Vicent Macip Comes, conegut també pel patronímic de la nissaga —Joanes, emprat inicialment pel seu progenitor, Joan Vicent Macip Navarro (Joan de Joanes)—, fou el continuador de la producció pictòrica dels Macip i el seu darrer representant després de gairebé una centúria. No podem fer-ho extensiu a Dorotea i Margarida, les seves germanes, ja que no hi ha cap notícia fidedigna sobre la seva activitat pictòrica, que, d’altra banda, podria ser factible des de l’anonimat del taller. Vicent Macip Comes també fou el més fidel seguidor de l’estil patern entre els joanescs, els col·laboradors i seguidors que perpetuaren incansables la petja de Joanes durant la seva existència i, sobretot, després del seu traspàs, bé que n’adulteraren l’excelsa qualitat. L’existència dels joanescs, però, ens trasllada el gran èxit i reconeixement d’un estil consolidat fins als inicis del segle XVII.
Quan Ceán Bermúdez s’ocupà de la biografia de Joanes, l’altre Macip a qui també coneixia era el fill (i no Vicent Macip, el fundador del llinatge), per la qual cosa, quan informà perquè s’elaborés el medalló de Joan de Joanes per decorar la façana del Museu Nacional del Prado i no confondre’l amb el progenitor —el veritablement mereixedor de tal honor— s’optà per retolar «Vicente Macip vulgo Juan de Juanes». La fita és important perquè demostra que el coneixement que es tenia de pare i fill era de dos col·laboradors molt estrets, com la historiografia de principis del segle XXI accepta i, alhora, amplifica el vertader fundador de la nissaga, amb qui Joan de Joanes treballà conjuntament fins al 1542.
En realitat, l’estudi que aporta tota la documentació coneguda fins al moment dels Macip és el que publicaren el 2015 Isidro Puig, Ximo Company i Luisa Tolosa, confrontant-la amb la historiografia clàssica sobre aquesta família de pintors. L’estudi, a pesar de l’avanç indiscutible que representa, també deixa incompleta una bona part de la biografia de Vicent Joanes Macip, qui apareix documentalment en el taller de Joan de Joanes des del 1578 en relació amb la contractació i el bastiment de les pintures per al retaule major de la parroquial de Bocairent (Vall d’Albaida).
No se sap res del seu naixement ni dels primers decennis de vida, encara que cal suposar que pogué nàixer al voltant del 1550 a la Font de la Figuera, localitat en què residiren temporalment Joanes i Isabel Comes mentre el pintor executava el retaule major de l’església amb Gaspar Requena, contractat el 1548. De fet, sense cap prova fefaent, la historiografia ha volgut veure en aquesta localitat el lloc de naixement de Joan de Joanes, quan la lògica convida a pensar que fou el seu fill qui pogué fer-ho cap a la meitat de la centúria.
Prenent eixa circumstància com a possible, la primera volta que Vicent Joanes Macip apareix documentat en aquesta població ell devia tenir entre vint-i-cinc i trenta anys, un fet que recorda molt la trajectòria desconeguda del seu pare, qui també es manifesta documentalment amb una mateixa edat mentre treballava a l’obrador patern. Aquesta similitud, doncs, fa pensar que la història es repeteix en aquest cas en particular, és a dir, Vicent Joanes hagué de desenvolupar el seu quefer anònim en el taller del progenitor fins que apareix documentat en la darrera obra d’aquell i, ja com a hereu i titular del taller familiar des de la mort de Joanes, el 21 de desembre de 1579.
Si això fos així —i és el més probable—, desconeixem les aportacions de Vicent Joanes al poderós estil patern, perquè quan la seva mà es manifesta sense la participació paterna a Bocairent —part del retaule encara estava pendent de fer— ho fa seguint fil per randa les seves directrius, sense cap innovació constatable. De fet, la de Vicent Joanes sembla una personalitat conformista que se serveix durant tota la seva producció coneguda del primorós llegat artístic del seu pare, iniciant una llarga etapa de repeticions que van perdent l’esperit renovador i que, confoses amb les originals, han acabat afectant notablement les aportacions de Joan de Joanes mentre va viure. Això es pot comprovar des de Bocairent fins que va deixar de pintar el 1605, afectat per una malaltia que el va allunyar de la professió fins a la seva mort (després del 1623).
Una de les proves que la seva personalitat artística distava de la del seu progenitor fou la continuació de l’episcopologi pintat per a la seu de València, iniciada magistralment cap al 1565 per Joan de Joanes —potser hi va participar— i continuada des del 1585 per Vicent Joanes amb les efígies de Martí d’Ayala, Ferran de Lloaces (figura 1), Joan de Ribera, Francesc de Navarra i Acisclo Moya de Contreras, a més de l’execució dels Improperis de la Passió (1598), obra que es desconeix. Resulta que l’arquebisbe Joan de Ribera no quedà content amb el seu retrat, que es feu substituir, anys més tard, per un altre que pintà Joan Sarinyena sobre llenç. Dissortadament, si la sèrie iniciada pel pare es troba malmesa, l’estat de conservació de la filial és deplorable, especialment tenint en compte la seva plasmació en guadamassil, un suport difícil de treballar i que requereix una notable perícia tècnica.
Curiosament, l’obra més important del moment, la decoració de la Sala Nova de la Diputació de València al Palau de la Generalitat, quedà fora de l’abast de Vicent Joanes, perquè les autoritats l’encomanaren a Joan Sarinyena, pintor aragonès que recalà al cap i casal el 1580 des de Roma (Itàlia) i que va comptar amb la col·laboració d’altres col·legues. El darrer dels Macip només hi actuà per realitzar-ne la visura el 1593. Tampoc no entrà en l’òrbita de Joan de Ribera, promotor del Reial Col·legi Seminari de Corpus Christi, la qual cosa demostra que les preferències estètiques del prelat s’orientaven cap al manierisme reformat en voga en aquell moment.
Vicent Joanes Macip es va casar amb Escolàstica Espinosa, matrimoni de què va nàixer Francesca Macip, casada, al seu torn, amb Jaume Agustí, una relació desgraciada que acabà el 1619 amb la mort de la neta de Joan de Joanes a Granada (Andalusia) sense descendència supervivent. D’altra banda, sobre Dorotea i Margarida —filles de Joanes i germanes de Vicent Joanes—, que van viure i morir fadrines, s’ha especulat que pogueren formar part del taller patern i filial, la qual cosa no deixa de ser factible. Tanmateix, no hi ha cap obra que se’ls pugui atribuir. Dorotea va traspassar el 1609, i Margarida, el 1613; foren enterrades, com gairebé tota la resta de la parentela, a la parròquia de la Santa Creu de València.
Una bona part d’aquella obra inacabada del seu pare a Bocairent, realitzada majorment pel fill, fou adquirida el 1801 per Carles IV, que estava convençut que era de Joan de Joanes en la seva integritat. Aquestes obres es troben disperses entre el Palau Reial de Madrid i altres col·leccions (figures 2 i 3), cosa que parla de la fortuna que tingueren moltes de les seves taules de conservar-se, a pesar que l’autoria és deguda a Vicent Joanes Macip.
A continuació, es recull una selecció d’obres de Vicent Joanes.
Retaule major de Bocairent (1578-1582), oli sobre taula, 9 × 5,50 m (amb 26 pintures: unes de desaparegudes i unes altres de disperses entre la parròquia de Bocairent, el Palau Reial de Madrid, el Palau Reial de la Granja de Sant Ildefons —Segòvia—, el Museu Nacional del Prado, la Universitat Bob Jones a Greenville —Estats Units—, la Gemäldegalerie a Dresden —Alemanya— i col·leccions privades); Martí d’Ayala, Ferran de Lloaces, Joan de Ribera, Francesc de Navarra i Aciscle Moya de Contreras per a l’episcopologi de la seu de València (des del 1585), oli sobre guadamassil, 83 × 56 cm (els tres primers no s’han conservat i els dos darrers són a la catedral de València); retaule de la Immaculada de la parròquia de Bocairent (c. 1580-1582), oli sobre taula, 2,10 × 1,35 cm (parròquia de Bocairent); Darrer Sopar del desaparegut retaule de Sant Pere per al convent del Carme de València, oli sobre taula, 35 × 86 cm (Museu de Belles Arts de València; figura 4); Santa Maria Magdalena i Santa Magdalena de Pazzis del desaparegut retaule de Sant Pere per al convent del Carme a València, oli sobre taula, 35 × 57 cm (València, antiga Col·lecció La Cuadra); Dos àngels turiferaris, oli sobre taula, 89 × 120 cm (Museu de Belles Arts d’Àlaba); Sagrada Família amb els sants Joans, oli sobre taula, 84 × 67 cm (Barcelona, col·lecció privada); Verge de la Soledat, oli sobre taula, 78,5 × 71,5 cm (Madrid, Col·lecció Barrera); Santa Anna, oli sobre taula, 145 × 81 cm (Sant Petersburg, Museu de l’Hermitage).
