La família de vitrallers catalans de l’època barroca que ha deixat més informació i més obres és la dels Saladriga. La seva història s’estén des de mitjan segle XVII fins a finals del XVIII. Durant més d’un segle, els seus membres van dominar la vitralleria artística catalana. Formen la nissaga: el matrimoni compost per Francesc Saladriga (c. 1641-1703) i Maria Coromines (c. 1653-1729), els seus fills Francesc (c. 1674-1747) i Bartomeu (c. 1684-1733) i el net Francesc Saladriga i Ferrer (1719-1795).
Francesc Saladriga [Francesc Saladriga major]
Sant Genís dels Agudells (Barcelonès), c. 1641 - Barcelona (Barcelonès), 3-1-1703
Francesc Saladriga —a vegades anomenat Francesc Saladriga major— va ser el primer dels Francesc Saladriga. Era fill d’una família camperola de Sant Genís dels Agudells. Possiblement format al taller de Jaume Cerdà, un dels més prestigiosos de la Barcelona de la segona meitat del segle XVII, Francesc va accedir al mestratge del Col·legi de Sant Lluc dels Pintors de Barcelona el 1666, amb l’especialitat de pintor de vidrieres.
El taller —i casa familiar— de Francesc Saladriga es va instal·lar al carrer de la Fusteria de Barcelona, en un espai que era propietat del torner Josep Coromines, amb la filla del qual Francesc va contraure matrimoni l’any 1673. El taller va mantenir la seva localització, amb un seguit de canvis estructurals, fins a finals del segle següent.
Francesc Saladriga va ser molt present en les reunions del Col·legi, on va assumir diversos càrrecs. Al costat de Francesc Julià i Francesc Arrufó, Francesc Saladriga va ser un dels principals responsables de la creació del Col·legi de Sant Lluc dels Pintors de Vidrieres Blanques, Pintades i Llises de Barcelona, escindit del Col·legi de Sant Lluc dels Pintors de Barcelona (1687-1694), i en va ser el primer cònsol.
Sembla que els encàrrecs que havia tingut el taller de Jaume Cerdà en temps anteriors van passar directament al de Francesc Saladriga. Així, a partir del 1667, es va encarregar de les vidrieres de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Bona part de les reparacions i obres de nova execució (capella de Sant Oleguer i façana) de la catedral de Barcelona, que van ser possibles gràcies a la deixa testamentària del canonge Francesc Valeri (1679), va anar a càrrec del taller Saladriga. En temps posteriors, seguí les seves feines en el conjunt catedralici barceloní. També l’església dels Sants Just i Pastor (vidriera heràldica del 1684) i la desapareguda església de Sant Cugat del Rec (1670) van tenir vidrieres, que no s’han conservat, del taller Saladriga.
A més, Francesc Saladriga va exercir el càrrec de pintor de vidrieres del Palau de la Generalitat, on va fer, entre altres obres, deu plafons de les finestres del cimbori de la Sala de Sant Jordi, en els quals apareixien àngels músics, ornamentació vegetal, estels i l’escut de la institució (1700), i va treballar per al Palau del Virrei, al pla de Palau. La seva activitat es va desenvolupar també en cases particulars de famílies benestants de la ciutat. Entre molts altres, va treballar per al literat, polític austriacista i militar Joan Bonaventura de Gualbes (c. 1643-1714); per al marquès de Rupit Francisco Antonio Bournonville i Perapertusa (1681-1726), o per al magistrat i catedràtic de dret Cristòfol de Potau (1647-1706). Per a les cases, confeccionava vidrieres geomètriques emplomades, sovint incolores, en una ornamentació que es va posar de moda a l’època i que era una mena d’ostentació de la riquesa i el poder de la família.
Si, dins de Barcelona, va ocupar cada cop més espai professional, també fora de la ciutat va obrir-se camp, alternant les feines de vidrier i les de ferrer llanterner, mestratge que, a l’època, era comú en tots els pintors de vidrieres de la ciutat. Va restaurar vitralls a Rupià (Baix Empordà), va fer feines a Martorell (Baix Llobregat) i va obrar les vidrieres del cimbori de la capella de la Concepció de la seu de Tarragona (1674-1782), únic conjunt que conserva part de la seva feina (figura 1). Es tracta d’unes vidrieres geomètriques emplomades que tenen, com a únic element de color, la tau central, que és el símbol de santa Tecla, de l’arxidiòcesi i, per extensió, de la ciutat.
El primer dels Francesc Saladriga va morir l’any 1703 i va ser sebollit a l’església dels Sants Just i Pastor, en un vas del sogre. Deixava sis fills: dos de dedicats a l’ofici patern, dos que van ser monjos, una filla monja i una altra que es va casar amb un sastre.
Maria Coromines [Maria Saladriga]
Barcelona (Barcelonès), c. 1653 - Barcelona (Barcelonès), 15-3-1726
Maria Coromines es va casar l’any 1673 amb el pintor de vidrieres Francesc Saladriga. Així, a partir d’aquest moment i segons el costum de l’època, se l’anomenà Maria Saladriga.
La casa taller dels Saladriga s’havia instal·lat en una propietat que era del pare de Maria, el torner Josep Coromines. En morir ell, la casa va passar a la seva muller, Oliva, i d’aquesta a Maria, que va viure vint-i-tres anys més que el seu marit.
Ignorem quina va ser la intensitat de la participació de Maria en el taller familiar (justament, totes les obres que es conserven del taller són d’aquest període). Cal dir que l’estructura que es dedueix dels inventaris de la casa taller, amb una rebotiga que sembla preparada per fer treballs administratius i rebre clients al marge de la mirada del públic, fa pensar en la possibilitat que fos l’espai propi de Maria. D’altra banda, alguns documents l’esmenten com a coneixedora dels productes de l’ofici i reconeixen el seu consell en les compres a fer per part dels clients. De fet, les tasques de l’ofici del mestre, que portaven Francesc Saladriga a diferents punts per controlar la instal·lació de peces o l’execució de feines fora de la ciutat i, en el cas del fill, per a l’exploració de nous mercats per a la importació de materials, van comportar l’absència dels membres masculins de la família en diversos moments, en els quals sembla que era Maria Coromines qui controlava el desenvolupament de les activitats del taller.
D’altra banda, cal tenir present que el col·legi de pintors de vidrieres de Barcelona mai no es va plantejar la possibilitat de permetre l’accés de cap dona al mestratge i, fins i tot, els drets de les vídues de continuar amb el negoci familiar en absència d’hereus masculins —fets acceptats per normativa col·legial— es van veure atacats en diverses ocasions. Amb tot, si més no en alguns moments, Maria va dirigir el negoci familiar i va ser reconeguda com a propietària d’eines i d’uns espais professionals que, d’altra banda, eren dels Saladriga per l’herència dels Coromines.
Maria va morir l’any 1726. En l’inventari dels seus béns es detallen els objectes del fill d’una manera separada dels que són de la difunta i s’hi especifiquen, com a objectes de la seva propietat, moltes coses de la casa, però també materials del taller: caixes de vidres, miralls, barretes de plom, mobiliari del taller, eines (entre elles, diamants de tall)… Així, se la reconeix com la veritable propietària de l’espai familiar i professional i, també, de bona part del seu contingut.
Francesc Saladriga i Coromines
Barcelona (Barcelonès), c. 1674 - Barcelona (Barcelonès), 15-5-1747
Francesc Saladriga i Coromines va ser el primogènit de Francesc Saladriga i Maria Coromines (Maria Saladriga en casar-se). Molt probablement, es va formar en el taller familiar, on va treballar com a fadrí, com a mínim, des del 1691.
L’any 1696 va accedir al mestratge del Col·legi de Sant Lluc dels Pintors de Vidrieres Blanques, Pintades i Llises de Barcelona. Entre els exercicis que li van demanar per assolir el grau de mestratge hi va haver el dibuix d’una calavera, una vidriera amb hexàgons i creus i una vidriera amb la representació de la flagel·lació. Aquests elements eren una bona mostra de les tipologies més corrents de les vidrieres de l’època.
Des d’aquell moment, va assistir regularment a les reunions del Col·legi i va començar a compartir amb el pare càrrecs i responsabilitats col·legials, activitats que va continuar després de la mort del progenitor. En moments posteriors (entre el 1709 i el 1733) va tenir al seu costat el seu germà menor, Bartomeu, i encara més endavant (entre el 1740 i el 1747), el seu fill primogènit Francesc Saladriga i Ferrer. Així, el Col·legi va estar marcat durant molt de temps pel predomini i la força dels Saladriga.
Francesc Saladriga i Coromines es va casar el 1705 amb Teresa Ferrer, que procedia d’una família de llibreters. La mortalitat infantil, greu problema a l’època, quedà plasmada en la família, ja que van perdre alguns fills en néixer i d’altres quan encara eren infants, cosa que va fer que no tinguessin un hereu fins catorze anys després d’haver-se casat. Dels set fills de la parella que hi ha documentats, només Francesc (1719-1797), Anton de Pàdua (clergue, nascut el 1723), Caietana (1725-1800) i Maria Teresa (1731-1803) van arribar a l’edat adulta.
Francesc Saladriga i Coromines va mostrar, en tota la seva vida professional, un fort caràcter tant en la defensa de l’entitat col·legial i dels interessos d’aquesta com en els del seu taller. Aquest caràcter reivindicatiu el va portar a ostentar diversos càrrecs, però també va causar nombrosos enfrontaments tant amb professionals d’altres especialitats (per l’exclusivitat en les activitats pròpies) com amb aspirants a mestres (els considerava poc preparats) i amb companys d’ofici. La seva intransigència en el seguiment de la més estricta normativa dels estatuts del Col·legi va arribar fins al punt que, el 1720, el Col·legi va retirar-li el càrrec de síndic, que ostentava des de feia dotze anys, per l’embargament que havia ordenat de les feines del també pintor de vidrieres Josep Ravella (aleshores, cònsol de l’entitat) per considerar que treballava en unes obres per a les quals no estava autoritzat. Més endavant, el 1741, la negativa a acceptar cap solució per a la continuïtat del taller de Mariano Ferran (c. 1684-1741) va fer que les autoritats redactessin un text dur en el qual s’afirmava que Francesc havia actuat de mala fe, havia amenaçat els companys i havia perjudicat una vídua sense recursos. D’altra banda, la reclamació del càrrec de pintor de vidrieres de Santa Maria del Mar, que va comportar el canvi del taller d’Eloi Arrufó pel dels Saladriga (1723), és una clara mostra de la defensa dels drets hereditaris del seu taller.
L’emprenedoria de Francesc Saladriga i Coromines el va portar també a iniciar un negoci d’importació de materials vitris i miralls que el seu fill desenvoluparia, posteriorment, d’una manera molt més activa. Però els aspectes més interessants de la figura de Francesc Saladriga i Coromines estan relacionats amb la seva obra tant per la quantitat i la qualitat com per la seva conservació. Com ho havia fet abans el seu pare i com més endavant ho va fer el seu fill, les feines en les cases particulars d’eminents personalitats polítiques i econòmiques de la ciutat van continuar i, a més, va treballar en edificis institucionals, com la Casa de la Ciutat i l’actual Palau de la Generalitat. Va instal·lar vidrieres de diferents tipologies: des de simples vidres i vidrieres emplomades geomètriques fins a vitralls figuratius de grans dimensions. Entre aquests darrers destaca la gran rosassa de Sant Miquel (figures 2 i 3), signada i datada (1708), del damunt del presbiteri de la catedral de Girona (Gironès). El fons segueix el model de les vidrieres geomètriques incolores, però les figures principals, de moviments ampul·losos i teatrals, i l’ampla sanefa, amb complicats dibuixos fets amb grisalla, ressalten el coneixement de l’art del seu moment i la qualitat de la seva execució.
Dos anys després (1710) va fer la vidriera central de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona (figura 4). Aquesta obra sembla conservar part de l’estructura original, tot i les moltes intervencions posteriors que ha patit.
De nou per a la catedral de Girona, el 1730 va fer el projecte per a la gran rosassa de la façana (figura 5). El disseny no va ser acceptat pel capítol per l’alt preu de confegir-lo. Així i tot, els Saladriga es van fer càrrec de l’estructura metàl·lica de la peça i van fer una segona proposta de disseny. No hi ha constància de qui fou l’autor definitiu del vitrall que col·locà a lloc Eloi Xifreu.
En els moments posteriors als nombrosos atacs que va rebre la ciutat de Barcelona en la primera meitat del segle XVIII i a conseqüència d’explosions i de tempestats, va caldre fer moltes intervencions d’urgència en els vitralls. Així, el taller alternava la confecció d’obres de nova execució amb un munt d’intervencions de restauració d’antigues peces religioses. A la catedral de Barcelona, la seva presència va ser constant i a Santa Maria del Mar destaquen, entre moltes altres, les feines fetes en el vitrall del Sant Sopar (1711), que havia confeccionat Isidre Julià l’any 1667, i en el vitrall gòtic del Lavatori i de l’Ascensió de la capella de Sant Salvador (1712).
A partir del 1740, la col·laboració amb el seu fill va ser molt estreta i aquest va anar, de mica en mica, fent-se càrrec de la direcció del taller. Francesc Saladriga i Coromines va morir el 1747. En l’inventari del seu taller apareixen eines, fanals, vidres i vidrieres —algunes amb figuració religiosa— i molts miralls, cosa que assenyala el camí emprès pels negocis de la família, activitats en què el seu fill Francesc aprofundiria.
Bartomeu Saladriga i Coromines
Barcelona (Barcelonès), c. 1684 - Barcelona (Barcelonès), ?-5-1733
Bartomeu Saladriga i Coromines, el segon fill de Francesc Saladriga major i de Maria Coromines (Maria Saladriga en casar-se), degué formar-se, com el germà gran, al taller familiar, primer sota la direcció del pare i, després, de la del germà, abans i després d’aconseguir el mestratge com a pintor de vidrieres (1709).
Bartomeu es va casar el 1712 amb Maria Socors Canals i s’independitzà. Francesc va posar a disposició del germà una casa taller al carrer de les Portadores i el compensà pel treball fet amb una quantitat monetària, algunes eines i productes acabats. De fet, Bartomeu degué intervenir, ja com a mestre, en la confecció de les vidrieres més espectaculars del taller del germà a Girona i Santa Maria del Mar.
Dins el col·legi de pintors de vidrieres, Bartomeu Saladriga i Coromines va donar sempre suport al germà davant dels enfrontaments amb altres col·legiats. Ell mateix va protagonitzar un desacord amb la institució a causa del seu nomenament com a cònsol l’any 1722, que va ser fet per designació directa de les autoritats, en un gir en el sistema d’elecció anterior, que va suposar la queixa per part del Col·legi.
Poc coneixem de les feines fetes per Bartomeu de manera independent, però al seu taller es trobaven productes que fan pensar en feines de ferrer llanterner i reparacions de finestres, instal·lació de vidres corrents de diferents usos i venda d’ulleres, objectes que corresponien als membres d’un col·legi que tenia l’exclusivitat en el tallat del vidre.
Bartomeu va morir l’any 1733 i, poc després, bona part de la seva herència es va cremar en un incendi en el qual van morir la vídua i dos dels fills petits. L’única filla supervivent va quedar a càrrec dels oncles paterns.
Francesc Saladriga i Ferrer
Barcelona (Barcelonès), 12-8-1719 - Barcelona (Barcelonès), 31-10-1795
Francesc Saladriga i Ferrer va ser l’hereu del taller dels Saladriga en la tercera generació d’aquesta família de pintors de vidrieres. Fill de Francesc Saladriga i Coromines i de Teresa Ferrer (Teresa Saladriga en casar-se), nasqué el 1719 i rebé el mateix nom que el pare. L’aprenentatge en el món dels vitralls va ser en el taller patern, però amplià la seva formació com a dibuixant en les classes que impartia el pintor Antoni Viladomat, en el taller del qual es relacionà amb molts dels aprenents d’arts i artesanies del moment. Va passar l’examen de mestratge com a pintor de vidrieres, amb divuit anys (1738). L’examen consistia en l’elaboració de dibuixos figuratius i geomètrics, així com de vidrieres geomètriques i d’altres amb figures de sants.
Com abans ho havien fet el pare i l’avi, va ser un participant actiu en les reunions del Col·legi, del qual va ostentar càrrecs de responsabilitat, fet que es produí, de nou, en el gremi de ferrers llanterners, del qual també formava part. Amb tot, com que tenia un caràcter més calmat que el del pare i una situació de taller preeminent i ben situat, va fer, fins i tot, algunes col·laboracions amb altres companys de feina. Entre aquestes, cal destacar la promoguda per l’Ajuntament de Barcelona en l’enllumenat de la ciutat (1757): els principals tallers de la ciutat van participar de manera corporativa en l’elaboració dels fanals.
Les feines de restauració de vitralls —molts d’ells d’antiga factura— van figurar entre les que més van ocupar el taller: en van fer tant a les principals esglésies de Barcelona com a altres punts de la geografia catalana. També va elaborar vidrieres de diferents tipologies, tant figuratives com geomètriques o heràldiques. Destaquen, entre totes aquestes feines, els vitralls de la seu de Lleida (1776), obres que es cremaren poc després de la seva instal·lació i s’hagueren de recompondre. Dissortadament, ni aquestes ni cap altra de les seves obres no s’han conservat.
D’altra banda, entre els seus clients particulars destaquen les famílies benestants del règim borbònic i altres personatges de prestigi del món industrial i comercial, com els germans Francesc i Fèlix Magarola, o d’altres àmbits, com Pere Virgili, que fou cirurgià de cambra del rei i director dels reials col·legis de cirurgia de Barcelona i Cadis. En les cases, reparava fanals i vidrieres, posava vidres nous, feia vidrieres geomètriques de diferents mides, treballava de ferrer i col·locava cornucòpies, miralls i aranyes. A més, en col·laboració amb el fuster Jaume Llobet, amb qui compartia un magatzem al carrer d’en Gignàs, també instal·lava elements de fusta. Altres col·laboracions, com l’empresa amb els mestres d’obres Josep i Pau Mas i Dordal, van comportar-li feines de més envergadura, com les del Palau Episcopal (1785) o les del Palau Moja (1751 i 1787). Treballà també en l’actual Palau de la Generalitat i per a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona.
Al marge dels esmentats, cal tenir present, entre els negocis de Francesc Saladriga i Ferrer la importació de vidre pla des de Venècia (Itàlia), projecte que ja havia iniciat el seu pare, però que ell va desenvolupar d’una manera més sistemàtica. Aquesta importació li va provocar alguns maldecaps, però així assegurava l’abastiment dels vitrallers de la ciutat en un moment en el qual el forn de vidre de Barcelona feia temps que havia cessat les seves activitats. Així, sembla que el taller dels Saladriga es va convertir en un intermediari que proporcionava vidre, cornucòpies i peces per a les aranyes i miralls no només als seus clients particulars directes, sinó també a altres membres de l’ofici.
Solter i sense família a càrrec seu després del casament de les germanes, la seva situació econòmica era, gràcies a totes les activitats ressenyades, molt avantatjosa. Això va suposar un ascens social que l’acostava als seus clients més enriquits i que és molt evident en la descripció de les seves possessions (joies, riques vestimentes i ornaments personals, llibres, jocs i objectes de la casa); de fet, tenia una criada que l’atenia personalment i que vivia en el pis superior de casa seva. D’altra banda, en els últims anys de vida, la malaltia i la vellesa van fer que deixés progressivament les feines del taller en mans del vitraller Andreu Planas (c. 1784 - c. 1807). Aquest darrer va acabar llogant l’espai i va continuar el taller, mantenint els clients del que havia estat el seu mestre.
El 1795, amb setanta-set anys, moria Francesc Saladriga i Ferrer. L’any 1747, poc després de la mort del pare, ell havia fet testament, que havia completat amb un segon document el 1786 i dos codicils el 1790, tot amb la intenció de deixar clars els afers familiars, cosa que no va aconseguir, ja que, després de la seva mort, les dues germanes, Caietana i Maria Teresa, iniciaren un procés civil que es va allargar fins després de la mort d’aquestes.
Mentrestant, Andreu Planas continuà amb la feina del taller, com ho havia fet abans de la mort de Francesc. Posteriorment, el va portar el gendre d’Andreu, Josep Noguera i Gonzàles (1789-1862) i, més endavant encara, se’n feu càrrec el net Salvador Noguera i Planas (c. 1844 - c. 1875), del qual tenim coneixement d’activitats fins al 1875.