Josep Puig i Cadafalch va ser un personatge de múltiples facetes vitals i professionals. Aquí ens interessa ressaltar la seva producció com a arquitecte i urbanista, però, per fer-nos una imatge de la seva personalitat, no es pot deixar de banda la seva tasca com a arqueòleg i historiador de l’art que va tenir intervencions cabdals, com les excavacions d’Empúries o la redacció de l’Arquitectura romànica a Catalunya (1909-1918), feta amb la col·laboració de Josep Goday i Antoni de Falguera. Tampoc no podem negligir la seva important tasca com a dinamitzador de les institucions culturals catalanes (el Museu d’Arqueologia de Catalunya o l’Institut d’Estudis Catalans, per exemple). I, finalment, s’ha de tenir present la seva faceta com a polític regionalista, que el va portar a ser president de la Mancomunitat de Catalunya entre el 1917 i el 1923.
Puig va passar els seus primers anys a Mataró i va cursar estudis superiors en ciències i arquitectura a Barcelona i Madrid. Ja de molt jove va ser conscient de la necessitat de treballar per a la recuperació de la identitat catalana, per la qual cosa va prendre postures polítiques pròximes al regionalisme. La pràctica de l’excursionisme li va permetre conèixer el país i, molt aviat, s’abocà a l’estudi de les tradicions, la literatura i el patrimoni. Acabats els estudis universitaris, va iniciar la seva professionalització com a arquitecte municipal de Mataró (des del 1892), on va mostrar la seva preocupació per la higiene pública i les infraestructures urbanes traçant una xarxa de clavegueram moderna i fent obres públiques, com la reforma del mercat del Rengle (1892). Molt poc després, projectà la Joieria Macià (1893-1894), al carrer de Ferran de Barcelona, per al seu sogre, Eusebi Macià, marit de l’escriptora Dolors Monserdà. Aquest edifici es conserva només parcialment.
El jove arquitecte ja evidenciava que coneixia bé les possibilitats dels nous materials i tècniques de la construcció, com ho va demostrar en el projecte que va presentar com a exercici de final de carrera (1891): un pont monumental amb uns accessos historicistes, però amb una elaborada estructura metàl·lica que el sostenia. Al llarg de tota la seva vida professional, Puig i Cadafalch va mantenir un prudent equilibri entre la «imatge de l’arquitectura» i les tècniques constructives, recuperant tant les que procedien de la tradició autòctona com les més modernes (el ferro i, més tard, el ciment armat). En són exemples la Fàbrica Casarramona (1911-1913), on utilitzà estructures de ferro colat, combinades amb les tradicionals voltes catalanes de maó de pla, i la Casa Guarro de la Via Laietana (1922-1924), un edifici d’oficines i habitatge, amb planta lliure —factible gràcies a l’estructura de ciment armat—, però que, al mateix temps, presenta una culta concepció de façana amb pilars de pedra a la planta baixa.
La primera producció arquitectònica de Puig i Cadafalch es pot incloure en el període que hem descrit com a «primer Modernisme», que es pot definir com una revisió tardana dels estils medievals i que és el reflex del sentiment nacionalista que s’anava imposant a la societat catalana i que se sobreposava a l’eclecticisme imperant. Puig i Cadafalch va tenir un paper molt important en la definició d’aquest nou estil «nacional» amb tota una sèrie d’obres caracteritzades per un profund coneixement de la història, una gran capacitat de composició i un acurat treball dels elements ornamentals, perfectament sincronitzats en la dinàmica de l’estructura arquitectònica. La Casa Martí (1895-1896; figura 1) seria la primera en la qual va aplicar aquest sistema de fer arquitectura. Es tracta d’un edifici d’habitatges amb uns baixos comercials, que van ser extraordinàriament populars quan, el 1897, s’hi va instal·lar la taverna Els Quatre Gats, seguint un projecte que, probablement, era del mateix arquitecte. Poc després de la inauguració de l’establiment, una crònica de Bonaventura Bassegoda i Amigó a La Renaixença assenyalava les concomitàncies de l’edifici amb els ideals catalanistes, «al veure escrits en pedra els nostres ideals artístics». Tota la construcció és de maó vist —una clara al·lusió a la construcció tradicional catalana— i és coronada per petits merlets. Uns originals arcs apuntats —dos que flanquegen la porta d’entrada i cinc més a la façana lateral— donen accés als baixos. En la resta de l’edifici, Puig experimenta amb uns trets que esdevindran característics en l’aplicació de l’ornamentació i de l’escultura ornamental amb una tribuna al pis principal, inspirada directament en Eugène Viollet-le-Duc.
A continuació, va fer obres tan significatives com la Casa Coll i Regàs (1896-1898) de Mataró, les intervencions en la seva casa d’estiueig d’Argentona (1897-1905), la Casa Garí —també anomenada el Cros— a Argentona (1898-1899) o la Casa Amatller de Barcelona (1898-1900; figura 2). Fins i tot, obres més tardanes, com la Casa Terrades —coneguda amb el nom Casa de les Punxes (1903-1905), la desapareguda Farmàcia Sastre i Marquès (1905; figura 3), o el Palau Quadras (1902-1906), mantenen aquest gust arcaic i historicista propi del primer Modernisme.
Sens dubte, la Casa Amatller és la seva obra més representativa i ens hi aturarem, ja que ens permet entendre els trets fonamentals de l’arquitectura de Puig i Cadafalch. No es tracta d’una obra de nova planta, sinó d’una reforma per aprofitar les possibilitats que oferia la publicació d’unes noves ordenances municipals, l’any 1892, amb l’afegit d’un pis i un àtic. La imatge de la façana és també transformada inspirant-se en palaus medievals catalans, amb baixos, planta noble amb grans finestrals, segon pis i una golfa amb una galeria de petites finestres corregudes. Sobre aquesta primera composició s’afegeix el capcer, inspirat en l’art centreeuropeu, que havia d’allotjar un estudi de fotografia del propietari, Antoni Amatller, que n’era un gran aficionat. La base de la façana és de pedra; el cos central, estucat, i tot el capcer, ornamentat amb rajoles de colors. El pis principal, que ocupa tota l’amplada del solar i és la residència del promotor i de la seva única filla, és una excel·lent mostra de distribució interior. A la banda del carrer, es va disposar un ampli saló que allotjava la col·lecció d’art dels Amatller i que donava pas als dos dormitoris i, al cantó del jardí, hi havia el gran menjador, el saló i la sala de música.
La Casa Amatller, d’altra banda, ens permet apreciar la cura amb què l’arquitecte i els seus col·laboradors integraven les arts aplicades i decoratives, un tret que marcarà sempre la producció arquitectònica de Puig i Cadafalch. Coneixem els noms dels industrials i artesans amb qui va treballar per la documentació conservada i per un article aparegut a la revista Arquitectura y Construcción (1901), en què se’ls ressenyava amb tot detall. El magnífic mosaic de les zones nobles del pis principal és de la Casa Maragliano i els paviments hidràulics d’Escofet, Tejera i Cia. Els treballs de ferro són obra dels dos serrallers amb més anomenada del moment: Andorrà i Ballarín (cal destacar aquest darrer, ja que s’hi va acabar associant). El delicat treball d’estuc de la façana principal i de l’interior és de Joan Paradís; la pintura decorativa, de Gelabert; el paper pintat, de Salvador Salvia; les rajoles, de Hijos de Jaime Pujol i Bausis; els treballs de bronze, de Masriera i Campins; els vitralls, d’Espinagosa, i gran part del mobiliari, de Gaspar Homar. Les escultures ornamentals van ser modelades per Eusebi Arnau, els treballs de guix eren de Joan Coll i els germans Juyol van tenir cura de la talla de pedra. Aquest grup d’industrials i artesans, als quals s’hauria d’afegir el dissenyador Enric Monserdà i el pintor Joaquim Mir en el cas de la Casa Trinxet, van contribuir a l’extraordinària qualitat de les arts aplicades que es pot apreciar en tota la producció de l’arquitecte.
En aquests primers anys, Puig i Cadafalch va fer també aportacions importants a l’arquitectura industrial. El 1899 havia projectat la fàbrica de gènere de punt Carbonell i Susana a Canet de Mar i, entre el 1901 i el 1904, va treballar en la nau d’expedicions i etiquetatge de les Caves Codorniu, amb una enorme volta de perfil parabòlic reforçada per arcs que resulta de gran bellesa i utilitat al mateix temps. L’any 1911, va fer la central telegràfica Marconi del Prat de Llobregat. La Fàbrica Casarramona (1911-1913), una indústria tèxtil especialitzada en la fabricació de teixits de cotó —convertida, posteriorment, en un centre cultural— és l’aportació més significativa de Puig i Cadafalch a l’arquitectura industrial. El conjunt es disposa en pavellons independents de diferents alçades, separats per uns carrers interiors. El resultat plàstic d’aquest edifici industrial és sorprenent: constitueix un joc —ben compost— de volums de blocs compactes d’una, dues o tres plantes sobre els quals destaquen la torre del rellotge i la de les aigües.
Una extraordinària síntesi dels objectius de la seva arquitectura d’aquell moment la va donar a conèixer en el llibre, editat per ell mateix, L’oeuvre de Puig Cadafalch architecte 1896-1904, que va lliurar als assistents del Congrés Internacional d’Arquitectes, celebrat a Madrid el 1904. El llibre recull els principals projectes de l’època que podem considerar modernista, destacant els elements ornamentals en una presentació que es mostra pròxima als gustos de l’Arts and Crafts britànic.
Entrat el nou segle, Puig i Cadafalch havia esdevingut un personatge important dins de la Lliga Regionalista. Va ser elegit regidor per Barcelona en les primeres eleccions a què es presentà aquest partit (1901-1905). Més tard, assumí responsabilitats polítiques com a diputat a les Corts per la candidatura unitària de la Solidaritat Catalana (1907-1909) i fou diputat provincial de Barcelona (1913-1917). A la mort d’Enric Prat de la Riba, va ser nomenat president de la Mancomunitat de Catalunya el 28 de novembre de 1917, càrrec en el qual es va mantenir fins al dia de Nadal del 1923, tres mesos després del cop d’estat de Primo de Rivera. Però, tot i la rellevància de la seva carrera com a home públic, va mantenir un taller molt actiu amb grans projectes d’arquitectura i urbanisme. Això no obstant, no va abandonar mai l’arquitectura privada i va assolir un gran prestigi com a constructor de cases unifamiliars, ubicades, sobretot, als nous barris de Barcelona o en localitats d’estiueig, com Viladrau (Osona). Aquest moment va coincidir amb una inflexió estilística en la seva obra, que es correspon amb el que Alexandre Cirici va anomenar «època blanca», i, a poc a poc, Puig i Cadafalch es va anar adaptant als gustos noucentistes, incorporant elements provinents del Barroc català, que presenta sobre façanes blanques amb bells esgrafiats. Són bons exemples d’aquests canvis la Casa Muntadas (1901-1902) o les desaparegudes Casa Trinxet (1902-1904) o Casa Concepció Dolça, vídua Llorach (1903-1904). L’esperit secessionista domina la Casa Company (1911) i comencem a trobar «racionalitat decorativa» a la casa pròpia al carrer de Provença de Barcelona (1917); a la Biblioteca de Catalunya a l’interior del Palau de la Generalitat, que dissenyà completament (1915; figura 4); als Magatzems Miele (1911-1913) del carrer Ferran; a la Casa Pich i Pon (1920-1921) de la plaça de Catalunya, o la ja esmentada Casa Guarro (1922-1924) de la Via Laietana. En aquestes dates (entre el 1917 i el 1930) feu també profundes reformes al monestir de Montserrat (figura 5). Aquestes darreres obres són mostres de la identificació que es produeix en aquest moment entre l’arquitecte i l’esperit del Noucentisme, que ha esdevingut el llenguatge estilístic que s’identifica amb la societat catalana en els anys de la Mancomunitat. Podem apuntar la idea que Puig va passar de ser un dels principals definidors del primer Modernisme a convertir-se en un dels capdavanters del Noucentisme, passant per alt l’etapa de l’alt Modernisme, la més coneguda, influïda per les línies sinuoses de l’art nouveau internacional.
A finals de la primera dècada del segle XX, Puig es trobava en un moment àlgid de la seva carrera com a arquitecte, fet que, en col·laboració amb Josep Goday, el va empènyer a participar en dos importants projectes a escala internacional. Finalment, però, cap dels dos no es va dur a terme. El 1906 es van presentar al concurs per construir el Palau de la Pau i la Biblioteca de la Haia, promogut per la Fundació Carnegie. També van estar treballant en una gran església mariana a Buenos Aires (1906-1909; figura 6), un temple neogòtic, però construït amb una estructura de ferro que permetria l’ús d’uns recursos ornamentals i lumínics excepcionals.
Ara bé, l’ideari polític de Puig es feia patent en els projectes urbanístics, en els quals defensava un model de ciutat monumental fonamentada en els valors de la «bellesa pública» noucentista, allunyant-se de la Barcelona de Cerdà. Des de l’Ajuntament de Barcelona (1905), va influir en la convocatòria d’un concurs per a un pla d’enllaços que va guanyar León Jaussely i que hem d’entendre com un model de la nova racionalitat urbana. Va intervenir també, a partir del 1911, en el traçat de la Via Laietana dissenyant la plaça de Ramon Berenguer, que deixa lliure un bon tram de muralla. El 1915 va rebre l’encàrrec d’ordenació de la plaça de Catalunya, que va plantejar com punt de connexió entre la Ciutat Vella i l’Eixample, però que va acabar fent l’arquitecte Francesc de Paula Nebot, cosa que va representar un dels desencisos més grans de la seva carrera professional. Però el projecte més ambiciós és la seva intervenció a Montjuïc amb motiu de l’Exposició d’Indústries Elèctriques (figura 7), prevista inicialment per al 1917, però que es va dur a terme més endavant, encara que no del tot. Va idear un programa ascendent, centrat en un original monument de quatre columnes a mig recorregut i acabat amb un gran edifici, coronat per una gran cúpula.
Els temps de la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra van ser complicats per a Puig per la seva significació política i va tenir problemes per treballar com a arquitecte. Després d’haver patit tres períodes d’exili (el 1924, a causa de la dictadura de Primo de Rivera; el 1936, expatriat a França per la Generalitat republicana, i després de la Guerra Civil, de nou a França, pel seu ideari catalanista), va retornar a Catalunya l’any 1942 i el govern franquista el va inhabilitar per a l’excerci públic o privat de la seva professió d’arquitecte, com a Josep Gudiol o Josep Maria Sert. Aleshores, refugiat a les seves cases del carrer de Provença i d’Argentona (Maresme), va concentrar els seus esforços en la recerca històrica i en la recuperació de l’activitat cultural de l’Institut d’Estudis Catalans. Amb més de vuitanta anys encara treballava en la magna edició dels tres volums de l’Escultura romànica a Catalunya, de «Monumenta Cataloniae» de l’editorial Alpha (1949, 1952 i 1954), i va deixar inèdita l’Arquitectura cristiana preromànica a Catalunya.
