Joana Biarnés i Florensa és una de les pioneres del fotoperiodisme a Catalunya i a l’Estat espanyol. La seva trajectòria, iniciada en un context encara molt marcat per les desigualtats de gènere, la converteix en una figura clau per entendre el paper de les dones en la història contemporània de la fotografia. Amb una mirada sensible i compromesa, Biarnés va saber captar no només els fets, sinó també l’atmosfera i la humanitat dels protagonistes. La seva vida i la seva obra, en un període de grans transformacions polítiques, culturals i socials, mostren com la fotografia es va convertir en una eina indispensable de documentació i testimoniatge per a tota una generació.
Biarnés va néixer a Terrassa el 1935 en una família estretament vinculada al món de la fotografia. El seu pare, Joan Biarnés, era un reconegut fotògraf esportiu i un referent per a molts dels professionals de l’època. Joana Biarnés va créixer envoltada de càmeres, negatius, laboratoris i rutines fotogràfiques, de manera que des de molt petita va desenvolupar una relació natural i constant amb el mitjà fotogràfic. La seva infantesa i joventut, marcades per un entorn familiar obert, curiós i compromès amb la cultura visual, li van permetre explorar amb llibertat el llenguatge fotogràfic. Ja a finals dels anys quaranta va començar a acompanyar el seu pare en reportatges esportius i va aprendre, a través de la pràctica directa, els fonaments del revelatge, de la composició fotogràfica i del control de la llum. El període inicial de formació va tenir lloc en un context de postguerra i de progressiva recuperació cultural i va ser clau per definir la seva mirada com a fotògrafa. Alhora, es va formar de manera autodidàctica: llegia revistes especialitzades, observava amb atenció el treball d’altres fotògrafs i, gràcies a això, va descobrir nous llenguatges visuals, va ampliar els seus interessos i va construir una sensibilitat pròpia.
Les primeres passes professionals les va fer a mitjans de comunicació locals, que van reconèixer ràpidament la seva capacitat per captar aquell instant decisiu. En un moment en què les dones gairebé no tenien presència en el periodisme, Biarnés es va imposar amb determinació i sensibilitat. Va superar resistències i va demostrar, enmig d’una desigualtat estructural entre sexes, que la professionalitat no depenia del gènere. Les seves primeres fotografies publicades ja revelen vocació periodística i una mirada atenta a la quotidianitat i a la dimensió humana dels esdeveniments. Aquesta sensibilitat, feta d’empatia, intuïció i observació precisa, és un tret distintiu de la seva obra posterior. El 1962 va fer un ampli reportatge sobre les riuades de Terrassa (figura 1) i un altre a Barcelona per al diari Pueblo. La qualitat del seu treball va despertar l’interès de la redacció, que la va animar a traslladar-se a Madrid per incorporar-se a la plantilla. A mesura que augmentaven les col·laboracions i es consolidava la seva presència als mitjans, Biarnés també va definir un estil propi, basat en la proximitat amb els protagonistes i en una narració visual que anava més enllà de la simple descripció dels fets (figura 2).
Per a Joana Biarnés, la dècada dels seixanta va ser un temps d’expansió i reconeixement. Amb la seva incorporació al Diario de Barcelona i a altres mitjans, va guanyar un espai d’incidència més ampli i va començar a fer reportatges que documentaven l’actualitat amb rigor, alhora que captaven gestos, actituds i emocions dels protagonistes. En aquest període, marcat per la irrupció de noves expressions culturals i per una certa obertura de la societat espanyola, Biarnés va desenvolupar una mirada pròpia sobre el cinema, la música i la cultura popular, amb una gran naturalitat. La seva capacitat d’apropar-se als personatges amb discreció i respecte li va permetre obtenir fotografies d’una gran expressivitat, com les que recullen l’única visita dels Beatles a Madrid i Barcelona (figura 3) o les que retraten artistes com Salvador Dalí, Lola Flores, Massiel o Carmen Sevilla, oferint imatges que, des d’aleshores, formen part de l’imaginari col·lectiu. Durant una llarga etapa va ser la fotògrafa oficial del cantant Raphael, a qui va acompanyar documentant les seves actuacions i gires per diferents escenaris. En tots aquests casos, la seva manera d’entendre el reportatge no es limitava a captar el moment, sinó que aspirava a transmetre’n l’atmosfera, el context i el sentit profund. En aquest mateix període també va treballar fent cròniques de moda tant a Barcelona com a Madrid (figura 4).
Una de les característiques més significatives del treball de Joana Biarnés és la seva voluntat d’explorar i experimentar amb els recursos propis del llenguatge fotogràfic. Amb l’ús intuïtiu de la llum natural, els enquadraments poc convencionals i la confiança en l’espontaneïtat del moment va mostrar una actitud innovadora que rebutjava la posada en escena rígida o preconcebuda i optava per una captació viva i emotiva de la realitat. Aquesta llibertat formal tenia, al mateix temps, un component narratiu molt rellevant: la fotògrafa utilitzava la composició per situar les persones al centre del relat i feia servir la fotografia com un instrument de construcció d’històries visuals plenes de subtileses i matisos (figura 5). En aquest sentit, Biarnés va ser capaç de generar un estil propi que combina precisió tècnica i empatia i que es fonamenta sempre en una relació de confiança amb les persones retratades. Aquest estil personal va ser reconegut pels seus contemporanis, que van valorar la seva capacitat per evidenciar la humanitat que s’amaga darrere de cada gest i per transformar escenes quotidianes en fotografies d’un gran valor simbòlic i històric.
Tot i el reconeixement creixent que havia assolit, la fotògrafa va viure, a la dècada dels setanta, un progressiu desencant amb les dinàmiques dels mitjans de comunicació, que tendien cada vegada més cap al sensacionalisme i a la simplificació dels relats informatius. Amb la instauració de la democràcia, el diari Pueblo va cessar la seva activitat i, a partir d’aleshores, Biarnés va continuar la seva trajectòria professional en diferents agències fotogràfiques, com Heliopress, Contifoto, Sincropress i Cosmo Press. Aquests canvis en el que havia estat el seu ofici, juntament amb determinades circumstàncies personals, van fer que abandonés l’activitat fotoperiodística i que iniciés una nova etapa vital. L’any 1985 va decidir traslladar-se a l’illa d’Eivissa, on va obrir i gestionar el restaurant Ca Na Joana, un espai gastronòmic i cultural que va esdevenir un punt de trobada cultural. Malgrat aquesta aparent distància respecte al món de la fotografia, Biarnés mai no va abandonar del tot la imatge i va continuar fotografiant per iniciativa pròpia, mantenint una mirada curiosa i sensible sobre tot allò que l’envoltava.
A partir dels primers anys del segle XXI, diferents investigadors, periodistes i institucions culturals van començar a mostrar interès per la seva trajectòria i a reivindicar la seva aportació. L’estudi del seu arxiu permet redescobrir una obra d’un enorme valor documental i visual. Les exposicions monogràfiques, els llibres i els projectes audiovisuals impulsats durant aquesta etapa contribueixen a situar la seva figura en el lloc que realment li correspon dins la història del fotoperiodisme contemporani. Aquesta recuperació no només ha permès restituir una trajectòria fins aleshores poc coneguda, sinó que també ha posat de manifest la plena vigència de la seva mirada, capaç d’oferir una lectura sensible i compromesa dels esdeveniments i dels protagonistes d’una època.
El llegat de Joana Biarnés es pot analitzar des de diferents perspectives complementàries. En primer lloc, representa una contribució fonamental a la professionalització i a la visibilització de les dones dins el fotoperiodisme, atès que va obrir camins i va trencar barreres en un moment en què l’accés a determinats espais estava restringit o directament vetat. En segon lloc, la seva obra constitueix un testimoni privilegiat d’un període de profundes transformacions socials i culturals i ofereix una lectura visual plena de matisos i de sensibilitat artística. Finalment, el seu estil, basat en el respecte, la proximitat, la discreció i la confiança amb els protagonistes, continua sent un referent indiscutible per a noves generacions de fotògrafs i investigadors. En la seva trajectòria trobem una manera rigorosa i compromesa d’entendre la fotografia, que combinava el testimoniatge i l’exercici de responsabilitat davant la realitat viscuda.
A falta de diners, ratlles pintades en lloc de les costures de les mitges (1960, tiratge del 2017), gelatina i plata sobre paper baritat amb bany de seleni (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); Via de la RENFE enlairada després de les riuades del Vallès (1962, tiratge del 2017), gelatina i plata sobre paper baritat amb bany de seleni (MNAC); Cotxes arrossegats per les riuades del Vallès (1962, tiratge del 2017), gelatina i plata sobre paper baritat amb bany de seleni (MNAC); Salustiano Benavente Traviño dirigeix el trànsit a la mateixa cruïlla on va perdre la cama als dotze anys (1964, tiratge del 2017), gelatina i plata sobre paper baritat amb bany de seleni (MNAC); Carmen Cervera, «Tita» per als amics, posa al seu apartament de Madrid (1964, tiratge del 2017), gelatina i plata sobre paper baritat amb bany de seleni (MNAC); John Lennon i Paul McCartney a la suite de l’hotel Avenida Palace on estaven allotjats els Beatles (1965, tiratge del 2017), gelatina i plata sobre paper baritat amb bany de seleni (MNAC); The Beatles a punt de sortir a cantar. Plaça de toros de Madrid (1965, tiratge del 2017), gelatina i plata sobre paper baritat amb bany de seleni (MNAC); Sense títol Joves a sobre un biscúter (1966, tiratge del 2017), gelatina i plata sobre paper baritat amb bany de seleni (MNAC); Joves avorrits durant la inauguració de la temporada hípica amb la presència del «Generalísimo Franco» (1968, tiratge del 2017), gelatina i plata sobre paper baritat amb bany de seleni (MNAC); Curiositat femenina (1970, tiratge del 2017), gelatina i plata sobre paper baritat amb bany de seleni (MNAC).
