Canet de Mar (Maresme), 12-3-1926 - Barcelona (Barcelonès), 22-12-2022

Art del segle XX  Avantguardes  Gravat  Pintura del segle XX 

Trajectòria artística i vital

Concepción Ibáñez Escobar va néixer en la població costanera de Canet de Mar, però la seva història familiar s’inicia en un petit i preciós poble d’Almeria anomenat Instinción. Es tracta d’una contrada situada a l’Alpujarra d’Almeria, la superfície de la qual abasta poc més de 33 km². Allí van néixer els seus quatre avis. La mare de l’artista, Cristina, s’havia traslladat de joveneta a Canet, amb els seus pares i germans, i, posteriorment, va contreure matrimoni amb Francisco Ibáñez Alcaraz, també procedent d’Instinción. Francisco Ibáñez va trobar feina a la Casa Escofet, indústria dedicada a la fabricació de paviment hidràulic. La parella va fixar la residència al barri del Clot, de Barcelona, on van néixer les seves tres filles: Concepción (1926), María Cristina (1929) i Francisca (1930). Les tres noies van assistir a l’escola privada, on van adquirir l’educació bàsica. Les germanes van passar la Guerra Civil a Canet de Mar, a casa de la seva àvia, ja que els seus pares volien allunyar-les dels bombardejos que assolaven la ciutat. En concloure la guerra i retornar a Barcelona, les tres adolescents van rebre formació en tall i confecció amb la senyora Ventura, on van aconseguir el títol que les acreditava per ser mestres de modisteria. Totes, de jovenetes, van treballar com a modistes.

Des de molt petita, a Concepción Ibáñez ser artista l’atreia, i ho explicava contant que, quan era nena, havia vist un home pintant a l’aire lliure. El pintor —amb cavallet, llenç i paleta— va atreure la seva curiositat infantil i ella va preguntar a la seva mare què estava fent aquell senyor. La resposta de Cristina, que fou «està pintant la mar», va quedar fixada en la seva imaginació i es va convertir en el sentit de la seva vida. Així, molt aviat, va mostrar el seu amor pel dibuix. Després, es va matricular a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics Llotja de Barcelona (curs 1946-1947). També va acudir, al costat de les seves dues germanes, a aprendre amb el pintor Josep Oriol Baqué Mercader (1900-1966), que impartia classes a l’escola d’art del barri del Poblenou, que llavors era a l’Ateneu Popular d’Educació i Descans. Baqué havia estat deixeble de Joan Baixas, la seva obra personal s’orientava cap al gènere paisatgístic i tenia influències de Joaquim Sorolla i Joaquim Mir. En la dècada dels anys cinquanta, Concha Ibáñez freqüentava el Cercle Artístic de Sant Lluc, on feia pràctiques de dibuix al natural a les tardes. En el curs 1957-1958 va tornar a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics Llotja, on es va matricular de l’assignatura de procediments tècnics, del Departament de Pintura, i, en el transcurs del curs següent, va cursar tres assignatures més del mateix departament.

L’any 1960 va presentar la seva primera exposició individual a la Sala Jaimes de Barcelona. Aquest és el moment que ella considerava el punt de partida de la seva carrera artística, una carrera que duraria més de sis dècades repletes d’activitat professional, perquè cada any feia diverses exposicions individuals repartides per tot l’Estat espanyol, així com a l’estranger (Àustria, Brussel·les, Nova York, Cuba). Les mostres col·lectives en les quals va participar van ser centenars i, encara el 2025, no estan consignades íntegrament. En el moment en què ella es va reconèixer com una artista professional, es va imposar una fèrria disciplina: es llevava molt d’hora i es posava a treballar en la seva pintura en el taller, a la nit es dedicava al gravat. Deia que, per pintar, necessitava la llum del dia, però que, per gravar, no li calia. A més, Ibáñez, amb gran lucidesa, va dedicar hores a la promoció de la seva feina. Des de la seva primera mostra, la crítica més destacada es va fixar en ella i l’aparició del seu nom en la premsa generalista i especialitzada va ser una constant. També es va parlar de la seva obra de manera reiterada en les ràdios amb més audiència.

Concha Ibáñez va ser una persona absolutament entregada a la seva carrera professional, una dona independent que va decidir no viure en parella ni tenir fills i que es va dedicar a viatjar, pintar i exposar, així com a conrear nombroses amistats que van enriquir la seva vida. Era una dona molt sociable que va saber envoltar-se de les personalitats més destacades de l’àmbit intel·lectual i artístic català, i allà on viatjava o exposava també travava relacions que l’acompanyaven en la seva vida. Entre els seus amics s’han d’esmentar Concha Alós, Vicenç Caraltó, Joaquim Llucià, Carlos Buró, Esther Boix, Ricard Creus, María Antonia Pelauzy, Ángeles Ruiz de la Prada, Baltasar Porcel, Josep Maria Carandell, Oriol Pi de Cabanyes, Antonina Rodrigo, Marta Pessarrodona, Teresa Gancedo, Maria Assumpció Raventós, Isabel Quintanilla, María Calvet, Rosario de Velasco, Anna Lentsch, Xaro Castillo, Agustín Fructuoso, Núria Llimona, Mercedes de Prat, Armand Cardona Torrandell, Caty Juan, Pascual Casaubón, Martha Crockett, Remei Martínez, Pascal Plasencia, Ferran Soriano i un llarguíssim etcètera. Amb moltes d’aquestes amistats Ibáñez col·laborà en diversos projectes artístics: exposicions conjuntes, li escrivien textos per als seus catàlegs, feien llibres d’artistes…

Convé destacar la seva implicació en l’organització del Salón Femenino de Arte Actual, que es va celebrar a Barcelona des del 1962 fins al 1971. Ibáñez va exposar en totes les edicions d’aquest saló (excepte en la del 1966) i guanyà el Premi Lluïsa Vidal en la desena mostra. A més, va ser secretària de la comissió organitzadora dos cops i, també, vocal en les dues últimes edicions. Així mateix, el 1968, amb Maria Assumpció Raventós i Mercedes de Prat, va crear la comissió per organitzar la Primera Fira d’Artesania de la Dona, on participà de totes les activitats i mostrà diversos tapets pintats. El 1990, Ibáñez va prendre part en la fundació del col·lectiu artístic Som 7, al costat de Claude Collet, Teresa Costa-Gramunt, Luisa García-Muro, Adelaida Murillo, Carme Riera i Montserrat Riu. Després de la primera activitat conjunta, però, abandonà l’agrupació i fou substituïda per Núria Tortras. El grup va exposar en diversos espais i va articular la publicació d’algunes carpetes de gravats. A més, Som 7 va ser convidat a participar en la II Trobada Internacional de Dones, que es va celebrar a Bangkok (Tailàndia) el 1992, on van acudir totes les integrants per exposar juntes.

D’altra banda, Concha Ibáñez va ser sempre molt generosa en diversos aspectes: va contribuir amb donatius d’obres a diferents causes benèfiques, prestava el seu taller i estris de gravat a amics que no en tenia i va ensenyar tècniques de gravat a molts artistes que la reconeixen com la seva mestra.

El paisatge

Concha Ibáñez es va consagrar al paisatge tant en pintura com en gravat. Malgrat que es conserven alguns retrats i natures mortes —sobretot, pintura de flors—, no són les seves obres més destacades. Ella va trobar en el paisatge l’expressió de la seva manera d’estar en el món, així com la possibilitat de resoldre les seves inquietuds estètiques i intel·lectuals. No obstant això, en comptades ocasions va practicar la pintura a l’aire lliure. La seva metodologia de treball consistia a viatjar als llocs que desitjava pintar, on feia multitud d’esbossos i fotografies per, després, en tornar al seu taller, desenvolupar l’obra final. Al llarg de la seva trajectòria va plasmar paisatges de Catalunya, les Balears, Andalusia, Lanzarote (Illes Canàries), Aragó, Venècia (Itàlia), París (França), Nova York (Estats Units), el Marroc, Cuba… Sabem que triava llocs als quals tornava una vegada i una altra i que, després, són motiu de les seves obres. Per contra, viatjava a regions que decidia no pintar. És indubtable que havia de sentir una profunda connexió vivencial i espiritual amb el lloc que escollia per plasmar-lo, més tard, en el llenç. S’ha repetit que Ibáñez no representa persones en els paisatges, però que igualment l’ésser humà hi és present. Efectivament, les terres sembrades, les terrasses per als cultius mediterranis, les cases —sempre blanques, cúbiques, cezannianes—, els murs de pedra…, són trets que ens parlen d’un paisatge domesticat per la presència i el treball humà. Ni tan sols en els seus paisatges cubans o del desert del nord de l’Àfrica representa la naturalesa salvatge i sense transformar per la cultura.

Així mateix, s’ha observat el seu particular ús del color en gammes restringides (a vegades en harmonies, a vegades contrastades) i aplicades en associació als diferents paisatges: grisos i marronosos per als Monegres (Osca, Aragó); verds i roses per a Jaén (Andalusia); vermellosos per al Marroc; roses, blaus i grisos per als camps de Tarragona (figura 1); grocs per a Castella (figura 2); blancs i blaus per a Eivissa; grisos, grocs i verds per a Lanzarote… Tot i això, els colors triats depenien de cada sèrie, puix també hi ha un conjunt d’obres dedicades a Castella en rosa o en altres gammes (figura 3), per exemple. Aquesta declinació de colors i els seus matisos potser té a veure amb el seu propi procés artístic, ja que, com hem dit abans, pintava en tornar dels viatges i la seva producció era en sèries, tal com ella mateixa narrava. Aquest procediment fa que existeixin força imatges d’un mateix lloc que, malgrat ser totes distintes, guarden una coherència compositiva i cromàtica. D’altra banda, encara que la pintora parlava de sèries, mai no les va concebre perquè no fossin separades en diverses col·leccions. Aquest mètode creatiu, a través de l’estudi del paisatge in situ i pintant després en el seu taller, no va variar al llarg de la seva trajectòria artística. Potser aquesta és una de les causes per les quals en el seu recorregut artístic no podem apreciar grans diferències de períodes o una evolució plàstica. Aquest maneig del color, juntament amb la seva manera de tractar aquesta iconografia (la síntesi formal, la concreció i l’austeritat compositiva van esdevenir una marca estilística), fa que la seva obra sigui fàcilment recognoscible i, pel mateix motiu, inimitable.

El paisatge que practicava Ibáñez és figuratiu, però s’hi nota que l’autora coneixia bé els diferents llenguatges d’avantguardes que van sintetitzar les formes (Cubisme, Constructivisme), així com les abstraccions líriques i geomètriques, sobretot les teories neoplasticistes de Piet Mondrian. És visible la influència que va rebre del pintor Godofredo Ortega Muñoz (1899-1982), un paisatgista pròxim a l’escola de Vallecas i al qual ella va citar en diverses ocasions dient que la seva pintura li interessava. Igual que ell, Ibáñez redueix al mínim els elements de figuració, simplifica la composició i plasma masses cromàtiques disposades de manera que ressalten les línies i formes geomètriques (figura 4). Tanmateix, Concha Ibáñez va més enllà, ja que és innegable la influència dels camps cromàtics de Mark Rothko o de Clyfford Still, per exemple. En determinades obres, com les dedicades a Jaén i algunes de Lanzarote, arribà a recordar el minimalisme i les seves repeticions aritmètiques (figura 5). Va utilitzar tot el que s’havia investigat per a la pintura de camps de color i la pintura minimalista per portar aquests aspectes al paisatge, al qual sempre deixava en els límits de l’abstracció, però amb algun fil que l’unia subtilment a la realitat natural i que li conferia una bellesa lírica de l’encanteri de la qual és molt difícil escapar.

Obra

Selecció

Castella (1960), oli sobre tela (col·lecció particular); Roma (1960), oli sobre tela (col·lecció particular); Autoretrat (1963), oli sobre tela (col·lecció particular); Eivissa (1964), oli sobre tela (col·lecció particular); Castella (1965), oli sobre tela (Museu Nacional d’Art de Catalunya); Sòria (1969), oli sobre tela (Museu de Valls); Paisatge (1969), oli sobre fusta (Biblioteca Museu Víctor Balaguer); Paisatge de Tarragona (1971), oli sobre tela (Museu d’Art de Girona); Montseny (1971), oli sobre tela (col·lecció particular); Paisatge (1972), oli sobre tela (VINSEUM - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya); Castella (1976), oli sobre tela (col·lecció particular); Homenatge a Carles Rahola (1976), paper i tinta xinesa sobre cartell imprès (Museu d’Història de Girona); Castella (1978), oli sobre tela (col·lecció particular); Almeria (1978), oli sobre tela (col·lecció particular); A cada illa, un instant (1979), carpeta amb cinc estampes calcogràfiques en aiguafort i resines (Barcelona, Creaciones Gráficas Fernando); Almeria (1980), oli sobre tela (col·lecció particular); Doce plazas de Barcelona (1980), carpeta amb dotze estampes calcogràfiques en aiguafort i resines (Barcelona, Galeria Seny); Castella 2 (1981), oli sobre tela (Museu d’Història de l’Hospitalet); La Mancha (1981), oli sobre tela (Museu d’Història de l’Hospitalet); Camp de Tarragona (1981), oli sobre tela (col·lecció particular); La Segarra (1984), oli sobre tela (col·lecció particular); Almeria (1985), oli sobre tela (col·lecció particular); Sòria (1986), oli sobre tela (col·lecció particular); El Marroc (1988), oli sobre tela (col·lecció particular); Molins (1990), oli sobre tela (Museu Abelló); Castella (1990), oli sobre tela (Sòria, Casino Amistad Numancia); Lanzarote (1992), oli sobre tela (col·lecció particular); Paisatge de Cuba (1996), oli sobre taula (col·lecció particular); Paisatge de Jaén I (1997), oli sobre tela (col·lecció d’art de la Universitat de Jaén); Lanzarote (1997), oli sobre tela (col·lecció particular); Lliris (1997), oli sobre tela (col·lecció particular); Camp de Tarragona (1998), oli sobre tela (col·lecció particular); Els Monegres (1999), oli sobre tela (Museu d’Història de l’Hospitalet); Lanzarote (2001), oli sobre tela (col·lecció particular); El Garraf (2002), oli sobre tela (col·lecció particular); Canet de Mar (2002), oli sobre tela (col·lecció particular); La Mancha (2005), oli sobre tela (col·lecció particular); Castella (2008), oli sobre tela (col·lecció particular); Cueva de la Vieja (2009), oli sobre tela (col·lecció particular).