Títol:PRELIMINAR
DE L'APLICACIÓ DEL DRET CIVIL ESPECIAL DE CATALUNYA
Sentència 7 - 2 - 1936
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 26 gener 1937, pàg. 20-22.
Ponent: Eduard Micó i Busquets.
FONTS DEL DRET CIVIL CATALÀ: EL COSTUM.
I. ANTECEDENTS
Excms. Srs.: Santiago Gubern, President; Víctor G. d'Echàvarri, Pere Comas i Calvet, Joan Martí i Miralles i Eduard Micó i Busquets.
A la ciutat de Barcelona, el dia 7 de febrer del 1936. En el judici de desnonament, seguit davant el Jutjat de Tortosa i en la Sala segona del civil d'aquesta Audiència, pel senyor Josep P. i A., major d'edat, casat, pagès i veí de Tortosa, contra la senyora Cinta C. i T., major d'edat, vídua i veïna de l'esmentada població, pendents davant aquest Tribunal, per virtut del recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, interposat per la demandada, sota la representació i defensa del Procurador, nomenat d'ofici, senyor Ferran Solà i de l'Advocat senyor Joaquim Torres de Cruells, no havent-hi comparegut la part recorreguda;
Resultant que en la demanda, de data 11 d'abril del 1934, s'exposen els fets següents: que l'actor posseeix una casa, situada al raval dels Caputxins, de Tortosa, de planta baixa i tres pisos; que amb motiu del matrimoni del seu fill Josep P. amb la demandada, els va deixar viure al primer pis de la casa esmentada, a títol de precari, i fins i tant que no trobessin un altre pis que els convingués; que havent mort el seu fill, la nora, amb els seus, ha continuat vivint-hi, sense pagar lloguer; que amb motiu del matrimoni del seu esmentat fill Josep amb la demandada, s'atorgaren capítols matrimonials, en els quals li féu donació d'una finca rústica, i d'una quantitat de diners; que la Cinta C.,,des de la mort del seu marit, s'ha posat malament amb l'actor i amb la seva família, amb els quals ni enraona, havent augmentat encara, des del casament de i'altre fill Joan, que també viu a la mateixa casa, les discòrdies provocades per la demandada, fins al punt que, aquesta, ha maltractat, diverses vegades, la seva cunyada, Carme S.; que davant la situació difícil originada per aquests disgustos, es veié obligat a requerir la seva nora per tal que deixés el pis, havent-s'hi negat; que darrerament la requerí, d'acord amb l'art. 1.565, n.° 5 de la Llei Processal, mitjançant un acte de conciliació, donant-li el termini d'un mes; que l'esmentat acte es va celebrar el 3 de març a Tortosa, no compareixent-hi la demandada; que aquesta no ha deixat el pis que ocupa a precari, i després d'adduir fonaments de dret, va acabar demanant que, en definitiva, es dictés sentència declarant el desnonament, apercebent la demandada pel termini de vuit dies, i imposant-li les costes, demanant, per altresí, que el judici fos rebut a prova;
Resultant que amb la demanda de referència, s'acompanyà la primera còpia d'una escriptura, de data 11 de maig del 1918, per virtut de la qual l'actor va comprar, a la senyora Maria de la Cinta M., entre altres cases, la que és objecte del desnonament, i, a més, acompanyà còpia de l'acte conciliatori relacionat en els fets de la demanda;
Resultant que en l'acte del judici verbal, la demandada va oposar-se a la demanda, i per aquest motiu se n'hi donà trasllat, havent formulat, el seu Procurador, el corresponent escrit de contestació, al·legant els fets següents: que l'actor, ultra la casa d'autos, en posseeix quatre més, un molí amb un magatzem, tres finques rústiques i una horta, contrastant la seva posició econòmica amb la pobresa i misèria de la demandada i dels seus quatre fills, als quals sustenta amb el petit guany que es procura fregant rajoles, i ara se la fa víctima de cruels insídies, imputant-li actes que mai no ha comès i dels quals el desnonament és venjança; que negà el fet segon de la demanda, essent la veritat que, en casar-se, en data 22 de desembre del 1919, amb el fill de l'actor, aquest els pregà que visquessin en el pis de què es tracta i que forma part de la casa que havia promès donar-los, mitjançant capítols, i hi anaren a viure, amb la promesa que mentre visqués un d'ells, no pagarien lloguer; que des del 25 de desembre del 1928, en què morí el marit de la demandada, fins a l'acte de conciliació, esmentat per l'actor, varen passar més de cinc anys, i això prova que no és veritat l'al·legació que va concedir el pis a precari, i fins que el matrimoni en trobés un que els convingués, puix que seria estrany, si fos certa aquella manifestació, que en tant de temps no haguessin trobat pis; que l'actor va concedir-los el pis, fins a la mort del darrer d'ells, reservant-se l'usdefruit de la casa, però que verbalment i repetides vegades havia promès donar-la al matrimoni, i si no va complir aquesta promesa va pregar a la demandada i al seu marit que ocupessin el pis tal i com ha dit repetidament; que fou l'actor qui, des de la mort del seu fill, va mostrar una marcada desviació envers la demandada i els fills del seu matrimoni, havent-se transformat en odi manifest, des que el seu altre fill Joan, va casar-se amb la Carme S., per instigació d'aquesta i a conseqüència de les intrigues de què les va fer víctimes, havent, així mateix, la nova jove causat a la demandada tota mena de vexacions; que si es negà a desallotjar el pis, és per la promesa ja referida que va fer-li l'actor i per no haver acabat el temps assenyalat; que jamai no s'ha rebellat contra el seu sogre, i si no va atendre el seu requeriment, de que deixés el pis, fou per la creença que hi té dret, el qual arrenca de la promesa que els va fer en contraure matrimoni; que en resum, la demandada ocupa el pis de referència per legítim títol, puix que la cessió va fer-se per mentre visqués qualsevol dels components del matrimoni, i lluny de rebel·lar-se contra l'actor fou atropellada per la seva nova jove, a les intrigues de la qual són deguts l'odi i malícia que avui té l'avi als seus néts i a la demandada; i després d'al·legar fonaments de dret, va demanar que fos dictada sentència desestimant la demanda amb costes a l'actor;
Resultant que prèvia la pràctica de les proves proposades, consistent en la confessió judicial de l'actor i de la demandada i en prova testifical, el Jutjat de Primera Instància de Tortosa, en data 8 de juliol del 1934, dictà sentència per la qual rebutjà la demanda, absolent-ne la demandada, i imposant les costes a l'actor, sentència contra la qual interposà, aquest darrer, recurs d'apel·lació que resolgué la Sala segona d'aquesta Audiència per l'altra sentència de data 11 de maig de l'any passat, la part dispositiva de la qual, revocant la sentència dictada pel Jutge de Primera Instància de Tortosa, donà lloc al desnonament instat pel senyor Josep P. i A. contra la senyora Cinta C i T., apercebent aquesta de llançament, si no desallotjava el pis, objecte del judici, dins el termini de vuit dies, imposant-li les costes de la primera instància, i no fent declaració especial tocant a les del recurs d'apel·lació.
Resultant que la demandada, auxiliada amb el benefici de pobresa, representada pel Procurador que li fou designat d'ofici, interposà recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, que recolza en els següents motius:
II. MOTIUS DELS RECURS
Primer. Infracció de l'art. 1565, número tercer, de la Llei d'Enjudiciament Civil, per quant la sentència interpreta la prova practicada contràriament a dret, puix que segons repetida jurisprudència del Tribunal Suprem, i en concret, les sentències del 28 de gener i 15 de desembre del 1916, 11 de febrer i 24 de juny del 1926 i 7 de juliol del 1927, perquè pugui prosperar l'acció de desnonament a precari, es necessita que entre actor i demandat no existeixi cap més vincle jurídic que el derivat del precari, essent, així mateix precís, que el demandat, reuneixi la qualitat d'arrendatari, administrador, encarregat, porter, guarda o precarista, de conformitat amb l'art. 1575 de la Llei Processal civil, puix que segons la jurisprudència invocada, la donació d'un dret d'habitació, és excepció suficient per desestimat la demanda de desnonament.
Segon. Infringeix també la sentència l'art. 621 del Codi Civil, segons el qual, en relació amb el principi de dret que proclama que «de qualsevol manera que una persona es vulgui obligar queda obligada», la donació del dret d'habitació feta entre vius, pot ésser provocada per tots els mitjans que admet la Llei, essent, a més, pràctica admesa per la jurisprudència i el costum a Catalunya, principalment a la comarca de Tortosa, que les donacions entre pares i fills, es regulin en pacte verbal, costum, que, d'altra banda, té el seu fonament legal, en el llibre de les de Tortosa, vigent en aquesta matèria, el qual, en el seu llibre vuitè, rúbrica XI, llei 16, proclama la més ampla llibertat en la contractació de donacions entre vius.
III. DESESTIMACIÓ DEL RECURS
Essent ponent el Magistrat senyor Eduard Mico i Busquets;
Atès que la Sala sentenciadora, usant de les seves facultats, en apreciar les proves, arriba a la conclusió que la demandada habita, a precari, el pis objecte del desnonament, considerant insuficient la prova practicada, amb l'intent de demostrar l'existència d'una donació verbal del dret d'habitació de l'esmentat pis, dret en el qual recolza, fonamentalment, l'oposició a la demanda; i això sentat, apareix notòria la improcedència del primer motiu del recurs de cassació, que suposa infringit el precepte processal del número tercer de l'art. 1565 de la Llei d'Enjudiciament Civil, i la doctrina de diverses sentències del Tribunal Suprem, ja que, l'esmentat precepte rituari, en relació íntima amb l'article 1564, i la doctrina del Suprem, també invocada pel recurrent, disposen que els qui tinguin la possessió real de la finca a títol d'amos, usufructuaris, o qualsevol altre que els doni dret a disfrutar-la, són part legítima per a promoure el judici de desnonament i dirigir la demanda contra les persones que disfrutin o tinguin la finca, sigui rústica o urbana, sense pagar preu (que és el concepte del precari, a tots els efectes del judici de desnonament), essent, per tant, indiscutible, que en declarar la sentència recorreguda, que l'actor és propietari de la finca i que, com a tal, té dret i acció per a sol·licitar el desnonament de la demandada, no incorre en cap de les infraccions legals invocades en aquell motiu;
Atès que, tant en l'esmentat primer motiu de cassació, com en el segon, parteix el recurrent del supòsit, que s'ha provat la donació verbal del dret d'habitació, a favor de la demandada, quan precisament, en la sentència recorreguda, no s'estima justificat tal fet; i que per, tal de fonamentar el suposat error, en l'apreciació de la prova es citen preceptes legals, absolutament inadequats i amb la pretensió, inadmissible, d'anteposar el criteri particular del recurrent, al de la Sala sentenciadora, oblidant que, en cassació, l'apreciació de la prova sols pot ésser impugnada invocant el número setè de l'article 1682 de la Llei d'Enjudiciament Civil, i citant, concretament, la llei referent a la prova, que es suposi infringida, o el document, o dubte autèntic, que,demostri l'equivocació evident del Jutjador, requisits no complerts pel recurrent en aquest cas, per tot el qual, procedeix desestimar el recurs,
Decidim que no hi ha lloc al recurs de cassació per infracció de Llei interposat per la senyora Cinta C. i,T., a la qual condemnem al pagament de les costes, si millora de fortuna; lliureu la certificació corresponent d'aquesta sentència, per ésser tramesa a l'Audiència d'aquest Territori, a la qual serà retornat l'apuntament.
Concordances:
El valor dels costums com a font del Dret civil català queda recollit a l'art. 2 Comp. i la disposició final 1.ª del mateix cos legal.
Comentari
