Barcelona (Barcelonès), 16-8-1861 - Barcelona (Barcelonès), 16-5-1930

Arts gràfiques  Dibuix  Il·lustració  Modernisme  Pintura del segle XX 

Fill de Carmen Ubach i de Rafael Vazquez i Guardiet, Nicanor Vazquez Ubach (s’ha volgut mantenir el cognom «Vazquez» sense accent, tal com ell solia signar) nasqué el 16 d’agost de 1861 i fou el segon de quatre germans (figura 1). El negoci familiar girava entorn del lloguer de mobles, amb un establiment al carrer del Conde del Asalto de Barcelona. Facundo, el seu germà gran, fou tapisser i estudià a Milà (Itàlia); la seva germana, Dolores, arribà a ser monja dominica a Vic (Osona), amb el nom de Maria Inés de Jesús Vázquez, i el seu germà petit, Juan, presumiblement fou marxant. L’any 1890 Nicanor Vazquez es casà amb Rita Mir Martorell (Barcelona, 1869-?), amb qui tingué una filla, Natàlia (Barcelona, 1891-?), qui es casà amb Sebastià Busquets i Solà.

Els dibuixos més antics que es coneixen daten del 1882 quan Nicanor Vazquez era a París (França). Desconeixem els motius reals que el portaren fins a la capital francesa, però la factura del seu traç ens indica que ja començava a dominar la tècnica del dibuix (figura 2). L’historiador de l’art Francesc Fontbona és del parer que hi arribà atret per les cròniques parisenques publicades per Josep Lluís Pellicer al Diari Català. No tenim informació sobre la seva etapa francesa, tot i que sembla que hi aprengué l’ofici de litògraf. És molt probable que allà assistís a classes del pintor Henri Louis Scott de Plagnolle (pare del també pintor Georges Scott, amb qui Vazquez mantingué una relació d’amistat), tot i que també se’l relaciona amb la progressista i pionera Académie Colarossi del montparnassenc carrer de la Grande-Chaumière, fundada per l’escultor italià Filippo Colarossi l’any 1870. Presumiblement, retornà a Barcelona entre els anys 1883 i 1884.

A principis del 1885 el trobem treballant a la impremta de Lluís Tasso Serra, un dels tallers tipogràfics i de gravat més importants i moderns de Barcelona. Concretament, s’encarregava de gravar dibuixos, pintures i fotografies d’altres artistes que serien publicades al diari setmanal La Ilustración. Revista Hispano-Americana, dirigit pel mateix Tasso. No cal dir que aquesta feina de copista aniria perfeccionant el seu traç, volum i composició. Tot i això, el que més li agradava era copiar del natural: anar prenent apunts, amb el bloc a la mà, mentre es passejava pel port o pels cafès de Barcelona (figura 3), amb tota probabilitat plenament influït pels seus anys d’aprenentatge parisenc. Alguns d’aquests apunts de caràcter flâneur també sortirien publicats a La Ilustración i, de manera gradual, aquest anar a cercar la imatge del natural l’aniria convertint en un cronista gràfic que copsava amb rapidesa el fet a noticiar i, posteriorment, a publicar a les pàgines del setmanari.

Paral·lelament, començà a il·lustrar llibres per a diferents editorials. El primer de tots —i un dels més destacables— és Historia general de la religiosa y militar orden de los Caballeros del Temple: desde su origen hasta su extinción, de Mateo Bruguera editat en tres volums entre 1888 i 1889 per la impremta barcelonina Inmaculada Concepción. Seguidament, trobaríem Romances de Corte y Villa, de Francisco Gras y Elias, publicat per l’editorial López l’any 1889 i els dos volums de Gil Blas de Santillana, d’Alain-René Lesage, publicats per l’editorial Viuda de Luis Tasso. Si bé, el llibre més notori que il·lustrà fou Álbum caligráfico universal. Colección de muestras y ejemplos de caracteres de escritura europeos y orientales, d’Eudald Canivell, editat a Barcelona per l’editorial de J. Romà l’any 1901.

L’any 1891 serà important per a la seva trajectòria: no només participà en l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona, on rep un diploma d’honor, sinó que començà a treballar a la coneguda impremta Montaner i Simón, concretament a la revista La Ilustración Artística, on seguirà publicant —amb diferents intensitats— fins al 1912. També és per a aquesta editorial que entre els anys 1892 i 1912 il·lustra un total de 23 llibres, a més de dissenyar les capçaleres de diferents lletres del Diccionario enciclopédico hispano-americano de literatura, ciencias y artes (1892-1898), de la mateixa editorial.

La seva feina també serà apreciada per Innocenci López i Bernagossi i passarà, així, a engrandir l’estol d’il·lustradors de L’Esquella de la Torratxa i el seu Almanach (figura 4), publicacions en les quals podem veure dibuixos de Vazquez des del 1889 fins al 1930, tot i que de manera interrompuda. De manera més residual, també en publicà a La Campana de Gràcia (en especial, durant els anys 1906, 1907 i 1908). Així mateix, publicà algunes obres a les revistes Álbum Salón (1898, 1899, 1900, 1902 i 1903) i Pluma y Lápiz, totes dues del Centro Editorial Artístico dirigit per l’editor i gravador Miquel Seguí Riera. A part, trobem una portada a la fugaç revista barcelonina El Gato Negro (11 de juny de 1898), dirigida per Carlos Ossorio y Gallardo. A aquests títols cal afegir-ne d’altres com La Hormiga de Oro, de Lluís Maria de Llauder i de Dalmases, i el diari La Tribuna.

Simultàniament al seu important treball com a il·lustrador, l’any 1896 començà a impartir classes nocturnes a l’Ateneu Obrer de Barcelona, situat al carrer dels Tallers, on creà l’aula de model al natural. Entre els seus alumnes destaquen artistes com Antoni Samarra Tugues, Francesc Llop i Marquès, Manel Ainaud i Sánchez, Martí Gimeno Massaguer o el mexicà Armando García Núñez, amb qui mantindrà una estreta relació d’amistat. Altres alumnes que passaren per la seva aula foren José Carqué, J. Esteban, Josep Sanabre, Joan Casas, F. Ferrer, José Masdeu, Francesc Artigas, Pedro Mata i J. Fabregat. Els seus companys de professorat foren Pau Febrés Yll i Antoni Gelabert.

Decidit a fer un gir a la seva vida, a mitjans de l’any 1912 s’embarcà amb la seva família rumb a l’Argentina. Allà residiren a les ciutats de Buenos Aires, Dolores i Castelli (canviaren de residència segons les exigències laborals). La seva etapa argentina ens ha arribat força desdibuixada, però sabem que continuà amb la seva faceta d’il·lustrador en les revistes Caras y Caretas i Plus Ultra i com a director artístic de La Gaceta de Dolores. A més, va col·laborar puntualment en la revista catalana publicada a Buenos Aires Catalunya Nova. Tot i això, sembla que hagué de combinar aquesta activitat amb altres feines. De fet, l’any 1914 realitzà uns exàmens per convalidar els seus estudis artístics, els quals li concediren el títol de professor de dibuix. Gràcies a aquest títol, l’any 1916 arribà a ser nomenat cap de taller i professor de dibuix de l’Escuela Industrial de la Nación, a Buenos Aires. L’any següent il·lustrà l’únic llibre que es coneix del seu període argentí: La musa triste, del poeta Julio Díaz Usandivaras, editat per F. Crespillo. A aquestes feines hem d’afegir, a mitjans del 1917, les classes particulars de dibuix i pintura a un reduït grup de nois i noies de Castelli i, un any més tard, la col·laboració en la decoració mural de les sales del Palau de Justícia de Dolores, juntament amb l’artista italià José Speroni. A part, va fer cinc exposicions individuals a Dolores i a Buenos Aires, a més de participar en el Quinto Salón Anual de Arte, del Ministeri d’Instrucció Pública, en el qual va rebre el Premio Estímulo. Les seves bones relacions amb personatges de renom, tals com l’antropòleg i pedagog Rodolfo Senet o el mateix Julio Díaz Usandivaras, el portaren a pintar múltiples retrats per a la burgesia argentina.

Tancada l’etapa d’ultramar, el maig del 1927 decidí tornar a Catalunya. Un cop a Barcelona, va recuperar tímidament el contacte amb L’Esquella de la Torratxa i, així, hi tornà a publicar tres dibuixos (dues portades i una pàgina doble), que, clarament, destaquen pel seu estil, ja no tan modern, entre el dels artistes del moment. A part, feu dues exposicions individuals a les Galeries Laietanes (febrer del 1928 i gener del 1929) i participà amb dos dibuixos en l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.

Malauradament, el divendres 16 de maig de 1930, als seixanta-vuit anys, morí sobtadament a causa d’un atac cardíac mentre passejava pel carrer amb la seva família. S’apagava així un artista que, en la darrera exposició que Francesc Mestres li va dedicar l’any 2014, va ser descrit com el gran oblidat dels modernistes. Un artista redescobert en les exposicions de Segimon Rovira dels anys 1970, 1980 i 1990 i sovint reivindicat per l’historiador Francesc Fontbona, a qui hem d’agrair tot el treball de divulgació sobre Vazquez que ha fet en diferents publicacions sobre el Modernisme català.

El seu traç fluctuava entre un nítid realisme amb influències de Josep Lluís Pellicer i un traç més àgil, llarg, enèrgic i de to expressionista que recorda els treballs d’altres artistes com ara Isidre Nonell (figura 5). A part, també conreà el món de la pintura, que modulà al llarg de la seva vida, on les matèriques textures i les pinzellades voluminoses dels paisatges de la pampa argentina (figura 6) deixaren enrere els paisatges de tons terrosos i pinzellada aquosa de la seva primera etapa catalana.

Obra

Els principals museus públics que conserven obra seva són el Museu Nacional d’Art de Catalunya (dibuixos, pintures i alguns estris de pintor) i el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres (dues aquarel·les). En relació amb el primer museu, destaquen les obres sobre paper, amb un total de cinquanta-sis dibuixos. D’aquestes, dos provenen del llegat Rossend Partagàs (1945), trenta-vuit de l’adquisició de la Col·lecció Agell (1963) i setze de la donació —juntament amb 5 olis— de les hereves del fons de l’artista (2018). L’any 2013, la neta de Nicanor Vazquez, Isabel Busquets Vàzquez, va fer donació a la Biblioteca de Catalunya de diferents dibuixos i, l’any 2021, les hereves del fons de l’artista completaren el fons amb la venda a la mateixa institució de tot l’arxiu personal i familiar. Pel que fa a col·leccions particulars, destaca la Col·lecció Unai de Sabadell, que conserva prop d’un centenar d’obres (dibuixos i olis), tots els llibres que il·lustrà, documentació diversa i els seus estris d’artista.

Obres destacades

Estudis de París (1882), tinta sobre paper (Col·lecció Unai); Dona al llit (c. 1890-1910), llapis de grafit i carbonet sobre paper (Col·lecció Unai); Reparant les xarxes a la Barceloneta (1899), carbonet sobre paper (Col·lecció Unai); Interior de cafè (1900), tinta sobre paper (Col·lecció Unai); Inauguració del ferrocarril (1903), llapis de grafit sobre paper (Col·lecció Unai); Paisatge argentí (1912-1927), oli sobre fusta (Col·lecció Unai); Autoretrat (c. 1915-1920), oli sobre tela (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC] —dipòsit de la Col·lecció Nacional de la Generalitat de Catalunya—); Home escrivint (1916), llapis de grafit, guaix i oli sobre paper (MNAC); Castelli (1919), llapis conté, llapis de grafit i guaix sobre paper (MNAC); Cases de Sant Andreu de Llavaneres (c. 1927-1930), guaix sobre paper (Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres); Can Llull (c. 1927-1930), llapis de grafit i guaix sobre paper (Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres); Vista del Park Güell (c. 1927-1928), guaix sobre paper (col·lecció particular).

Il·lustracions en llibres

Romances de Corte y Villa, de Francisco Gras y Elias (Barcelona, Librería Española de López Editor, 1889); Historia general de la religiosa y militar orden de los Caballeros del Temple: desde su origen hasta su extinción, de Mateo Bruguera (Barcelona, Inpremta y Librería de la Inmaculada Concepción, 1889, vol. 1); Historia general de la religiosa y militar orden de los Caballeros del Temple: desde su origen hasta su extinción, de Mateo Bruguera (Barcelona, Imprenta y Librería de la Inmaculada Concepción, 1889, vol. 2); Historia general de la religiosa y militar orden de los Caballeros del Temple: desde su origen hasta su extinción, de Mateo Bruguera (Barcelona, Imprenta y Librería de la Inmaculada Concepción, 1889, vol. 3); Gil Blas de Santillana, d’Alain-René Lesage (Barcelona, Imprenta y Casa Editorial de Vda. de Luis Tasso, c. 1890, vol. 1); Gil Blas de Santillana, d’Alain-René Lesage (Barcelona, Imprenta y Casa Editorial de Vda. de Luis Tasso, c. 1890, vol. 2); Ayer, hoy y mañana o La fe, el vapor y la electricidad. Cuadros sociales de 1800, 1850 y 1889, d’Antonio Flores (Barcelona, Montaner y Simón, 1893, vol. 1); Ayer, hoy y mañana o La fe, el vapor y la electricidad. Cuadros sociales de 1800, 1850 y 1889, d’Antonio Flores (Barcelona, Montaner y Simón, 1893, vol. 2); Ayer, hoy y mañana o La fe, el vapor y la electricidad. Cuadros sociales de 1800, 1850 y 1889, d’Antonio Flores (Barcelona, Montaner y Simón, 1893, vol. 3); Tradiciones peruanas (Ropa vieja), de Ricardo Palma (Barcelona, Montaner y Simón, 1893, vol. 1); Obras escogidas, de Ventura de la Vega (Barcelona, Montaner y Simón, 1894, vol. 1); Obras escogidas, de Ventura de la Vega (Barcelona, Montaner y Simón, 1894, vol. 2); Ecos de las montañas, de José Zorrilla (Barcelona, Montaner y Simón, 1894); Tradiciones peruanas (Ropa vieja), de Ricardo Palma (Barcelona, Montaner y Simón, 1894, vol. 2); Tradiciones peruanas (Ropa vieja), de Ricardo Palma (Barcelona, Montaner y Simón, 1894, vol. 3); Tradiciones peruanas (Ropa vieja), de Ricardo Palma (Barcelona, Montaner y Simón, 1896, vol. 4); Antología americana. Colección de composiciones escogidas de los más renombrados poetas americanos (Barcelona, Montaner y Simón, 1897); La perfecta casada, de Fray Luis de León (Barcelona, Montaner y Simón, 1898); Diccionario enciclopédico hispano-americano de literatura, ciencias y artes (Barcelona, Montaner y Simón, 1898, vol. 23); Cantares populares y literarios, de Melchor Palau (Barcelona, Montaner y Simón, 1900); Álbum caligráfico universal. Colección de muestras y ejemplos de caracteres de escritura europeos y orientales, d’Eudaldo Canibell (Barcelona, J. Romà, 1901); Geografía popular española, vol.: La provincia de Pontevedra. Descripción físico-política (Barcelona, Antonio J. Bastinos, 1902); Geografía popular española, vol.: La provincia de Granada. Descripción físico-política (Barcelona, Antonio J. Bastinos, 1902); Tradiciones argentinas, de P. Obligado (Barcelona, Montaner y Simón, 1903); La enemiga, de Juan Fid (Barcelona, Montaner y Simón, 1903); Fausto, de Johann Wolfgang von Goethe (Barcelona, Montaner y Simón, 1905); Libro de oro de la vida, de L. C. Viada y Lluch (Barcelona, Montaner y Simón, 1905); Poetas franceses del siglo XIX, de Teodoro Llorente (Barcelona, Montaner y Simón, 1906); Álbum caligráfico universal. Colección de muestras y ejemplos de caracteres de escritura europeos y orientales, de Eudaldo Canibell (Barcelona, Casa Editorial Sucesora de J. Romà, 1906); La mujer en la familia: la hija, la esposa, la madre, de Juan B. Enseñat (Condesa de A) (Barcelona, Montaner y Simón, 1907); La Ilíada, d’Homer (Barcelona, Montaner y Simón, 1908); Maria Antonieta, íntima. Días felices y días aciagos de una reina, 1755 a 1793, de Juan B. Enseñat (Barcelona, Montaner y Simón, 1908); La Eneida, de Virgili (Barcelona, Montaner y Simón, 1911); La vida nueva, de Dante Alighieri (Barcelona, Montaner y Simón, 1912); La musa triste, de Julio Díaz Usandivaras (Buenos Aires, F. Crespillo, 1917).

Obres destacades