Joan Vila i Pujol fou un dibuixant, il·lustrador, decorador del llibre, exlibrista, pintor, bibliòfil i editor que emprà el pseudònim D’Ivori.
Quan nasqué, la puixança econòmica i cultural de Catalunya s’estava materialitzant en el moviment modernista. Barcelona encara patia les conseqüències de la Guerra de Successió i la llarga repressió borbònica, però se situava en el mapa de les capitals europees mercès al geni dels seus creadors. Els artistes catalans viatjaven a París (França), buscant el que no trobaven a les escoles d’art barcelonines, endarrerides i pobres, i uns magnífics artesans —de forja, ceràmica, vidre, fusta, etc.— permetien als grans arquitectes dur a terme les obres més exquisides i imaginatives. Aquests mateixos artesans ornaven cases construïdes per mestres d’obres amb papallones gegantines, pilastres, punxes acerades, balcons de forja floral, amb l’objectiu de fer sentir als veïns que vivien en un conte, un bosc frondós o un palau de fantasia. Una de les artesanies més puixants era la del vitrall i Joan D’Ivori era fill i net de vitrallers. Destinat a continuar l’ofici, s’hi inicià amb dissenys notables, però la família perdé el negoci el 1908, quan ell, que havia estudiat a l’Acadèmia Borrell i assistit al Cercle Artístic de Sant Lluc, s’orientà vers el dibuix d’il·lustració.
A Catalunya, la indústria editorial, que es desenvolupava des del segle XV, era pròspera en el segle XIX. La revolució tecnològica dels mitjans de reproducció gràfica feu que la demanda d’il·lustradors, de llibre i premsa, creixés exponencialment. D’Ivori tenia precedents de gran talla, com Josep Lluís Pellicer, Eusebi Planas, Apel·les Mestres, entre d’altres, i estava sorgint una nova generació, integrada per Gaietà Cornet, Joan Junceda, Joan Llaverias, Feliu Elias (Apa), Ricard Opisso, etc., a la qual s’adscriví.
Sobretot, l’influí el seu mestre Josep Triadó i, a través d’ell, Alexandre de Riquer. Triadó, un dels més importants exponents de les arts del llibre i l’exlibrisme, l’encaminà cap a aquest sector, definint la més personal i genuïna vocació del jove alumne. Així, el 1906, es presentà al concurs d’exlibris organitzat per l’Institut Català de les Arts del Llibre, en el qual obtingué una menció honorífica. El 1908 rebé el tercer premi del concurs de marques comercials, convocat pel Foment de les Arts Decoratives. Tot i aquest inici prometedor, Joan Vila, que no provenia d’una família acomodada, no s’hi pogué dedicar plenament. Tota la vida hagué de contribuir a mitjans populars i comercials, que li permeteren tirar endavant la família. Pel mateix motiu, donà classes de dibuix i programà i il·lustrà una sèrie de quaderns per aprendre a dibuixar.
Un il·lustrador refinat
El desenvolupament de les tècniques de reproducció de la imatge propicià l’abaratiment de la impressió i la consegüent multiplicació de llibres il·lustrats. Com que la quantitat sol anar en detriment de la qualitat, es produí entre els coneixedors de les arts del llibre una reacció per recuperar-les, tant les més tradicionals —aplicades a llibres de bibliòfil i a autèntiques obres d’art— com les modernes, però amb cura del disseny i l’estètica. Així, el llibre bell arribà al gran públic i esdevingué una eina educativa del gust. Va ser el cas del primer llibre que il·lustrà Joan D’Ivori. Alhora, cal destacar que era un llibre infantil, a conseqüència de l’interès de la societat catalana de les primeries del segle XX envers l’educació dels infants. A més, la indústria editorial, que veia el llibre infantil, d’oci o de difusió de la cultura com un mercat nou, fundà revistes per a infants i edità un nombre creixent de llibres il·lustrats.
Així, quan el bibliòfil i editor Ramon Miquel i Planas buscava un dibuixant per editar un llibre per a infants —i, tanmateix, digne de la bibliofília—, Triadó li recomanà D’Ivori. D’aquesta col·laboració van sorgir els dos volumets publicats els anys 1908 i 1909 de Les rondalles populars catalanes il·lustrades per en Joan Vila, que havia aplegat Pau Bertran i Bros. El jove il·lustrador hi feu un treball complet d’il·lustració i decoració, un somni per a algú com ell, que estimava les arts del llibre. Alhora, era un luxe inèdit per als infants lectors. Totes les pàgines són orlades i il·lustrades i els frontispicis, la coberta i la contracoberta són totalment dibuixades (figura 1). Aquests llibrets, inusuals en l’edició per a infants a Catalunya, per la qualitat i l’originalitat, consagraren el seu il·lustrador i li obriren les portes a les editorials que publicarien llibres infantils. El seu estil de dibuix, de caràcter medievalitzant i idealitzat, era adient per a contes i rondalles i evocava l’imaginari popular. Tot seguit, inicià la col·laboració a la revista que difonia el rondallari català, La Rondalla del Dijous, fent-hi diverses il·lustracions i un remarcable dibuix per a la capçalera (una figura femenina amb llarguíssima cabellera estesa, subtil fada modernista, que l’encapçala de part a part).
El 1910, s’inicià en un gènere que estimà moltíssim: la novel·la històrica. L’obligava a documentar-se i a estudiar, cosa que afavoria el seu delit per assolir un rigor històric precís. Il·lustrà també La tragedia de la reina, de Robert Hugo Benson, i Almas celtas, de Reynés Monlaur.
El 1911, fugint del servei militar obligatori, D’Ivori marxà a l’Argentina. Tenia ben presents els fets de la Setmana Tràgica, punt culminant de les protestes contra el reclutament forçós de reservistes per a la Guerra de Melilla. Instal·lat a Buenos Aires (Argentina), dibuixà per al setmanari Caras y Caretas i per a La Semana Universal, que l’envià com a corresponsal a Londres (Regne Unit) i a París, ciutats que havia somiat visitar. Entretant, per a l’Instituto Musical Fontova, de Buenos Aires, fundat pel músic català Lleó Fontova, va fer portades per a la revista (figura 2), cartells, programes musicals i fulletons propagandístics. En deixar Buenos Aires, hi va continuar col·laborant.
De retorn a Barcelona, il·lustrà grans clàssics: Coriolà, de William Shakespeare, i l’Eneida, de Virgili (ambdós el 1917), signant amb el pseudònim D’Ivori, que ja no deixaria. Col·laborà a D’Ací i d’Allà, a El Sol (arran d’una estada a Madrid) i a les revistes per a infants En Patufet, Virolet, L’Esquitx, La Mainada, Jordi i Plançons, il·lustrant historietes i narracions del llegendari, temes històrics, mítics i medievals, populars i tradicionals. Especialitzat en llibres de divulgació històrica, el 1919 il·lustrà els dos volums de la Història popular de Catalunya, d’Alfons Roure.
Il·lustrà un bon nombre de llibres per a infants per a l’editorial Muntañola i, per a Llibreria Vària, el 1924, un seguit de contes de petit format de «La Novel·la Infantil Catalana». També treballà per a Baguñà i per a la Biblioteca Grumet, d’Edicions Proa. Tres contes d’Andersen il·lustrats per Joan D’Ivori, editat per Tipografia Catalana el 1923, i La rosa i l’anell, de W. M. Thackeray, editat per Mentora el 1926, són dels títols més importants de la seva il·lustració per a infants.
Pintura
Com altres dibuixants de la seva generació, conreà la pintura de cavallet. Feu diverses exposicions, individuals i col·lectives, tot i que no s’hi dedicà amb intensitat, segurament perquè la il·lustració li era el llenguatge més adient.
El seu prestigi creixent li va permetre participar en l’Exposició Internacional del 1929. Preparà dues grans composicions, L’arbre dels gremis i Fires tradicionals de Barcelona, per al pavelló de la ciutat de Barcelona, amb la tècnica de pintura al tremp. Les constants demores que patí aquesta exposició —a causa de la guerra europea primer i, després, pel cop d’estat de Primo de Rivera— li van permetre dur a terme una enorme recerca, perquè tant l’una com l’altra les ideà i preparà durant anys. Minuciós i estudiós constant, D’Ivori es documentà a fons, de manera que va esdevenir un expert en els gremis. Per representar-los, s’inspirà en arbres genealògics i en les rajoles tradicionals d’oficis. L’arbre dels gremis, de 3,5 m d’amplada, exposa els gremis i confraries vigents a la Barcelona dels segles XIV al XIX, que hi són representats mitjançant un personatge que exerceix l’ofici i presidits pel sant patró (figura 3). Tres grans branques el componen: la dels mercers, la dels ferrers i la dels freners. A partir d’aquestes branques primordials, s’agrupen els altres oficis per criteri de veïnatge o per identitat de devoció. D’altra banda, l’obra Fires tradicionals consisteix en un esquemàtic mapa de Barcelona, amb indicació del lloc on es fan les fires i, fent de marc, una imatge representativa de cada fira principal.
Exlibrisme i llibre de bibliòfil
D’Ivori mai no deixà l’exlibrisme i arribà a ser un dels seus principals artífexs. Va passar d’uns dissenys inicials ornamentals —hereus del Modernisme— a un estil sintètic —noucentista i, fins i tot, art-déco— de gran refinament i exquisidesa. A la postguerra, en tornaria a dibuixar.
L’interès de D’Ivori per la bibliofília fou permanent. Il·lustrà La librería, de Tomás de Iriarte, editat per Casa Miquel Rius el 1921; «El darrer llibre» i «En Quicu dels llibres» dins de Contes de bibliòfil, editat per l’Institut Català de les Arts del Llibre el 1924, i participà en la revista Bibliofília. La col·laboració amb Miquel i Planas es va perllongar. El 1926, va il·lustrar Un libro viejo, de José Feliu i Codina, i el 1928, La llegenda del llibreter assassí de Barcelona, d’autoria de Miquel i Planas, entre d’altres.
Per iniciativa pròpia i fruit de la recerca en el vestit tradicional, del qual arribà a ser un expert, publicà Vestits típics d’Espanya (figura 4), que edità Orbis el 1935. La seva expertesa venia de l’estudi constant, per interès personal i per documentar-se. Era tan conegut pel seu coneixement del vestit històric i tradicional que, anys abans, el 1920, els germans Manuel i Francesc Fontanals el cridaren a Madrid per col·laborar en les escenografies que els encomanaven per al teatre clàssic castellà.
La Guerra Civil representà per a D’Ivori el mateix que per a altres dibuixants catalans: el tancament de la major part de les publicacions i patir una enorme carestia, quan no fam. La postguerra s’inaugurà amb la prohibició de tota publicació en català —si en restava alguna—, cosa que deixà escriptors i dibuixants en la misèria. D’Ivori trobà feina a l’enciclopèdia Universitas, per a la qual redactà i il·lustrà capítols teòrics. Sobretot, es dedicà a l’edició i la il·lustració de llibres de bibliòfil, que va viure un ressorgiment als anys de la postguerra.
El 1940, juntament amb Jaume Aymà, va fundar l’editorial Atlántida, que l’any següent publicava: Cuentos extraños, de Pu Songling, amb interessants i documentades il·lustracions seves. El 1943, il·lustrà Romance de Tristan e Isolda, de Joseph Bédier. El 1944, creà la seva pròpia editorial: Mons Floris, en la qual edità La historia de Clamades y de Clarmonda; Las desventuras del joven Werther (figura 5), de Johann Wolfgang von Goethe, i La historia de Pierres y Magalona. La seva ideal visió de l’art i l’amor pel llibre el portà a fer, fins i tot, llibres únics: Un torneig al Born i 25 poemas orientales. Continuà la tasca d’il·lustrador de llibre de bibliòfil i d’editor fins a la mort; de fet, deixà un llibre inacabat: Imatges de la Catalunya carolíngia, de Ramon d’Abadal.
Joan D’Ivori fou un il·lustrador singular dins la seva generació, gran pels seus dibuixants. Ell, principalment, fou un artista del llibre. Tot i conrear altres especialitats artístiques, concentrà la creativitat en el llibre i fou una tria personal. Per exemple, en pintura, tot i dominar tècnica i recursos, no excel·lí tant. El seu espai fou el dibuix, on, emprant el treball rigorós, metòdic i exigent de documentació i expertesa, donà via lliure a la fantasia, punt de partença de la imaginació del lector, ja que D’Ivori el fornia de bases sòlides i evocadores per fer aquest camí il·limitat. Com a documentalista, D’Ivori podria haver estat historiador o literat, però el fruit de la seva investigació el plasmà plàsticament per tradició familiar i per vocació. Havia rebut bona formació, que mai no deixà d’ampliar, fins a arribar a l’erudició. Erudició en història i tradició, en el vestit tradicional i històric. Part de la seva documentació es conserva al Fons Joan D’Ivori al Museu del Disseny de Barcelona i palesa el que aquí s’afirma. Fou erudit també en llegendes populars i el rondallari, en el món dels oficis i el llibre. El seu referent foren els incunables i el llibre de bibliòfil i tot allò que gira al voltant de les arts del llibre.
Fidel a l’ideal del llibre plenament decorat, quan fou editor, tingué cura fins al més mínim detall, perquè considerava el llibre com un tot, un objecte d’art i un espai per expressar bellesa. Treballà amb un refinament amb arrels en l’art medieval i en la recuperació de les arts del llibre, que es duia a terme a Anglaterra i, tot seguit, a Catalunya. Robert Anning Bell és a l’origen de les composicions, així com Aubrey Beardsley al dels rostres de determinats personatges: ulls perversos, mig aquosos, mig serpentins. Les figures, normalment hieràtiques i estilitzades, tenen moviment en els dibuixos déco, com a l’etapa argentina. El gust medievalista serà permanent, així com els espais diàfans, els personatges plans, la línia de contorn definint la figura. El seu Noucentisme també serà medievalitzant, malgrat que aquest estil ho rebutgi. Aviat consolidat, el dibuix evolucionà, sense perdre la puresa originària ni la preferència per l’art medieval i l’extrem oriental, que en les seves obres recreava dins d’un estil personalíssim.
D’Ivori creà un món, original i inconfusible, refinat i alhora proper, de fàcil comprensió per la nitidesa, claredat i puresa de l’obra.
