Títol:PRELIMINAR
DE L'APLICACIÓ DEL DRET CIVIL ESPECIAL DE CATALUNYA
Sentència 9 - 10 - 1937
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 17 maig 1938, pàg. 124-125. Ponent: Víctor G. d'Echàvarri i Castañeda.
FONTS DEL DRET CIVIL CATALÀ: EL CODI CIVIL COM A SUPLETORI. - PRELACIÓ DE CRÈDITS.
I. Antecedents
Senyors: Eduard Micó i Busquets, President; Víctor G. d'Echàvarri, Joan Martí i Miralles, Ramon M.ª Roca i Sastre i Joan Tauler i Palomeras.
A la ciutat de Barcelona, el 9 d'octubre del 1937. En els autos incidentals sobre impugnació de la graduado de crèdits, promoguts en el ram separat corresponent del concurs de creditors del senyor Miquel T., seguits davant del Jutjat número 4 de la present ciutat i de la Sala Primera del Civil de l'Audiència d'aquest territori, pel senyor Narcís V. i B., major d'edat, solter, Procurador dels Tribunals i veí de la present, contra la Sindicatura de l'esmentat concurs, pendents ara davant d'aquesta Superioritat per virtut del recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, interposat per l'actor, contra la sentència de l'esmentada Sala, de data 8 de febrer d'enguany, havent comparegut el recurrent a nom propi, sota la defensa de l'Advocat senyor Josep M.ª Bassols, sense que ho hagi fet l'esmentada Sindicatura;
Resultant que en la peça segona, sobre reconeixement, graduació i pagament de crèdits del judici universal necessari de creditors del senyor Miquel T. i R., el creditor senyor Narcís V. i B., a redós de l'art. 1.275 de la Llei d'Enjudiciament Civil, formulà, en data 30 de novembre del 1936, demanda incidental en la qual sol·licità que en definitiva es dictés sentència, declarant que el crèdit reconegut de 29.000 ptes. que ostenta contra el concursant senyor Miquel T. i R., és de caràcter preferent, per tal com està comprès en el grup establert en el paràgraf B del número tercer de l'art. 1.924 del Codi Civil, i ha d'ésser satisfet amb l'esmentada preferència, immediatament després dels compresos en el paràgraf A del número segon del mateix article, indicant-se en els fets de la demanda incidental que el crèdit a què es refereix deriva de dos procediments instats pel senyor Vilà (aleshores Procurador en exercici) contra el concursat, sobre habilitació de cabals en mèrits d'un judici de testamentària del senyor Pau T. i R., i els altres procediments incidentals d'aquell judici universal, procediments d'habilitació de cabals, als quals s'aplanà davant la presència judicial, el senyor Miquel T., reconeixent l'exactitud de les quantitats que li eren reclamades per aquest concepte i, en conseqüència, es procedí per la via d'obligament, decretant-se embargament sobre béns del deutor ocupats en el concurs, i que l'expressat crèdit per haver estat reconegut judicialment i tenir la naturalesa jurídica d'una executòria, queda equiparat en absolut als crèdits declarats per sentència ferma a què es referix el paràgraf B del número tercer de l'art. 1.924 del Codi Civil; i argumentant en els fonaments de Dret, que el reconeixement judicial al·ludit equival a un conveni judicial entre el deutor i el creditor, d'aquells que la sentència del Tribunal Suprem de 18 d'octubre del 1892, interpretant l'art. 1.917 del mateix Codi, declara obligatoris, tant si s'han celebrat abans com després de la declaració de concurs del deutor, i que la confessió davant del Jutge competent constitueix títol bastant perquè es despatxi l'execució i, per tant, per dictar sentència de rematada, segons els arts. 1.429, 1.432 i els altres concordants de la Llei d'Enjudiciament Civil, per tot el qual procedeix equiparar jurídicament l'al·ludit requeriment judicial a una sentència ferma, acabant la demanda amb la súplica abans indicada;
Resultant que el Jutjat de Primera Instància n.° 4 d'aquesta ciutat, que coneix del judici universal referit, dictà sentència en data 23 de desembre del 1936, desestimant la demanda incidental del senyor Narcís V. i B., sense fer especial imposició de costes, basant-se que el crèdit reconegut al senyor V. pel procediment de compte jurat, segons l'art. 8 de la Llei d'Enjudiciament Civil, no pot equiparar-se al reconegut en una sentència de què parla l'art. 1.924 del Codi, perquè la matèria no admet aquesta interpretació per analogia; i apellada l'esmentada sentència pel demandat, fou confirmada per la de la Sala Primera de l'Audiència d'aquest territori, de 8 de febrer d'aquest any, que acceptà els raonaments de la de Primera Instància, reforçant-los amb la cita de la sentència del Tribunal Suprem, de 3 de maig del 1899;
Resultant que el senyor Narcís V. i B. ha interposat recurs de cassació per infracció de llei, invocant el número ll.è de l'art. 1.689, i el primer del 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, i al·legant com a motius de cassació els següents:
II. Motius del recurs
Primer. Infracció de l'art. 8.è de la Llei d'Enjudiciament Civil, en relació amb el 1.924 del Codi Civil, en el seu apartat A del número tercer, per manca d'aplicació. Els motius evidents que va tenir el legislador quan va dictar aquest art. 8.è de la Llei d'Enjudiciament Civil, i la raó pràctica en la qual estan inspirats són, sens dubte, donar als Procuradors judicials un mitjà ràpid per a sostreure'ls de la necessitat de seguir tot un procediment llarg i costós, d'obtenir el pagament del que acreditin de llurs clients. És aquesta una interpretació de la llei, tan lògica i natural, que el recte criteri d'aquest Alt Tribunal el comprendrà amb facilitat. Per tant, és evident que la resolució judicial que es dicti en aplicació d'aquest article, té el mateix valor legal que la resolució o sentència que exigeix el número tercer de l'article 1.924 del Codi Civil, per a declarar preferent un crèdit. A desgrat d'això, la sentència recorreguda no ho declara així. Diu la sentència, que aquesta matèria no permet interpretacions d'analogia del que es tracta, sinó d'una cosa més senzilla, que és l'interpretar fidelment el pensament del legislador. Tota la sentència es basa en el fet que l'article 1924, número tercer, apartat B, parla dels crèdits que constin en una sentència «firme y ejecutoria si hubiesen sido objeto de litigio». <;És que el fet que una resolució judicial porti el nom de sentència o bé de providència, pot fer que s'arribi a conclusions completament absurdes? Cal recordar que, en aquest cas, no es tracta pas d'una providència corrent, sinó d'una que té unes característiques molt sui generis, que són idèntiques a les de les sentències. De tot l'exposat resulta que no fent aplicació el Jutge, ni la Sala sentenciadora, de l'art. 8.è de la Llei d'Enjudiciament Civil, en relació amb el 1.924, número tercer, apartat B, ha infringit obertament la Llei.
Segon. Per equivocada aplicació de l'art. 1.924, en relació amb el 8.è de la Llei d'Enjudiciament Civil. Resulta que el Jutge i la Sala sentenciadora han comprès malament l'afer i, per tant, també l'han resolt equivocadament. Això ha estat per no haver aplicat l'art. 8.è de la Llei d'Enjudiciament Civil, i en conseqüència, per l'equivocada aplicació de l'art. 1.924 del Codi Civil. És aquest un fet, l'errònia aplicació del 1.924, que està fortament conexat amb la comprensió de l'art. 8.è de la Llei d'Enjudiciament, i quina manca d'aplicació condueix a l'absurditat, cosa que, entre moltíssimes altres sentències, és considerat motiu de cassació, per la de 20 de gener del 1909: «toda interpretación que conduzca al absurdo, debe ser rechazada». Aquesta absurditat és provinent de què si no s'apliquen, tal com sostenim, els anieles esmentats, una disposició (l'art. 8.è) que té per única raó afavorir els Procuradors, té com a conseqüència el perjudicar-los, cosa que és una absurditat i que és a allò que ens porten les sentències del Jutge i de la Sala.
III. Desestimació del recurs
Essent ponent el Magistrat senyor Víctor G. d'Echàvarri i Castañeda;
Atès que el Tribunal Suprem, en la sentència de 3 de maig del 1899, encertadament esmentada en la recorreguda, diu que per privilegiat que sigui el procediment que l'art. 8.è de la Llei d'Enjudiciament Civil atorga al Procurador que hagi d'exigir del seu poderdant les quantitats que aquest li degui, no l'investeix, de la personalitat necessària per a promoure el concurs necessari del seu deutor, perquè el títol que ostenta no és dels compresos en l'art. 1159 de la mateixa Llei; i si això es diu amb referència a l'article darrerament esmentat, que només exigeix un títol de crèdit amb força executiva, o un testimoni de l'auto pel qual a instància del creditor hagués estat despatxada l'execució, de cap manera no pot ésser equiparat aquest procediment de l'art. 8.è privilegiat, que invoca el recurrent, a una sentència ferma recaiguda en el litigi del qual n'hagués estat objecte el crèdit, que taxativa i concretament exigeix com a raó de preferència, el número tercer de l'art. 1924 del Codi Civil, en la seva lletra B;
Atès que no existint en el cas del recurrent, ni sentència ferma ni tan solament litigi en el qual hagi estat discutit el seu crèdit, en la demanda incidental que motiva aquesta decisió tracta d'equiparar el reconeixement judicial fet pel deutor en el procediment a què es refereix l'art. 8.è de la Llei rituària, al conveni entre el deutor i els creditors, de què parla l'art. 1917 del Codi, i a la confessió judicial, revestida de força executiva, segons el 1429, núm. tercer de la Llei de procediments; mes l'art. 1925 del Codi, que rodonament nega preferència als crèdits de qualsevol altre classe o per qualsevol altre títol, no compresos en els articles que el precedeixen, és un obstacle a aquesta interpretació extensiva que el recurrent vol donar a aquests, i demostra l'encertada interpretació i aplicació dels preceptes que se suposen infringits en els dos motius del recurs, que ha d'ésser, per tant, denegat;
Atès, a més, que tractant-se, com es tracta en el recurs del dia, d'obtenir una preferència de crèdit a favor del recurrent, és innegable que, com diu el mateix núm. tercer de l'art. 1924 del Codi Civil, es tracta d'obtenir un privilegi sobre els altres crèdits que no el tenen especial, circumstància aquesta que impedeix donar a l'esmentat precepte, una interpretació extensiva, perquè els privilegis de tota mena s'han d'interpretar d'una manera rigorosament estricta, o, com diu la Glossa, Privilegiorum tenor ad unguem servandus est (glossa a la 1.
1ª, parr. final De Exercitoria actione, xiv-i-Dig.), motiu pel qual s'ha pogut afirmar en la sentència d'instància, que el text legal citat no admet interpretació en el sentit que s'ha d'aplicar literalment;
Atès que, inspirant-se el legislador en l'apuntada naturalesa de tota preferència de crèdits, volgué consignar expressament i en termes absoluts en l'article següent a l'abans citat, o sigui, en el 1925 del mateix Codi Civil, la denegació del privilegi de prelació, als crèdits «de cualquiera otra clase o por cualquier otro titulo no comprendidos en el articulo anterior»,
Decidim que hem de declarar i declarem que no hi ha lloc al recurs de cassació interposat pel senyor Narcís V. i B., el qual condemnem, si millorés de fortuna, al pagament de les costes causades i a la pèrdua del dipòsit que hauria hagut de constituir; siguin retornades les actuacions a la Sala de la seva procedència, juntament amb un testimoni de la present i nota de les costes causades, per a la seva exacció, si s'escau.
Concordances:
La legalitat vigent en matèria de fonts del Dret civil català és la recollida als articles li 2 i disposició final 2 de la Compilació i als articles 1 i 13 Codi civil. Quant a la prelació de crèdits vegeu l'article 1.924 C. c.
Comentari
