Títol:PRELIMINAR
DE L'APLICACIÓ DEL DRET CIVIL ESPECIAL DE CATALUNYA
Sentència 24 - 12 - 1935
FONTS DEL DRET CIVIL CATALÀ: EL CODI CIVIL COM A SUPLETORI. - PRECARI. - DESNONAMENT.
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 25 de febrer 1936, pàgs. 111-114. Ponent: Ricard de Rabassa i Prat.
I. Antecedents
Excms. Srs.: Santiago Gubem, President; Pere Comas i Calvet; Joan Martí i Miralles; Eduard Micó i Busquets; Ricard de Rabassa i Prat.
A la ciutat de Barcelona, el dia 24 de desembre del 1935. En el judici de desnonament, seguit en el Jutjat de primera instància de Mataró, i a,la Sala segona de l'Audiència d'aquest territori, pels germans senyors Josep, Maria, Anna i Antònia P., dels quals solament consten les circumstàncies d'ésser tots majors d'edat i veïns de Tiana, contra la senyora Caritat L., vídua, major d'edat i veïna, així mateix de l'esmentada població, pendent davant d'aquest Tribunal, per virtut deltrecurs de cassació per infracció de Llei i de doctrina legal, interposat pel Procurador, nomenat d'ofici, senyor Lluís Planella, a nom de la demandada, sota la defensa de l'Advocat senyor Alfred Sanahuja, havent comparegut els actors, representats pel Procurador senyor Felip Puig de la Bellacasa, i defensats per l'Advocat senyor Josep Granger;
Resultant que en data 20 de maig de l'any passat, el Procurador senyor Antoni Viver, formulà davant del Jutjat de primera instància de Mataró, la demanda de l'esmentat judici de desnonament, exposant els fets següents: que els seus mandats, els germans P. són amos, per parts iguals, de la casa n.° 3, del carrer M. de Tiana, com així consta inscrit en el Registre; que la senyora Caritat L. l'ocupa a precari, sense pagar lloguer, com ho demostra la resolució dictada pel Jutjat, en l'apel·lació interposada pels actors, contra la sentència del Jutjat municipal de Tiana, en el verbal instat per la senyora Àngela A., seguit després pels seus hereus, contra la senyora L.; que aquesta fou requerida amb un mes d'anticipació, per tal que desallotgés la finca; que amb tot i haver transcorregut l'esmentat termini, no solament es nega a fer-ho, sinó que afirma que ningú no la treurà de la casa; adduí, com a fonaments de dret, els arts. 1.564,1.565 i 1.882 de la Llei d'Enjudiciament Civil, les sentències del Tribunal Suprem, del 30 de juny del 1887 i 17 d'octubre del 1920, i formulà la súplica que fos dictada sentència per donar lloc al desnonament, i ordenant a la demandada que desallotgi la finca, dins del termini legal, tot imposant-li les costes;
Resultant que amb l'esmentada demanda s'acompanyà primera còpia de l'escriptura atorgada a Badalona, en data 7 de juliol del 1933, entre els actors, la qual escriptura, és la relació de béns deixats per llur mare, la senyora Angela A., i figuren entre els béns a que fa referència, la casa del desnonament;
Resultant que admesa la demanda esmentada i assenyalat el dia per,a la celebració del judici, compareguerenyels actors i la demandada, assistida, aquesta, pel Procurador senyor Casimir Labori, designat apud-acta, i com que negà els fets de la demanda, en manifestar que no és precarista sinó mestressa de la casa, el Jutjat va donar-li trasllat de la repetida demanda, per sis dies;
Resultant que l'esmentat Procurador senyor Labori, a nom de la senyora L., mitjançant escrit de data primer de juny del 1934, li contestà oposant-s'hi, al·legant els fets següents: que la propietat de la casa de què es tracta, està en plet, i anotada preventivament, en el Registre, la demanda on és reclamada la nul•litat del títol del qual els actors fan derivar llur dret, plet pendent en el mateix Jutjat, i a conseqüència del qual, no pot prejutjar-se la qüestió en un altre judici, i molt'menys en el de desnonament, puix que si es decidís en aquest, sobre la propietat de la casa, podria donar-se lloc a dues decisions, contradictòries, oposant, per tant, l'excepció de litispendència, que els actors no poden desconèixer, car han estat emplaçats per virtut de l'esmentat judici; que no és exacte el fet segon de la demanda; que el judici al qual es refereix, és un judici de desnonament seguit per la senyora Angela A., i després pels seus hereus, els actuals actors, en el Jutjat municipal de Tiana, contra la senyora Caritat L., demanant el desnonament de la mateixa casa, fonamentat, però, en un suposat contracte d'arrendament de serveis, judici en el qual recaigué sentència, en 2 de gener del mateix any 1934, tot estimant temeritat en els actors, sentència que confirmà el Jutjat de .primera instància, en consignar la circumstància que la senyora Caritat L., vídua del senyor Salvador P., fill de la senyora Angela A., ocupava la casa per dret propi, puix que l'immoble pertanyia al seu marit, i existiria, per tant, en tot cas, com a causa de desnonament, la del precari, motiu pel qual seria incompetent el Jutjat municipal; que en la sentència esmentada, el precari, només s'examina incidentalment i s'hi fa referència en la hipòtesi dels actors, per tal de demostrar l'improcedència de la demanda i hom consigna, però, que la senyora L. ocupa la finca per dret propi, com a successora del seu marit; que l'esmentada sentència té autoritat de cosa judicada i sobre el mateix objecte no es pot promoure cap altra qüestió; que la demandada ha estat sempre en possessió de la casa, la qual possessió no han tingut mai els actors, de qui la demandada no porta causa, i, per tant, segons la Llei 1.a, tít. 26, llibre 43 del Digest, no pot ésser considerada com a precarista; que és una temeritat dels actors de reproduir ara, en forma improcedent, les mateixes qüestions, i oposant l'excepció de cosa judicada i al·legant, com a fonaments de dret, els arts. 533, 538 i 544 de la Llei d'Enjudiciament Civil, els 436 i 460 del Codi Civil i les sentències del Suprem, del 4 de gener del 1900, 6 de juny del 1902, 23 d'octubre i 30 de novembre del 1903 i 13 de novembre del 1911, va acabar demanant ésser absolta de la demanda;
Resultant que de la prova practicada, cal remarcar la de confessió en judici de la demandada, que no reconegué res més que el fet d'ocupar la casa, objecte del desnonament, sense pagar lloguer, i afegí que si no en paga és per la raó d'ésser-ne propietària, segons el testament atorgat pel seu marit, i la documental, consistent en una certificació del Registre de la Propietat de Mataró, de la qual resulta que la casa de referència, consta inscrita a favor dels quatre actors, per parts iguals, per virtut del testament de llur mare, senyora Angela A., i la certificació que, per a millor proveir, fou duta als autos, lliurada pel Secretari del Jutjat de primera instància de Mataró, justificativa que en el judici de major quantia promogut per la senyora Caritat L. contra els senyors Josep, Maria, Anna i Antònia P., com a hereus de la senyora Angela A., s'hi troba l'escrit de la senyora Caritat L., de data 18 de setembre del 1933, amb la súplica que sigui admesa a tràmit una demanda de major quantia, i per virtut d'aquesta, que hom dicti sentència, declarant que l'esmentada senyora és hereva testamentària del seu marit, i com a tal, posseïdora dels béns i drets que a l'esmentat marit havien correspost, i nulla la venda atorgada pel causant a favor de la seva mare senyora Angela A., així com la donació atorgada per aquesta a favor dels altres demandats, i també la divisió de ies finques, les quals havien d'ésser restituïdes a l'actora, amb els fruits percebuts des de la mort de la senyora Angela A., i el preu amb el seu rèdit, cancellant les inscripcions practicades, i, subsidiàriament, declarar rescindida l'esmentada venda, per lesió, en més de la meitat del just preu que tenia la finca, la qual ha d'ésser restituïda a l'actora, mitjançant els abonaments que,calguin, i indemnitzar-li els perjudicis, tot demanant-se, per altresí, que la demanda de què es tracta, fos anotada preventivament; i que mitjançant providència del 15 de novembre del 1933, es va acordar l'anotació preventiva de la demanda, i fou lliurat el manament del cas, al Registrador; i per fi, que en els repetits autos, foren emplaçats els demandats, senyors Josep, Maria, Anna i Antònia P.;
Resultant que el Jutjat de primera instància de Mataró, en data 20 d'agost de l'any passat, dictà sentència que donà lloc a la demanda de desnonament i condemnà la senyora Caritat L. en el sentit que, dins del termini de vuit dies, deixés lliure, a disposició dels actors, la casa n.° 3 del carrer de de la vila de Tiana, que ocupava a precari, tot imposant-li les costes del judici; contra la qual sentència, interposà, la senyora Caritat L., recurs d'apel•lació, que fou resolt per la Sala segona d'aquesta Audiència, amb l'altra sentència de data 23 de març d'enguany, confirmatoria, amb imposició de costes a l'apel·lant, de la sentència de primera instància;
Resultant que sense fer dipòsit, per haver obtingut la declaració de pobresa, la senyora Caritat L., interposà, contra la sentència darrerament esmentada, recurs de cassació, que fonamenta en, els següents motius.
II. Motius del recurs
Primer. Infracció de l'art. 359 de la Llei d'Enjudiciament Civil, que disposa, que les sentències han d'ésser congruents amb les demandes i amb les altres pretensions oportunament deduïdes en el plet, ha de fer les declaracions que aquestes exigeixin, i decidir tots els punts litigiosos, que haguessin estat objecte del debat, per quant la sentència recorreguda deixa sense resoldre, les excepcions de litispendència i de cosa judicada, articulades en els fets i fonaments de dret, per les quals excepcions i com a conseqüència d'elles, el recurrent demanà l'absolució de la demanda, d'acord amb els preceptes dels arts. 524 i 542 de l'esmentada Llei Processal que, tant per a les demandes, com per a les contestacions, no exigeixen cap més forma especial, sinó que s'exposin, suscintament, i numerats, els fets i els fonaments de dret, i es determini amb claredat i precisió, el que es demana; i tant és així, que, amb referència a l'acció, i el mateix ha d'ésser pel que toca a l'excepció, el Tribunal Suprem ha declarat, en les sentències del 2 de desembre del 1890, 8 de març del 1912 i 7 de novembre del 1914, que no és necessari determinar l'acció que s'exerciti, car n'hi ha prou amb què es pugui deduir de la relació dels fets i dels fonaments de dret; i la prova que, en el present cas, es dedueixen aquelles excepcions, és que la mateixa sentència de la Sala, declara, en el segon Atès, que la demandada, en els fonaments de dret del seu escrit, invocà les excepcions de litispendència i de cosa judicada, per bé que no va articular-les en la súplica, motiu pel qual va estimar procedent decidir el fons del plet, sense analitzar-les.
Segon. Igualment infringeix, la sentència recorreguda, amb l'esmentada apreciació equivocada, l'art 687 de la Llei d'Enjudiciament Civil, el qual article preceptúa que el demandat proposarà, en la contestació, totes les excepcions que tingui al seu favor, tan dilatòries com peremptòries, i el Jutge les resoldrà totes en la sentència, abstenint-se de fer-ho quant al fons del litigi, si cregués procedent alguna de les dilatòries que ho impidís, el qual article és aplicable al judici de desnonament, com ho afirma la sentència del Tribunal Suprem, del 19 de desembre del 1884, on declara altra sentència del 25 de maig del 1898, que la que estimi la litispendència i absolgui de la demanda, només prejutja l'excepció estimada; de la qual cosa es dedueix, també, la mateixa relació de causa a efecte, que fou plantejada en la contestació a la demanda i ha de resoldre's en la sentència.
Tercer. El damunt exposat, es troba, així mateix, comprès en el cas sisè de l'art. 1692 de la citada Llei d'Enjudiciament Civil, que dóna el recurs de cassació per infracció de llei o de doctrina legal, quan, per raó de la matèria, hi ha hagut defecte en l'exercici de la jurisdicció, defecte en el qual s'incorre, deixant de\conèixer, quan hi ha el deure de fer-ho, el qual defecte resulta, en el present cas, d'haver deixat de conèixer de les excepcions de litispendència i de cosa judicada, al•legades pel demandat en la contestació, no havent-hi, com no hi ha, motiu, ni cap precepte legal que ho impideixi, ans al contrari, car es troba manat en les disposicions citades, i a més, l'art.; 361 de la mateixa Llei d'Enjudiciament, disposa que els Jutges i Tribunals no podran, sota cap pretext, negar la resolució de les qüestions que s'hagin discutit en el plet, article que, per tant, infringeix, aiximateix, la sentència recorreguda.
Quart. Conseqüència de tot això és que la sentència infringeix, també, l'art. 533, n.° 5.è de la Llei d'Enjudiciament Civil, que estableix l'excepció de litispendència, que ha estat posada, car demostrat que el mateix Jutjat es troba pendent, entre les mateixes parts, i amb anterioritat, un plet on es discuteix la qüestió de possessió i de propietat dels béns que són objecte de l'acció de desnonament, queda contrariat el principi jurídic que diu «litis pendente nihil innovetur», principi reconegut per les sentències del Tribunal Suprem del 28 de desembre del 1862 i 26 d'octubre 1882, segons el qual no pot ésser alterada la situació de fet ni la de dret, de les coses objecte del plet, i tant és així, que el mateix Tribunal ha declarat, en la sentència del 30 de novembre del 1910, que incoat pel comprador un plet sobre rescissió d'un contracte de venda a termini, amb pacte resolutori, el venedor no pot desnonar perquè existeix litspendència, àdhuc que, amb posterioritat a la incoació del plet, hagués fet inscriure en el Registre la resolució del contracte i hom pot observar l'analogia d'aquest, amb el present cas, en el qual és l'hereva del venedor que interposa plet per demanar la nul·litat i, subsidiàriament, la rescissió d'un contracte de compra-venda, per la qual cosa queden, en conseqüència, els compradors, impossibilitats de desnonar, amb la particularitat que també, en el cas d'aquella sentència, s'havien inscrit els títols en el'Registre, la qual inscripció no crea drets, sinó que tan solament els garanteix enfront de tercers, com ho declaren els arts. 31 i 33 de la Llei Hipotecària, i les sentències del 8 de març del 1912 i 22 de desembre del 1916.
Cinquè. Infracció dels arts. 1251 i 1252 del Codi Civil, que tracten de l'excepció de cosa judicada, puix que els actors seguiren, amb anterioritat, un judici de desnonament contra la mateixa demandada, que fou absolta, i no es pot repetir la qüestió en la mateixa forma, perquè ho impideixen les esmentades disposicions, així com la jurisprudència del Tribunal Suprem que, en resolució del 4 d'octubre del 1911, declarà que les sentències executòries de desnonament tenen l'autoritat de cosa judicada, preceptes i jurisprudència que, per tant, resulten infringits en la sentència recorreguda, per quant no estima la referida excepció, oposada per la demandada i derivada de la sentència de l'anterior judici, seguit pels mateixos demandants, amb el mateix objecte, la qual sentència, que absolgué la demandada, és ferma i executòria i ha d'ésser respectada i complida.
Sisè. Infracció de l'art. 1664 1 de la Llei d'Enjudiciament Civil, que estableix que seran part legítima per a promoure el desnonament, els qui tinguin la possessió real de la finca a títol dominical, la qual possessió, la sentència recorreguda atribueix, equivocadament, als actors, pel fet d'haver inscrit a llur favor la finca en el Registre de la Propietat, com a hereus de llur mare, i perquè, com es troba declarat en sentències del Tribunal Suprem, del 4 de gener del 1900 i 23 d'octubre del 1903, i surt de les proves, que el desnonat és posseïdor real de la finca per títol, dominical, en contra d'ell no procedeix el desnonament, encara que l'actor tingués inscrit el seu dret en el Registre.
Setè. Infringeix igualment, per aplicació indeguda, l'art 1565, n.° 3, de la Llei d'Enjudiciament Civil, que declara procedent el desnonament contra qualsevol que tingui la finca a precari, així com la doctrina establerta en la sentència del Tribunal Suprem, del 6 de juny del 1902, segons la qual, si l'actor fonamenta l'acció en què el demandat disfruta la finca a precari, i aquest la té per virtut de testament, si aquell ha inscrit el seu títol amb posterioritat a la data del testament, mitjançant informació possessòria, procedeix també el desnonament; puix que en el cas dels presents autos, la demandada posseeix com a hereva del seu marit, per virtut del testament d'aquest, si existeix una oposició de títols, la preferència dels quals no pot ésser resolta en un judici de desnonament; i
Vuitè. Infringeix, així mateix, l'article 430 del Codi Civil, que defineix la possessió civil, com la tenència d'una cosa, unida a la intenció de tenir-la com a seva, la qual intenció no pot negar-se a la demandada, que l'ha manifestada reiteradament, en diversos actes autèntics i actuacions anteriors a la demanda, com són l'oposició al primer judici de desnonament, en el qual fou absolta, i la reclamació, mitjançant el judici ordinari, de la nul·litat i ineficàcia dels pretesos títols dels actors en el present judici i, tal com declara la jurisprudència del Tribunal Suprem, en sentències del 6 de juny del 1890, 13 de juny del 1902, 2 de desembre del 1904 i 26 d'octubre del 1918, l'acció de desnonament escau només quan entre les parts litigants no existeixen altres vincles que els derivats del contracte d'arrendament o de l'ocupació a precari, sense relació amb cap altre títol, en el qual pugui fonamentar-se la possessió.
III. Desestimació del recurs
Vist, essent ponent el Magistrat senyor Ricard de Rabassa i Prat;
Atès que és doctrina reiterada del Tribunal Suprem, continguda, entre altres sentències, en les de l.r de desembre del 1902, 30 de març del 1903, 28 d'octubre del 1907, 28 de gener del 1916, 20 de gener del 1920 i 29 d'abril del 1927 — doctrina el suport de la qual radica en els arts. 41 de la Llei Hipotecària i 1462 del Codi Civil — que la possessió real d'una, finca la té qui l'ha adquirida per escriptura pública, degudament inscrita en el Registre de la Propietat, i havent reconegut la recurrent que la finca objecte de desnonament fou venuda pel seu marit, en escriptura pública, a la mare i causant dels actors, i constant en autos, per certificació del Registre, que a nom dels actors apareix la finca inscrita, és evident que aquests, als efectes del present desnonament, tenen la possessió real a títol de propietaris i, per tant, no ha comès, la Sala sentenciadora, la infracció de l'art. 1564 de la Llei d'Enjudiciament Civil, que s'al·lega en el motiu sisè del recurs, ni tampoc és d'aplicar, al present cas, la doctrina de les sentències que en el mateix motiu s'invoquen, perquè l'apreciació de les proves correspon a la Sala sentenciadora i a la seva apreciació ha d'estar-se, mentre no es demostri que ha incorregut en error de dret o de fet, que resulti de document o acte autèntic, com disposa l'art. 1692 n.° 7 de la Llei Processal; demostració, l'esmentada, que no ha fet la recurrent, puix que ni cita el precepte legal que, referent a la prova s'hagi violat en la sentència, ni els documents i actes a què al·ludeix (testament del seu difunt espòs, senyor Salvador P. i A., en què va instituir-la hereva, demanda de nul·litat o rescissió de la dita venda, interposada per la recurrent contra els actors, en el present judici anotada al Registre, i el fet d'ocupar l'esmentada casa sense pagar preu), demostren que la recurrent tingui la possessió real de la tal cosa, com ho té declarat, en casos semblants, el Tribunal Suprem, en sentències del l.r de juliol del 1903 i 25 d'abril del 1900, ni, en fi, apareix justificat, que la Sala sentenciadora hagi apreciat erròniament els elements de prova;
Atès que la sentència recorreguda no infringeix els arts. 1565 n.° 3 de la Llei d'Enjudiciament Civil, ni la doctrina legal invocada en els motius setè i vuitè del recurs, perquè, demostrat, en el precedent atès que la possessió real de la finca objecte de desnonament, la tenen els actors, i reconegut palesament, per la recurrent, que no paga preu per a ocupar-la, encertadament, la Sala sentenciadora, aprecia l'existència de precari, la qual apreciació no pot ésser destruïda, ni l'acció de desnonament enervada, per l'afirmació de la recurrent de tenir ella la possessió, en qualitat d'hereva (qualitat que no ha provat) del seu difunt marit senyor Salvador P. i A., perquè, venuda per aquest la casa en qüestió a la causant dels actors, per escriptura pública del vint-i-sis d'octubre de mil nou-cents vint-i-sis, i no havent estat prèviament decretada, en el judici declaratiu corresponent, la nul·litat o rescissió del contracte de venda contingut en l'esmentada escriptura, no es pot apreciar, dins l'àmbit reduït i sumari del judici de desnonament, que la recurrent hagués adquirit, i avui ostenti, la possessió civil d'aquella finca, com així mateix ho té reconegut la senyora Caritat L., des del moment que ha interposat la demanda del dit judici declaratiu, la qual demanda no pot paralitzar l'exercici de l'acció de desnonament, segons té declarat el Tribunal Suprem, en sentències del 30 de maig del 1905, 23 de maig del 1911, 7 d'octubre del 1914, 20 de juny i 4 de juliol del 1932;
Atès que en donar lloc al desnonament, la sentència recorreguda, i no estimar les excepcions de litispendència i cosa judicada, al·legades per la recurrent en oposar-se a la demanda, no infringeix els arts. 533 n.° 5 de la Llei d'Enjudiciament Civil, 31 i 33 de la Llei Hipotecària, 1251 i 1252 del Codi Civil i doctrina legal invocada en els motius quart i cinquè del recurs, per quant, i pel que fa a l'excepció de litispendència, la jurisprudència del Tribunal Suprem, ha establert, com a regla general, entre altres, en sentències del 29 de novembre del 1904 i 24 de juny del 1921, que no és admissible, en els judicis de desnonament, els quals, en permetre més àmplia discussió de tota mena de drets en el declaratiu corresponent, no consenten que incidentalment, en un judici possessori, de naturalesa sumària, es resolguin qüestions tendents a desconèixer el domini i la possessió civil que, de moment, ostenten els demandats; sense que sigui obstacle a l'acció de desnonament, el plet plantejat per la demandada, que instà la nul·litat de la venda que serveix de títol als actors, ni tampoc el contingut de la sentència del 30 de novembre del 1911, perquè, com ho va declarar el mateix Suprem, en resolució del 24 de juny del 1921, no es pot invocar amb èxit la jurisprudència que es troba fonamentada en precedents recaiguts sobre casos determinats, als quals no sempre són aplicables unes mateixes regles, puix que són, més bé una excepció reclamada per especialíssimes circumstàncies, no concorrents en el present cas. I referent a l'excepció de cosa judicada, originada, segons la recurrent, per la sentència dictada en l'altre judici de desnonament contra d'ella, seguit pels propis actors, també és doctrina del Tribunal Suprem, reiterada en les sentències del 18 de novembre del 1913 i 8 de juliol del 1914, que les resolucions dictades en els judicis de desnonament, no produeixin la dita excepció; però, àdhuc si aquesta doctrina no existís, tampoc no seria tal excepció viable en el present cas, perquè l'art. 1252 del Codi Civil exigeix que entre el cas resolt per la sentència i aquell en què aquesta excepció sigui invocada, hi concorri una absoluta identitat de coses, causes, persones dels litigants i qualitat en què ho foren; i havent afirmat la recurrent, en al•legar l'excepció, que l'anterior judici de desnonament, promogut davant del Jutjat municipal, es fonamentà en un suposat contracte d'arrendament de serveis, i fou absolta de la demanda, per entendre el Jutjat que, en tot cas, existia, com a causa de desnonament, la de precari, i llavors seria incompetent el Jutjat municipal, és evident que no concorre la identitat de causes o motius (vegi's la sentència del Suprem, del 28 de desembre del 1914) entre el cas resolt en aquell judici i el present, que exigeix l'esmentat precepte del Codi Civil, per tal de poder apreciar l'excepció de cosa judicada; ben entès que aquesta interpretació concorda amb la doctrina continguda en la sentència del 4 d'octubre del 1911, invocada en el motiu cinquè del recurs, la qual, per tant, no ha estat infringida;
Atès que les infraccions de Llei i de doctrina que s'invoquen en els motius primer, segon i tercer del recurs, es refereixen al fet d'haver deixat d'analitzar la Sala sentenciadora, la procedència o improcedència de les excepcions de litispendència i cosa judicada, realment al•legades en temps i forma, per l'avui recurrent, però com sia que, aquest positiu defecte en què va incórrer el Tribunal a quo, no tindria cap resultat útil, si fossin estimats els adients motius de cassació, per quant les esmentades excepcions de litispendència i cosa judicada, i, en general, totes les infraccions de Llei i de doctrina legal, que s'hi relacionin, han d'ésser rebutjades, segons raonadament argüit en els anteriors atesos, és per demés, d'acord amb el criteri exposat pel Tribunal Suprem, en sentències del 26 de gener del 1900, 30 de novembre del 1910 i 3 de juny del 1935, ocupar-se dels tres esmentats motius del recurs, que ultra anar contra un «considerando» de la sentència de l'Audiència, no produirien cap efecte sobre la resolució recorreguda, la qual s'hauria de mantenir íntegrament en la seva part dispositiva,
Decidim que no hi ha lloc al recurs de cassació per infracció de Llei, interposat per la senyora Caritat L. i U., a la qual condemnem al pagament de la quantitat que havia de constituir en concepte de dipòsit, i al de les costes, si millora de fortuna; lliurem la certificació corresponent d'aquesta sentència, per ésser tramesa a l'Audiència d'aquest territori, a la qual serà retornat l'apuntament.
Concordances:
La legalitat vigent en matèria de fonts del Dret civil català és la recollida als articles 1 i 2 i disposició final 2 de la Compilació i als articles 1 i 13 Codi civil.
Quant al precari, vegeu l'article 1.750 Codi civil i l'article 1.565, 2 de la Llei d'Enjudiciament civil.
Comentari
