Sant Celoni (Vallès Oriental), 2-1-1905 - Barcelona (Barcelonès), 9-6-1997

Lluís Montané Mollfulleda procedia d’una família menestral establerta a Sant Celoni i era el tercer de quatre germans: tres nois i una noia, la darrera. Lluís es traslladà a Barcelona i treballà tres anys al taller d’Eusebi Arnau, alhora que, als vespres, estudiava a l’Escola de Belles Arts de Llotja, on fou deixeble de l’escultor Antoni Alsina Amils i del pintor Vicenç Borràs i Abella. El 1928, en acabar la carrera, guanyà una beca de la Diputació de Barcelona per estudiar a Itàlia, Bèlgica i França. A Roma (Itàlia) rebé també la influència de Miquel Blay, aleshores director de l’Acadèmia Espanyola a San Pietro in Montorio. A Florència (Itàlia) guanyà el premi Donatello. Tornà a Barcelona el 1930 i llogà l’estudi on treballà tota la vida, a la cruïlla dels carrers de la Canuda i de Bertrellans, al darrer pis amb llum zenital. En aquell temps, al mateix edifici hi havia la Sala Mozart. L’estudi era a un pas dels dos llocs on Montané va centrar la seva projecció social: el Cercle Artístic de Barcelona, primer, i l’Ateneu Barcelonès, després.

Com a resultat del seu pensionat, donà a la Generalitat de Catalunya (amb la proclamació de la Segona República el 1931, aquesta entitat havia substituït la Diputació), l’escultura Joguinera. L’obra era una Pomona que estigué al despatx del president Macià (posteriorment, es col·locà a l’antiga Casa de Caritat del carrer barceloní de Montalegre).

Els germans de Montané havien fet el pas de l’artesanat a la fàbrica familiar de calçat a Sant Celoni i, més endavant, obriren un magatzem a Barcelona. El confiaren a Lluís Montané, que se n’encarregà fins al 1952 (hi treballava als matins i dedicava les tardes al seu art).

Amb el retrat de la seva mare i el d’Antoni Alsina, presentats a les exposicions de primavera de Barcelona, començava la seva trajectòria acreditada d’escultor retratista. Es casà el 1934 amb Josefina Tuca, també escultora, companya d’estudis i neboda del seu mestre Antoni Alsina. Fins que Josefina morí (1969), ella fou la companya perfecta de Lluís Montané. Perdre-la va ser terrible per a ell, però l’art no sols el salvà, sinó que ell accedí a una segona plenitud en plena maduresa.

Tornant als anys de joventut de Montané Mollfulleda, cal recordar que concorregué al saló de les exposicions de primavera a Montjuïc els anys 1932, 1933, 1934, 1935 i 1936. També participà en la polèmica Exposició del Nu del 1933, a l’avinguda de la Llum, al subterrani de l’estació dels Ferrocarrils Catalans a la plaça de Catalunya, una mostra en contra de la qual la dreta catòlica desencadenà una campanya. El 1933 realitzà per a Malgrat de Mar (Maresme) l’escultura Leda i el cigne, que fou retirada de la plaça pública el 1935 i destruïda després.

El 1934, amb Ferran Callicó, fundà l’Agrupació Pro Art Clàssic. L’entitat fou, en part, un precedent del que trenta anys més tard seria la mutualitat d’artistes de la qual Montané Mollfulleda va ser president fundador el 1964. Els artistes tingueren, així, assistència sanitària i pensió de jubilació.

Els nus femenins de Montané emanen vibració i vitalitat a diferència dels del Neoclassicisme. No imita els clàssics malgrat que els admira. Les models no perden la personalitat encara que esdevinguin arquetipus. La seva meta és l’actualització de l’art que considera perenne. Respon als principis del mediterranisme, però hi introdueix el dinamisme i el ritme fins a fer de la dansa un dels temes principals del seu art, des del ballet clàssic fins als balls andalusos, sense cap folklorisme, partint d’exemples com els d’Antònia Mercè i Pilar López, que va veure ballar a Barcelona.

Passada la Guerra Civil, el 1942 Montané participà en l’Exposició Nacional de Belles Arts amb un bust de nena. El 1950 exposà per primera vegada pintures i dibuixos al costat d’escultures a Sant Celoni i, tres anys després, ho tornà a fer a la sala Grifé & Escoda, a la Diagonal de Barcelona. Afirmava així la seva doble condició d’escultor i pintor. De la seva paleta sortien no sols temes mitològics, sinó jardins, titelles, escenes carnavalesques i, fins i tot, més tard, marines esportives.

Després d’haver estat molt actiu al Cercle Artístic de Barcelona, on l’any 1955 guanyà el primer premi d’escultura amb Eva, i després que fos seleccionada una altra escultura seva —Hivern— per a la sala principal de l’entitat —amb les quatre estacions—, al carrer barceloní dels Arcs, Montané Mollfulleda traslladà la seva activitat a l’Ateneu Barcelonès. En aquesta entitat fou ponent d’arts plàstiques i organitzà l’aula on cada vespre impartia el seu ensenyament treballant entre els socis, que així rebien el millor dels ensenyaments pràctics. El 1975 modelà una Atenea per a l’entrada de l’entitat, que no fou instal·lada en bronze fins al 2005, en el centenari de la naixença de l’artista. Es tracta d’una Atenea lluitadora, una Atenea moderna, totalment diferent de la figura rígida i estàtica tradicional.

Montané Mollfulleda va rebre un encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona per a la construcció de la font de la Maja, d’inspiració goyesca, erigida a la plaça de la Vila de Madrid el 1958. Passaren vint-i-vuit anys fins que l’Ajuntament de Pasqual Maragall no va adquirir l’Afrodita per al monument a Gaspar de Portolà, explorador i governador de les Califòrnies al segle XVIII, obra situada al castell de Montjuïc el 1986. Un any abans, la Fundació Caixa de Pensions havia dedicat a Montané una exposició antològica d’escultura a la sala de la Via Laietana, acompanyada d’un excel·lent catàleg. També el 1985, a Granollers, aquesta Fundació oferí una mostra no sols d’escultura, sinó també de pintura i dibuix.

El 1992 rebia Montané Mollfulleda la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Un any després, la Generalitat li dedicà a la sala del Banc Bilbao Vizcaya, al costat de la plaça de Catalunya, una exposició antològica, acompanyada d’una excel·lent publicació. A la vegada, l’Ajuntament de Sant Celoni li organitzà a la seva sala de la Rectoria Vella una altra mostra i, alhora, encarregà un vídeo de trenta minuts de durada. El reportatge gràfic va acompanyat de comentaris del mateix artista. Era la culminació de tota una vida consagrada a l’art amb austeritat i independència.

A Sant Celoni, l’artista tingué la satisfacció de veure col·locada en bronze el 1996, a la plaça de l’Estació, la seva Salomé. Després de la mort de l’artista, el Museu Abelló de Mollet del Vallès (Vallès Oriental) obtingué una gran col·lecció d’obra de Montané Mollfulleda i publicà el llibre Lluís Montané. El mediterranisme dinàmic, amb motiu de la gran exposició del 2004 (després de Mollet, es va poder veure a Manresa i, a continuació, a Sitges). L’Ajuntament de Sant Celoni també està en possessió d’un llegat important de l’obra de l’artista.

Obra

Donzella i Cupido (1928, Hotel Suís, Sant Celoni); Joguinera (1931, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona —antiga Casa de Caritat de Barcelona de la Diputació de Barcelona—); Retrat d’Antoni Alsina Amils (1932, Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC] —des del 1993—); Atleta (1940, MNAC —des del 1993—); Nu (1940, MNAC —des del 1993—); Atleta (1940, Museu i Centre d’Estudis de l’Esport Melcior Colet —des del 1993—); Lluitador (1941, Museu i Centre d’Estudis de l’Esport Melcior Colet —des del 1993—); Sant Martí (1953, façana i altar major de l’església de Sant Celoni); Repòs (1953, passeig de Lluís Montané, davant la biblioteca —reproducció en bronze col·locada el 2005—, Sant Celoni); Salomé (1954, plaça de l’Estació —ampliada en bronze i col·locada el 1996—, Sant Celoni); Eva (1955, Cercle Artístic de Barcelona —rebé un primer premi d’escultura); Parsifal (1955, Museu de les Arts Escèniques); Sagrada Família (1957, església de Sant Domènec, Puigcerdà); font de la Maja (1958, plaça de la Vila de Madrid, Barcelona); Cave Canem (1959, Cercle Artístic de Barcelona —situada al peu de l’escala—); Lectura (1959, biblioteca pública del Casino, Manresa); Crist Rei i relleu dels Evangelistes (1960, església de Crist Rei, Manresa); Nu (1960, MNAC —segon premi d’escultura a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona del 1960—); Afrodita del monument a Gaspar de Portolà (1963, castell de Montjuïc, Barcelona —col·locada el 1986—); monument a Eduard Toldrà (1963, Vilanova i la Geltrú); relleus de la façana de l’oficina de Caixabank a Ripoll (1963, Ripoll); projecte escultòric per al portal dels Apòstols de la catedral de Girona (1965, MNAC —des del 1993—); Hivern (1967, sala de lectura del Cercle Artístic de Barcelona); bust Andreu Colomer Munmany (1967, plaça d’Andreu Colomer Munmany, Vic —col·locat el 2009—); cap Dionís (1969, MNAC —des del 1993—); Maternitat (1969, oficina de Caixabank del centre de Sant Celoni); relleu L’Assumpció (1970, parròquia de Santa Maria, Maspujols); Ballarina (1972, MNAC —des del 1993—); Atenea (1975, Ateneu Barcelonès, Barcelona —col·locada el 2005 en bronze—); Diana (1976, MNAC —des del 1993—); Marina esportiva (dècada del 1970), oli (Museu i Centre d’Estudis de l’Esport Melcior Colet —des del 1993—).