El 1926, Emili Store Alloza va ser escollit per Rafael Benet com l’artista cubista català emergent del moment. Emili Store era molt original en els plantejaments i, després d’haver exposat a París (França) i d’haver estat premiat en aquella ciutat, tenia una prometedora carrera artística pel davant, però el seu ferm compromís amb la causa independentista catalana va frustrar totes les expectatives.
Emili Store va néixer el 1899 a Gràcia, al número 5 del carrer de la Llibertat, i, durant tota la vida, va estar molt vinculat al seu barri. Als tretze anys ingressà en un taller de joieria com a aprenent. Pel seu fillol i gran amic, l’escultor Xavier Llobet Hewitson, sabem que, després, va continuar la formació a la Llotja.
Pel diari La Vanguardia, sabem que el 24 de desembre de 1918, Emili Store va ser processat «por ultraje a la nación» i condemnat per un consell de guerra a trenta mesos de presó, on va ingressar el 22 de novembre de 1919. Hi va haver molta pressió popular i denúncia dels fets a la premsa catalanista. També hi ha documentació sobre la petició d’indult de l’Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya al govern espanyol. Finalment, va ser indultat nou mesos abans i va sortir en llibertat el 7 d’octubre de 1921.
El 1922, Emili Store va contactar amb Francesc Camps Ribera, que en aquells anys era conegut per fer pintura cubista, i li va demanar que li fes classes de dibuix cubista, perquè el volia aplicar a la joieria. Segons explica Camps en la correspondència amb el seu amic el pintor Alfons Iglesias, Store va ser un alumne molt avançat. Camps comenta que entre tots dos van fer un bodegó cubista, que podria ser el que van publicar a la revista Nou Ambient, tot i que només està signat per Store. Natura morta (figura 1) és l’única pintura que hem conservat d’aquest artista. La revista Nou Ambient també reprodueix un gravat seu. I així és com Store va entrar a formar part com a col·laborador del grup artístic Nou Ambient i el maig del 1925 va participar en la sisena exposició col·lectiva d’aquest grup, que va tenir lloc a la galeria El Camarín, en la qual va mostrar tres escultures: Maquinària, Dona i Maternitat.
Però la seva obra va començar a tenir ressò mediàtic uns pocs mesos abans. Va ser el març del 1925 en una exposició compartida amb Francesc Camps Ribera a les Galeries Dalmau, en la qual Store presentà catorze peces de joieria (entre agulles, penjolls i rellotges) de disseny molt personal, que la crítica va considerar «composicions cubistes». A més, fora catàleg, també va presentar escultures, com Rellotge de pèndol (1925; figura 2), i repujats, com La cobla i Tercet de músics. Probablement, una de les obres presentades va ser el penjoll Jesucrist (c. 1924; figura 3) d’estil cubista, amb sobreposició de creus en diferents punts de vista, geometrització del cos de Crist i de la cara com una màscara. La crítica va ser favorable en les seves valoracions: va destacar les qualitats de Store com a joier i escultor i, sobretot, va posar en relleu la seva condició d’artista. Aquesta exposició, a més, va afavorir la seva selecció per participar en l’Exposició Internacional de les Arts Decoratives i Industrials Modernes, de París, que va tenir lloc el juny del mateix 1925. La representació catalana d’aquesta mostra va ser notable, amb un total de 36 expositors. Store va exposar conjuntament amb Jaume Mercader i Ramon Sunyer, entre d’altres, a la galeria Saint Dominique, situada a l’esplanada dels Invàlids. Segons el full d’inscripció, Store hi va presentar quatre penjolls, una agulla de pit, tres anells, un rellotge de pèndol, dos repujats d’aram i un tercet de músics de fusta. El Rellotge de pèndol (figura 2) era el mateix que va presentar a les Galeries Dalmau i destacava pel seu procediment lacat i per l’ús de la closca d’ou, que revela la influència de Pau Gargallo, principal referent de Store. Totes les obres presentades s’emmarcaven en la tendència cubista i art-déco, estil predominant en tota l’exposició. Store va ser distingit amb una medalla d’or.
Per una carta de L. Marquès a Santiago Marco, sabem que l’agost del 1926, Store treballava al taller de Pau Gargallo a París, domiciliat al número 1 bis del carrer Maine, 15eme. El mateix 1926 va participar en el Salon Bois dels Artistes Independents, on va presentar tretze obres, entre joies i baixos relleus, alguns dels quals estaven relacionats amb la música i s’havien pogut veure en l’exposició d’arts decoratives de París del 1925.
Store tenia encarrilada la seva vida artística a París, però no hi va acabar l’any 1926, perquè a l’octubre va participar en els Fets de Prats de Molló. Va ser detingut i el 15 de novembre va ser deportat a Bèlgica juntament amb 82 implicats més en el complot frustrat per proclamar la República Catalana. El març del 1927 estava instal·lat al número 19 del carrer Riches Clares, de Brussel·les (Bèlgica). En aquesta ciutat va participar en la fira Au Bon Marché.
No sabem exactament quan va poder tornar a Catalunya. L’octubre del 1928 va participar en l’exposició inaugural de la temporada de les Galeries Dalmau amb tres obres de dibuix i pintura (Nova York, El porró i les gerres i El plat del conillet) i una escultura (Dansarina), que era «massa semblant a les de Gargallo però mostrant el seu poderós bon humor», segons Rafael Benet. No és segur que assistís presencialment a aquesta exposició, perquè el desembre del mateix any tenia programada una exposició individual a les Galeries Dalmau, però no es va dur a terme, ja que probablement encara no havia tornat a Catalunya.
Per la correspondència, sabem que l’octubre del 1929 ja era a Barcelona preparant la seva participació en el Pavelló d’Artistes Reunits de l’Exposició Internacional del 1929. A la secció de joieria tenia quatre penjolls, tres jocs d’arracades i tres anells. Aquests tres anells eren: Màquina de vapor; Metròpolis (figura 4), que emulava els gratacels novaiorquesos, i Orgue de Notre-Dame de París, que va regalar al mestre orguener italià establert a Catalunya Silvio Puggina, que havia construït un orgue per a l’Exposició. A més, a la secció d’escultura va presentar realitzacions de diferents tipologies: Tercet de músics, Chanteurs de rue, Dona a la finestra, Copa de la dansa i Dansarí (figura 5). Store va tornar a presentar composicions escultòriques relacionades amb la música: aquest cop, un tercet semblant al de l’exposició del 1925 fet amb planxes de metall retallades com feia Gargallo, però aplicades d’una manera molt personal. La mateixa tècnica l’apreciem a Dansarí, peça que sorprèn pel punt d’extravagància que tenen moltes de les obres de Store, provocat per la forçada posició de la figura en moviment, que li confereix un gran dinamisme.
Durant els anys de la Segona República, va ser molt actiu culturalment i política. De fet, el 17 de maig de 1932 va ser nomenat funcionari temporer de la Generalitat pel president Francesc Macià. El 1934 va formar part del Consell Directiu de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
L’octubre del 1933 es va casar amb Josefa Mira i van anar a viure al número 13 del carrer del Torrent d’en Vidalet i el matrimoni va tenir dos fills. Durant aquests anys va tenir un taller de joieria al número 35 del carrer de Bonavista, al barri de Gràcia, on exhibia també per vendre un bon assortit de joies cubistes. Prèviament, el 1931, va guanyar un premi al concurs d’aprenents de joieria. El 1935 va rebre el primer premi del Círcol de Joiers de Barcelona, dotat amb 250 pessetes, pel conjunt d’obres presentades.
El maig del 1936 va exhibir dues «realitzacions de metall» al I Saló d’Artistes Decoradors, celebrat a la cúpula del Coliseum, que, segons la crítica, eren molt originals, escaients, divertides i hàbils. Aquell mateix mes va participar en la VI Triennal de Milà (Itàlia) amb cinc obres: una ballarina amb peu de marbre, un crucifix de fusta, un grup de músics i dos quadres de fusta amb aplicacions de bronze, un dels quals segurament va ser Escena de cacera (figura 6), batejat així pel tema que representa. Es tracta d’una composició plana, per nivells, depurada, amb els elements essencials, d’estil art-déco. En el treball de filigrana del bronze, es nota la formació de joier de Store, que es va especialitzar a treballar com a orfebre amb tota classe de materials. L’obra és un exemple de l’escultor joier que era Store, que fugia de tota monumentalitat en l’escultura.
Quan va esclatar la Guerra Civil, Store es va implicar en el salvament del patrimoni artístic català, tal com recull el Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona de l’octubre del 1936. Durant la guerra va continuar exercint de funcionari de la Generalitat. L’agost del 1936 va ser nomenat conservador de la Torre dels Marquesos d’Alòs, situat al carrer de Vidal i Quadras, de Sarrià, que havia estat confiscat. Poc després, el nomenament es va fer extensiu a totes les finques de l’esmentat exmarquès, de manera que Store es va traslladar a viure al palau amb la seva dona i la seva filla acabada de néixer. El 1937 va ser nomenat auxiliar primer de la plantilla del Departament de Presidència, càrrec que va exercir fins al final de la guerra.
També el 1937, Store havia de participar amb dues escultures i tres anells en l’exposició d’art català a Mèxic en pro de les víctimes del feixisme. La mostra, però, no es va arribar a dur a terme, perquè el vaixell que duia les obres va ser capturat per l’Armada Nacionalista i les peces van ser requisades.
El 6 de març de 1939, un cop acabada la guerra, Store i la seva dona van ser arrestats a causa d’una denúncia del gendre de l’exmarquès d’Alòs, que els acusava d’apropiació del palau i del seu contingut. Van entrar en presó preventiva i van ser sotmesos a una auditoria de guerra, amb multitud de testimonis, un registre i inventari exhaustiu de tot el que hi havia a casa seva i una explicació detallada per part dels acusats amb aportació documental de proves. El 27 de setembre de 1939, els auditors de guerra van determinar que hi havia «cierta peligrosidad social sin llegar a dibujarse caracteres delictivos» i van considerar que els cinc mesos de presó preventiva eren una sanció suficient i van quedar en llibertat.
Store es va veure obligat a tornar a començar. Va obrir un altre taller de joieria a Gràcia i va treballar de manera anònima per a les millors joieries de Barcelona. Pel que fa a l’activitat artística de postguerra, va ser molt modesta i implicada sobretot en activitats i exposicions artístiques del seu barri, com les festes del Centenari. Una mostra que la seva creativitat ja no era la que havia estat abans de la guerra és el fet que el 1950 va participar en un homenatge que alguns artistes catalans van fer a Paul Klee amb motiu del desè aniversari de la seva mort al Museu d’Art de Berna (Suïssa), però Store hi va enviar un dibuix d’assemblatge de panys de l’any 1933 (figura 7). El 1955 va participar en la III Biennal Hispanoamericana d’Art, celebrada a Barcelona, amb una peça de plata i coure titulada Campo de plata.
Segons Xavier Llobet Hewitson, escultor gracienc i fillol de Store, l’artista era com «un cavaller anglès de finíssima ironia». Store freqüentava l’herbolari que Xavier Llobet tenia al barri de Gràcia: la rebotiga era tota una institució freqüentada per artistes, arquitectes, músics i científics, on es parlava d’una gran varietat de temes. També s’hi trobaven els membres de l’entitat Flora Gracienca, que tenia com a finalitat l’organització i la millora del barri de Gràcia. Els membres de l’entitat adoptaven un nom de planta i Store hi participava amb el nom de «planta fonoll».
Els darrers anys de la vida de Store van estar marcats per una arterioesclerosi, aguditzada per diversos atacs. Sigui per les circumstàncies històriques o perquè la joieria sovint és un art efímer i no prou reconegut, Store no ha tingut el reconeixement posterior merescut.
