Rafael Llorens Ferri ha estat un dels artistes plàstics dels segles XX i XXI més reconeguts en l’àmbit alacantí, tal com avalen les més de dues-centes exposicions de pintura —tant individuals com col·lectives— en què va participar, els nombrosos premis obtinguts com a reconeixement dels mèrits artístics i les obres adquirides per col·leccionistes, ajuntaments, diputacions i fundacions culturals. Hi ha obres seues en: els ajuntaments d’Alcoi, Altea (Marina Baixa) i Alacant (Alacantí); el Casal de Sant Jordi d’Alcoi; la Fundació Lecasse d’Alcoi; la Diputació Provincial de València; el Centre de Lectura de Reus (Baix Camp); el Museu de Santillana del Mar (Cantàbria); el Museu del Calçat d’Elda (Vinalopó Mitjà); la Diputació Provincial d’Alacant; el Museu de la Universitat d’Alacant; la Fundació Elisa Tomás Yusti d’Alacant; la Fundació del Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics d’Alacant; les col·leccions de l’extinta Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM); l’Ateneu Científic, Literari i Artístic d’Alacant, i en nombroses col·leccions particulars, incloses les dels hereus de l’artista.
Els crítics d’art de principis del segle XXI opinaven que l’obra de Llorens era una visió crítica d’un pintor que havia viscut la llarga postguerra del franquisme, la qual reflectia en les mirades de les dones i en les seues batalles quotidianes. També consideraven que era un pintor que criticava els dictadors amb un traç expressionista ràpid i que cercava la serenitat en els paisatges i les natures mortes. Josep Lluís Seguí opina que l’obra de Llorens va passar per diversos camins —tant formals com conceptuals—, que utilitzava el color en funció del tema i de l’efecte que volia produir, i que les natures mortes pintades durant els darrers anys es caracteritzaven per la senzillesa dels elements i la composició equilibrada. Per a Seguí, les obres més reeixides són les de format petit.
En gener de 2014, l’artista i professora especialista en dibuix i gravat de la Universitat Politècnica de València, María Luisa Pérez Rodríguez, va analitzar una de les obres de Llorens del fons de la Diputació Provincial d’Alacant (Emboscada en el barranc de la Batalla) durant una de les edicions del cicle de conferències «Descubre una obra de arte en el MUBAG» (Museu de Belles Arts Gravina d’Alacant). María Luisa Pérez el va descriure com un pintor, gravador i dibuixant de traç àgil amb una pintura emmarcada dins l’Expressionisme. En setembre del mateix any, amb motiu d’una exposició antològica reunida en la Llotja del Peix d’Alacant («Pintures i altres coses»), el regidor de cultura Miguel Valor s’hi va referir com «un dels millors paisatgistes de la província». I en novembre, el web del Museu de la Universitat d’Alacant (MUA), amb motiu de l’exposició monogràfica «Una mirada irònica. Llorens Ferri», el va presentar com un mestre d’artistes plàstics i un creador de primera magnitud amb un estil expressionista i una preocupació constant per aprendre i renovar els llenguatges artístics.
Després de la mort de Llorens Ferri, ocorreguda el 9 de novembre de 2022 a causa d’una malaltia que combatia sense deixar de pintar, un grup dels seus alumnes més propers van fer una exposició retrospectiva d’homenatge pòstum en la sala del Cercle Industrial d’Alcoi (maig de 2024). També organitzaren una mostra col·lectiva amb obres de set exalumnes seus en la sala de l’Associació d’Artistes Alacantins d’Alacant (març de 2025), entre les quals n’hi havia de la seua segona esposa, la pintora María Jesús Rodríguez, amb qui va compartir els darrers trenta anys de vida.
Rafael Llorens Ferri va nàixer a Alcoi el 2 de desembre de 1937, quan son pare estava combatent en el front d’Extremadura amb l’exèrcit de la República. Durant la postguerra, es divertia més dibuixant que estudiant i va deixar l’escola prematurament per treballar d’ordinari de botiga, encara que assistia a classes de mecanografia i comptabilitat, perquè el pare volia que fora empleat de banca. Als setze anys (1953), va entrar a treballar de grum (botones) en el Banco Hispano Americano per concurs oposició. Va ser actor aficionat de teatre i, en el Centre Excursionista d’Alcoi, va descobrir la natura i les formes de vida en harmonia amb ella. Com que, en el temps lliure, dibuixava il·lustracions publicitàries per a la impremta familiar, va decidir aprendre dibuix de manera acadèmica amb l’objectiu de millorar la tècnica. Va acudir a l’aula dedicada al dibuix artístic de l’antiga Escola de Mestria Industrial d’Alcoi, la qual posteriorment es convertí en l’Escola Municipal de Belles Arts. També va seguir un curs de dibuix humorístic.
Els professors alcoians que més el van influir van ser Rafael Aracil Ruescas i Ramón Castañer Segura (director de l’escola entre 1956 i 1962), els quals el van preparar per a les proves d’accés a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles, de València. Hi va acudir animat pels seus amics, els pintors Miguel Mataix Cabrera i Sento Masià. L’últim el va allotjar a casa seua després d’aprovar l’accés i de demanar l’excedència en el Banco Hispano Americano. Era 1960 i Llorens Ferri tenia vint-i-tres anys i, abans, havia fet el servei militar obligatori a la caserna d’Alcoi. Va estudiar els quatre primers cursos a València, i el cinquè, a l’Escola de Sant Jordi de Barcelona, on es titulà com a professor de dibuix.
Durant els anys d’estudiant (1960-1965), va dibuixar profusament figures (sobretot, Valkíria, l’única model de l’escola de Sant Carles) i els carrers i les places del popular barri del Carme de València. Va fer les primeres exposicions individuals a Alcoi: una de petita en 1961 i una de dibuixos i olis en desembre de 1963 en el Cercle Industrial d’Alcoi. El crític d’art Adrián Espí va dir que l’obra de Llorens portava un segell propi en els seus retrats, natures mortes i estudis d’acadèmia: «el segell d’un estil i d’una personalitat perfilada i ja, per descomptat, acusada i consumada».
En 1964 va guanyar el premi de l’Exposició Anual de la Direcció del SEU del Districte Universitari de València, en la modalitat de pintura, amb el paisatge urbà Derribos. També va obtenir una beca de l’Ajuntament d’Énguera (Canal de Navarrés), que es concedia als alumnes avantatjats de Sant Carles per pintar durant el mes de juliol en la localitat. La seua obra Chimeneas va ser premiada amb la medalla de plata. El mateix any també li van premiar l’obra Kiosco en el IV Saló de Tardor de l’exposició de pintura per a artistes de la província d’Alacant i va fer una exposició col·lectiva en el Cercle de Belles Arts de València compartida amb l’escultora Carmen Serrano Llopis, la seua primera esposa i mare dels seus fills i filles. Ricardo Dasi Júnior va dir de Llorens que era una firma en alça enquadrada dins de l’Expressionisme i, a més, Jorge Vidrianes va afirmar que Llorens havia anat superant-se i creant noves formes, que era un estudiós vocacional de l’art. En una entrevista concedida a Ricardo Dasi, Llorens va respondre que podia viure de la pintura sense treballar en la banca, però que l’art no rendia tant com quan estava en el banc, encara que preferia la pintura, perquè era el seu autèntic món. Llorens era vegetarià, abstemi, auster i tímid, de manera que tirava endavant amb pocs ingressos. Va sobreviure amb els diners dels premis obtinguts i amb la venda d’algunes obres de creació pròpia; també va fer de model i va pintar per a una fàbrica de pintura comercial (sobretot, còpies d’Edgar Degas, a qui imitava a la perfecció).
Una vegada finalitzats els estudis, Llorens va tornar a Alcoi. Hi va obrir un estudi de pintura, activitat que compaginava amb la docència, la qual li proporcionava els ingressos necessaris per gaudir de llibertat creativa i no doblegar-se als interessos comercials. En unes declaracions al diari Las Provincias, de València, el 23 de setembre de 1965, Llorens va dir: «No m’importa la comercialització i pintaré a partir d’ara només per a mi». Entre 1966 i 1974 va ser professor de pintura al Centre Sant Roc i a l’Escola Municipal de Belles Arts d’Alcoi, i de dibuix a l’Institut de Batxillerat Pare Vitòria de la mateixa ciutat. Després, va itinerar per diversos instituts de la província d’Alacant fins a accedir com a professor agregat de dibuix a l’Institut de Batxillerat de Sant Vicent del Raspeig en 1975, on va exercir fins a l’any 1988, quan va aconseguir la plaça de catedràtic de dibuix en l’Institut de Batxillerat Tirant lo Blanc d’Elx. En 1992 es va traslladar al de la Verge del Remei d’Alacant, un centre especialitzat en el batxillerat de belles arts, on va exercir fins a la seua jubilació (1998), amb seixanta-un anys.
Durant l’etapa de professor a Alcoi (1966-1974), va guanyar el premi del Primer Concurs de Pintura Festera en 1966 amb l’oli sobre tauler Final de festa (és propietat del Casal Sant Jordi) i el primer premi del VI Saló de Tardor d’Alcoi pel quadre Velles I. Des de llavors, va ser conegut com el pintor de les «agüeles», és a dir, les velles (figura 1), segons el crític d’art Adrián Espí. En 1967 li van concedir el premi del Primer Concurs de Pintura Grup d’Empreses Papereres Reunides, i en 1969, el de la II Biennal Nacional de Pintura i el primer premi del concurs per al cartell anunciador de les festes de Moros i Cristians d’Alcoi. Les obres premiades van ser colpidores i renovadores per a l’època i el món de la festa alcoiana. En Final de festa, les tonalitats mostren un paisatge urbà amb un ambient depressiu de final de festa, en què el protagonista és un escombraire que agrana papers, confetis i serpentines en el carrer de Sant Nicolau d’Alcoi. En Velles I, les protagonistes absolutes del llenç són elles. Pel que fa al cartell anunciador, va ser tota una fita en la història dels cartells de la festa alcoiana: trencador. És una composició de ferramentes de la indústria local, la creu i la lluna en roig i verd.
Des de llavors, va continuar guanyant premis i presentant-se a concursos i biennals, fins i tot de miniquadres. A més a més, mostrava la seua obra en exposicions per diverses ciutats i galeries espanyoles (Saragossa, Madrid, València, Dénia i Alacant), on acudia amb la seua furgoneta carregada d’il·lusions i d’obres emmarcades llestes per ser exposades. Va exhibir una obra seleccionada en el V Saló Nacional de Pintura del Casino d’Alacant l’abril de 1967. Entre l’1 i el 14 de juny de 1968 va mostrar 25 obres —entre figures i paisatges— en la sala d’art La Decoradora, d’Alacant, en una exposició col·lectiva amb l’escultor Vicente Ferrero. Pintava suburbis i dones castigades per la vida, és a dir, temes poc agradables i gens comercials: figures dramàtiques, rostres deformats, xaboles dels suburbis i trastos vells. El crític d’art aragonès Alfonso Zapater, en el periòdic El Heraldo de Aragón del 9 de gener de 1969, va descriure Llorens com el pintor de les coses humils. Adrián Espí, en el periòdic Información d’Alacant del 24 de novembre de 1972, va escriure que Llorens presentava les coses tristes de la vida o del món en què vivia com un objector de consciència. Tot era social: en definitiva, el seu objectiu era l’home. Chavarri Andújar, en el diari Las Provincias del 29 de març de 1973, va dir que no era un món fàcil i amè el que Llorens bastia, però sí lúcid i dotat d’uns ressorts tècnics efectius que eren el vehicle expressiu per traduir les vivències del pintor. Carlos Senti, en el diari Levante del 31 de març de 1973, va destacar que allò que resultava més real en l’obra de Llorens eren els personatges humans: la dona cansada tenia sobre ella un esgotament infinit, multisecular, que semblava una fatiga contagiosa i desesperada (figura 2).
Durant l’etapa de professor de batxillerat fora d’Alcoi i fins a la jubilació (és a dir, entre 1975 i 1998), va consolidar el coneixement sobre les tècniques i la història de l’art, el domini de la qual li va permetre transitar amb llibertat per ella i nodrir-se a plaer del seu univers d’estils, llenguatges estètics, tècniques i temes, que desenvolupava en el taller de casa durant la rutina diària de treball creatiu en les hores lliures de docència. Primer, va introduir, en la temàtica dels seus quadres, antiretrats dels opressors i reinterpretacions de pintures emblemàtiques. Podem situar-les en l’apropiacionisme com a resposta al conceptualisme i al minimalisme. Llorens retornava a una imatge significativa de la història de l’art reinterpretada amb allò que volia expressar (figura 3). Els crítics van destacar que estes obres mostraven una altra cara de la història d’Espanya, desposseïda de triomfalismes, amb retrats caricaturescs dels opressors inspirats en obres clàssiques de Velázquez, el Greco o Francisco de Goya i interpretades ara pel pintor.
Després, va incorporar els paisatges del seu entorn i els homenatges naturalistes. El semiòtic Joan Carles Andrés Raga va opinar, en la presentació del catàleg de l’exposició antològica organitzada pel Departament de Cultura de la Diputació Provincial d’Alacant en l’any 2000 («Llorens Ferri. Pintures: 1964-2000»), poc després de jubilar-se, que estàvem davant d’un artista que ha fet de la passió i de l’ofici de pintar les constants irrenunciables d’una obra que es projecta per sobre del convencionalisme i la trivialitat (figura 4).
Des de la jubilació i fins a la mort (1998-2022), cada matí quan clarejava el dia, Llorens es tancava en l’estudi i dibuixava, pintava o gravava i estampava pel pur plaer de fer-ho, perquè considerava que el dibuix, la pintura, el gravat i l’estampació eren la seua forma d’expressar-se i comunicar-se, de dir coses. Fins i tot, va continuar fent-ho quan li van diagnosticar la malaltia mortal. Des de la joventut es va decantar per l’estil expressionista, però sense abandonar la figuració i sempre preocupat per aprendre i renovar els llenguatges artístics amb què expressar-se. Ara, el professor de batxillerat jubilat pintava més pel pur plaer de pintar i prestava més importància a la manera de pintar que als temes inicials, encara que no els va abandonar i continuava treballant-los quan li abellia. Dominava totes les tècniques, amb un control excel·lent del dibuix, la pintura, el gravat i la quimiografia. També treballava totes les temàtiques de la vida quotidiana amb un estil propi i una idiosincràsia força definida, tant en els bodegons com en les figures i els paisatges. Deformava la realitat per expressar subjectivament les temàtiques abordades. Donava més importància a l’expressió dels sentiments que a la descripció objectiva i fotogràfica de la imatge. Fins i tot, alterava els colors, que emprava per expressar idees, sentiments i estats d’ànim, amb quadres generosament coloristes o monocromàtics a voluntat, que donen un matís expressionista als paisatges naturalistes i als bodegons que va pintar profusament durant els darrers decennis de vida. Pintava, dibuixava i gravava paisatges del seu entorn i bodegons naturalistes d’homenatge, que dedicava a figures de la cultura i les arts, com Joan Gil-Albert, el poeta exiliat exterior (1939-1947) i interior (1947-1974), i Vicent Andrés Estellés, el poeta reprimit laboralment per motius polítics en 1978. El darrer era l’autor preferit de Rafael Llorens Ferri, de qui recitava de memòria els poemes del llibre Recomane tenebres (figura 5). És a dir, durant els darrers anys de vida, va pintar paisatges del seu entorn, bodegons, homenatges i nus generosament coloristes i més agradables a la vista que les obres anteriors, més naturalistes. Això no obstant, algunes obres —sobretot, les cares inquietants i fantasmagòriques, els bodegons i els incendis (figura 6)— les va realitzar també amb una tècnica experimental anomenada per ell quimiografia, que li permetia expressar una visió tràgica de l’ésser humà, el costat pessimista de la vida i l’angoixa existencial de l’individu exagerant les textures i les formes en blanc i negre o amb tonalitats sèpia.
Sempre li va agradar compondre i descompondre la figura humana. Amb el seu expressionisme pictòric i gràfic, va representar l’amargura dels oprimits sotmesos pels opressors i la crueltat dels darrers. Des de 1965, va reflectir, en els dibuixos i les pintures a l’oli o acrílic, el sentiment de la pobresa, l’abatiment, la soledat i les humiliacions de les dones oprimides del franquisme, i des del 1972, la crueltat i la inhumanitat dels governants opressors i dels inquisidors amb antiretrats irònics reinterpretant obres de referència. En el segle XXI, va continuar fent-ho, però ara els dibuixava amb material fotogràfic (quimiografies) i sobre planxes de metall pròpies de la tècnica del gravat a l’estil de Goya, amb unes composicions inquietants de la visió tràgica de l’ésser humà.
