Títol:PRELIMINAR
DE L'APLICACIÓ DEL DRET CIVIL ESPECIAL DE CATALUNYA
Sentència 15 - 4 - 1937
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 24 desembre 1937, pàgs. 49-51. Ponent: Antoni M.ª Borrell i Soler.
FONTS DEL DRET CIVIL CATALÀ: EL CODI CIVIL COM A SUPLETORI. - ARRENDAMENT. -FORMA DEL CONTRACTE D'ARRENDAMENT - DIFERÈNCIA DEL PRECARI.
I. Antecedents
Senyors: Eduard Micó i Busquets, President; Víctor G. d'Echàvarri, Joan Martí i Miralles, Ramon M.ª Roca i Sastre, Antoni M.ª Borrell i Soler.
A la ciutat de Barcelona, el dia 15 d'abril del 1937. En el judici de desnonament, promogut per la senyora Trinitat S. i P., major d'edat, sense professió especial i veïna de Parlabà, contra les seves germanes Francesca i Dolors S. i P., majors d'edat, solteres, també sense professió especial i veïnes del mateix poble, seguit en el Jutjat de Primera Instància de La Bisbal, i a la Sala segona del Civil de l'Audiència d'aquest territori, pendent ara davant aquest Tribunal, per virtut del recurs de cassació per infracció de llei i doctrina legal, que interposaren les demandades, assistides del benefici de pobresa, sota la representació i defensa del Procurador i Advocat que els fou designat d'ofici, senyors Pere Vidal i Brunet i Josep M.a Pelauci i Ribós; no comparegué la recorreguda;
Resultant que en la demanda, que porta data de 21 de febrer del 1934, es consignen substancialment els següents fets: que l'actora posseeix en ple domini, entre altres, al poble de Parlabà les finques següents: dues cases, una a la plaça de la Constitució, n.° i una altra al carrer de la Bassa, n.° i dos horts, tots dos en el territori denominat La Coromina, les quals finques es troben inscrites a nom de l'esmentada actora en el Registre de la Propietat; que actualment són ocupades per les demandades sense pagar-ne res; les quals demandades no s'han avingut bonament a desallotjar-les quan se'ls ha indicat; que en data 28 de juny anterior a la demanda, l'actora va requerir les demandades, mitjançant acte de conciliació, per tal que en el termini d'un mes les desallotgessin, deixant-les a la seva lliure disposició; al qual requeriment contestaren que eren arrendatàries del seu germà Pere; i com que ja han transcorregut més de set mesos des de la data del requeriment, Factora es decidí a fer valer els seus drets per mitjà de la corresponent acció judicial; i després d'invocar els fonaments de dret que estimà adients, va acabar demanant que es dictés sentència donant lloc al desnonament de les finques descrites, bo i apercebent les demandades de llançament, si no les desallotjaven en el termini que assenyala l'art. 1.596 de la Llei d'Enjudiciament Civil, condemnant-les, a més, al pagament de les costes;
Resultant que amb la demanda varen acompanyar-se i quedaren testimoniades en els autos, dues instàncies d'un mandatari verbal de Factora, adreçada al Liquidador de drets reals i Registrador de la Propietat de La Bisbal, en la primera de les quals, de data 9 de gener del 1933, s'exposa que el pare de Factora va morir en el poble de Parlaba, el dia 25 de març del 1920, deixant com expressió de la seva darrera voluntat el testament atorgat davant del Rector d'aquell poble, de data 15 de setembre del 1881, en el qual, després de llegar a la seva esposa Dolors P. i A. l'usdefruit de tots els seus béns fins que el seu hereu complís l'edat de 25 anys, així com el dret d'habitació per durant la seva vida d'una de les cases que es relacionen, s'hi consigna la clàusula d'heretament en els següents termes: «En todos mis restantes bienes, muebles y raíces presentes y futuros, nombro por mi heredero universal a Buenaventura mi hijo primogénito y de mi esposa legítimo y natural, si el día de mi muerte vivirá y heredero mío ser querrá, pero en el caso que mi mencionado heredero Buenaventura S. i P., el día de mi muerte no vivirá, o heredero mío ser no querrá, o no podrá, y hubiese dejado hijos o descendientes legítimos, de legítimo matrimonio canónico, le sustituyo a éstos del modo que él hubiese dispuesto, y si no ha dispuesto del modo que yo dispongo en cuanto a mis hijos, no a todos juntos, sino uno después de otro, prefiriendo siempre los varones a las hembras y observando, siempre entre ellos y ellas, el orden de primogenitura. También quiero y es mi voluntad que si mi heredero muere sin hijos legítimos de legítimo matrimonio canónico, o con tales, ninguno de éstos llegare a la edad de testar, en dichos casos sustituyo y nombro heredera mía universal a Trinidad mi hija y de mi consorte legítima y natural, y si esta hija mía muere sin hijos o hijas de legítimo y canónico matrimonio, ,o con tales, ninguno de ellos o ellas llegara a la edad de testar, nombro heredera universal de mis bienes a Francisca, mi tercera hija y de mi consorte legítima y natural. Si fuere el caso de morir ésta última instituida, sin hijos o hijas legítimas de legítimo y canónigo matrimonio, o con tales, ninguno de ellos o ellas llegaran a la edad de testar, y ateniendo a que mi amada esposa se halla en estado interesante, nombro por mi heredero universal y con las condiciones sobre expresadas, al hijo, o hijos o hijas que mi esposa dará a luz Dios mediante. También declara el testador que si el último instituido tendrá mis bienes libres y no obstante lo prevenido y ordenado en la antecedente cláusula de herencia, declara el testador, que si el Buenaventuta primer instituido o cualquier otro que suceda en los bienes del testador, tiene hijos o hijas, o tan solamente un hijo o hija legítimos y de legítimo y canónigo matrimonio, que no lleguen a la edad de disponer, por mientras los tenga, pueda enajenar y gravar los bienes de la herencia conforme bien le parezca, y quiere que sean válidos y subsistentes los contratos que otorgue, aunque después fallezca sin hijos o hijas, o con tales que entonces ni después lleguen a la edad de testar, debiendo el que suceda a los tales bienes, contentarse con los existentes, y con las cargas que se hubiesen impuesto»; i després de manifestar que Fhereu instituït en el testament que es transcriu, és a dir, el Bonventura S. i P., morí essent solter, el dia 22 de gener del 1924, fent això que l'herència es purifiqués a favor de la sol·licitant, en la qual es reuneix la plena propietat, per haver mort també l'usdefructuària, va demanar que previ el pagament dels drets reals, es practiqués la inscripció de les finques que detalla, entre les quals hi ha les dues cases i els dos horts, objecte del present plet, apareixent que dues de les finques de referència foren inscrites a nom de Factora en data 9 de juny, i per la segona de les referides instàncies, de data 4 de novembre del mateix any, acompanyant els documents necessaris, varen esvaïr-se els obstacles que s'oposaren a la inscripció de les altres dues finques, que quedà feta en data 11 del mateix mes de novembre;
Resultant que convocades les parts a judici verbal, la demandada va oposar-se al desnonaMent negant que Factora hagués adquirit per herència del seu pare les finques objecte del desnonament, puix que segons el testament d'en Josep S. i P., Fhereu actual és el seu fill Pere S. i P.; que no és cert que les demandades ocupessin les finques de referència sense pagar-ne res, puix que han vingut i vénen ocupant-les per virtut de l'arrendament que els atorgà al seu favor, el posseïdor, i únic amo, en Pere S. i P., que va entrar a l'herència paterna com a primer substitut, en morir sense successió el primer instituït en Bonaventura S.; que la inscripció en el Registre de la Propietat a favor de Factora de les finques de referència, data dels mesos de juny i novembre del 1933, i solament des de la data d'aquella inscripció pot l'actora pretendre que produeixi els seus efectes, mentre no sigui anul•lada ni cancel•lada, i per tant, aquella inscripció no podria perjudicar contractes anteriors, atorgats pel posseïdor de bona fe, com ho era l'hereu Pere; que de la mateixa clàusula testamentària continguda en les inscripcions a favor de l'actora, apareix la manca de fonament del seu dret; que molts anys abans que la Trinitat obtingués aquella inscripció, les demandades convingueren amb el seu germà Pere, veritable i únic hereu del seu pare, l'arrendament de les finques de referència i per això, àdhuc prescindint de la interpretació de la clàusula testamentària que haurà d'ésser objecte de l'oportuna declaració dels Tribunals, les demandades posseeixen les finques repetides per títol de l'arrendament convingut amb el seu germà, que ha durat anys i anys i que actualment encara subsisteix, per tal com es troben emparades per les disposicions vigents sobre pròrroga obligada dels contractes d'arrendament de finques rústiques; acabant per demanar que se les tingués per oposades a la demanda, que es donés al procediment el tràmit manat per la Llei, i els fos concedit un termini per formular demanda de pobresa;
Resultant que donat el trasllat que demanaren les demandades, formularen l'escrit de contestació ampliant els fets enunciats a l'acte del judici verbal, i dient substancialment; que el pare de l'actora i de les demandades, va morir deixant com a disposició successòria, el testament al qual s'ha al•ludit anteriorment, atorgat davant el Rector de Parlabà, puix que un heretament preventiu, convingut en els capítols matrimonials, quedà sense efecte per virtut de l'esmentat testament; que la clàusula hereditària d'aquest, és la mateixa transcrita a les instàncies presentades per l'actora al Registre de la Propietat; que el referit pare, Josep S., en morir deixà cinc fills, Bonaventura, Trinitat, Francesca, Dolors i Pere S. i P.; que el Bonaventura va morir essent solter, i per tant, sense successió legítima, i per aquesta mort en aquestes condicions, l'herència passà al primer substitut, o sigui, al Pere S. i P., puix que el sentit legal i material de la clàusula dóna preferència als fills sobre les filles, i entre aquells estableix l'ordre de primogenitura, seguint en això, per altra banda, les conseqüències derivades de la naturalesa jurídica de la institució, o sigui, del fideïcomís condicional consignat en el testament; que el primer substitut, en Pere S., en data l.r de setembre del 1926, concedí en arrendament a la demandada Francesca S. i P., tots els béns que li havien pervingut de l'herència paterna, i l'arrendatària va entrar en possessió de les quatre finques a què fa referència la demanda; que en compliment d'un dels pactes d'aquell arrendament, la Francesca S. ha anat pagant les contribucions i càrregues de les finques arrendades; que en data 24 de juny del 1931, per conveni verbal entre els germans arrendador i arrendatàries, varen desglossar d'aquell arrendament dues de les finques que comprenia, que foren arrendades a un tal Lluís P., i que les que quedaven afectes al contracte primitiu, continuarien de llavors endavant, a favor de totes dues germanes recurrents pel preu de 200 ptes. anuals, anant a càrrec de les arrendatàries el pagament de les contribucions i de les altres càrregues que pesessin sobre totes les finques de l'arrendador, obligació que han acomplert les recurrents; que aquests contractes, per virtut dels quals avui posseeixen les demandades les finques en qüestió, son vàlids i eficaços, puix que en el supòsit que no correspongués a l'arrendador l'herència paterna, tingué la possessió real i de bona fe de les repetides finques, molt abans de llur inscripció a favor de l'actora del judici; que aquesta inscripció l'obtingué l'actora çallant-ne l'existència d'un germà baró, no podent tenir cap efecte, ni anul•lar per tant els contractes atorgats anteriorment pel posseïdor de bona fe; que en síntesi, les demandades són arrendatàries i de cap manera precaristes, i després d'adduir fonaments legals, van acabar demanant que es dictés sentència no donant lloc a la demanda, amb expressa imposició de costes a l'actora;
Resultant que amb el referit escrit s'acompanyaren una còpia senzilla del testament atorgat per Josep S. i P., on resulta la clàusula d'institució ja transcrita en les instàncies que l'actora presentà al Registre de la Propietat; un certificat de la inscripció de l'acta de defunció de Josep S. i P.; una certificació de la inscripció del naixement de Pere S. i P.; un document privat on consta l'arrendament atorgat per Pere S. i P. a favor de la seva germana Francesca, una de les recurrents; diversos rebuts de contribució, d'utilitats i de la Cambra de la Propietat, a càrrec de Josep S., de Bonaventura S. i de Pere S., i un contracte d'arrendament atorgat per Pere S. i P. a favor de Lluís P. i M., amb la signatura de dos testimonis;
Resultant que l'actora, com a prova, va demanar i obtenir que el Registrador de la Propietat, lliurés amb citació contrària, certificació de les inscripcions al seu favor de les finques de referència a l'esmentat Registre, i per la demandada va practicar-se, entre altres, la prova testifical per virtud de la qual, Pere S. i P. justificà totes les vicissituds exposades a la contestació a la demanda del contracte d'arrendament atorgat primitivament a favor de la recurrent Francesca S. i P., i modificat després, atribuint part de les finques que hi eren compreses a Lluís P., i quedant les altres arrendades, no solament a la Francesca S., sinó a la seva altra germana Dolors, també recurrent, havent estat corroborades aquestes manifestacions de l'esmentat Pere S., per Lluís P. i pels dos testimonis que autoritzaren el contracte d'arrendament amb ell celebrat;
Resultant que el Jutjat de Primera Instància de La Bisbal, en la seva sentència de data 1.r d'octubre del 1935, donant lloc a la demanda, decretà el desnonament de les finques descrites a la demanda, que ocupaven les demandades, amb els apercebements legals i amb expressa imposició de costes;
Resultant que les demandades interposaren recurs d'apel•lació contra l'esmentada sentència, per virtut del qual la Sala segona del Civil d'aquesta Audiència, per la seva de data 11 de maig de l'any passat, confirmà la sentència apelíada;
Resultant que les demandades, sense la constitució del previ dipòsit, per tal com es trobaven auxiliades amb el benefici de pobresa, interposaren el recurs de cassació, fonamentat en els següents motius:
II. Motius del recurs
Primer. Infracció, per interpretació errònia de l'art. 1565 de la Llei d'Enjudiciament Civil en el seu apartat tercer, puix que ha quedat demostrat que les recurrents ocupen les finques per virtut d'un contracte d'arrendament amb preu determinat i, per tant, no poden tenir el concepte de precaristes que els atribueix la sentència, ja que el precari és la situació possessòria que es té sense pagar preu i sense títol, i en aquest cas hi ha títol i es paga preu.
Segon. Error de fet i de dret en l'apreciació de les proves.
a) L'error de fet dimana de documents i actes autèntics que demostren l'error evident del jutjador, puix que no es té en compte que de documents autèntics obrants en autos apareix: primer, que existeix un vincle contractual d'arrendament demostrat en el plet pel document privat aportat per les recurrents, l'autenticitat del qual reconeix la sentència, i pels rebuts de contribució pagats com a conseqüència del contracte d'arrendament, que justifica la possessió de les finques per les demandades; i segon, que el qui va concedir l'esmentat arrendament, derivava el seu dret d'arrendador del mateix testament, a la inscripció del qual recolza l'actora la seva possessió.
Per tant, les demandades eren arrendatàries de les finques molt abans que l'actora les inscrivís al seu nom en el Registre, i si continuaren ocupant-les després de la inscripció, fou perquè ja havien pagat l'arrendament d'aquell any, i per això la Sala comet error en apreciar les proves, estimant que les recurrents són precaristes respecte de l'actora.
b) L'error de dret es contrau a la infracció de la doctrina legal continguda en les sentències del Tribunal Suprem de 12 d'agost del 1930 i 23 de març del 1936, les quals estableixen que, perquè pugui prosperar l'acció de desnonament a precari, és precís que entre l'actor i el demandat, no existeixi cap més vincle jurídic que el derivat del precari, i en aquest cas, si bé entre l'actora i les demandades no hi ha cap més vincle, aquestes tenen un contracte d'arrendament amb aquell qui, juntament amb l'actora, és nomenat substitut en el mateix testament en mèrits del qual aquella obtingué la inscripció, i per tant, en aquest cas, oposen les demandades un dret de tinença i gaudi de la cosa, per virtut d'un vincle jurídic establert amb aquell que té el caràcter de substitut en el testament, que és el títol de desnonament de l'actora.
I per això existeix una qüestió prèvia de propietat entre l'actora i el seu germà, arrendador de les finques a les demandades, que ha de discutir-se en un judici declaratiu amb citació d'aquell, i que sense cap dubte no pot ventilar-se en un judici de desnonament.
III. Eesestimació del recurs
Essent ponent el Magistrat senyor Antoni M.a Borrell i Soler;
Atès que la qüestió fonamental d'aquest plet, és saber si les demandades i recurrents, Francesca i Dolors S., ocupaven les finques objecte del desnonament a títol d'arrendatàries o bé sense títol, mereixent la qualificació de precaristes, ja que eludir aquesta qüestió, exposa a aplicar indegudament l'article 1565 n.° 3, de la Llei d'Enjudiciament Civil;
Atès que la part demandada, per negar l'existència d'un precari, al•lega que Pere S. arrendà a la seva germana Francesca l'any 1926 diverses finques de l'herència paterna, i que el 1931 en separà algunes i les donà en arrendament a Lluís P. i M., i les restants romangueren arrendades a la seva germana Fran-cesca, a la qual s'ajuntà com arrendatària l'altra germana Dolors, si bé el darrer contracte fou verbal, i en ell, com en el primer, es pactà que les arrendatàries pagarien les contribucions i els censos que pesen sobre les finques;
Atès que els dos contractes d'arrendament escrits, han estat reconeguts per l'arrendador que els atorgà, no els impugnà categòricament l'actora, i la sentència recorreguda no nega la seva existència, limitant-se a dir que, encara que fossin autèntics, no podrien enervar l'acció de la demanda per virtut del precepte de l'art. 1227 del Codi Civil;
Atès que abonen l'existència dels contractes d'arrendament i l'autenticitat dels documents privats presentats per les demandades, els nombrosos rebuts de contribució que afirmen haver pagat, en compliment dels contractes d'arrendament, i que, si més no, demostren que no els pagava l'actora, com era natural que ho fes si hagués estat en possessió real de les finques; com també ho abona el reconeixement dels dits contractes per un dels testimonis que signà el segon, com també la declaració del mateix arrendador d'haver cobrat els lloguers, per la qual cosa és natural que no els cobrés l'actora. La,mateixa bona fe amb què les demandades reconegueren que el darrer contracte fou merament verbal, tot i ésser el que més els interessava, indueix a creure que són autèntics els que presentaren, atorgats en document privat. Finalment, el fet que la demandant no al·legui cap fet ni prova d'actes anteriors ni posteriors a la inscripció del domini de les finques al Registre de la Propietat, el 1934, sinó el de la inscripció mateixa, indueix a creure que no tenia cap altra mena de possessió que la pressumpta, derivada de l'art. 41 de la Llei Hipotecària, i això concorda amb les afirmacions de les recurrents, que durant els anys que passaren des de la mort del fiduciari Bonaventura, fins el 1934, que no són menys de vuit, el seu germà Pere, atribuint-se la condició d'hereu, tenia les finques com a pròpies, i de bona fe elles les hi arrendaren;
Atès que per aquestes consideracions no pot afirmar-se que Francesca i Dolors S. posseissin sense títol, les finques que han estat objecte del desnonament, i que, per consegüent, la sentència recorreguda aplicà indegudament el n.° 3 de l'art. 1565 de la Llei Processal, desnonant-les en concepte de precaristes, i és d'estimar, per tant, el primer motiu de cassació;
Atès que la sentència del Tribunal a quo no ha incorregut en l'error de fet al•legat per la part recurrent, a l'empar del n.° 7 de l'art. 1692 de la Llei Processal, ja que la sentència no nega l'autenticitat dels documents privats, presentats als autos, per més que siguin elements de prova atendibles des d'altres punts de vista, per la qual cosa no és d'estimar el motiu segon lletra a del recurs;
Atès que, en canvi, la sentència recorreguda ha incorregut en error de dret en qualificar de precaristes les demandades, quan del conjunt d'elements de judici no resulta que posseïssin les finques sense cap títol que les autoritzés per a posseir-les, i en aquest sentit s'ha d'admetre el segon motiu lletra b del recurs, fonamentat en la doctrina del Tribunal Suprem, establerta entre altres, en la sentència de 12 d'agost del 1930, a la que poden afegir-se les de 8 de juliol del 1903, 2 i 29 de desembre del 1904, 5 de desembre del 1913, 29 de maig del 1906 i 13 de juny del 1902, que no autoritzen el desnonament fundat en el precari, només que quan és clar i manifest que no existeix cap altra causa o títol pel qual s'ocupi la finca, com tampoc l'autoritzen quan entre l'actor i el demandat hi ha relacions complexes que no es poden dilucidar en un judici sumari, com és el de desnonament,
Decidim que hem de donar i donem lloc al recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, interposat per les germanes Francesca i Dolors S. i P., contra la sentència de la Sala segona del Civil d'aquesta Audiència de data 11 de maig del 1936, la qual sentència cassem i anul•lem.
Concordances:
La legalitat vigent en matèria de fonts del Dret civil català és la recollida als articles 1 i 2 i disposició final 2.ª de la Compilació i als articles 1 i 13 Codi civil. El contracte d'arrendament queda regulat als articles 1.542 i següents del Codi civil.
Comentari
