Girona (Gironès), 16-2-1853 - Barcelona (Barcelonès), 4-8-1923

Pintura del segle XIX  Pintura del segle XX 

Francesca García Ortiz fou la primera professora de l’Escola de Llotja, contractada el 1881 per impartir docència a l’Escola de Dibuix per a Nenes i Adultes, posada en funcionament per l’Acadèmia de Belles Arts i finançada per la Diputació de Barcelona en el context de creació dels centres formatius artístics als districtes de la ciutat. García representa un cas excepcional d’accés i de normalització professional dins d’un àmbit —el de la docència artística oficial— que, fins ben entrat el segle XIX, restava majoritàriament vedat a les dones.

Nascuda en un entorn familiar vinculat a l’art i la formació artística, García Ortiz va créixer en un ambient que n’afavorí tant la vocació com la preparació intel·lectual. Era filla de l’olotina Dolors Ortiz Balaguer (1826-1886) i del gironí Ferran García Galí (1819-1877). El seu pare, pintor «natural», miniaturista i cal·lígraf, fou una figura destacada de la vida artística gironina del segle XIX. Després d’haver viscut un temps a Madrid, on fou miniaturista per a la cort i on ensenyava cal·ligrafia i dibuix, el 1849 tornà a Girona, on va exercir de professor de l’Escola Municipal de Dibuix de la ciutat, centre que dirigí del 1850 al 1862. Aquesta circumstància facilità que Francesca pogués obtenir una formació a la qual, altrament, no hagués pogut accedir. Entre els cursos 1865-1866 i 1870-1871, García hi efectuà estudis oficials, durant els quals cursà les assignatures de «Dibuix», «Anatomia i osteologia» i «Extrems de figura en guix». A més, el 1866 assistí a les classes particulars d’«Aritmètica» i «Geometria» de Fèlix Pagès i Gimbernat, l’aleshores director de l’escola. Les seves primeres experiències docents s’emmarquen en la Girona de principis de la dècada del 1870. Entre el 1870 i el 1873, exercí de professora de dibuix a l’Escola de Senyoretes de Mercedes Romà, on s’encarregava especialment de la instrucció en la geometria pràctica dins de les classes de «Dibuix aplicat a labors».

A mitjan dècada del 1870, García es traslladà a Barcelona, ciutat on residiria fins al seu traspàs (1923). Casada amb Marià Marcè Bosch, agent de borsa nascut a Sant Gervasi de Cassoles (Barcelona, Barcelonès), tingué tres filles: Anita, Rosa i Enriqueta (aquesta darrera fou pianista i professora de música). El seu trasllat a la capital catalana coincidí amb un moment d’expansió institucional de l’ensenyament artístic, en el qual s’aspirava a promoure el dibuix i les arts aplicades com a instruments de progrés industrial. En aquest context s’impulsà la creació d’una escola específica per a dones, que s’anomenaria Escola de Dibuix per a Nenes i Adultes. Els objectius definits per a aquesta nova institució eren, d’una banda, formar mestres de dibuix capaces d’impartir classes privades i, de l’altra, preparar les dones per accedir a professions vinculades a les indústries artístiques, especialment en el camp de la indumentària. El 1881 es convocaren les oposicions per cobrir les dues places docents del centre: una de professor titular, reservada a un home, i una altra d’ajudant, destinada a una dona. García va obtenir la plaça d’ajudant per majoria de vots, ja que era l’única candidata que acreditava una formació artística oficial i específica. Les altres dues candidates, Catalina Coca Millà i Ramona Banquells Viguer, no pogueren aportar acreditacions equivalents. Aquest fet subratlla la singularitat de García dins d’un sistema educatiu públic que, fins a aquell moment, havia estat vedat a les dones. El càrrec de professor titular fou atorgat a Joan Vacarisas i Elias (1846-1911). A principis del 1883, l’escola inicià oficialment les classes, i el 1891 es va contractar Emília Coranty i Llurià (1862-1944) com a mestra auxiliar.

Francesca García començà a treballar a l’escola el febrer del 1883, en un espai habilitat al número 33 del carrer de Mercaders, on compartia aules amb la segona Escola de Dibuix de Districte, reservada als homes. Les dones hi assistien en el torn del matí, mentre que el de tarda es reservava als estudiants homes. L’augment progressiu de l’alumnat portà a successius trasllats: primer al número 31 del Carme i, més endavant, al número 7 del carrer d’Aribau, sempre amb la mateixa estructura segregada per sexes. Amb la reestructuració dels estudis artístics del 1900, els ensenyaments es convertiren en una assignatura lliure («Dibuix i pintura aplicats a les labors de la dona») adscrita a la nova Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts. La mort de García, l’estiu del 1923, coincidí simbòlicament amb el final d’una etapa; l’any següent, l’assignatura que havia impartit tota la seva vida va ser suprimida definitivament per les reformes promogudes sota la dictadura de Miguel Primo de Rivera.

Entre les seves alumnes hi ha noms destacats, com ara Aurora Gutiérrez Larraya, Maria Fath Camps, Balbina Gamell, Eulàlia Bruguera, Teresa Nyssen, Asunción Noguera, les germanes Galceran o les Daura Rodríguez. També s’hi ha documentat la presència de Joaquima Vacarisas, filla de Joan Vacarisas, qui es formà amb García i Coranty abans de convertir-se ella mateixa en professora de Llotja cap al 1905. Aquestes trajectòries testimonien l’impacte de l’ensenyament de Francesca García en la consolidació d’una generació de dones artistes i professores.

El 1884, Francesca García va participar en una mostra d’arts industrials organitzada per l’Institut de Foment del Treball Nacional de Barcelona, on fou premiada amb una medalla de bronze per una tovallola bordada amb relleus i detalls en baix relleu. Aquest és l’únic testimoni documentat de la seva presència en una exposició i posa de manifest que una part de la seva producció artística es consagrà a les anomenades arts de l’agulla, un camp creatiu tradicionalment vinculat a l’àmbit domèstic i femení. Es tracta d’un tipus de producció aplicada, de naturalesa fràgil i efímera, la qual cosa n’ha dificultat notablement la preservació material. Paral·lelament, Francesca García es va dedicar també al dibuix, a la pintura i a l’aquarel·la i va excel·lir especialment dins del gènere de les flors. Tot sembla indicar, però, que mai no arribà a exposar aquesta faceta de la seva producció.

De l’obra que ha arribat fins als nostres dies, sempre en col·leccions particulars, en destaca una sèrie de pintures a l’oli i aquarel·les amb rams de flors naturals, de diferents formats i composicions, on demostra un gran domini tècnic i una gran sensibilitat cromàtica (figures 1, 2 i 3). Es conserven dibuixos i aquarel·les en què hi ha representats temes religiosos, executats a principis de la dècada del 1870, elaborats amb un modelatge suau i amb un clar domini de l’anatomia i la volumetria dels cossos (figures 4 i 5). Semblantment, s’han preservat aquarel·les de petit format que representen paisatges, probablement fetes durant excursions a diversos entorns naturals. En aquestes obres, l’artista combina pinzellades breus i intensament pigmentades, que defineixen la vegetació i marquen els relleus del terreny, amb zones més lleugeres i transparents, aplicades amb una tècnica més lliure i vaporosa, que confereix a les composicions una atmosfera etèria i suggeridora (figura 6). Feu també nombrosos apunts del natural de figures humanes, sovint sense signar ni datar, caracteritzats per un traç viu i espontani que capta amb sensibilitat escenes properes i moments quotidians, revelant aspectes de la seva esfera més personal i familiar (figura 7). Tanmateix, el llegat de Francesca García no rau tant en un catàleg d’obra —encara per completar— com en la seva profunda empremta simbòlica i institucional com a primera professora d’art en un centre públic de Barcelona, figura clau en el procés de consolidació de la presència de la dona dins la vida acadèmica i artística a la Catalunya del segle XX.

Obra

Lot i la seva família fugint de Sodoma (1872), llapis, carbonet i guix blanc sobre paper (col·lecció particular); Flors naturals (roses, gardènia, dàlia) (1889), guaix i aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Flors naturals (gardènies, vinca, flox) (1893), guaix i aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Flors naturals (campanetes, gessamí, roses) (1893), guaix i aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Retrat de Rosa, filla de l’artista (c. 1900), aquarel·la i tinta sobre paper (col·lecció particular); Retrat de Rosa, filla de l’artista, vestida de blau i vermell (c. 1900), aquarel·la i tinta sobre paper (col·lecció particular); Composició amb flors d’ametller i tres retrats de Rosa, filla de l’artista (1902), aquarel·la sobre paper; Violinista (1904), sanguina sobre paper (col·lecció particular); Ram de clavells (c. 1910), pintura a l’oli sobre llenç (col·lecció particular); Paleta de l’artista, amb narcisos i paisatge nevat (s. d.), pintura a l’oli sobre fusta (col·lecció particular); Ram de crisantems (s. d.), pintura a l’oli sobre llenç (col·lecció particular); Pineda (s. d.), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Nena tocant el violí (filles de l’artista) (s. d.), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Tres músics (s. d.), llapis, aquarel·la i guaix sobre paper (col·lecció particular); Torre de Sant Gervasi, amb figura llegint (s. d.), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Retrat d’Enriqueta, la filla de l’artista (s. d.), aquarel·la i tinta sobre paper (col·lecció particular); Rosa, filla de l’artista, jugant amb un gos (s. d.), aquarel·la i guaix sobre paper (col·lecció particular); Paisatge amb dues figures (s. d.), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Sant Jeroni (s. d.), aquarel·la i llapis sobre paper (col·lecció particular); Ram de clavells de diferents colors (s. d.), oli sobre llenç (amb la dedicatòria «A nuestro distinguido amigo Don Melchor R de Alcántara»; Colección Moreno Gómez-Jordán).

Obres destacades