Josep Danés i Torras
Obra - Bibliografia
Josep Danés i Torras és un arquitecte que va formar part de l’anomenada segona generació d’arquitectes noucentistes. Disposa d’una extensa i variada obra arquitectònica, especialment notable en el camp de l’arquitectura religiosa i l’arquitectura d’alta muntanya. Sol·licità els serveis de molts artistes per integrar les seves obres en l’arquitectura que projectava. Molt destacables són els seus estudis pioners sobre la masia que Jeroni Moner considera que, en bona part, «continuen vigents». La seva principal contribució va ser descobrir en la masia una estructura arquitectònica (que descriví com a clàssica) basada en tres cossos i una sala central que esdevingué una constant arquitectònica invariable al llarg dels segles XVI-XX. També va publicar articles sobre arqueologia, art de la construcció i patrimoni.
Josep Danés va néixer a Olot en el si d’una família de professionals liberals. El seu pare era metge. El seu germà gran, Joaquim, també es va dedicar a la medicina; els altres germans i germanes també estudiaren: els nois, arquitectura, dret i farmàcia, i les noies, magisteri, que era el màxim «sostre» acadèmic i professional al qual podien aspirar moltes dones a l’època.
Els estudis de secundària Josep Danés els va cursar al col·legi dels escolapis de la seva ciutat nadiua. El curs 1908-1909 va iniciar els estudis d’arquitectura a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona i els va acabar el curs 1916-1917. Tingué com a companys de promoció, entre d’altres, Josep Francesc Ràfols i Francesc Folguera. Tot i no ser de la seva promoció, va mantenir contactes professionals i d’amistat amb Isidre Puig Boada (de la promoció del 1915) i Guillem Forteza, Santiago Mestres, Joan Bergós i Lluís Bonet i Garí (tots de la promoció del 1918). Amb alguns d’aquests companys (Folguera, Puig Boada i Bonet i Garí) i amb d’altres (Albert Carbó) va participar en el projecte anomenat Industrial Arqueològica, pel qual compartiren despatx entre el 1918 i el 1921, amb l’objectiu d’aixecar plànols de torres fortificades, castells, esglésies i masies per al Repertori iconogràfic de l’Exposició de Barcelona, sota les ordres de Jeroni Martorell. Arribaren a comprar per poc preu les ruïnes del castell de Lladurs, al Solsonès.
Durant la seva etapa d’estudiant, cal destacar que el 1915 va formar part del grup de joves estudiants d’arquitectura que endegaren una campanya a favor de la continuïtat de l’obra de la Sagrada Família d’Antoni Gaudí. En concret, organitzà a Olot una exposició, una tómbola i la publicació d’una sèrie d’articles a la premsa local. Per tal d’ajudar-se a pagar els estudis feu diverses feines com a delineant per a Jeroni Martorell (per al Servei de Conservació de Monuments de la Mancomunitat), Josep Puig i Cadafalch i, de manera especial, per Bernat Pejoan. De fet, un cop acabats els estudis, va compartir despatx amb Pejoan durant els primers anys i fins a la seva mort, el 1926. Va dedicar-li una documentada i sentida necrològica, que va publicar a l’anuari de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya el 1927. De Bernat Pejoan «heretaria» part de la clientela i el càrrec d’arquitecte diocesà del Bisbat d’Urgell a partir del 1927, atès que el bisbe Justí Guitart el va col·locar el primer en la terna de noms que va enviar al ministre de Gràcia i Justícia per tal de buscar un relleu quan Pejoan estava greument malalt. A llarg termini, l’obtenció d’aquest càrrec va ser important per a Danés des d’un punt de vista professional, atès que el va mantenir fins a la seva mort (1955). Els encàrrecs que li va fer el Bisbat d’Urgell van representar el 25,49 % del conjunt dels seus 353 projectes i, si hi sumem el 20,67 % d’obres realitzades per encàrrec d’altres institucions eclesiàstiques, s’arriba a la conclusió que l’Església va ser el principal client de Josep Danés (46,16 % de totes les seves obres).
De fet, un cop acabada la carrera, va maldar per obtenir algun càrrec dins l’Administració pública com a estratègia per no haver de dependre només de l’exercici lliure de la professió. El 1917 va presentar-se sense èxit (malgrat les recomanacions a favor seu de Josep Puig i Cadafalch i del mateix Francesc Cambó) a una plaça d’arquitecte oficial de segona classe del Cos d’Arquitectes d’Hisenda aprofitant que Joan Ventosa i Calvell, de la Lliga Regionalista, havia entrat al govern d’Espanya com a ministre d’Hisenda. Però el 1933 va esdevenir arquitecte municipal de Ribes de Freser (Ripollès), càrrec que ja no va deixar fins que va morir.
A part de fer-se soci de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya el 1917 (poc després d’acabar la carrera), el lligam de Josep Danés amb el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) va ser intens des de la seva etapa d’estudiant: el 1911 n’obtingué el carnet de soci i es vinculà de manera especial a la Secció d’Arquitectura, de la qual seria vocal, secretari i president ben aviat. Del Centre Excursionista va ser secretari (1919), membre de la comissió permanent d’Estudi de la Masia Catalana (d’ençà del 1923) i vicepresident (1935). Durant la Guerra Civil actuà com a president en funcions del CEC i tingué un paper decisiu a l’hora de mantenir i salvaguardar el patrimoni documental i artístic de l’entitat. Una altra institució amb la qual va estar vinculat va ser els Amics de l’Art Vell, creada el 1929. N’era membre en qualitat de vocal delegat pel CEC.
Josep Danés va ser un arquitecte generalista, que va fer tota mena d’obres —cases unifamiliars, cases de renda urbanes, escorxadors, escoles, fàbriques, esglésies, hotels, refugis de muntanya, restauració de monuments, panteons de cementiri, entre moltes altres tipologies—, a més de tasques vinculades a l’urbanisme i la seva dedicació a l’arquitectura forense, de la qual molts el consideraven un gran expert. El seu llenguatge formal depenia molt del lloc on havia d’anar destinada l’obra: a Barcelona construí unes quantes cases de renda amb un llenguatge clàssic amb ornamentació neobarroca (figura 1). Quan es tractava de construir torres d’estiueig, la seva font d’inspiració era, sens dubte, la masia que tan bé coneixia i havia estudiat, de la qual adaptava l’estructura a la idea de confort i les necessitats modernes dels seus clients. De totes elles són especialment destacables la Masia Mariona (1926-1933), que va construir per al mecenes Rafael Patxot a Mosqueroles (a Fogars de Montclús, Vallès Oriental); la Torre de Josep M. Plana i Moreu (1927-1929), a Olot, i la Vil·la Antònia (1931-1932), de Sitges (figura 2). Va aplicar una metodologia de treball semblant a la reforma i l’ampliació que projectà per a Can Tem (1933-1934), a Campos (Mallorca), que era la residència familiar i el despatx professional del seu germà notari. Tot aquest conjunt d’obres són un excel·lent exemple de com el Noucentisme arquitectònic en bona part també es vinculà al regionalisme arquitectònic —tan estès a l’Europa d’entreguerres—, que maldava per una arquitectura moderna sense fer taula rasa de l’arquitectura tradicional rural amb l’objectiu que s’integrés de manera harmònica amb el paisatge i s’adaptés al seu clima. En el camp de l’arquitectura d’alta muntanya, aplicà els mateixos criteris inspirant-se en l’arquitectura tradicional pirinenca, que havia estudiat tot fent treball de camp, passada pel filtre de la influència de l’arquitectura alpina, de manera que va ser dels primers que va contribuir a «alpinitzar» el Pirineu a través de l’arquitectura. Especialment destacables en aquest sentit són les hostatgeries del nou santuari de Núria (1923; figura 3) i el xalet hotel del Centre Excursionista de Catalunya de la Molina (1925; figura 4). Aquest darrer va ser molt elogiat pel periodista i escriptor Carles Soldevila a través de les pàgines de La Publicitat (1926): va dir que era una «obra excel·lent», que «ens ha demostrat que no hi havia cap dificultat a crear a aquesta banda de frontera un refugi muntanyenc alhora senzill, elegant i confortable».
L’aportació de Josep Danés a l’arquitectura religiosa va ser més que notable. Danés es va dotar d’una bona biblioteca especialitzada en aquest tema, en la qual destaca la col·lecció quasi completa de la revista belga L’Artisan Liturgique. Revue Trimestrielle d’Art Religieux Appliqué, editada per l’abadia de Saint-André durant l’etapa d’entreguerres. Va fer seves les directrius del moviment de renovació litúrgica. Lluny d’aplicar una única solució estilística, els seus temples van tenir molt en compte l’entorn paisatgístic on s’ubicaven: va reinterpretar i estilitzar el romànic quan construïa en el Pirineu (capella del xalet de la Molina, 1927; església parroquial de Ribes de Freser, 1939-1945; façana campanar del santuari de Núria, 1945-1955). A la ciutat de Barcelona va construir el complex parroquial de la Mare de Déu dels Àngels, a la cruïlla dels carrers de Balmes i de València (figura 5), que és, sens dubte, un dels temples barcelonins més ben adaptats a la trama urbanística de l’Eixample. Es va projectar el 1934, però no es començà a construir fins al 1942 i, en tot moment, va seguir el projecte inicial. El projecte denota molt la influència de la nova arquitectura religiosa europea del període d’entreguerres, de manera que, sense renunciar a la tradició arquitectònica i a la influència de Gaudí (com demostren els arcs parabòlics del creuer i les làmpades), va assajar solucions d’una certa modernitat, com es veu en els grans finestrals carrats amb gelosies de formigó d’estètica art-déco, inspirats en solucions d’Auguste Perret de l’església de Notre-Dame de Raincy (França), o en el campanar esglaonat talment com si fos un petit gratacel americà. L’altre temple barceloní de Josep Danés és el de la Bonanova (1942), un bon exemple d’arquitectura noucentista italianitzada en què adaptà com a model les grans basíliques del Renaixement.
Fora de Barcelona, el temple més destacat de Danés és l’església parroquial de Santa Maria de Ribes de Freser (figura 6). Es tracta d’un temple reconstruït de nou un cop acabada la Guerra Civil (1936-1939) reaprofitant les restes de tres absis romànics que es reconvertiren en tres capelles laterals perpendiculars a una gran nau amb arcs quasi parabòlics. L’exterior i la coberta pronunciada de pissarra amb llucanes destaquen pels estilemes de l’art romànic estilitzats i pel seu aire alpí centreeuropeu. És dels pocs temples que és exponent del regionalisme arquitectònic aplicat en el camp de l’arquitectura religiosa. L’opció de reconstruir els absis romànics implicà planificar una reforma urbana per tal de permetre que fossin vistos des del carrer Major. A Ribes de Freser, com a arquitecte municipal, Josep Danés va fer altres millores urbanes: la font de la Margarideta (1933), el petit jardí del Brollador (1936) i la reforma de la plaça del Mercat (1941).
En els seus projectes, Josep Danés es rodejà de bons artesans i artistes que, sota les seves ordres, van col·laborar activament amb ell integrant el seu art en la seva arquitectura. Destaquen els escultors Manuel Martí Cabrer, Jaume Martrus i Rafael Solanic; els pintors Dàrius Vilàs, Lluís M. Güell i Josep Morell; el mosaïcista Lluís Bru; el ceramista Antoni Serra; l’esgrafiador Ferdinandus Serra; l’orfebre, esmaltador i pintor Josep M. Artigas Basté i el daurador Tomàs Priu. El gran coneixement que tenia dels artistes de la seva època va fer que Danés col·laborés activament amb Josep Francesc Ràfols aportant dades per al seu Diccionario biográfico de artistas de Catalunya.
Obra Cases unifamiliars
Torre d’Esteve Plana (1921-1922, carrer del Bisbe Vilanova, 19, Olot); Torre de Lluís Pascual de Zulueta (1924-1925, carrer de Miquel dels Sants Oliver, 1, Barcelona); Torre de Josep M. Guitart (1925-1930, Sant Julià de Vilatorta); reforma de Ca l’Huguet (1925-1934, Vilallonga de Ter); Masia Mariona per a Rafael Patxot (1926-1933, Mosqueroles); Torre de Josep M. Plana i Moreu (1927-1929, plaça d’Espanya, 8, Olot); Vil·la Antònia (1931-1932, avinguda Sofia, 28, Sitges); ampliació i reforma de Can Tem (1933-1934, carrer Anselm Obrador, 7-9, Campos); Can Cambó Nou (1942-1944, Gualba); Torre de Ramon Sacrest (1945-1948, carrer de Joan Carles Panyó, 9, Olot); reforma de la casa de repòs La Immaculada (1947-1949, la Guingueta d’Àneu).
Cases plurifamiliars
Cases de renda dels germans Sanllehy-Girona (1923-1925, carrer de la França Xica, 13, 15 i 17, Barcelona); casa de renda de Josep Llevat Soterra (1925-1926, carrer de Tamarit, 84, Barcelona); casa de renda de Joaquim Danés (1926-1927, pujada de Sant Feliu, 7, Girona); casa de renda de Josep Llevat Soterra (1927, carrer de Tamarit, 82, Barcelona); casa de renda de Joan Baptista Sanllehy i Girona (1927-1929, Gran Via de les Corts Catalanes, 312, Barcelona); casa de renda d’Agustina Mir (1935, carrer Núria, 2, Ribes de Freser); casa de renda de Javier Pascual de Zulueta (1947-1948, carrer de la Renaixença, 53, Barcelona); Casa Perpinyà (1950-1952, carrer Balandrau, 2, Ribes de Freser).
Arquitectura per a usos industrials
Fàbrica Viuda e Hijos de Rogelio Rojo (1921-1922, Masquefa); Central de Forces Hidroelèctriques d’Andorra (1930-1934, Escaldes); reforma i ampliació de l’Escorxador de Ribes de Freser (1933-1934, Ribes de Freser); Paperera del Freser (1948-1953, Ribes de Freser).
Arquitectura per a usos culturals, educatius i de lleure
Colònia escolar de la Verge del Carme (1919-1922, castell d’Onda); Cinema Olimpia (1926-1928, carrer Àngel Guimerà, 21, Manresa); ampliació del grup escolar Verge de Núria (1936, passeig Àngel Guimerà, Ribes de Freser); reformes del Seminari Conciliar de la Seu d’Urgell (1946-1955, Seu d’Urgell).
Refugis i albergs d’alta muntanya
Xalet hotel del Centre Excursionista de Catalunya (1925, la Molina); xalet de la Productora de Forces Motrius (1929-1930, port de la Bonaigua).
Urbanisme i obres públiques
Font de la Margarideta (1933, Ribes de Freser); jardinet del Brollador (1936, passeig Àngel Guimerà, Ribes de Freser); plaça del Mercat (1941, Ribes de Freser).
Restauració de monuments
Pia Almoina (1921-1926, plaça de la Catedral, Girona); campanar romànic de Molló (1934, Molló); absis romànics de Santa Maria (1939-1945, Ribes de Freser); església de Sant Domènec (1940, Puigcerdà).
Arquitectura religiosa
Complex del santuari de Núria: hotel, hostatgeries, façana campanar i pont de fusta (1923-1955, Queralbs); capella de Nostra Senyora de Montserrat al xalet del CEC (1927, la Molina); reforma i reconstrucció església parroquial de Santa Maria i Sant Jaume (1927-1928, Bellver de Cerdanya); façana del santuari de Nostra Senyora del Tura (1928-1930, Olot); façana de l’església parroquial de Santa Maria (1934-1935, la Pobla de Segur); complex parroquial de la Mare de Déu dels Àngels (1934-1955, Barcelona); església parroquial de Santa Maria (1939-1945, Ribes de Freser); reconstrucció de l’església parroquial de Sant Pere i Sant Pau (1939-1946, Canet de Mar); reconstrucció de l’església parroquial de Sant Feliu (1940-1947, Sort); església parroquial de Sant Gervasi i Protasi (1942-1962, Barcelona); reconstrucció de l’església parroquial de Sant Miquel (1945-1955, Isòvol); reconstrucció del campanar de l’església parroquial de Sant Pere (1945-1948, Alp); reconstrucció de l’església parroquial de Sant Martí (1945-1950, Puigcercós, a Tremp); reconstrucció de l’altar i cambril del santuari del Sant Crist (1946-1949, Balaguer); església parroquial i rectoria de Sant Serní (1947-1955, Cabó); ampliació i reconstrucció de l’església parroquial de Santa Coloma (1947-1949, Ger); reconstrucció de l’església parroquial de Sant Cristòfol (1947-1948, Nevà, a Toses); reforma i ampliació de l’església parroquial de Sant Joan Baptista (1950-1953, el Poal); església parroquial i rectoria de Sant Joan Baptista (1951-1961, Penelles); església parroquial de Sant Pere Màrtir (1952-1955, Escaldes-Engordany); església parroquial de Sant Andreu (1953-1957, Biscarri, a Isona i Conca Dellà); reforma de l’església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria (1954-1955, la Massana).
Cementiris
Panteó de la família Dorca (1918, Olot); panteó de la família Patxot-Rabell (1932-1935, cementiri de Montjuïc, Barcelona; figura 7); panteó de la família Jover (1935, Canet de Mar); reforma, ampliació i creu del cementiri (1945-1946, Ribes de Freser); panteó de la família Palà (1948-1954, cementiri de Montjuïc, Barcelona).
|
