Vilanova i la Geltrú (Garraf), 2-11-1893 - Vilanova i la Geltrú (Garraf), 11-3-1960

Art del segle XX  Arts gràfiques  Dibuix  Exlibrisme  Gravat  Il·lustració  Noucentisme  Pintura del segle XX 

Enric-Cristòfol Ricart i Nin va créixer delicat de salut en el si d’una família burgesa vilanovina benestant. El seu gran dot per al dibuix quedà recollit ben aviat en les nombroses llibretes que omplí mentre copiava il·lustracions de revistes i de llibres en les llargues hores d’allitament. El seu pare, Francesc Ricart, copropietari i directiu de la fàbrica local de gas de ciutat de Vilanova i la Geltrú, que havia practicat la pintura en el seu temps lliure, l’animà a entregar-se a aquella vocació incipient i va escollir per al seu fill l’Escola d’Art Galí, de Francesc d’Assís Galí. Hi va ingressar l’octubre del 1911. La relació d’afecte que establí amb el mestre es perllongà després a l’Escola de Bells Oficis, on entrà quan finalitzà la seva estada a Florència (Itàlia), que resultaria crucial.

A la ciutat italiana, on passà els sis primers mesos del 1914, enfortí l’amistat amb el pintor vilanoví Rafael Sala. Com confessaria en les seves Memòries, Florència li desvetllà la convicció de dedicar-se plenament a la pintura. També fou allí on descobrí el gravat, camp en el qual excel·lí. Des del primer moment, començà a utilitzar el gravat a testa, una pràctica que no abandonà mai. De retorn a Vilanova, a les portes de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, Ricart, juntament amb Rafael Sala, Alexandre de Cabanyes, el pianista Julià Maurici Huarte, Francesc Gumà, Josep Francesc Ràfols, els impressors germans Oliva, l’escultor Damià Torrents i el poeta Miquel Ferrà, visqueren amb intensitat la il·lusió per fer de Vilanova un centre cultural amb vida pròpia. Les hores de tertúlia compartida fructificaren en la creació de la revista Themis (juny del 1915 - març del 1916), on Ricart publicà els primers gravats al boix i diversos textos.

Fins al 1918, Ricart compartí l’estudi a Barcelona (Barcelonès) amb Joan Miró: primer, al carrer dels Arcs de Jonqueres i, després, al de Sant Pere Més Baix. Es retrataren mútuament: Ricart pintà Miró vestit de «caloio» (figura 1) i exposà l’obra en la seva primera mostra a les Galeries Dalmau el 1917. L’exposició de Rafael Sala a la mateixa galeria, celebrada mesos més tard, feu que els crítics Joan Sacs, pseudònim de Feliu Elias, i Josep Maria Junoy adscrivissin els dos artistes, així com Joan Miró, al que anomenaren escola de Vilanova. Poc després, tots tres artistes, assidus del Cercle Artístic de Sant Lluc, fundaren l’Agrupació Courbet, amb Francesc Domingo i Josep Llorens Artigas, a la qual s’incorporaren, més endavant, Marian Espinal, Josep Francesc Ràfols, Rafael Benet, Josep Obiols, Josep de Togores i Joaquín Torres-Garcia. L’Agrupació participà en les exposicions municipals d’art del 1918 —aquest any, Ricart fou convidat a l’XI Exposició de Les Arts i els Artistes— i del 1919. Dissolta l’Agrupació aquest mateix any, Ricart s’afegí al grup Els Evolucionistes, amb una evident simpatia per l’obra de Paul Cézanne, com denoten els seus paisatges de llum clara i cels perfilats, ben lluny de l’impressionisme. El 1919 va sortir el primer dels seus llibres, Aleluyas, de Santiago Vinardell, i poc després, Trenta poemes, de Josep Millàs-Raurell.

La seva il·lusió passà a ser viatjar a París (França), des d’on arribaven notícies engrescadores d’altres coetanis que hi començaven a viure. El febrer del 1920 fou el moment de la descoberta. Amb una llista d’editors de llibres a la butxaca i amb un petit bagatge de produccions xilogràfiques seves, s’adreça a l’editorial La Sirène. La rebuda per part de Félix Fénéon, director de l’editorial i de les Galeries Bernheim, fou tan entusiàstica que en sortí amb l’encàrrec d’un llibre il·lustrat: Carmen de Prosper Mérimée, un projecte en el qual treballà fins al març del 1922, però que no va veure la llum, perquè l’editorial va fer fallida. Prèviament, però, havia fet gravats per a Almanach de Cocagne (1921) i per a la coberta del llibre III contes anciens (1922), de Fernand Fleuret. Són anys de treball intens amb la fusta, fins al punt de consagrar-se com un dels noms més destacats de la xilografia del nostre país, tant pel que fa a il·lustracions de llibres, almanacs i articles de revistes com en el camp dels exlibris, la imatgeria popular, les edicions de tipus popular o els gravats per a impresos comercials. Pioner en la tècnica del boix, gràcies a ell, la xilografia o gravat en fusta adquirí a Catalunya la categoria artística que mereixia (figura 2 i 3).

Fins a la primavera del 1924, Ricart va fer encara quatre estades de treball més a París. Hi enfortí els lligams d’amistat amb Josep Pla, Lluís Mercadé, Marian Espinal, Josep Dunyach i Pere Ynglada, entre d’altres, amb qui compartí hores de tertúlia i escacs a La Rotonde. A la capital francesa, passà per La Grand Chaumière, on practicà el dibuix amb model; mantingué una relació estreta amb La Nouvelle Revue Française, la Revue Musicale i el grup de teatre Vieux Colombier, i rebé nombrosos encàrrecs.

Tot i les estades a París d’aquests dos anys, els estius els passà a Vilanova o al camp, on treballava intensament. El mateix 1920, a banda d’exposar per segona vegada a les Galeries Dalmau, participà en el Saló de Tardor que organitzava Amics de les Arts a les Galeries Laietanes i a la sala especial dedicada als artistes catalans del Salon d’Automne, on portà una de les pintures més estimades del moment, El porxo (figura 4), de marcat equilibri i gust pel detall dels objectes. Les natures mortes que pintà aquests anys corroboren la seva predilecció per la minuciositat i la geometria, present també a Crisantems (figura 5) i en el magnífic Retrat de Pepa Ricart (figura 6). Eugeni d’Ors el considerà en aquests moments «entre la mitja dotzena d’artistes més distingits de l’art català contemporani».

Plenament instal·lat a Vilanova, el temps transcorria entre encàrrecs de gravat i sortides per pintar. Participà en nombroses mostres col·lectives amb Les Arts i els Artistes. Foren uns anys dolços pel que fa a col·laboracions en revistes, com D’Ací i d’Allà, La Nova Revista o Prisma, i durant els quals es refermà el seu grau de domini del dibuix. En aquests moments, també se sentia especialment còmode en el terreny del retrat, amb una predilecció pel volum de les robes i la força expressiva dels rostres. Però si hi havia un gènere que l’omplia d’una manera especial era el de la natura morta, que, a partir dels anys trenta del segle XX, l’ocupà plenament. El 1925 rebé l’encàrrec de participar en la decoració del Cafè de la Societat del Foment Vilanoví. El 1930 exposà al Centre de Lectura de Reus (Baix Camp) i començà a treballar en una obra cabdal de la seva biografia: la il·lustració de La vida es sueño, que li encarregà l’editor Gustau Gili. Il·lustrà el llibre Àncores i estrelles, de Josep Maria de Sagarra, que guanyà el Premi Folguera el 1935, any en què començà a impartir classes al Taller Escola de Reus. La seva tasca com a gravador li continuava ocupant pràcticament totes les hores i les col·laboracions amb editors estrangers denoten com n’era de valorada la seva obra. Poc abans de l’esclat de la Guerra Civil, estava treballant de ple en la il·lustració d’Anthony and Cleopatra per a The Limited Editions Club de Nova York (Estats Units), per a qui, dos anys abans, havia gravat The Ingenious Gentleman Don Quixote of La Mancha (figura 7), una de les obres que més projecció internacional li donà. Els encàrrecs se succeïen començats els anys quaranta i, aleshores, Pere Darnell decidí dedicar-li una monografia, en la qual s’abocà a treballar el seu amic vilanoví Josep Francesc Ràfols, arquitecte, historiador de l’art i pintor. Malauradament, el text quedà en un calaix fins al 1981, quan Francesc X. Puig Rovira, una de les persones que més ha fet per al reconeixement de l’artista en totes les seves facetes, en preparà la introducció, l’epíleg i les notes.

El gran auge viscut per les edicions de bibliòfil en els anys immediatament posteriors a la fi de la Guerra Civil li comportaren molts encàrrecs com a il·lustrador de llibres: Cárcel de amor, El diablo cojuelo, Entremeses i la traducció catalana de L’Odissea, de Carles Riba, entre molts d’altres. En tots els tallers tipogràfics demostrà els seus amplis coneixements, que també quedaren reflectits en la història del gravat en fusta que redactà per a la presentació d’una exposició sobre el gravat espanyol contemporani que organitzà el 1946 el Cercle de Belles Arts de Palma (Mallorca). La gran entesa amb els germans Oliva de Vilanova, Joan Sallent de Sabadell (Vallès Occidental), Sociedad Anónima de Artes Gráficas (SADAG) de Barcelona i els monestirs de Montserrat i de Poblet, entre d’altres, resultà clau. La seva intensa participació amb gravats calcogràfics i al burí en les col·leccions de La Rosa Vera, impulsades per Jaume Pla, així com els més de vuitanta llibres que il·lustrà són tan sols algunes fites de la intensa activitat que tingué en aquest camp.

En els anys difícils de postguerra, Ricart participà en totes les biennals i exposicions oficials a què el convidaren i, també, en el Salón de los Once, d’Eugeni d’Ors, gairebé sempre amb gravats. A més, exposà a l’estranger una trentena de vegades.

Fou un col·laborador entusiàstic en totes les activitats relacionades amb la vida cultural vilanovina. Per exemple, el 1947 va dissenyar els vestits per als components del ball de diables de la ciutat i participà en els projectes de construcció del Drac i la Mulassa. També va fer els vestits per al ballet de les Danses de Vilanova, de Joan Magrinyà. Tot això contribuí a fer que el seu compromís quedés palès tant en el Museu com en la vidriera al·legòrica a la ciutat col·locada a l’Ajuntament, les tres vidrieres a l’església de Sant Antoni Abat i uns esgrafiats sobre la vellesa a la Casa de l’Empara. A Ricart, que era col·leccionista de targetes de visita i amant del circ, del cinema i del batec del carrer d’un dia qualsevol, li plaïa escriure també. A banda de les seves memòries, impulsades pel seu nebot net Oriol Pi de Cabanyes i editades per Ricard Mas l’any 1995, la seva faceta dietarística entre el març del 1922 i el juliol del 1956 quedà recollida en els Quaderns Kodak, publicats el 2020 a cura d’Enric Blanco. Fou, a més, còmplice epistolar de molts artistes, editors i escriptors. Destaquen, especialment, les més de mil cinc-centes cartes i postals, de gran valor històric i documental, que intercanvià amb l’amic Josep Francesc Ràfols entre el 1913 i el 1960.

Obra

Retrat de Joan Miró (1916), oli sobre tela (Fundació Joan Miró); Estudi (1917), oli sobre cartró (Biblioteca Museu Víctor Balaguer); Crisantems (1918), oli sobre tela (Biblioteca Museu Víctor Balaguer); El porxo (1918), oli sobre tela (Biblioteca Museu Víctor Balaguer); Retrat de Pepa Ricart (1920), oli sobre tela (Museu Abelló); Berenar al camp (1925), oli sobre tela (Museu Víctor Balaguer); il·lustració de La vida es sueño, de Calderón de la Barca (Barcelona, Gustau Gili, 1933); gravats per a The Ingenious Gentleman Don Quixote of La Mancha, de Miguel de Cervantes (Barcelona, The Limited Editions Club, 1933); La sega (1944), gravat a testa (Biblioteca Museu Víctor Balaguer); Veremadores (1953), gravat a testa (Biblioteca Museu Víctor Balaguer).

Obres destacades