Actiu entre el 1390 i el 1433 -  

Art gòtic  Arts decoratives  Pintura gòtica  Vitralleria 

La documentació situa Nicolau (Coli o Colni) de Maraya (de Mata) entre finals del segle XIV i principis del XV a Catalunya i l’esmenta com a mestre de vidrieres procedent de la localitat de Maraye (Maraye-en-Othe), a la diòcesi de Troyes. Sembla que va arribar a Barcelona (Barcelonès) ja format i lligat a la refinada cort de la reina Violant de Bar (c. 1365-1431), segona esposa de Joan I de Catalunya-Aragó (1350-1396). Aquest fet encaixa perfectament amb la seva manera de fer, totalment immersa en el gòtic internacional. Però la seva obra denota també un clar coneixement de les obres que s’estaven fent aleshores a Catalunya i dels seus artífexs, amb molts dels quals es va relacionar més o menys estretament. Es poden referir documentalment les relacions personals amb Lluís Borrassà, a qui Nicolau de Maraya nomenà procurador seu el 1420, però cal dir també que va coincidir amb Joan Mates, amb qui té més lligams estilístics, i amb el Mestre Carlí (Carles Galters de Rouen). Les restes de la seva obra, tot i que fragmentàries, el mostren com un dels artistes de més qualitat del gòtic català dins el món del vitrall.

Es va estar a Barcelona, com a mínim, entre el 1390 i el 1420. Tingué casa al quarter del Pi de Barcelona (entre els carrers de n’Amargós i de Santa Anna) i, des de la Ciutat Comtal, treballà per a diferents punts de la geografia catalana.

Dels seus primers anys, cal destacar la seva col·laboració amb Joan de Sant Amat, que, segons la bibliografia, havia treballat anteriorment a València i podria ser de més edat i, potser, el seu mestre. Unes notícies imprecises de la catedral de Barcelona situarien els dos mestres, ja el 1390, treballant en la reparació de les vidrieres del cap. Potser en aquells moments van intervenir en la vidriera de Sant Silvestre, on s’han localitzat alguns detalls que s’acosten molt a altres de fets posteriorment per Nicolau de Maraya. Més endavant, entre el 1392 i el 1393, treballaven plegats a la catedral de Lleida, on van elaborar les tres grans rosasses: la del transsepte de ponent, amb Samsó i l’enderroc del temple; la del transsepte a la porta de Sant Berenguer, amb l’Epifania, i la de la porta de l’Anunciata, amb l’Anunciació a Maria. Aquestes obres, que dissortadament no s’han conservat, van requerir ja una forta reparació l’any 1413, perquè, segons diu la documentació, la meitat de la vidriera de l’Anunciació havia caigut. Va ser el mateix Nicolau de Maraya qui es va encarregar de la restauració d’aquesta rosassa i d’altres desperfectes que s’havien produït.

Entorn del 1398 i el 1399, Nicolau de Maraya, ja com a cap de taller, degué emprendre la confecció del vitrall de Sant Andreu i Sant Llorenç (figura 1), al costat nord de l’absis de la catedral de Barcelona. Es tracta d’una peça que se li atribueix per les característiques comunes amb altres obres seves i que mostra una composició que s’eleva des de la base fins al capdamunt de la llanceta central, en un conjunt molt ben treballat. El seu mestratge tècnic és també patent en la gran delicada i precisa aplicació de grisalla i groc d’argent (figura 2). Marquen els trets de la seva obra: les esveltes figures vestides amb teles de plecs sofisticats; els cabells, que mostren elaborats rínxols; els rostres de front bombat, amb llavis molsuts i celles fines, i els dits de mans i peus amb una característica separació entre ells. L’autor deixa volar la imaginació en els elements florals i en les arquitectures, que inclouen ocells, àngels i escultures.

L’èxit d’aquesta obra li degué facilitar la continuació de les tasques a la catedral barcelonina, tant en la restauració d’obres anteriors com en l’elaboració de noves obres. Entre les darreres hi hagué algunes de les rosasses altes (refetes en temps posteriors) i la vidriera de la capella de Sant Antoni, per a la qual treballà en l’elaboració de la capa metàl·lica de protecció, feina que, a l’època, compartien ferrers i vitrallers.

El taller de Nicolau de Maraya degué tenir una certa entitat, ja que en aquells mateixos moments, a part de les feines a la catedral (1398-1405), treballava també en edificis civils, com la Casa de la Ciutat de Barcelona. El van contractar per fer quatre rosasses per a la Sala del Consell de Cent (1405): la de damunt de l’entrada havia de tenir l’escut reial al centre, i en els sis rodons del voltant, ornamentació vegetal; d’altra banda, les tres rosasses que donaven a l’hort havien de contenir la mateixa estructura i decoració, però s’hi havia de canviar l’escut reial pel de la ciutat.

Però les obres de major envergadura, que inicià en aquells moments a Barcelona, van ser a la catedral: la vidriera de Sant Antoni (damunt de la capella del sant), que trigà dos anys a finalitzar (1405-1407), i la dels Quatre Doctors (1408), a la nau sud. Aquest darrer gran vitrall de quatre llancetes es va perdre amb el pas dels anys per guerres i tempestes. En canvi, el vitrall de Sant Antoni (figura 3) s’ha conservat malgrat les moltes intervencions i reposicions posteriors, que han regularitzat el dibuix de la xarxa dels ploms i han canviat moltes peces de vidre. Al peu del vitrall, els donants porten el vitrall a les mans i, damunt d’ells, les temptacions de sant Antoni fan costat a la figura del sant, que es disposa sota un dosser arquitectònic en forma d’alta torre.

El 1411 confeccionava les vidrieres de l’església de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà), dissortadament perdudes. Sí que s’ha conservat, però, part de les obres realitzades, en diverses etapes, per a la parròquia de Santa Maria de Cervera (Segarra). La primera referència és del 1404. Segons ella, Coli de Maraya, mestre de vidrieres resident a Barcelona, havia fet un vitrall per a l’església. Uns pocs anys després (1412-1415), s’encarregava dels altres vitralls de l’absis, on va desenvolupar una sèrie d’escenes sobre de la vida de Jesús. Cada obertura en contenia tres. Del conjunt, que va requerir reparació ja el 1433, només es conserven parcialment algunes de les representacions. Destaca part de la baixada als inferns i l’escena del Sant Sopar (figura 4), on es reconeix la forma de fer del mestre en alguns caps, mentre que d’altres són reposats.

La més ben conservada i la més interessant per conèixer l’obra de Nicolau de Maraya és la rosassa de damunt la porta del costat nord de la parròquia cerverina (1416), on es representa, amb figures de mig cos, una anunciació a la part alta, els evangelistes marcant un quadrat i un ample santoral disposat en la resta d’espais. L’òcul central i part d’algun dels personatges han estat refets, però es conserven encara bons testimonis de la delicadesa de la grisalla de l’original (figura 5). Nicolau de Maraya va treballar de nou en aquesta església en moments posteriors. El 1415 hi va fer també la pintura dels orgues i el 1419 elaborava noves vidrieres, entre les quals n’hi ha una de dedicada a l’Assumpció, de la qual també va construir les capes metàl·liques de protecció.

En algun d’aquests documents apareix com a testimoni el barber (a l’època també cirurgià) de Cervera, Nicolau de Sant Amat, possible fill del seu antic col·laborador. Però la relació entre aquests dos personatges no s’atura aquí, sinó que el vitraller és nomenat procurador per Nicolau de Sant Amat i per la seva muller, Margarita, i, l’any següent (1420), tots tres signen, de manera conjunta, uns deutes per l’adquisició de forment. Aquesta relació ha fet suposar que el vitraller va residir a casa del matrimoni quan treballava a la població. Potser les expectatives de més feines a Cervera van portar-lo a viure-hi.

De fet, el 1423 va tornar a treballar en les vidrieres de Santa Maria de Cervera. En aquest cas, va treballar al cimbori i amb la intervenció directa de Nicolau de Sant Amat, qui és esmentat com a mestre i sembla integrat en les feines del taller. L’any següent, davant l’alentiment dels encàrrecs, el vitraller va pregar-ne l’acceleració i, el 1426, el Consell de la Vila reclamava a la parròquia que li proporcionés recursos per a l’adquisició de vidres. Tres anys després (1429) s’acordà que es comprovés que no hi havia cap deute amb el vitraller.

L’abril del 1432, davant la necessitat de reparació de les obres que Maraya i Joan de Sant Amat havien fet a Lleida quaranta anys abans, el capítol de la Seu va reclamar que Nicolau de Maraya i Nicolau de Sant Amat viatgessin a la capital del Segrià per fer aquestes feines. El mes de juliol es van passar comptes amb els vitrallers per les reparacions fetes.

La darrera dada que tenim de Maraya torna a ser de Cervera. El 1433, davant la necessitat de restauració de les vidrieres, que des del consistori consideraren «cosa notable i bella», es demanà que es revisessin els acords amb Nicolau de Maraya per si ell estava obligat a reparar-les.

En definitiva, les restes catalanes de les obres de Nicolau de Maraya l’assenyalen com un dels màxims representants del vitrall del gòtic internacional, amb un gran domini tècnic i una estètica d’acord amb les tendències artístiques del seu moment.

Obra

Obres documentades conservades

Vitrall de Sant Antoni (1405-1407), vitrall emplomat amb aplicació de grisalla i groc d’argent (costat sud de l’absis de la catedral de Barcelona —molt malmès i amb moltes intervencions posteriors—); vitralls amb escenes de la vida de Jesús (1404 i 1412-1415), vitralls emplomats amb aplicació de grisalla i groc d’argent (absis de l’església de Santa Maria de Cervera —en queden restes en diferents vitralls—); rosassa de Maria (1416), vitrall emplomat amb aplicació de grisalla i groc d’argent (rosassa nord de l’església de Santa Maria de Cervera —òcul central i alguns personatges perduts, però bona conservació de la resta—).

Obres atribuïdes conservades

Vitrall de Sant Andreu i Sant Llorenç (c. 1390-1397), vitrall emplomat amb aplicació de grisalla i groc d’argent (costat nord de l’absis de la catedral de Barcelona).