Títol:PRELIMINAR
DE L'APLICACIÓ DEL DRET CIVIL ESPECIAL DE CATALUNYA
Sentència 10 - 11 - 1936
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 23 abril 1937, pàg. 113-116. Ponent: Antoni Ma Borrell i Soler.
FONTS DEL DRET CATALÀ: EL DRET ROMÀ COM A SUPLETORI AMB PREFERÈNCIA AL CODI CIVIL. - PRODIGALITAT: REQUISITS.
I. Antecedentes
Senyors: Víctor G. d'Echàvarri, President; Joan Martí i Miralles, Eduard Micó i Busquets, Ramon M.ª Roca i Sastre i Antoni M.ª Borrell i Soler.
A la ciutat de Barcelona, el dia 10 de novembre del 1936. En el judici ordinari de major quantia sobre declaració de prodigalitat, seguit al Jutjat de Manresa i a la Sala segona del Civil d'aquesta Audiència, promogut per la senyora Mercè de P. i P., major d'edat, casada, sense professió especial i veïna de Manresa, contra el seu marit el senyor Lluís S. i T., també major d'edat, casat i veí de la mateixa població, en el qual judici és també part el Ministeri Fiscal, pendent ara davant d'aquest Tribunal, per virtut del recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, interposat pel Procurador senyor Josep M.ª Viver i Lucena a nom de l'actora, defensada per l'advocat senyor Manuel Puigrefagut i Dou, i a l'acte de la vista, pel senyor Màrius Anglada, havent comparegut el demandat, sota la representació del Procurador senyor Climent Vidal i la defensa de l'Advocat senyor Joan Vallès i Pujals, essent també part el Ministeri Fiscal;
Resultant que la senyora Mercè de P. i P., amb escrit del dia 8 d'abril del 1933, formulà la seva demanda, amb la súplica que fos dictada sentència declarant pròdig el demandat, amb les altres declaracions anexes a la tal declaració, la qual fonamenta en una relació circumstanciada i prolixa de fets, que en el seu sentir justifiquen la procedència d'aquella petició, i manifesta, que si bé fins a la interposició de la demanda s'havia imposat el sacrifici de callar, per tal d'evitar l'escàndol familiar, davant la inutilitat del seu sacrifici, puix que els fets esmentats eren ja públics, s'havia decidit a la presentació de la demanda, en compliment dels deures que tenia envers els seus fills i envers el seu mateix marit, acudint a la via judicial, per tal de salvar un i altres del desastre definitiu;
Resultant que citat i emplaçat el demandat senyor Lluís S. i T., va oposar-se a la demanda de referència, demanant-ne l'absolució, i negà substancialment els fets al·legats i donant, dels actes que li imputava la seva muller, explicacions i interpretacions per tal de desvirtuar-los;
Resultant que evacuats els tràmits de rèplica i duplica, en els quals escrits, tant l'actora com el demandat insistiren en llurs respectius punts de vista, i practicada la copiosa prova proposada, el Jutge de Primera Instància de Manresa, en data 10 d'abril del 1934, dictà sentència, declarant,pròdig en el sentit legal, el senyor Lluís S. i T., i, en conseqüència, privat de gravar i alienar immobles, prendre diners a préstec i sota condició, atorgar transaccions i compromisos, i obligar-se, salvat en allò que fa referència a les obligacions estrictament contretes en l'administració del seu cabal, que amb les esmentades limitacions li fou reservat, limitacions que afecten també als béns de la seva muller i fills, els quals hauran d'ésser administrats en la forma i tal com determina l'art. 225 del Codi Civil, sense fer especial condemna de costes, i absolent el demandat de les altres peticions de la demanda;
Resultant que en contra de la sentència esmentada, el demandat, senyor Lluís S. interposà recurs d'apel•lació, per virtut del qual la Sala segona de l'audiència d'aquest territori, el 15 de novembre de l'any passat, dictà la recorreguda, revocant la del Jutjat, i absolent el senyor Lluís S. i el Ministeri Fiscal, de la demanda formulada per la senyora Mercè de P. i P., sense fer especial condemna de costes en cap de les instàncies;
Resultant que la sentència del Jutge de Manresa, en fer en el seu segon atès la resultància i apreciacions de les proves, diu el següent: «Atès que als efectes de les declaracions que ha de sentar aquesta resolució, considerant en conjunt els elements de judici aportats en aquest plet, hom estima provats els fets següents: Primer. Que des de la mort del pare del demandat, ocorreguda el,24 d'agost del 1932, fins a la interposició de la demanda (abril del 1933) el senyor Lluís S. consumí, a més de les rendes que li produïa el patrimoni heretat i el seu propi (no exigües perquè l'integren diverses finques urbanes de Manresa, número ... de la plaça de l'Om, ... del carrer del Bruc i núms. ... de la de Sant Andreu, i diverses de rústiques situades al terme de Manresa i al de Guardiola i Sant Martí de Torroella) unes 63.000 ptes. que, en metàl·lic, valors o crèdits posseïa el seu causant, i així ho acredita el fet que posteriorment, el senyor S. es trobés mancat de metàl·lic per als pagaments imprescindibles, com són el de contribucions, quota alimentària que li fou assenyalada a favor de la seva muller i fills en el judici de divorci, despeses judicials dels dos plets, segons consta tot, en la peça separada, i per altra banda, ni tan sols ha intentat provar que no hagués gastat la repetida suma. Cal tenir en compte, a més, que si el senyor S. subvenia a les despeses familiars, la seva muller, l'actora, rebia diverses pensions amb les quals coadjuvava al sosteniment de les càrregues familiars; Segon. Que les úniques despeses extraordinàries, acreditades, són la de l'enterrament i funeral del senyor Leonci S., pare del demandat, les quals no excedeixen, segons les factures que el senyor Lluís presentà, de 4.500 ptes., així com 7.000 ptes. abonades pel senyor susdit al seu germà, el senyor Josep, en pagament d'un dute, en total 11.500 ptes.; consisteixen les altres en despeses ordinàries d'acord amb el nivell familiar de vida, despenent per tal concepte, segons factures, 1.816 ptes. el mes de novembre, figurant en aquest mes diverses inversions no corrents, per exemple, pintura de l'automòbil, pagament de primes anuals d'assegurances, treballs agrícoles de collita, etc., i àdhuc suposant que per altres conceptes dels quals no figuren factures, hagués despès 1.000 ptes. més, apareixeria justificada la inversió de 37.000 ptes., quedant per tant sense justificar, la de 27.000; Tercer. Que quan el senyor S. gastà almenys aquestes 27.000 pessetes, la inversió de les quals hom ignora, tenia pendents les obligacions següents: pagament de 50.000 ptes. de llegítima a cada un dels seus tres germans; pagament a la seva germana, la senyora Maria, de 110.000 ptes. que li devia per préstecs anteriors, i pagament dels drets reals i d'inscripció a favor seu de l'herència paterna, que suposen unes 35.000 pessetes, al dir del Notari senyor Català, en la carta produïda en autos pel demandat, o sigui que, en total, els deutes ascendien a més de 295.000 pessetes, això sense comptar les obligacions contretes amb la seva muller i de les quals hom parlarà tot seguit; Quart. Que el 16 de juliol del 1924, el demandat havia perdut «en empreses desgraciades», com ell mateix qualifica en el document que porta aquella data, i apareix signat per ell, quantitats que li foren lliurades per tal que les custodiés, pertanyents al capital de la seva muller, i adquirides per aquesta per herència o llegat, i sense que l'esmentada senyora tingués coneixement de les tals inversions; les quantitats percebudes per l'herència paterna i materna de l'actora, pujaren unes 140.000 pessetes; cal no oblidar que el document en, qüestió, per bé que no fos reconegut pel demandat, és inqüestionable que ell l'estengué, donada la identitat de grafisme entre l'escrit de referència i els indubitats dels autos; Cinquè. Que, abans de la mort del seu pare, el demandat tenia rebudes a préstec pessetes 110.000 de la seva germana Maria; d'elles, 50.000 poc abans d'aquella mort, i si bé sembla que part d'aquella quantitat fou esmerçada en obres de reparació i millores dels Masos C. i M., no sembla pas que la totalitat del dit préstec hagués estat despès en les tals reparacions, perquè, ultra que les descrites per l'Arquitecte senyor Firmat, eren, segons sembla, de poca monta, i de baix cost, no s'explica com el demandat no ha provat, per mitjà de factures i testimonis el valor de les repetides obres, i per bé que és cert que en el patracol de factures que ha presentat — que no han estat corroborades o reconegudes pels signants—, figuren algunes corresponents als anys 1931 i 1932, que semblen referir-se a obres de paleta, fuster i manyà, l'import de les quals podrà arribar a 10.000 ó 12.000 ptes., tampoc no justifica la inversió de la resta; Sisè. Que el senyor S. rebé en préstec dels seus cunyats, 15.000 ptes. per al desempenyorament de joies, del qual deute està, aiximateix, en descobert; Setè. Que el senyor S. jugava en alguns Casinos de Barcelona, i així mateix ha perdut quantitats al joc de pòker en aquesta ciutat; Vuitè. Que el demandat posseeix la llicenciatura en Filosofia i Lletres, Dret i Medicina, i és autor d'obres literàries alabades per la crítica, mereixent i tot, que el seu nom figuri en l'Enciclopèdia Espasa, la qual cosa revela que té talent no gens comú per a l'especulació, que li hauria permès sens dubte, mitjançant una constant aplicació, d'obtenir rendiments econòmics del seu treball, suficients per a mantenir la seva família»;
Resultant que entre els atesos de la sentència recorreguda, hom llegeix els següents: «Atès que, si bé la prodigalitat cal fonamentar-la no en la iHicitud, immoralitat o improcedència de les despeses fetes, ni en la major o menor ordenació administrativa del patrimoni, ni tan sols en la seva quantia en ella mateixa, sinó en la raó que presideixi la decisió de gastar en relació amb el seu montant, comprometent el cabal de tal manera dilapidat, és evident que la declaració judicial que cal fer al tal efecte, no podrà tenir com a base les conseqüències de l'anàlisi que, processalment, hom faci, del que hagi gastat la persona contra la qual és adreçada l'acció, referent a aquells particulars anotats com a inaplicables, i menys encara als que, ultrapassant els principis de l'ética, i descendint a petiteses o detalls incompatibles amb els atributs del dret de propietat, tinguin llur suport en conceptuositats d'oportunisme, la concreció dels quals respon a la mera apreciació personal de qui els estima; per la qual cosa, el minuciós i detallat anàlisi que hom fa en la sentència apeüada, del moviment del cabal manejat pel demandat des del seu matrimoni, qualsevol que sigui la conclusió que hom formi en l'ordre moral, i l'estimació personal que mereixi el que l'administrà, no són suficients per a provocar una declaració de prodigalitat, puix que els actes de pagament, suposats per la deducció que neix de no haver-se justificat la inversió de determinades quantitats que es pogueren ingressar, no són suficients per a fonamentar una presumpció d'irracionalitat, ja que del que no ha estat justificat, no es pot entendre que hom n'hagi fet un ús contra raó, per tal com manca l'enllaç precisi entre la despesa i el seu determinant, oimés quan és l'actor a qui toca provar el dispendi; i, quant als altres, responent a afanys i activitats, que salvat el que fa referència al joc, entren de ple en l'esfera del que és racional i humà, per bé que no sigui exemplar: Atès que la salvetat establerta pel que toca a les despeses de joc, obliga a considerar que aquest, solament pot reputar-se contrari a la raó, quan excedeixi d'un senzill passatemps, i sotmeti a l'atzar cabals que comprometin el patrimoni familiar, i per això, en el present plet hom podria estimar la causa esmentada, si haguessin estat concretades les quantitats que el demandat senyor S. hagués aventurat o perdut en aquell vici, tant pel que afecta a l'època ja remota en què vivia a Barcelona, com en la seva més propera actuació en aquest sentit, en el seu domicili actual de Manresa, amb la particularitat significava que si aquella, pels anys transcorreguts i la densitat de la capital, podria ésser de difícil prova, en aquesta darrera no cap admetre el desconeixement o carència de mitjans per justificar-la; i no obstant i això, en els autos no ha estat feta cap prova concreta sobre el tal particular, restant-hi tan sols com a vestigi, l'afirmació d'alguns testimonis que no xifren les quantitats jugades, ni aporten dades categòriques que permetin l'estimació d'aquesta causa, que substancialment ha estat admesa pel mateix demandat: Atès que faltant-hi, per tant, en el plet, els elements de prova precisos per tal que quedessin justificats fets concrets, reveladors d'actes que poguessin contenir elements propis de la caracterització d'incapacitat, a la qual es refereix la demanda, i com que hom no pot fer derivar aquesta, de la qualificació reprovable que pugui merèixer una administració familiar, revisada en forma genèrica, i amb criteri de rectitud i economia, àdhuc que aquesta sigui lloable, sinó com a resultància positiva d'uns determinats fets, que revelin la irracionalitat dels dispendis i llur quantia en forma concreta, és evident que no ha de prosperar l'acció exercitada en la demanda, i que, per no haver-ho apreciat així el Jutjat, cal revocar la sentència apel·lada, en els termes absolutoris pretesos pel demandat i apel·lant, el senyor Lluís S. i T., sense que, per tant, càpiga donar lloc a l'apel·lació de l'actora, que versava sobre l'abast de la decisió que posà fi al judici en la primera instància.»;
Resultant que en contra de la sentència esmentada, el Procurador senyor Josep M.ª Viver, a nom de l'actora, senyora Mercè de P. i P., interposà recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, a redós del número primer de l'art. 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, invocant, a l'efecte, els motius següents:
II. Motius del recurs
Primer. En sentar la sentència com un dels fonaments de la decisió, que no existeix en el dret positiu una definició de la prodigalitat, i que aquesta ha d'entendre's com una dissípació dels béns, sense motius racionals o explicables, infringeix per inaplicado, la Llei I, tít. 10, llib. XXVII del Digest, De Curatoribus furioso, vigent a Catalunya, en la qual es declara que és pròdig «el que no té fi ni temps en gastar, i, dissipant els seus béns, els gasta»; la infringeix, així mateix, per tal com, en pressuposar com a base de la prodigalitat, la dissipació dels béns, sense motiu racional, fent dependre de l'existència d'aquest motiu, la declaració d'aquella, va més enllà del que ordena la disposició legal, puix que en ella hom no fa referència a aquesta suposada irracionalitat dels actes d'aquell contra el qual l'acció va adreçada; i, com que aquesta irracionalitat, que la Sala sentenciadora suposa que és la característica de la prodigalitat, no ve compresa en la definició continguda en l'esmentada Llei, és evident que la sentència, no tan solament deixa d'aplicar una Llei vigent a Catalunya, sinó que estableix una doctrina diferent de la que la repetida Llei proclama; i, si hom hagués tingut en compte el repetit precepte, en el seu veritable sentit, segons el qual és pròdig aquell qui gasta sense fi ni temps, i dissipant els seus béns els despèn, concepte igual al contingut en la Llei 5.a, tít. XI, partida 5.a, és evident que la sentència havia de declarar pròdig el senyor Lluís S., puix que no nega, ans el contrari, afirma aquella dissipació de béns, en afirmar, que qualsevol les que siguin les clonclusions que en l'ordre moral es formin i l'estimació personal que mereixi el que administrà el cabal manejat, i així mateix quan declara que hom no pot fer derivar la declaració de prodigalitat, de la qualificació reprovable que pugui merèixer una administració familiar.
Segon. Infracció de la Llei XII, títol V, llibre XXVI del Digest, De tut. et cur. dat. en la qual hom diu que no és nou que alguns, per bé que per les paraules semblin de bon enteniment, amb tot, si ells administressin llur patrimoni, restarien reduïts a patir necessitat, si no fossin socorreguts, i així hom ha de nomenar qui els governi; puix que la sentència, no tan solament deixa de tenir en compte aquest precepte, d'aplicació a Catalunya, sinó que, per les mateixes raons exposades en el primer motiu, senta una doctrina d'extensió il·limitada amb referència a la llei invocada com a infringida.
Tercer. La sentència, per tal d'explicar el concepte de prodigalitat que estableix, el fa derivar de la regla quarta (així diu), títol XVII, llibre 11 del Digest, essent així que en aquest precepte es limita a dir «no es cregui que vulgui aquell que obeeix el manament del pare o del senyor», text que no té res a veure amb la prodigalitat i, per tant, és d'inaplicació el precepte esmentat.
Quart. La sentència recorreguda invoca, com a doctrina legal, de la qual en fa dependre el concepte de prodigalitat, la continguda en la sentència del Tribunal Suprem del 19 de juny del 1915, la qual afirma que el dispendi dels cabals ha d'ésser «sin otro objeto que la irracional complacencia en su disipación y derroche», sense parar esment que aquesta sentència, no tan solament no pot sentar doctrina a Catalunya, per tal com contraria els preceptes del dret romà, adduïts en els dos primers motius, sinó també perquè és única, i no té, per tant, el caràcter de doctrina legal, segons la repetida jurisprudència del mateix Tribunal Suprem, de la qual cosa es dedueix que la sentència recorreguda, aplica com a doctrina legal, sentències, que no tenen aquest caràcter.
Cinquè. En canvi, és d'aplicadó la doctrina continguda en la sentència del Suprem del 30 de setembre del 1930, segons la qual, seguint el criteri tradicional en la matèria, és considerat pròdig, «al que hace servir sus bienes a fines abiertamente opuestos a su destino; al que sus gastos son extraordinariamente superiores a sus ingresos, supeditando la fórmula de administradón económica, a la satisfacdón de necesidades artificiales, creadas por las exigencias de vida y regalo, cuyo proceder perjudica a sus herederos forzosos», circumstàncies aquestes, que concorren en el senyor Lluís S. i T., segons la prova que és practicada en els autos, i que la Sala no aprecia com a base de la sentencia, per tal com parteix d'un concepte de prodigalitat diferent del consagrat en les lleis, i en la sentència del Suprem invocada. Si la sentència recorreguda hagués partit del concepte que es desprèn de les referides lleis i de la sentència repetida del Tribunal Suprem, és evident que l'apreciació de la prova, hauria portat a la Sala sentenciadora a declarar la prodigalitat del demandat, puix que és ell mateix qui l'afirma quan diu, «que aparte del vicio del juego, es comedido en sus gastos», manifestacions que evidencien que en el joc no era comedit i en atenció també, que el mateix senyor S. declara que «mientras en la calle tiraba el dinero, en su casa quería imponer economías», concepte aquest, de llençar el diner al carrer, que encaixa perfectament amb el de dissipació de béns, i en destinar aquests a finalitats obertament oposades a la seva destinació.
III. Desestimació del recurs
Vist essent Ponent en Tacte de la vista i per la redacció de la present sentència, el senyor Antoni M.a Borrell i Soler;
Atès que dels vuit únics fets que dóna com a provats el segon «considerando» de la sentència de primera instància, només el setè respon a la idea de dissipació del patrimoni, o sigui el joc, i aquest fet, precisament, el desestima el Tribunal a quo;
Atès que els altres set fets, encara que la sentència recorreguda no els declara provats, tampoc no els combat, i es pot creure que, per exclusió, els accepta, quan raona sobre la seva qualificació en termes generals;
Atès que aquests set fets es refereixen a les quantitats percebudes pel senyor S., a les esmerçades segons comprovants, als deutes contrets, a les obligacions desateses i als títols professionals del demandat i a les obres literàries que publicà, i d'ells en resulta que l'administració del senyor S. era descurada i ruïnosa, però no que fos arbitrària, capriciosa ni irracional; es dóna per provat que gastà molt d'un patrimoni, la quantia del qual no ha estat determinada, però no que malgastés; per la qual cosa, aquella administració podrà ésser qualificada o no, d'incursa en prodigalitat, segons el concepte que hom tingui d'aquesta paraula;
Atès que el Dret romà, vigent a Catalunya, conté indicacions que defineixen la idea de prodigalitat: El fr. 12, pàg. 2, D (xxvi-5)1 diu que alguns, encara que, per les paraules, semblin de bon enteniment, amb tot, si per ells mateixos administressin el seu patrimoni, quedarien reduïts a la indigència, si no fossin socorreguts; i així se'ls ha de nomenar qui els governi. El fr. 1, D (xxvii-10) diu, que és pròdig el que no té fi ni temps en el gastar i dissipant els seus béns els gasta. El fr. 40, D (L-17) diu que els furiosos, i aquells als quals es priva d'administrar llurs béns, no tenen voluntat, i un text de Paulus (Recep, sent., llib. III, tít. 4, pàg. 2), en donar la fórmula que emprava el pretor quan declarava la interdicció dels pròdigs, s'expressa així: «Quan amb malícia o disbauxa desperdicies els teus béns o els dels teus avantpassats, i portes els teus fills a la indigència, per això et poso en entredit aquelles coses i el dret de negociar». D'aquests textos es desprèn que la pèrdua dels béns i el perill de deixar els fills en la indigència, no és suficient per a qualificar de pròdig el que gasta més del que permet el seu patrimoni, sinó que, a aquesta pèrdua material cal que s'adjunti, que l'informi, alguna mena de desequilibri mental. Així, en el text primerament esmentat, es diu que el pròdig sembla de bon enteniment, és a dir, que l'enteniment només té l'aparença de bo; el segon no usa la paraula gastar, sinó dissipar; el tercer, comparant el pròdig al boig, diu que no tenen voluntat; i el quart, exigeix que el perill de reduir els fills a la indigència, provingui d'actes realitzats nequitia, és a dir, amb malícia, llibertinatge, perversitat, profusió, peresa, indolència o covardia, car en aquests sentits pot usar-se aquella paraula;
Atès, doncs, que, a l'element material de la disminució del patrimoni cal ajuntar un element formal, perquè el que gasta molt pugui ésser qualificat de pròdig, la qual cosa concorda amb l'opinió dels filòsofs, que qualifiquen la prodigalitat de debilitat de la voluntat, de defecte moral; amb la dels frenòpates, que la consideren com una oniomania o mania morbosa de comprar; amb la dels juristes, que exigeixen que les compres excessives siguin de coses inútils o supèrflues; i l'avantprojecte de llei sobre tutela, redactat per la Comissió jurídica Assessora de Catalunya, defineix els pròdigs dient que són els qui, per llurs liberalitats immoderades i injustificades, o per llurs despeses innecessàries i desproporcionades amb la seva potencialitat econòmica, o per actes realitzats habitualment amb manca de propi control, es posen en perill de deixar exhaurit llur patrimoni;
Atès que els fets del senyor S. i T., donats per provats en la sentència de primera instància, i que no han estat combatuts per la de segona, no contenen elements suficients per a qualificar-lo de pròdig; i, per consegüent, en absoldre'l de la demanda, no han estat infringides, per manca d'aplicació, les lleis romanes invocades en els dos primers motius del recurs;
Atès que si bé és cert que la regla o llei quarta del llibre 50, títol 17, del Digest, no té res a veure amb la prodigalitat, és evident que hi hagué un error material, consistent en citar la regla quarta en lloc de la quaranta, que és la que conté exactament la doctrina expressada en la sentència; per la qual cosa no pot ésser tingut en compte el motiu tercer del recurs;
Atès que la sentència del Suprem del 19 de juny del 1915, esmentada pel Tribunal a quo, conté una doctrina que és, substancialment, concordant amb la romana; i, si bé no pot ésser invocada com a doctrina legal a Catalunya, perquè fou proferida en un recurs procedent de l'Audiència de Madrid, amb vistes al Codi Civil, que absolutament no defineix la prodigalitat; i, per altra banda, la doctrina d'una sola sentència no constitueix jurisprudència, cal tenir en compte que la cassació no es dóna contra els considerandos, sinó contra la part dispositiva de la sentència; i si aquesta part s'ajusta a la llei, no pot combatre's en cassació, per la circumstància de no ésser encertat algun dels seus fonaments;
Atès que, per les mateixes consideracions, no és admissible el motiu cinquè en el qual el recurrent invoca la sentència del Tribunal Suprem del 30 de setembre del 1930, la doctrina de la qual suposa que infringí la Sala, per manca d'aplicació,
Decidim que hem de declarar i declarem que no hi ha lloc al recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, interposat pel Procurador senyor Josep M.a Viver en nom de la senyora Mercè de P. i de P., contra la sentència de la Sala segona d'aquesta Audiència, de 15 de novembre de l'any passat, amb imposició de costes a la recurrent, i que sigui tornat a la Sala sentenciadora l'apuntament que trameté, amb testimoni de la present.
Concordances:
La legalitat vigent en matèria de fonts del Dret civil català és la recollida als articles 1 i 2 i disposició final 2 de la Compilació i als articles 1 i 13 Codi civil.
El règim de la prodigalitat vigent en l'actualitat a Catalunya és el contingut als articles 221-227 Codi civil.
Comentari
