Josep Amat Pagès va ser un destacat paisatgista que va saber transmetre a través de la seva obra el sentiment dels seus indrets més estimats, especialment Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) i la Barcelona que el va veure néixer. Va interpretar els barris més alts i plàcids, com Sant Gervasi, i els més baixos, populars i bigarrats, com la Barceloneta, sense oblidar la seva particular visió de la Rambla.
El seu pare, Josep Amat Aymar, era administrador de finques. Com el mateix artista va afirmar «A casa es respirava art»: la seva mare, Joana Pagès, era bona pianista, també ho va ser la més gran dels quatre germans, Maria, que va estudiar amb Enric Granados. El segon germà, Gabriel —amb qui va tenir una relació molt estreta—, va ser arquitecte i un bon aquarel·lista. La família sovintejava les propietats familiars del Baix Llobregat, la masia principal era la Font del Ferro i la Casa del Prat, que Amat començà a pintar molt aviat (figura 1).
L’etapa formativa artística d’Amat gira entorn de tres eixos: l’Ateneu Obrer, els estudis de Llotja i la coneixença de Joaquim Mir. El 1917, Josep Amat entra a rebre classes de dibuix a l’Ateneu Obrer del carrer dels Tallers. Amat es familiaritza amb el barri vell, que comença a pintar, i estableix la seva primera xarxa artística amb la trobada d’artistes que seran amics, com Emili Bosch Roger. El 1920, acabat el batxillerat, Amat emprèn estudis de pèrit electricista i els compagina amb l’assistència, als vespres, a classes a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (Llotja). A Llotja va tenir com a professors Fèlix Mestres i Francesc Labarta, artista que com a pedagog deixa empremta en el jove Amat, sobretot pel que fa a la manera d’estructurar les composicions.
El 1922, Amat participa en la seva primera exposició col·lectiva a les Galeries Dalmau, on també s’estrena Salvador Dalí. Aquest mateix any, coneix Joaquim Mir, que esdevindrà mestre, company i amic inoblidable i l’acompanyarà en algunes de les campanyes per sortir a pintar plegats. Amat també passa temporades a la casa de Mir a Vilanova i la Geltrú (Garraf) i es relaciona amb molts artistes del seu entorn.
El 1926, Josep Amat, juntament amb altres alumnes de Llotja que ja acabaven els estudis, funda l’Associació d’Art, amb la finalitat de fer exposicions per entrar en el món professional. L’Associació organitzà entre el 1926 i el 1933 cinc exposicions i, l’any 1969, una mostra commemorativa a les Galerías Españolas.
La seva primera exposició individual arriba el 1928 i és apadrinada per Mir, qui li va fer un retrat a l’aiguafort per a la portada del catàleg. Amat hi va presentar 28 paisatges d’un marcat aire suburbial de barris de Barcelona, com Horta, la Barceloneta i els carrers del barri antic; de la rodalia de Barcelona, com Bruguers (a Gavà, Baix Llobregat) i Llinars del Vallès (Vallès Oriental), i també quatre obres de Vilanova i la Geltrú.
Els primers anys trenta —fins a la Guerra Civil— seran molt importants en la vida personal i professional de Josep Amat. Amb la proclamació de la Segona República, Barcelona gaudirà d’uns quants anys artísticament molt actius, que Amat va saber aprofitar presentant-se a un bon nombre d’exposicions col·lectives importants d’iniciativa pública i privada. Va guanyar-hi primers premis, com una menció especial en el concurs «Barcelona vista pels seus artistes».
El 1931 també participa en un altre concurs emblemàtic: «Montserrat vist pels pintors catalans». En aquesta estada a Montserrat coneix el pintor Emili Grau Sala, amistat que durarà tota la vida. Grau Sala li presenta la pintora georgiana Olga Sacharoff, coneixença que s’anirà consolidant i serà clau en la formació del grup La Colla, la xarxa artística més important en la vida d’Amat dels anys de postguerra.
Després de l’èxit en la participació en els dos concursos, Amat guanya entitat i el febrer del 1932 exposa individualment a les Galeries Laietanes. Als paisatges suburbials i de la Barceloneta, en aquesta ocasió s’afegeixen vuit teles de temes montserratins. Amat va tenir bones crítiques, però encara no s’havia tret de sobre l’estigma de ser deixeble de Mir.
Amat participa en totes les edicions de l’Exposició de Primavera, al Saló Barcelona, fins al 1937. Hi guanya diversos premis: el primer ja en la primera edició (1932) amb l’obra Can Sala de Baix; en la del 1933, amb la pintura Barceloneta, i en la del 1934 guanya el premi de la Diputació amb Rambla de les Flors. Això implica que aquestes tres obres són adquirides per la Junta de Museus i, per tant, representen l’entrada d’obres d’Amat al Museu d’Art Modern.
El 1933 és un any clau en la seva vida artística i privada: descobreix Sant Feliu de Guíxols, que serà el seu paradís personal i pictòric. A més, coneix la seva companya de vida, Isabel Girbau, filla d’una de les principals famílies pertanyents a la burgesia guixolenca. La tardor del mateix 1933, Amat fa la seva primera estada a París (França), acompanyat de Grau Sala. Aquesta i les següents visites a París dels anys 1934 i 1935 seran decisives en la seva evolució artística.
L’any 1934, Amat fa tres exposicions individuals a Barcelona, la més important de les quals és a La Pinacoteca, on exposa pintures de París juntament amb temes de Barcelona i Sant Feliu. Segons Amat, aquesta és l’exposició que el consagra —si més no, en l’àmbit privat—, perquè grans col·leccionistes com Plandiura, el doctor Trueta, Pau Casals i Francisco Pérez li compren obres.
El 17 de juny de 1936, Josep Amat i Isabel Girbau es casen a Sant Feliu de Guíxols, a la capella de Can Estrada, a la Casa de les Punxes. El padrí de noces és Joaquim Mir. Un any abans, Amat lloga els baixos d’una torre al carrer de Jules Verne, a Sant Gervasi, i el va habilitant com a domicili on establir-se després del casament. Un mes després, però, esclata la Guerra Civil i Amat passa la guerra amagant-se a diversos indrets: a Sant Feliu, on lloguen un primer pis d’una casa vuitcentista al passeig i hi pinta des de la terrassa o arran de porta, ja que no pot sortir a fora a pintar; a Viladrau (Osona), i a la pròpia casa del carrer de Jules Verne, de Barcelona. El jardí d’aquesta casa —amb figures o sense— es converteix en el motiu pictòric principal d’aquests anys (figura 2). El 1938 neix la seva filla Isabel, el 1940 naixerà el seu fill Josep i, dos anys més tard, ho fa Joan, el darrer fill de la parella.
El 1940, Amat estableix un acord mai escrit amb Joan Anton Maragall, que es manté fins al 1987, i es converteix en pintor de la Sala Parés, per la qual cosa cobra un sou fix al mes, molt bàsic, però que li proporciona estabilitat econòmica. Cada principi de temporada, a l’octubre, Joan Anton Maragall anava a casa d’Amat i triava una quinzena d’obres, algunes les venia, però la major part es destinaven a una exposició individual que es feia cada dos anys a la Sala Parés i, també, a algunes mostres de Madrid —primer, a la Galería Vilches, i després, a la Galería del Cisne. A més, Amat participa en nombroses exposicions col·lectives a la Sala Parés, a Madrid i a altres indrets de la geografia espanyola i internacional.
El ceramista Josep Llorens Artigas té el taller a sota del d’Amat al carrer de Jules Verne durant deu anys i compartien despeses de lloguer. Els dos artistes ja es coneixien d’abans de la guerra, però ara comença un període d’estreta relació d’amistat entre les dues famílies, que també estiuegen juntes a Sant Feliu. Amat i Artigas també van col·laborar en projectes comuns, com un mural de rajoles pintat per Amat sobre un dibuix copiat del segle XVIII i tres gerros decorats per Amat (el primer del 1942 i els altres dos del 1945). Artigas també pertany al grup La Colla, gestat abans de la guerra i que, a partir del 1940, tindrà gairebé tres dècades d’esplendor, una raresa en una època de decaïment i mediocritat intel·lectual sota el règim franquista. És un col·lectiu heterogeni format per una quarantena d’artistes, músics, escriptors, col·leccionistes i professionals de molt bon nivell. En les reunions —molt sovintejades—, hi ha bon humor, intercanvi d’idees i, sobretot, molta solidaritat entre els seus membres. Quan algun dels artistes fa una exposició, hi ha suport en forma d’assistència a les inauguracions i també d’adquisició d’obres (sobretot per part dels membres més solvents econòmicament, com Miquel Barba i Francisco Pérez).
Durant les dècades dels cinquanta i seixanta, Amat participarà en exposicions internacionals impulsades per la Sala Parés a Caracas (Veneçuela) i Montevideo (Uruguai). També guanyarà els premis més prestigiosos de la seva carrera, que contribueixen a millorar significativament l’economia familiar. A la I Bienal Hispanoamericana, celebrada a Madrid el 1951, Amat guanya el premi Fierro de dibuix, dotat amb 5.000 pessetes, amb una aquarel·la sobre el tema de l’interior del circ. L’any 1953, a la II Bienal Hispanoamericana, de l’Havana (Cuba), Amat aconsegueix el premi de pintura José Ramón Cuervo amb l’obra Regates, dotat amb 250 dòlars.
En el context de prestigi que adquireixen els seus dibuixos, el març del 1953 Amat té l’ocasió de fer una exposició individual de pintures sobre paper fetes amb trementina a la galeria de Georges Giroux, de Brussel·les, on aquesta tècnica era molt apreciada. El 1955 també és un bon any per a Amat i família des del punt de vista del prestigi i econòmic, ja que guanya el premi més substanciós de la seva carrera: el Gran Premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona amb una altra versió de Regates (figura 3).
Però, a partir del 1955, es produeix un canvi essencial en el context de l’art: en l’àmbit oficial s’aposta per l’avantguardisme més nou, mentre que la pintura figurativa que feia la generació del 1917 i els continuadors —com Amat— queda relegada a un passat que no interessa recordar. En aquest context de confrontació de dues opcions estètiques, la Sala Parés reivindica la solidesa dels seus pintors i la seva qualitat pictòrica per sobre de tendències i de modes, i organitza un bon nombre d’exposicions col·lectives per potenciar la tendència figurativa dels seus pintors, en les quals Amat participa. Destaquem la col·lectiva a París «Onze peintres catalans d’aujourd’hui», a la Galerie Paul Ambroise (1956-1957).
El 17 de juliol de 1962, mentre visitava les obres d’excavació del monestir de Sant Feliu, Isabel Girbau cau en una de les sitges encara no descobertes i, després d’un any entre la vida i la mort, queda en cadira de rodes. A més, aquest any també han de deixar la casa del carrer de Jules Verne, afectada per la construcció de la ronda del General Mitre, i es traslladen a la nova casa del carrer de Manacor. Durant aquests anys difícils, Amat continua pintant, però ho fa molt menys; això no obstant, en cap cas la seva obra expressa de manera directa el drama familiar. L’any 1963 acaba millor del que havia començat: Amat guanya per acord unànime del jurat el prestigiós Concurs Internacional de Dibuix Ynglada-Guillot, dotat amb 40.000 pessetes, amb la tinta xinesa La Marina (figura 4), hostal situat al passeig de Sant Feliu.
Passats els anys d’adaptació, a Amat li arriba un període de gran fecunditat creativa, més benestar econòmic i reconeixements. El primer homenatge té lloc a Sant Feliu l’estiu del 1970, amb motiu del seu setantè aniversari. La Sala Reina Elisenda acull una exposició amb 22 obres sobre el tema de Sant Feliu i, també, se li fa un sopar d’homenatge. A més, l’Ajuntament li dedica un carrer de la població.
L’exposició individual del 1971 a la Sala Parés té un gran èxit i, per primera vegada, es venen totes les obres el primer dia, cosa que fa revalorar econòmicament la seva obra. La cotització de les obres d’Amat entre les dècades dels setanta i dels vuitanta va passar de 15.000 pessetes cadascuna a 150.000 pessetes. A partir dels anys vuitanta, algunes obres es venen a subhasta per uns quants milions, sobretot quan la baronessa Carmen Thyssen en comença a comprar. Amat esdevé un pintor de primera línia a la Sala Parés, però ja és massa gran per considerar la seva projecció internacional. Amat continua dedicant-se plenament a la pintura, afinant delicadesa i sensibilitat segons els crítics, que també comenten que és un artista molt apreciat pels col·leccionistes i que les seves obres es venen el primer dia de l’exposició.
L’estiu del 1980, proper als seus vuitanta anys, Sant Feliu ret un segon homenatge a Amat, l’artista que més ha interpretat la ciutat i el que ho ha fet millor. L’homenatge té forma d’exposició antològica amb obres de tema guixolencs provinents de col·leccions privades i se celebra a la Casa Cendrós.
En la darrera dècada de la seva vida, Amat rep diverses mostres de reconeixement per part de les institucions. El juny del 1980, proposat pel vescomte Güell, Frederic Marès i Antoni Ollé Pinell, va ser escollit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi per rellevar el pintor Josep Maria Vidal-Quadras. El 29 d’abril de 1981 se celebra la cerimònia d’ingrés, en la qual Amat llegeix el discurs sobre la història del paisatge. També el 1981, Amat rep un reconeixement molt prestigiós per part del Fondo Internacional de Pintura de Barcelona, que li concedeix la Medalla d’Or, que li lliura el president Josep Tarradellas.
Durant la dècada dels vuitanta, Amat participa en les darreres mostres col·lectives internacionals. La primera, el març del 1981, és «19 peintres catalans», tinguda a la Galerie Drouant, de París. La Sala Parés també organitza dues exposicions a Los Angeles (Estats Units) a la D. Justin Lester Fine Art Gallery. La primera, tinguda el 1983, és una col·lectiva restringida amb diverses obres de quatre pintors: Amat, Josep Roca-Sastre, Carlos Nadal i Julián Grau Santos. Dos anys més tard, l’agost del 1985, es fa una exposició més àmplia: «Fifteen master Catalan impressionists», amb obres de quinze pintors a la mateixa galeria. En aquells mateixos anys també es fa una mostra col·lectiva de pintors de la Sala Parés a la Jasper Galleries, a Houston (Estats Units).
El 1985, Amat pateix una embòlia, de la qual ja no es pot recuperar. Tot i tenir paralitzada la meitat esquerra del cos, continua pintant amb l’ajut dels seus fills, que s’ocupen de preparar-li la paleta i fixar-la sobre una taula perquè que pugui agafar el pinzell amb la mà dreta. Fins al 1990 encara pinta amb assiduïtat, especialment flors i nombroses versions d’una perspectiva única del passeig de Sant Feliu.
El 9 d’abril de 1987 s’inaugura una exposició antològica —la més completa que s’ha fet d’Amat— a la Fontana d’Or de Girona (Gironès), organitzada per l’Ajuntament de la ciutat, amb un total de 93 obres de totes les dècades i tots els temes. L’any 1987 acaba amb la concessió de la Creu de Sant Jordi, el més gran reconeixement institucional que Amat rep per la seva tasca artística.
El 1988 participa en la seva última col·lectiva en vida, titulada «Figuracions» i feta amb motiu de la remodelació de la Sala Parés. En el lloc central d’honor, per desig exprés de Joan Anton Maragall, hi havia una de les obres més emblemàtiques d’Amat: Regates (concretament, la versió del 1956, de la Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza).
A finals de febrer del 1990, mentre Amat i la seva muller estan ingressats a l’hospital, mor Isabel Girbau. Amat, que estava greument malalt, queda molt afligit, però encara continua dibuixant els seus nets i pintant fins al 29 de juliol de 1990, data de la seva darrera obra, que no podia ser altra que el passeig de Sant Feliu —«el passeig més bonic del món», com ell deia—, vist des de la terrassa del seu pis. Josep Amat va morir el 17 de gener de 1991 i va ser enterrat a Sant Feliu al costat de la seva dona, Isabel.
L’obra d’Amat es pot contextualitzar entre els realismes europeus d’entreguerres que s’allarguen durant tota la segona meitat del segle XX, convivint amb les noves avantguardes. Són realismes eclèctics que troben solucions molt diferents amb afany de renovació dels gèneres tradicionals, com eren la figura, el paisatge i la natura morta. L’obra d’Amat és realista, perquè pinta el seu entorn més immediat, quasi sempre a l’aire lliure, però l’interpreta segons la seva visió i reflexió i el transforma en sensació, en vivència sempre positiva.
Amat va ser un paisatgista rural i, sobretot, urbà, tot i que també va conrear altres gèneres, com la figura i la natura morta. El vessant rural del paisatgisme d’Amat té uns lligams molt arrelats als seus orígens familiars camperols al Baix Llobregat i, també, a la seva convivència amb Joaquim Mir i amb els seus seguidors, que sortien a pintar a la comarca del Garraf. Amat sempre presenta una naturalesa cuidada i ordenada per la mà de l’home, mai en estat salvatge. Sempre hi ha petjades de vida humana: sigui en camps fecunds, on es veuen camperols integrats en la feina del camp, sigui en les masies on habiten o en els carros amb què treballen.
Amat va tenir una marcada predilecció pel paisatge urbà: Barcelona, lloc on vivia; Sant Feliu, ciutat originària de la seva dona i on passava la temporada d’estiu, i París, la ciutat referent de l’art. Les tres ciutats que presideixen la major part de la producció pictòrica d’Amat estan lligades a aquell ideal de vivència íntima de l’entorn, més que a buscar-ne la monumentalitat. La imatge que Amat ofereix de Barcelona és totalment polaritzada i contrastada: d’una banda, la part alta del barri de Sant Gervasi, més tranquil·la i burgesa, i, de l’altra, la part més baixa de la Barceloneta i la Rambla (figura 5), bulliciosa, popular i bigarrada. També és motiu de moltes obres l’eix de la modernitat, que anava des del portal de Santa Madrona fins a la Ciutadella. Quant a Sant Feliu, és una temàtica que anirà ocupant progressivament més espai en la trajectòria del pintor. Els temes estan centrats en el marc urbà de la població: els carrers, el port, la platja plena de gent, el circ i, sobretot, el passeig. Pel que fa a París, és la ciutat de la qual Amat es va enamorar durant la primera estada (1933) i a la qual tornà vuit vegades més fins al 1978, però sempre en estades curtes i molt intenses, que no permeten una visió de ciutat viscuda, com Barcelona i Sant Feliu. Això implica una visió de París que entra dins els tòpics, però no està mancada d’encant ni d’un segell personal. Amat dedicarà diverses obres als racons i carrers de Montmartre, però, sobretot, va pintar el riu Sena des de diversos punts.
Els altres gèneres pictòrics treballats per Amat estan a molta distància quantitativa respecte dels seus paisatges rurals i urbans. Però les figures, natures mortes i interiors són importants, perquè reflecteixen el seu món personal més familiar i íntim, reforçant la idea de l’Amat que representa el seu entorn més immediat.
L’aportació a la pintura catalana d’Amat se centra, especialment, en la forma pròpia de tractar la llum i el color. És autor d’una obra més intuïtiva que acadèmica. Dins de la modernitat, dins l’art vivent, la seva obra contribueix a la modernització i renovació de la pintura realista sense arribar als registres avantguardistes més radicals. El seu és un realisme interpretatiu, sense deformacions, que anirà reduint a esquemes essencials, amb omissió d’elements quan li interessa. Amat va ser un artista receptiu de diverses influències sense arribar a identificar-se amb cap mestre en concret (en aquest sentit, sempre va reafirmar la seva independència estilística).
El dibuix és la base de la pintura de Josep Amat. Segons ell, abans de pintar, s’ha de dibuixar molt bé allò que es vol pintar, així la composició queda perfectament estructurada i equilibrada. Amat també va donar molta importància al dibuix com a gènere autònom, com un instrument expressiu diferent de la pintura.
Amat va ser sempre un pintor pleinairista. El taller només li servia per als acabats, perquè li interessava, sobretot, representar els efectes de la llum natural i interpretar-los amb la seva peculiar visió del color, que anirà adquirint valor propi, independentment de la llum.
El sentit de la composició també preocupava Amat, perquè mai no el deixava a l’atzar; per això, pren com a base el dibuix, que permet rectificar, si cal, l’estructura. En aquest sentit, Amat tenia el sentit estructural de Paul Cézanne de fer composicions de formes sòlides, en què natura i arquitectura estiguessin en perfecta harmonia.
La primera pintura d’Amat no és amable a simple vista: és una pintura sòbria i sense idealismes i el color sovint és ombrívol, amb predomini d’una paleta cezanniana de colors terrosos. En aquests anys, més que influència directa de Mir, hi ha temes comuns amb punts de vista semblants i paral·lelismes aplicant colors i pinzellades a l’estil de Mir.
El 1933, el primer viatge a París marca un abans i un després en el seu estil. La nova llum de la ciutat, la visió directa de l’obra dels impressionistes als museus i la dels fauvistes a les galeries li obren un munt de noves possibilitats, que deixen enrere el rastre més o menys influent de Joaquim Mir. Els canvis no són sobtats, però es noten ja en les primeres obres que pinta a París, amb la modulació de tota la gamma de grisos, i, també, un cop tornat a Catalunya, en els seus temes habituals, com la Rambla.
Cap a finals dels anys quaranta, hi ha un augment progressiu de la gamma de colors més purs, que es manifesta abans en les obres de Sant Feliu i que l’acosta més a la pintura francesa. Podem dir que, en la dècada dels cinquanta als seixanta, Amat arriba a un domini dels propis mitjans expressius que li permet interpretar els seus temes amb simplicitat i economia de mitjans.
Durant els darrers anys de trajectòria, Amat aprèn a dir el mateix amb el mínim d’elements. Consolida una grafia pròpia amb una gran llibertat tècnica. Aquesta síntesi es veu especialment en les masses de plataners vistes en perspectiva, en les quals Amat arriba a l’abstracció. Ho veiem en les darreres Rambles de Barcelona, al passeig de Sant Feliu i també als arbres del parc de la Ciutadella (figura 6). No hi ha res gratuït en les composicions de la darrera etapa d’Amat i, fins a la darrera obra, podem palpar el dinamisme que reforça la sensació de vitalitat i optimisme que sempre va representar en les seves obres (en les de Sant Feliu, amb una intensitat especial).
En conjunt, l’obra d’Amat va rebre bones crítiques al llarg de tota la seva trajectòria. Tots els crítics —els d’abans i els de després de la guerra— van coincidir a valorar la seva traça i destresa pictòrica. També van apreciar l’esperit sempre renovador dels seus temes i els seus dots d’observació i de depuració dels recursos tècnics.
L’obra d’Amat es troba principalment en mans privades. La Fundació Pintor Josep Amat i la seva família tenen un nombre significatiu de peces. Alguns dels col·leccionistes privats importants que tenen obra d’Amat són la Fundació Carmen Thyssen Bornemisza, la col·lecció d’Ybarra, la col·lecció d’Uriach i col·leccions de diverses entitats bancàries. Pel que fa als museus, Amat té una obra al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia. A Catalunya, hi ha obres seves al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Fons d’Art de la Diputació de Barcelona, al Museu de Montserrat, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i al Museu de Valls.
