Emília Coranty Llurià —també coneguda com a Emília Coranty de Guasch— va néixer a Barcelona el 19 de febrer de 1862. El seu interès pel món de l’art, manifestat des dels anys de joventut, la va portar a ingressar el 1883 a l’Escola de Dibuix dirigida per Joan Baixeras i Francesca García. El pas per aquesta institució, finançada per la Diputació de Barcelona, li va permetre guanyar una pensió per anar a Madrid, a fi de continuar allí el seu aprenentatge. El lloc triat va ser l’Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado, en el llibre de matrícula de la qual consta en el curs 1885-1886, data en què també va ingressar a l’Escola de Llotja. A les aules barcelonines va coincidir amb Francisca Sans Benet, originària de Montbrió del Camp (Baix Camp), de manera que foren les primeres alumnes que figuren als registres de l’entitat.
Aquesta duplicitat d’institucions durant la seva formació es va mantenir poc temps, ja que finalment es va decantar per continuar estudiant únicament a l’Escola de Llotja. L’aposta resultà encertada i el 1886 va guanyar una borsa de viatge de l’Acadèmia de Belles Arts, per l’especialitat de brodats i blondes. Aquesta pensió, que el mateix any també fou concedida a Joan Baixas (1863-1925), Antoni Utrillo (1867-1944) i Josep Maria Barnadas (1867-1939) en altres categories artístiques, li va permetre ampliar estudis a Roma (Itàlia). Allí va coincidir amb el pintor vallenc Francesc Guasch Homs (1861-1923), a qui segurament ja coneixia del seu pas per Madrid i amb qui es casà poc temps després.
Mentre residia a la capital italiana, gràcies a la qualitat del seu treball, va aconseguir una pròrroga de la borsa de viatge i aprofità per preparar la participació en l’Exposició Universal del 1888. A la mostra barcelonina, dins la Secció d’Art Industrial, Joieria i Bijuteria, Ceràmica, Cristalleria i Vidriera, se li concedí una medalla de bronze per uns dibuixos industrials que hi presentà. Amb aquest premi iniciava una carrera plena d’èxits i reconeixements, que mantindria al llarg de la vida.
Acabada l’exposició i en companyia de Guasch Homs, retornà a Roma per concloure els seus estudis i hi feu alguns dibuixos del natural, com Retrat de dona romana estenent la roba (c. 1889), tots ells similars en temàtica als que feia el seu marit. Allí va romandre fins al febrer-maig del 1889, data en què el matrimoni acordà marxar cap a París (França), on tenien pensat establir-se una temporada per tal de visitar l’Exposició Universal que s’hi havia de celebrar. De camí feren una breu estada a Suïssa, on Coranty quedà fascinada per l’espectacle de la natura, i, el mes de maig, ja eren a la capital francesa i hi descobrien la modernitat artística que s’hi exposava.
El temps viscut a París li va permetre viatjar amb Guasch Homs per diverses localitats properes, fet que alterà els seus plans inicials. Decidiren apartar-se de la ciutat i instal·lar-se a Samois-sur-Seine, prop del bosc de Fontainebleau, perquè ell es dediqués a pintar la natura i els paisatges que tant l’interessaven. L’estada, durant la qual Coranty estudià i captà l’entorn que els envoltava, no va ser gaire llarga, perquè ell va emmalaltir greument, cosa que va obligar el matrimoni a tornar cap a Catalunya. Primer anaren a Valls (Alt Camp) i després a Barcelona, on acabaren fixant la residència i visqueren fins a la seva mort.
Retornar a casa suposà l’inici de la integració plena en el món artístic català. Les primeres passes les feu el desembre del 1889 a la Sala Parés, en la qual donà a conèixer la Reproducció de la dalmàtica de Carlemany (1889; figura 1). L’obra, una còpia en oli i a mida natural de l’original del segle VIII conservat als Museus Vaticans, es va convertir ràpidament en la peça més coneguda d’ella i la que més exposà al llarg de la vida. El treball fet, de gran qualitat i ple de detallisme, li reportà nombrosos reconeixements i, fins i tot, l’acabà adquirint l’Estat espanyol el 1890 per incorporar-lo a les col·leccions del Museo Nacional de Pintura y Escultura.
Els èxits no s’aturaren i el 1890, després d’adoptar el cognom del seu marit també en la signatura dels quadres («Coranty de Guasch»), prengué part en l’Exposición Nacional de Bellas Artes celebrada a Madrid. A la mostra, malgrat les polèmiques que sorgiren en l’organització i el jurat encarregat de concedir els premis, els seus treballs foren reconeguts per unanimitat i guanyà una medalla de tercera classe. Aquest triomf es repetí a la Primera Exposición General de Bellas Artes (1891), a la Sala Parés (1892) i a l’Exposición Nacional de Industrias Artísticas e Internacional de Reproducciones (1892). En aquesta darrera ocasió, les dues composicions presentades —un projecte per a una mantellina amb atributs catalans per ser executada en blonda (1892) i una pintura a l’oli que reprodueix un projecte de tapet per a la taula presidencial de l’Excel·lentíssima Diputació Provincial de Barcelona per ser executat en brodat superposat (c. 1890, Diputació de Barcelona)— reberen dues medalles. A més, es recomanà que les peces fossin enviades al Museu de Reproduccions, a causa de l’alta qualitat que presentaven.
La rellevància del seu art transcendí les nostres fronteres, i el 1893 participà en la World Columbian Exposition, celebrada a Chicago. Les composicions que hi envià, entre les quals figurava una col·lecció de còpies d’antics tapissos, es mostraren al Woman’s Building, el pavelló dedicat íntegrament a les dones dissenyat per l’arquitecta Sophia Hayden Bennett (1868-1953). De tornada a Catalunya, després de prendre part en la Segunda Exposición General de Bellas Artes (1894), l’Ajuntament de Barcelona decidí comprar-li una col·lecció de reproduccions a l’oli de brodats i teixits, composta per set exemplars valorats en 500 pessetes. Aquesta popularitat augmentà a la XIIIe Exposition de Bordeaux, on novament presentà la còpia de la dalmàtica de Carlemany i el projecte de tapet per a la taula presidencial de la Diputació Provincial de Barcelona, amb els quals causà una gran impressió.
Plenament consolidada, el desembre del 1896 prengué part en la Primera Exposició Femenina de Belles Arts. La iniciativa, pionera a tot Espanya, va permetre veure a la Sala Parés obres realitzades només per dones, entre les quals figuraven, a més d’Emília Coranty, noms com els de Visitació Ubach, Pepita Teixidor, Antònia Farreras o Maria Lluïsa Güell. L’èxit assolit, tant de crítica com de públic, motivà que la galeria barcelonina repetís aquesta mostra el 1897 i el 1898 i, en ambdues ocasions, comptà novament amb la seva presència. També participà en la IV Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas (1898), amb un oli titulat Un rincón del jardín (c. 1898), peça amb la qual demostrava la passió que sentia des de feia anys per captar la natura que l’envoltava.
La projecció del seu art continuà inalterada, i el 1903 figurà entre els participants de l’Exposició d’Art Antic de Barcelona, on mostrà dotze làmines que contenien 32 dibuixos que reproduïen teixits. Aquestes obres li valgueren la concessió d’un diploma honorífic. Així mateix, el 1907 concorregué a la V Exposición Internacional de Bellas Artes e Industrias Artísticas amb Del meu jardí (c. 1907; figura 2), un oli que la confirmava com una de les grans pintores de temàtica floral a Catalunya (figura 3).
A partir del 1910, la seva tasca com a professora d’art va absorbir bona part del seu temps. Aquesta vocació s’havia manifestat des del 1891, data en què va ser nomenada auxiliar interina, sense sou, de l’Escola de Dibuix per a Nens i Adults. Amb el pas temps anà ampliant les institucions amb les quals col·laborava: des del 1903 era professora de dibuix a l’Escola Professional de la Dona, entitat fundada per la Diputació de Barcelona el 1883; a finals del 1904 entrà a treballar a l’Escola Oficial de Belles Arts, i el 1906 figurava com a ajudant a la Secció Lliure de l’Escola Superior d’Arts i Indústries i Belles Arts, situada a l’edifici de Llotja. També tenim notícia que ocupà la plaça de professora auxiliar numerària a la classe de dibuix artístic de l’Escola de Nenes depenent de Llotja, una feina centrada a millorar l’ensenyament femení artístic, fet que explica el seu acostament al cercle de la revista Feminal des del 1907.
Amb tot a favor, en pocs anys patí dos sotracs importants. L’any 1923 va morir sobtadament Francesc Guasch Homs a la casa que compartien, situada al número 9 del carrer de Babilònia (posteriorment, carrer de la Ciutat de Balaguer), de Barcelona. El matrimoni no s’havia separat des que es trobaren a Roma, tot i que cadascú mantingué sempre la seva pròpia personalitat artística. Per tal de recordar i homenatjar com es mereixia la seva parella, impulsà la publicació d’una monografia editada per la Impremta La Renaixensa. Així mateix, el 1928 també perdé l’únic germà que tenia, Pere Coranty Llurià, qui malgrat haver-se format a Llotja com ella, acabà treballant com a escrivà a l’Ajuntament de Barcelona.
La soledat sobrevinguda no aturà en cap moment l’activitat artística i pedagògica. El 1928 va ser nomenada professora interina de dibuix a l’Escola d’Institutrius, amb caràcter gratuït, i participà amb dues pintures en l’Exposició d’Art d’Artistes Vallencs, celebrada al Casino de Valls. També va presentar el projecte per a una mantellina amb atributs catalans per ser executada en blonda (1892) a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929) i, cap al 1934, oferia cursos de dibuix i pintura al número 6 del carrer del Bisbe de Barcelona, a canvi de deu pessetes de matrícula.
Els seus darrers anys van estar marcats per la Guerra Civil, moment en què es va afiliar a l’Associació de Funcionaris de la Generalitat (vinculada a la Unió General de Treballadors, UGT), fet que posteriorment li comportà un procés de depuració com a funcionària de la Diputació de Barcelona, que superà sense problemes. També s’ocupà personalment d’assentar les bases de la Fundació Guasch-Coranty, encarregada de becar joves artistes perquè poguessin desenvolupar lliurement el seu art. El 18 de febrer de 1944, als vuitanta-un anys, va morir a Barcelona i va deixar com a llegat una carrera com a pintora plena d’èxits i de reconeixements, a més d’una ingent tasca pedagògica a favor de l’accés de les dones al món de l’art.
