuna. Les obres d’Homs tampoc no van passar desapercebudes per la crítica: Rafael Benet la va veure com una jove promesa i Carles Capdevila en va destacar «la viva harmonia dels tons i la personalitat que s’endevina en la visió estructural dels temes».
Aquests anys, Homs va estar molt vinculada a la vida artística vilassarenca. El desembre del 1926, Homs va exposar al Casino de Vilassar de Mar, on també hi havia obres de la seva mare, Maria Freser —era el pseudònim que utilitzava—, i del seu germà, Antoni Homs. Hi va mostrar La venedora de plumeros. La revista Ona de Vilassar comentava que l’obra va ser la sensació de l’exposició, qualificada de cubista, «desconcerta per la forma i els colors». El 18 de setembre de 1927, amb motiu de la festa major, Homs va fer uns panells cubistes, que ornamentaven la sala per al gran ball de gala del Cercle de Vilassar.
També la trobem formant part de la vida artística de Valls. Així, el desembre del 1928 va participar en l’Exposició d’Art dels Artistes Vallencs al Casino de Valls amb tres obres: L’Eixida, Tintoreria i Terrassa. Rafael Benet va comentar que Homs feia «aportacions d’un fauvisme decidit».
Però, sobretot, la trobem vinculada a la tertúlia de la Sala Dalmau, on va conèixer Rafael Barradas i Josep M. de Sucre, molt vinculat al grup de Barradas. El febrer del 1929, Homs va participar en l’homenatge pòstum que Josep Dalmau i membres de l’Ateneillo d’Hospitalet van organitzar a Barradas al port de Barcelona, tres mesos després de la seva mort a l’Uruguai. Homs va participar en les exposicions inaugurals de les Galeries Dalmau dels anys 1927 i 1928. El 27 d’abril de 1929 hi inaugurà la seva primera exposició individual, en la qual va presentar 22 obres: la major part eren natures mortes, però també hi havia algunes figures i alguns paisatges, especialment urbans, com el pati de Ca l’Aduana de Vilassar. Els principals crítics del moment van escriure sobre aquesta exposició en termes generals: sensibilitat i creativitat foren els mots més emprats. No tenim gaires imatges d’obres d’aquesta exposició, que sembla que va ser força eclèctica entre obres dins d’un realisme més tradicional i d’altres de tendència avantguardista, amb clara afiliació al Cubisme segons Marinel·lo. Així, hi presentà almenys dues natures mortes amb objectes vistos des d’un punt de vista elevat situats en superfícies dels plans geometritzats, sobreposats en el cas d’Ocell de joguina (1929; figura 1), d’atmosfera un xic inquietant amb una figura híbrida entre ocell i peix unida a un cordill lligat a un pal com una marioneta, també un llapis i un llibre, objecte que sovinteja en altres obres posteriors, la paleta és rica en colors de gamma freda suau. Homs va vendre dues obres i en va regalar unes quantes més a familiars.
El novembre del 1929, Homs va participar en una altra important exposició d’avançada: l’Exposició d’Art Modern Nacional i Estranger a les Galeries Dalmau. Hi va presentar dues obres La plaça i La roulotte, reproduïda al catàleg. En unes notes escrites, la mateixa Homs va explicar que va ser una obra molt comentada. És una obra cubista, amb descomposició de diferents plans en el fons i la superfície i, amalgamada al centre, hi ha la roulotte.
Durant els anys de la Segona República, Elvira Homs va formar part de l’Agrupació d’Artistes de Catalunya. Un cop desaparegudes les Galeries Dalmau, Homs participà en exposicions col·lectives de la Sala Parés i en altres d’abast més general i, també, en les municipals de primavera. Com la seva mare, va formar part de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya. El 1930 va guanyar un primer premi amb l’aquarel·la Tabac i vi en un concurs organitzat per aquesta entitat. També va exposar en la seva exposició col·lectiva anual des del 1932 fins al 1935, així com en la del 1942 a les Galeries Laietanes. A més, el 1934 participà en mostres col·lectives d’aquesta agrupació a Igualada (Anoia) i Mataró (Maresme).
El 1931 va ser una de les cinc dones artistes (hi havia 170 homes artistes) que participà en el concurs «Montserrat vist pels pintors catalans». Ho feu amb l’obra Turons de Montserrat.
El 16 d’abril de 1932, Homs va inaugurar la seva segona i última exposició individual a les Galeries Laietanes, amb 27 obres de gèneres semblants als vistos en la mostra individual anterior. En el catàleg, Josep M. de Sucre va escriure un pròleg comentat per la crítica, en el qual va destacar: «les seves teles estan absents d’intel·lectualisme, irradien sense esforç una neta atmosfera d’optimisme. Es troben emparentades amb les dels expressionistes òrfics, que com se sap revifen a mercè de la sensibilitat visual, la imprescindible aptitud tècnica sense la qual no hi ha, pròpiament parlant, manera de pintar…» Sucre també en va esmentar «el seu món de meravella» i «la necessitat musical que se l’enduu». Aquest aspecte —la musicalitat de la seva obra— també fou comentat per altres crítics: el del Diario de Barcelona digué que les obres presentades eren «una explosión de musicalidad cromática». L’obra més mencionada i comentada d’aquesta exposició va ser Concert íntim (1931; figura 2), en la qual es veu una sola persona que queda reflectida en el piano. És una obra ambiciosa de composició, pel seu atreviment, ja que només veiem els braços del pianista; però, amb el moviment de les mans, gairebé n’hi ha prou per sentir la música interpretada. És una obra dotada d’un fort expressionisme. Lluis Pie digué que era una «alada visió del moment musical». De fet, Homs, que tocava el piano, havia reflexionat sobre les possibles relacions entre música i pintura fins al punt que el 12 d’abril de 1931 va pronunciar una conferència sobre aquest tema a l’Acadèmia de Bones Lletres, que titulà «La música de la pintura». Per la crítica, sabem que Homs va parlar de les relacions d’universalitat entre els sons i els colors i també que va posar exemples concrets de concomitàncies entre determinades obres musicals i pictòriques.
En relació amb la segona exposició individual, la crítica va ser abundant i més concreta que en la primera (van citar algunes obres exposades d’Elvira Homs amb petits comentaris). A més de remarcar la seva sensibilitat femenina, es destaca el domini del color i el fet que en la forma encara hi havia una certa vaguetat interpretativa que no mostrava un estil definit, però que anava en bona línia per trobar-lo. Hi va haver unanimitat en el fet que hi havia un salt qualitatiu respecte de la seva primera exposició individual.
Homs va participar en l’Exposició de Primavera del 1932, al Saló Montjuïc, amb l’obra La noia del llibre (c. 1931; figura 3), que, segons Josep Francesc Ràfols, era «d’una puixant aspresa». L’obra representa una figura dins d’un expressionisme auster per la paleta de colors —hi usa tons terrosos i grisos amb tocs de blanc en contrast. En relació amb aquesta obra, Benet va comentar que cultivava «un deformisme pictòric no pas desproveït d’interès». En el Saló Montjuïc del 1934, també hi va mostrar una obra: Clavell rosa.
El juny del 1934, la prestigiosa revista Art, dirigida per Joan Merli, dedicà un article a Elvira Homs i hi reproduí cinc natures mortes. J. F. Ràfols va escriure el text, que subtitulà «Elvira Homs, o la dissociació pictòrica», que defineix una pintura d’avançada que fuig de l’academicisme. Ràfols distingeix en Homs una primera etapa emmarcada d’obres exposades a les Galeries Dalmau «de colors sense sordina, però respectant un equilibri sensorial». Més endavant, referint-se a les obres de la seva exposició individual a les Galeries Laietanes, Ràfols hi notà canvis: «Després, els grans claps d’arestes definides —límits sospesats de la composició— s’esfumen de mica en mica i donen pas als tons afanyosos d’arribar a una més forta harmonia pictòrica.»
Com altres crítics, Ràfols no va veure una sola línia definida de tendència en l’obra d’Homs: «Ella posa els seus mateixos i únics dons igualment al servei de la pintura dolçament objectiva, que al servei de la pintura despietadament objectiva, que al servei de l’evocació pictòrica.» De fet, encara estava en plena època d’experimentació a la recerca d’un estil propi.
Elvira Homs es va casar el 1935 amb Pere Torrededía Claramunt, un químic de família benestant. Van tenir dues filles i tres fills. Per una carta de Maria Ferrés a Teresa Viu, la seva minyona, sabem que el 1943 Elvira estava malalta de leucèmia i necessitava «injeccions i cuidados». Homs va continuar pintant —suposem que poc— i, per la informació que tenim, només va participar en una exposició col·lectiva el 1942 i en una de local a Valls el 1951. Va morir amb quaranta-nou anys el 1954.
Elvira Homs va conrear els gèneres pictòrics propis dels realismes d’entreguerres —natures mortes, figures i paisatges—, però els recursos tècnics emprats l’apropen més a les avantguardes, especialment al Cubisme i l’Expressionisme. El gènere en el qual Homs va mostrar més originalitat és en les natures mortes, on creà una realitat de noves dimensions: bibelots que representaven figures humanes o animals (figura 1) reduïts a la mida de gerros de flors i llibres… Així, creà un univers a la seva mida, meravellós, amb composicions espacials pròpies en diferents plans. Aquí és on es veu més l’empremta del Cubisme.
Els gerros de flors foren un tema recurrent. Pintà flors sovint geometritzades, en les quals desplegà una paleta de colors viva i variada. Hi ha flors emplaçades en espais neutres i desplegades en diferents plans, com a Gerro amb roses (1932; figura 4), en què una rosa s’amalgama amb el fons, mentre que l’altra ho fa amb el gerro, que queda integrat amb la flor, i, alhora, el gerro s’amalgama amb la superfície en la qual es recolza formant un conjunt compacte. J. F. Ràfols descriu així aquesta singular obra, reproduïda a la revista Art: «agre i ferm centrat gerro bulbós cobricelat de roses, davant fons on reapareix la triangulització cromàtica de les primeres obres».
Homs també va fer alguns paisatges rurals de la rodalia de Vilassar. Són obres sintètiques, amb línies geomètriques. Sobretot, va pintar diverses composicions del pati de la casa familiar de Vilassar, amb estructures anguloses i pinzellades amples.
No tenim clar cap on hagués anat la trajectòria pictòrica d’Homs si hagués pogut dedicar-s’hi plenament. Les poques obres que hem trobat fins ara indiquen, en part, una continuïtat d’estil en les natures mortes. Quant a les figures, s’observa una tendència cap al realisme cezannià, com podem veure en el retrat del seu fill Joan (c. 1948; figura 5), emmarcat en un espai domèstic, però amb un punt de realisme màgic en aquesta natura exterior que envaeix l’espai interior.
