Valls (Alt Camp), 13-7-1864 - Barcelona (Barcelonès), 8-1-1942

Francesc Galofre Oller va néixer a Valls l’any 1864. Per motius polítics, la seva família va abandonar la ciutat i va triar Barcelona per establir-s’hi. A la capital catalana manifestà una vocació teatral que el feu relacionar-se estretament amb Frederic Soler (Serafí Pitarra, 1839-1895). Tot i la ferma voluntat de dedicar-se a les arts escèniques, els pares s’oposaren a aquesta decisió, de manera que estroncaren el seu somni de joventut.

Davant la impossibilitat de desenvolupar la professió triada, inicià una carrera de ciències, mentre progressivament s’acostava, com a aficionat, a la pràctica pictòrica. Aquesta duplicitat d’interessos es va mantenir vigent fins que Josep de Letamendi (1828-1897), professor seu i bon amic de la família, li recomanà que concentrés tots els esforços i capacitats en el món de l’art.

Seguint els consells rebuts, es va matricular a l’acadèmia de Pere Borrell del Caso (1835-1910) i, posteriorment, entre el 1881 i el 1885, a l’Escola de Llotja, on va rebre el mestratge de Claudi Lorenzale (1816-1889) i d’Antoni Caba (1838-1907). Tot i que els companys de generació escolliren majoritàriament París (França) per continuar la seva formació, l’interès que manifestà per la pintura clàssica el portà a decantar-se per marxar a Madrid. El 1886 assistí a l’Escuela de Pintura, Escultura y Grabado, que depenia de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, alhora que freqüentà el Museu Nacional del Prado, on quedà fascinat per les pintures d’història, gènere amb el qual es consagrà poc temps després.

El resultat dels primers anys de formació, a més de nombrosos apunts on captava amb gran precisió la realitat que l’envoltava, va ser Herois sense glòria (1887; figura 1). Amb el quadre, de grans dimensions i inspirat en els fets de la Guerra del Francès, va concórrer a l’Exposición Nacional de Bellas Artes, en la qual assolí un ampli reconeixement de crítica i públic. L’èxit es repetí l’any següent a l’Exposició Universal de Barcelona, on presentà La processó de Sant Miquel a l’Albiol (1888; figura 2), per la qual li concediren una menció honorífica. Seguint les modes imperants a l’època, també s’acostà a l’orientalisme, amb tres quadres i alguns dibuixos protagonitzats per personatges àrabs inventats (figura 3).

Els continuats reconeixements que va rebre, tant a Barcelona com a Madrid, li reportaren encàrrecs de gran rellevància a la seva vila natal. En són un bon exemple els dos quadres de grans dimensions destinats a l’altar de la Mare de Déu de la Candela (1890), situats a l’església de Sant Joan de Valls, i el Retrat del bisbe Anton Palau (1891), pintat per a la Galeria de Vallencs Il·lustres, que feia poc que s’havia inaugurat. Però, sobretot, el camí iniciat dintre de la pintura d’història culminà amb la que es convertiria en la seva gran obra i la més coneguda per tothom: Bòria avall (1892; figura 4). El llenç, que s’ambienta en el segle XVII i que mostra tres reus desfilant pels carrers de Barcelona després de rebre sentència pública pels seus crims, es va donar a conèixer a la Sala Parés. L’èxit de la mostra va ser immediat: es produïren llargues cues a la galeria per veure’l, motiu pel qual de manera extraordinària es decidí ampliar la durada de l’exhibició. D’aquesta manera, Francesc Galofre Oller es consolidà com un dels grans noms de la pintura catalana d’història a finals del segle XIX.

Els bons resultats es transformaren en nous encàrrecs importants. És el cas de Retrat de Pere Virgili (1892), destinat a la Galeria de Catalans Il·lustres, situada llavors al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, o de Coronació de la Mare de Déu de la Mercè a la catedral de Barcelona (1895), pintat per desig del bisbe Jaume Català i Albosa (1835-1899) per commemorar aquest fet històric ocorregut a la capital catalana l’any 1888. Per al quadre, de grans dimensions, feu nombrosos esbossos previs, que demostren que estudiava i preparava fins a l’últim detall abans de pintar l’obra definitiva amb l’objectiu d’assolir altes cotes de veracitat.

L’ascens de la seva carrera es confirmà amb la presentació d’Un model (1894) a l’Exposición Nacional de Madrid, peça que poc temps després regalà a Víctor Balaguer (1824-1901) per l’ajuda que el polític li prestà en els cercles artístics de la capital espanyola. Quan tot feia presagiar que tindria una carrera plena d’èxits, l’interès i la passió pel món de l’art s’anaren refredant, sobretot des que va rebre una copiosa herència que li deixà el seu oncle Esteve.

Amb l’arribada del segle XX i sense la necessitat d’exposar ni de vendre els quadres per viure, després d’un temps retirat, inicià una segona etapa, durant la qual abandonà la pintura d’història que l’havia consagrat i amplià els seus interessos cap al retrat, el paisatge i la pintura religiosa, així com cap als postulats de l’impressionisme. La tornada donà com a resultat peces com Mercat de Sant Feliu de Guíxols (1904), Els sometents a Montserrat (1906) o Sant Joan nen en oració (1910).

Aquest retorn va anar acompanyat d’una intensa activitat vinculada a les principals institucions artístiques del país: ocupà càrrecs rellevants al Centre Aquarel·lista, el Reial Cercle Artístic, la Societat Artística i Literària de Catalunya i la Junta de Museus, de la qual esdevingué vocal. També exposà a Barcelona, Valls, Buenos Aires (Argentina) i San Francisco (Estats Units) per recuperar el terreny perdut durant els anys que romangué allunyat de la pintura.

L’esclat de la Primera Guerra Mundial sacsejà la seva vida i provocà que la imatge pública que projectava se’n ressentís. Va rebre nombrosos atacs, tant per part de companys com de certs sectors de la premsa, per la proximitat que semblava manifestar amb el bàndol germànic. La incòmoda situació es va revertir quan donà a conèixer el tríptic titulat A la pau universal (Ego sum via et veritas et vita) (1910-1939). L’obra, de grans dimensions, l’havia començada el 1910 i no la donà per finalitzada fins al 1939, després de nombrosos retocs. Hi denunciava la barbàrie produïda per la guerra i apostava per la concòrdia i el diàleg entre la humanitat.

Reconciliat amb l’opinió pública, inicià la darrera etapa de la seva carrera, marcada per l’estret vincle que mantingué amb la seva vila natal. Tornà a treballar per engrandir la Galeria de Vallencs Il·lustres, per a la qual pintà Retrat d’Andreu Avel·lí Comerma (1921), Retrat de Lluís Bonifàs (1921) i Retrat de Narcís Oller (1930-1931). A més, a instàncies de Cèsar Martinell (1888-1973), el 1925 pintà les figures de sant Jordi i de sant Oleguer per al retaule del santuari del Lledó.

L’alt ritme de producció que s’imposà anà acompanyat d’una presència continuada en exposicions nacionals i internacionals. Foren anys en què recuperà la passió juvenil pel teatre (protagonitzà algunes obres amateurs a Barcelona i a Sant Feliu de Guíxols), obrí una acadèmia de pintura i donà l’alternativa al seu fill, Francesc Galofre Suris (1900-1986). Plegats, pare i fill, col·laboraren en la decoració del cambril de la Mare de Déu a la parròquia de la Bonanova de Barcelona (c. 1924) i en un dels panells per al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya (1927) —retirat el 2024—, demostrant que, tot i el pas del temps, continuava interessat en la pintura d’història. Després de viure amb molta tensió la Guerra Civil, tant Barcelona (Galeries Pallarès) com Valls li van retre homenatges amb dues exposicions monogràfiques, que consagraren novament un pintor que morí a la Ciutat Comtal el 8 de gener de 1942, als setanta-set anys.

Obra

Pintura

Vista de Valls des del Tomb del Racó (c. 1880, Museu de Valls); Vista de l’espadanya de l’església de Sant Joan de Valls (c. 1880); Retrat d’Assumpció Vives Farrés (1881, Museu de Valls); ¿Saldrá? (1882, Museu de Valls); Vista de l’antic paller del mas familiar (1884, col·lecció particular); Vista del mas familiar (c. 1884, col·lecció particular); Paisatge de la Mussara (c. 1884, col·lecció particular); Còpia de La Inmaculada Concepción de Murillo (1886, col·lecció particular); Còpia de Las Meninas (1886, col·lecció particular); Herois sense glòria (1887, Museu de Valls); La processó de Sant Miquel a l’Albiol (1888, Museu de Valls); Retrat de Federico Degetau (1888, Puerto Rico, Casa Museo Federico Degetau); Paisatge amb torrent (c. 1889, col·lecció particular); Tipus oriental (zíngara) (1889, Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); Esclau oriental (1889, col·lecció particular); Oriental (1889-1890, Museu de Valls); Retrat de Joan Maragall (1889, col·lecció particular); Retrat de Mercedes Galofre Oller (1890, col·lecció particular); Ase blanc (c. 1890, Museu de Valls); Ase negre i la terraire (c. 1890); Sentenciat (c. 1890, Museu de Valls); Testa de condemnat (1890); Sentenciada (c. 1890, col·lecció particular); Un perdonavides (c. 1890, Museu de Valls); Cap de pagesa (c. 1890); Nen assegut a la columna (1890-1892); Carrer de la Bòria (1890-1892, Museu de Valls); Nens plorant al costat d’un ase blanc (c. 1890, Museu de Valls); La Presentació de Jesús al temple (1890, església de Sant Joan de Valls); La ciutat de Valls oferint un exvot a la Mare de Déu de la Candela (1890, església de Sant Joan de Valls); Retrat del bisbe Anton Palau (1890, Ajuntament de Valls); primera versió de Bòria avall (1890-1892, Museu de Valls); Retrat de Pepeta Vives Farrés (1891, Museu de Valls); Retrat d’home (1891, Museu de Valls); Retrat de dona (1891, Museu de Valls); Noia sota un arbre amb un caçador (1891, col·lecció particular); Bòria avall (1892, Museu de Valls); Camí de la font (c. 1892, MNAC); Retrat de Pere Virgili (1892, Museu d’Història de Barcelona [MUHBA]); Retrat del doctor Letamendi (1892, col·lecció particular); Retrat d’Eduardo Oller (1893, Museu de Valls); Nena morta (1893, Museu de Valls); Retrat de Mercedes Suris fent puntes de coixí (1893, col·lecció particular); Lilàs (1893, col·lecció particular); Mercedes Suris amb para-sol (1893-1894, col·lecció particular); Un model (1894, Biblioteca Museu Víctor Balaguer); Coronació de la Mare de Déu de la Mercè a la catedral de Barcelona (1895, catedral de Barcelona); Retrat de Mercedes Galofre Oller (c. 1895, col·lecció particular); Retrat d’Enric Holgado Cabanach (c. 1895, col·lecció particular); Retrat de Frederic Soler (Serafí Pitarra) al seu llit de mort (1895, Museu del Teatre); Retrat d’Esteve Galofre (1895, Museu de Valls); segona versió de Bòria avall (1896, col·lecció particular); Platja d’Arcachon (1896, col·lecció particular); Retrat de noia (1898, Museu de Valls); Mercat de Sant Feliu de Guíxols (1904); Plaça de Montserrat (1906, col·lecció particular); Els sometents a Montserrat (1906, desapareguda); Autoretrat (1907, Museu de Valls); Retrat de Paquito G. (1907, col·lecció particular); El timbaler del Bruc (1907, Museu Comarcal de Manresa); Montserrat (1908, Museu de Valls); Costes de Sant Feliu de Guíxols (1908, col·lecció particular); Bous (1908, Museu de Valls); Retrat de nena (1909, Museu de Valls); Paisatge (1910, Museu de Valls); Sant Joan nen en oració (1910, col·lecció particular); A la pau universal (Ego sum via et veritas et vita) (1910-1939, Museu de Valls); Retrat de mossèn Josep Martí Janer (1911, Ajuntament de Valls); Retrat de Mercedes Suris Morera (1911, Museu de Valls); Retrat de Maria Lluïsa Galofre Suris (1912, Museu de Valls); La llave del toril (1913, col·lecció particular); Joventut (1914, col·lecció particular); Retrat de Guillem Maria de Brocà (1916, Col·legi d’Advocats de Barcelona i Museu de Valls); Entre dos crepuscles (Camp de Tarragona) (1916, col·lecció particular); Tríptic de Sant Isidre (1920, desaparegut); Retrat de Lluís Bonifàs (1921, Ajuntament de Valls); Retrat d’Andreu Avel·lí Comerma (1921, Ajuntament de Valls); pintures murals per al cambril de la Mare de Déu de la Bonanova (c. 1924, desaparegudes); Sant Jordi per a l’altar major del santuari del Lledó (1926, santuari del Lledó, Valls); Sant Oleguer per a l’altar major del santuari del Lledó (1926, santuari del Lledó, Valls); Rebuda de Cristòfol Colom per part dels Reis Catòlics a Barcelona (amb Francesc Galofre Suris; 1927, Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya); Retrat del senyor Anton Massó Llort (1928, Museu de Valls); Retrat d’Eusebio Díaz González (1930, Universitat de Barcelona); Retrat de Narcís Oller (1930, MUHBA); Retrat de Narcís Oller (1930-1931, Ajuntament de Valls); Les cales (1931, Museu de Valls); Ermita amb creu de terme (1932, Museu de Valls); Autoretrat (1936, Museu de Valls); Vista de la casa de Francesc Galofre Oller a la Bonanova (1937-1939, Museu de Valls); Retrat de Francisco Franco (1939-1942, Museu d’Art Modern de Tarragona).

Dibuixos i aquarel·les

Júlia Galofre, germana del pintor, morta als cinc anys d’edat (1879, col·lecció particular); Crema de consums (1884, Museu de Valls); Pont del raval de Farigola (1885, Museu de Valls); Àrab (1885, col·lecció particular); Els Fontanals, Valls (1886, Museu de Valls); Soldat espanyol del segle XIX amb fusell (1887, col·lecció particular); Soldat espanyol del segle XVII (1887, col·lecció particular); Absis de la catedral de Salamanca (1887, col·lecció particular); Torre del Clavero (1887, col·lecció particular); Del Tormes. Salamanca (c. 1887, MNAC); Torre del campanar de l’església parroquial de Santa Maria (Santa Coloma de Queralt) (1887, col·lecció particular); Porta del claustre de la catedral de Barcelona (1887, col·lecció particular); Àrab (c. 1889, Museu de Valls); Venedor ambulant vestit de català (1890, MNAC); Los amantes de Teruel (1893, col·lecció particular); Plaça de Sant Feliu de Guíxols (1904, col·lecció particular); Façana del monestir de Sant Feliu de Guíxols (c. 1904, col·lecció particular); Carrer de Marc Pons (c. 1908, Museu de Valls); Cartell per a les Festes Decennals de 1911 (1911, col·lecció particular).

Obres destacades