? (?), c. 1670 - Barcelona (Barcelonès), 1714

Art barroc  Art del segle XVII  Art del segle XVIII  Pintura barroca  Pintura del segle XVII  Pintura del segle XVIII 

Presentació

Pau Priu, pintor de l’alt Barroc català, és autor d’un dels conjunts pictòrics més ben conservats i de notable qualitat estètica: els frescos de l’aula capitular de la catedral de Barcelona (figura 1). Malgrat aquesta rellevància, les referències bibliogràfiques específiques sobre l’artista són escasses, com també ho és el nombre d’obres que se li poden atribuir amb certesa.

Pau Priu s’inscriu en la generació de pintors autòctons actius en el moment d’esclatar la Guerra de Successió, que la crítica del segle XXI comença a valorar com un esglaó fonamental en el floriment de les arts, afavorit, a més, per l’arribada d’artistes vinculats a la cort efímera de l’arxiduc un cop tant la ciutat de Barcelona com el Principat es van recuperar de l’escomesa bèl·lica. No obstant això, aquest moment d’embranzida quedà inevitablement condicionat per l’exili d’alguns creadors i per la mort prematura d’altres, entre els quals el mateix Pau Priu. Potser fou la seva desaparició, ocorreguda a inicis del segle XVIII, la causa del silenci de Palomino, que només uns pocs anys més tard publicava les biografies d’El Parnaso español pintoresco y laureado (1724), on sí que consignava, en canvi, Joaquim Juncosa (1631-1708). El mutisme continua amb Antonio Ponz (1788) i Juan Agustín Ceán Bermúdez (1800), qui, a més, atribuí per error la volta de l’aula capitular a Josep Juncosa (?-1690): una confusió que es perpetuà durant dècades i que acabà associant l’obra al cosí, fra Joaquim.

Malgrat això, no es pot posar en dubte que Pau Priu gaudí de reputació en vida, com ho testifica la seva ràpida projecció dins la junta directiva del Col·legi de Pintors i, sobretot, el nomenament com a pintor de la Diputació del General, càrrec que obtingué a la mort de Miquel Martorell (11 de febrer de 1706) i que li és ratificat els anys 1707 i 1710. Les fonts visuals emprades en els frescos de l’aula capitular, juntament amb l’elecció d’un llenguatge estilístic determinat, deixen entreveure un artista atent a l’estètica il·lusionista imperant a Roma (Itàlia), i, potser també, d’un tarannà culte si considerem l’ambició del programa iconogràfic d’aquella decoració o les possessions consignades en la documentació testamentària.

Dades biogràfiques

Pau Priu rebé sepeli a la parròquia de Santa Maria del Pi l’11 de setembre de 1714, la mateixa jornada tràgica en què Barcelona caigué sota les tropes borbòniques. Com que residia al carrer de la Portaferrissa i exercia, des del 30 de juliol de 1713, el càrrec de tinent de l’esquadra de pintors, tot sembla indicar que trobà la mort en els últims instants de la defensa de la ciutat assetjada.

La seva activitat pictòrica per ara es remunta, documentalment, al 29 de juny de 1683, encara que el seu ingrés al Col·legi de Pintors no es produí fins a l’albada del segle XVIII, a començament de l’any 1700. En aquell trànsit, Joan Grau i Josep Vives certificaren que Pau Priu havia servit cinc anys com a aprenent al taller dels Graus i tres més com a fadrí sota l’autoritat del segon. Fill de Francesc Priu, un boter barceloní, fou examinat per Josep Casanoves en l’acte d’admissió al Col·legi. Pocs mesos després, el 12 de setembre de 1700, contreia matrimoni amb Estefania Solà. L’any 1706, ja establert com a mestre, acollia al seu taller el jove Bru Tramullas com a aprenent.

En paral·lel a la seva activitat artística, Pau Priu assumí també responsabilitats en la vida corporativa del Col·legi de Pintors, on arribà a exercir el càrrec de cònsol en cap durant el bienni 1706-1708. Els testimonis documentals palesen, igualment, una estreta relació de confiança i col·laboració amb Rafael Gallart i Pere Crusells, pintors que, com ell, havien rebut el mestratge de Josep Vives.

Obra

Com succeeix amb tants altres pintors del Barroc a Catalunya, de Pau Priu ens han pervingut poques obres conservades o identificades amb certesa. La documentació, emperò, testimonia el seu procés productiu. Així, el 27 de gener del 1700 li fou encomanat un Crist de set per vuit pams com a prova de capacitació per ser admès al Col·legi de Pintors. Els Dietaris de la Generalitat de Catalunya consignen que fou ell l’autor d’un retrat pictòric de l’arxiduc que es col·locà sota dosser al consistori, tela que Joan Gallart i Pere Crusells taxaren en tretze doblers. Més endavant, l’agost del 1711, Josep Vives i Sebastià Font donaren fe i aval dels treballs executats per Priu a la Casa del General.

Josep Mas donà a conèixer l’any 1916 l’autoria de Pau Priu dels frescos de la nova aula capitular de la catedral de Barcelona, un espai d’origen gòtic transformat arran de la conversió de l’antiga sala del capítol en la capella de Sant Oleguer. Les dades conservades a l’arxiu capitular deixen poc marge d’error sobre aquesta qüestió. Més ambigua, en canvi, resulta la datació del 1705, que figura pintada als murs, sobretot quan és posada en relació amb la convulsa conjuntura política del Principat. En només quatre anys de distància, Barcelona acollí dos monarques rivals en la disputa per la successió de la monarquia hispànica: l’octubre del 1701, Felip V de Borbó, i l’octubre del 1705, Carles III d’Àustria. No és estrany, doncs, que aquella inscripció hagi estat llegida de maneres oposades: bé com fita final d’un programa decoratiu executat entre el 1703 i el 1705 sota règim borbònic, bé com a senyal inaugural d’una empresa pictòrica sota la bandera de l’austriacisme. En el volum X del Llibre de Sivella, de l’arxiu capitular de Barcelona, es consigna que Pau Priu va acabar de pintar l’aula el 6 de febrer de 1705; l’11 de desembre es pagava al pintor la quantitat pendent, que prèviament ell mateix havia reclamat.

La decoració de la volta es desplega en tres seccions —sostre, escòcia i llunetes—, tot i que la concepció del programa iconogràfic és, sens dubte, unitària. En aquest escenari conviuen amb harmonia les tècniques artístiques del fresc, la pintura sobre tela i l’escultura policroma. La part zenital és presidida per la figura tridimensional del colom de l’Esperit Sant, flanquejada a banda i banda per les imatges pintades de santa Eulàlia i sant Oleguer (figura 1 i 2), els cossos dels quals reposen en veneració a la Seu barcelonina. Així, la llum divina, representada amb traç radial, acull dins la seva glòria els patrons de la ciutat. La secció central de la volta s’articula pictòricament en compartiments irregulars, cadascun presidit per un àngel majestuós, que desplega una filactèria amb versicles bíblics. Sota aquest registre, adaptats al semicercle de les llunetes, es disposen dotze quadres amb figures femenines que recorren tres de les quatre parets de la sala rectangular. A la quarta s’obre la finestra que deixa penetrar la llum natural a l’estança on els canonges celebren les seves sessions. La identificació d’aquestes personificacions és possible gràcies a la lectura atenta dels versicles angèlics i del repertori al·legòric d’ús més habitual en temps del Barroc, la Iconologia de Cesare Ripa. Es tracta de dotze virtuts morals (Caritat, Gaudi espiritual —figura 3—, Pau, Paciència, Benignitat, Fe, Bondat, Longanimitat, Mansuetud, Modèstia, Continència i Castedat) que corresponen als fruits de l’Esperit Sant segons el catecisme de Pere Canisi. Són els guanys que brollen dels dons comunicats en la Pentecosta i que, en aquesta volta, també són representats, pintats al fresc, de mida més petita i amb tractament monocrom, a les cantonades. Són la Saviesa, l’Enteniment, el Consell, la Fortalesa, la Ciència, la Pietat i el Temor de Déu. Tanca aquesta sèrie la inscripció amb l’any 1705, acompanyada d’un emblema que simbolitza l’any (figura 4).

En la representació del cicle dels dons i fruits de l’Esperit Sant, Pau Priu recorre a les descripcions literàries i a les il·lustracions —quan n’hi ha— de la Iconologia de Cesare Ripa, obra ampliada i reeditada en diverses ocasions al llarg del primer terç del sis-cents. Tanmateix, això no exclou, com ha assenyalat la crítica precedent de manera específica, l’ús d’altres fonts visuals procedents d’estampes, com les de Robert van Audenaerde o Nicolas Dorigny, inspirades en els grans conjunts murals de l’alt Barroc romà de Carlo Maratti, Ciro Ferri o Giovanni Lanfranco. A vegades, el pintor barceloní adapta aquesta cultura artística internacional de manera un xic matussera i la subordina a un programa iconogràfic dictat per instàncies superiors. Les inscripcions en majúscules situades a la part inferior dels llenços de les llunetes —versos extrets d’autors antics i renaixentistes, en la seva major part— semblen indicar la presència d’un mentor o ideòleg, dotat d’una sòlida cultura humanística. Segons els registres capitulars, el canonge Antoni de Saiol supervisà amb constància l’execució de la decoració entre els anys 1703 i 1705.

Entre les obres que la historiografia ha atribuït a Pau Priu —amb assignacions que han fluctuat segons l’avenç dels estudis— figuren algunes obres que tradicionalment havien estat consignades al nom celebèrrim d’Antoni Viladomat. En són exemples el conjunt de pintures sobre tela que decoren el sostre de la sala de juntes de la capella de la Mare de Déu dels Dolors, a Mataró, o bé Sant Francesc Xavier en èxtasi, documentat a l’antiga col·lecció del baró d’Esponellà.

Obres destacades