Títol:PRELIMINAR
DE L'APLICACIÓ DEL DRET CIVIL ESPECIAL DE CATALUNYA
Sentència 24 - 11 - 1937
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 24 maig 1938. Pàg. 132-135. Ponent: Eduard Micó i Busquets.
FONTS DEL DRET CIVIL CATALÀ: EL CODI CIVIL COM A SUPLETORI. - PAGAMENT: REQUISITS. TRANSACCIÓ: EFECTES. - PERFECCIÓ DEL CONTRACTE DE MANDAT
I. Cassació
Senyors: Eduard Micó i Busquets, President; Víctor G. d'Echàvarri, Joan Martí i Miralles, Antoni M.ª Borrell i Soler i Joan Tauler i Palomeras.
A la ciutat de Barcelona, el dia 24 de novembre del 1937. En l'incident promogut en el ram separat sobre impugnació d'una taxació de costes, dimanant del judici universal de fallida del senyor Domènec L. i M., major d'edat, casat, del comerç, i veí de la present, seguit davant del Jutjat de Primera Instància número 11 dels de la present ciutat i a la Sala segona del Civil de l'Audiència d'aquest territori, pel senyor Santiago R. i V., també major d'edat, casat, del comerç i veí de la present, pendent ara davant d'aquesta Superioritat per virtut del recurs de cassació interposat pel primer, assistit del benefici de pobresa, que ha comparegut sota la representació del Procurador senyor Josep Vailet i la defensa del Lletrat senyor Josep Ramírez, sense que ho hagi fet l'altra part;
Resultant que en la sentència dictada pel Jutjat número 11 d'aquesta ciutat, en l'incident sobre impugnació de la declaració de fallida que instà el senyor Santiago R. contra Domènec L., li foren imposades les costes al primer i practicada en 15 d'abril del 1936, l'oportuna taxació, fou impugnada per la part obligada al pagament, quant a algunes de les partides, de la minuta del Lletrat senyor Ramírez, que estimà indegudes; i tramitat l'incident d'impugnació es dictà sentència, en 23 de març següent, aprovant la taxació, havent-se interposat per la representació del senyor R. recurs d'apel·lació que fou admès en un sol efecte, i format el testimoni que mana la Llei, amb els particulars designats per les parts i d'altres ordenats pel Jutjat, fou lliurat al Procurador de la part apel·lant amb la citació i emplaçament de les parts de conformitat al que disposa l'art. 302 de la Llei Processal, sense que consti als autos que fins al present hagi estat resolta l'esmentada apel·lació;
Resultant que el Procurador senyor Vailet, en nom del poderdant senyor L., presentà un escrit en data 30 de maig del 1936, sol·licitant que es decretés l'embargament dels béns del senyor R. per a l'exacció de les costes, i per providència de primer de juliol següent, el Jutjat acordà que fos requerit el senyor R. per mitjà de la seva representació en autos, per tal que dintre del termini de cinc dies fes efectiva la quantitat de 2.038,50 ptes., import de la taxació, amb apercebiment d'apremi si no ho verifiqués; i per un altre escrit del mateix Procurador senyor Vailet, en nom del senyor L., s'instà la via d'obligament i consegüent embargament de béns del senyor R. per a cobrir l'esmentada responsabilitat, més la de 1.000 ptes., per costes posteriors, manifestant que havia transcorregut el termini fixat al senyor R. sense que hagués satisfet les costes, i el Jutjat, per providència de data 18 de juliol del 1936, accedí al sol·licitat, manant que es procedís a l'embargament, providència que fou degudament notificada als Procuradors de les parts;
Resultant que en 16 de novembre del 1936, el Procurador senyor Vailet, en nom del senyor L., acudí al Jutjat, fent present que degut a les circustàncies extraordinàries ocorregudes des del 18 de juliol, no s'havia portat a compliment la providència d'igual data, i per això pregava que fos notificada personalment al senyor R., per si volia estalviar-se l'embargament decretat, petició a la qual es donà lloc i fou complimentada en 10 de desembre, practicant-se la notificació;
Resultant que en escrit de 23 de desembre, la representació del senyor R. contestant el requeriment, manifestà que per mediació del senyor Joan Puig, Delegat de la Generalitat en el Col·legi de Procuradors, el seu poderdant i el senyor L. havien arribat a un acord transaccional, que es formalitzà el 16 de desembre del 1936 en el despatx del Lletrat senyor Ramírez, qui redactà l'oportú document (que acompanyava original) i del qual resultava que la condemna de costes imposada al senyor R. quedava extingida, mitjançant el pagament de 2.000 ptes. al senyor L. i les renúncies recíproques que constaven en el mateix document, sostenint, a més, que l'Advocat i Procurador no són creditors directes del litigant contrari condemnat en costes, i amb invocació de la sentència del Tribunal Suprem de 26 de febrer del 1929, pregà que es deixés sense efecte en totes les seves parts el requeriment adreçat al seu poderdant senyor R.;
Resultant que al foli 33 dels autos apareix unit l'esmentat document, atorgat per Domènec L. i M. i Santiago R. i V., de 16 de setembre del 1936, en el qual es diu que per tal de transigir els assumptes que ambdós atorgants tenien pendents en l'actualitat, fan constar: que mitjançant el lliurament que fa el senyor R., de 2.000 ptes., al senyor L., aquest es dóna per totalment satisfet de tot el que pogués acreditar del senyor R. per qualsevol concepte, obligant-se a no reclamar res més, ni demanar-li res en cap temps ni per cap motiu; que alhora, el senyor R. i V. es dóna per totalment saldat i finiquitat de tot quant acredita, fins a la data, del senyor L., obligant-se, també, a no reclamar-li res més en cap temps ni per cap motiu; i finalment el senyor R. queda obligat al desestimem, i a deixar d'ésser part en el judici de fallida i en una causa criminal, ambdós procediments contra el senyor L., renunciant aquest a fer efectives les costes que per raó d'aitals desestiments poguessin ésser imposades al senyor R.;
Resultant que donada vista a la representació del senyor L., manifestà que havia d'establir-se la diferència entre el litigant que actua en forma de ric i el que litiga en la de pobre, no essent aplicable al darrer la doctrina del Tribunal Suprem invocada per la part contrària, per raons que extensament desenvolupà, i sostenint que el litigant favorescur amb el benefici de pobresa no és creditor per les costes imposades al seu contrari, sinó que ho són els participants de la taxació, directament contra el condemnat; que per bé que no reconeixia el document-contracte de transacció sense veure'l el client, era cert que en la transacció intervingué l'Advocat del senyor L. i en el seu despatx es redactà el document, però deixant de banda les costes i sota la promesa del senyor R. i del seu Advocat, que serien satisfetes dintre de breus dies, i acabà pregant que fos denegada amb les costes la petició de la representació del senyor R.;
Resultant que en 20 de gener del 1937, el Jutjat dictà providència consignant que, atès que segons els preceptes legals adients al cas; i la resultància dels autos, el senyor Santiago R. va ésser condemnat a pagar al seu contrari Domènec L. les costes i despeses judicials que aquest hagués tingut d'atendre; que segons tals preceptes, l'Advocat i Procurador interessats a la taxació careixen d'acció directa contra Santiago R., i a què ha estat presentat un document datat en aquesta ciutat el 16 de setembre del 1936 signat per ambdues parts, del qual resulta que per via de transacció, el senyor R. va fer lliurament al senyor L. de la quantitat de 2.000 ptes., amb la qual aquest es donà per totalment satisfet de tot quant pogués acreditar del senyor R. per qualsevol concepte, obligant-se a no reclamar-li ni demanar-li res més, en cap temps ni per cap motiu, l'autenticitat del qual document no ha estat negada per la part del senyor L., ni al·legada la seva falsedat, disposà no haver lloc a allò interessat pel Procurador senyor Vailet, en els escrits de dates 16 de novembre de l'any passat i primer de gener d'enguany, és a dir, va deixar sense afecte el requeriment de pagament adreçat al senyor R.;
Resultant que la representació del senyor L. interposà recurs de reposició contra l'esmentada providència, fonamentant-lo en l'argumentació legal exposada en el seu anterior escrit, i afegint que no havia estat reconegut el document transaccional per la part a la qual podia perjudicar; i tramitat el recurs, el Jutjat, abans de resoldre'l acordà, per providència de 3 de febrer, que fos citat en legal forma el litigant senyor L. a l'objecte que comparegués davant el Jutjat i manifestés si reconeixia l'autenticitat i legitimitat de la firma que apareix en el document de data 16 de setembre del 1936; i després de dues citacions comparegué el Sr. L. manifestant que reconeixia l'autenticitat de la seva firma, així com el contingut del document, que va ésser fet i formalitzar en el despatx del seu Advocat senyor Ramírez, a presència del declarant, don Santiago R. i del seu Advocat senyor Cruells, restant convingut que solament es transigien les qüestions personals pendents entre el senyor R. i el declarant, però no les costes d'Advocat i Procurador que ja estaven «editades;
Resultant que per auto de 26 de febrer, el Jutjat donà lloc al recurs de reposició deixant sense efecte la providència de 20 de gener, i en el seu lloc declarà subsistent el proveït del 18 de juliol en el qual es decretava l'embargament dels béns del senyor R. pel pagament de l'import de la taxació de costes; i interposat per aquest recurs d'apel·lació davant l'Audiència Territorial, la Sala Segona el resolgué per auto de data 10 d'abril d'enguany, revocant l'auto del Jutjat objecte de l'apel·lació i declarant que no hi havia lloc a reposar la providència de data 20 de gener i tenia d'estar-se al que en ella s'havia acordat;
Resultant que la representació del senyor L., amb escrit de 15 d'abril, preparà recurs de cassació per infracció de llei, contra l'auto de la Sala Segona del dia 10 del mateix mes i demanà que li fos lliurada la certificació dels autos de la Sala i del Jutjat; i acordat així, lliurada la certificació i emplaçades les parts per davant d'aquest Tribunal, comparegué dins de termini el Procurador senyor Vailet, en nom del senyor Domènec L. formalitzant, amb escrit de primer de juny, l'anunciat recurs de cassació, que fonamentà en els apartats primer y 7.è de l'art. 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, i recolzà en els següents motius:
II. Motius del recurs
Primer. Infracció dels arts. 1.157 i 1.162 del Codi Civil; sentències del Tribunal Suprem de 28 de febrer del 1896, 9 de febrer del 1898, 5 de desembre del 1900, 28 de març del 1901 i 28 de febrer del 1929; i arts. 14, paràgrafs 2, 8, 12 i 37 de la Llei d'Enjudiciament Civil; que com és sabut el pagament o compliment és la manera normal d'extinguir-se una obligació, però també és sabut que perquè el pagament extingeixi una obligació ha de reunir determinats requisits, i així es veu que, segons Tart. 1.157 del Codi Civil, no s'entendrà pagat un deute, sinó quan completament hagués estat lliurada la cosa o feta la prestació en la qual l'obligació consistís, doctrina ratificada per l'article 1.169 del mateix Codi, en no permetre que contra la voluntat del creditor es compleixi parcialment l'obligació; però alhora el pagament haurà de fer-se a la persona a favor de la qual estigués constituïda l'obligació, o a una altra autoritzada per a rebre-la en el seu nom, aclarint la sentència del Tribunal Suprem de 28 de març del 1901, que el referit art. 1.162 del Codi Civil, fa referència, tant al pagament extrajudicial com al judicial; que aquesta doctrina l'ha ratificada el Tribunal Suprem en sentències de gran importància per aquest assumpte, com són, la de 28 de febrer del 1896, segons la qual el lliurament d'allò degut a un tercer, i no al titular del crèdit, àdhuc que sigui fet per error i de bona fe, no allibera al deutor de la seva obligació de pagar, ni perjudica el creditor en el seu dret de cobrar; la de 5 de desembre del 1900, segons la qual no s'infringeix l'art. 1.162, quan la quantitat deguda és lliurada a aquell que en definitiva ha de percebre-la, per bé que aquest no figuri com a creditor directe; i la sentència de 3 de febrer del 1927, similar a la de 28 de febrer del 1896; que havent-se deixat sense efecte la declaració de fallida del senyor Domènec L. i M., per sentència de 23 de novembre del 1935, amb imposició de les costes causades a l'instant senyor Santiago R. i V., havent litigat de pobre en l'esmentat judici el senyor L., i havent-se practicat la taxació de costes incloent-hi les partides que es devien a cadascun dels titulars, com Advocat, Procurador, Secretari, etc, als quals havien de pagar-se aquelles costes, per tal que el condemnat senyor R. quedés lliure de la seva obligació. El senyor R., invocant la sentència del Tribunal Suprem de 28 de febrer del 1929, ha sostingut que el pagament havia de fer-se al senyor L., ja que aquest era el seu creditor i no als titulars de les diverses partides de la taxació. Però el recurrent, en contra del que afirma el senyor R., sosté que la indicada sentència de 28 de febrer del 1929 no és aplicable al present cas, i que no pot ésser tinguda en compte per cap Tribunal, tant per expressar un criteri que no és compartir en cap altra resolució d'aquell Tribunal com per ésser equivocat i erroni, ja que condueix a l'absurd. No és aplicable al cas, perquè aquella sentència afirma «que són de compte de cada part que litiga com a rica» les costes causades a la seva instància, doctrina que si regeix quan es tracta de rics, no és aplicable quan es tracta de pobres; que l'Advocat i el Procurador quan es tracta d'un client ric, tenen dret a fer ús de les accions que els hi concedeix la Llei d'Enjudiciament Civil, però no quan defènsen un pobre, el qual tenen obligació de defensar gratuitament, i sols tenen el dret de cobrar d'ell en els casos dels arts. 37 i 39 de l'expressada Llei; en conseqüència, si el litigant pobre no ha de pagar Advocat, Procurador, Secretaria, ni el timbre de l'Estat, és absurd sostenir, com fa la sentència de 28 de febrer del 1929, que la condemna de costes sols implica el resarciment que la part condemnada ha de fer a la favorescuda, de les despeses i costes que li hagués ocasionat, doncs no hi cap resarciment quan no s'han ocasionat despeses; que si el litigant pobre no pot ésser creditor en una taxació de costes, ha de sostenir-se que l'Advocat, el Procurador, el Secretari, etc., són cteditors directes per les seves respectives partides, i a la mateixa conseqüència s'arriba, si s'observa que, d'acord amb els arts. 423 i 427 de la Llei d'Enjudiciament Civil, són aquells titulars els directament afectats per la taxació. Que entenent la Sala Segona d'aquesta Audiència que amb el pagament que es diu fet pel senyor Santiago R. al senyor Domènec L., quedaren liquidades i saldades les costes taxades en 15 d'abril del 1936, l'esmentada Sala, en l'auto recorregut ha comès les infraccions: a) dels arts. 1.157 i 1.162 del Codi Civil, i sentències del Tribunal Suprem de 28 de febrer del 1896, 5 de desembre del 1900 i 28 de març del 1901, per inaplicació d'aquells preceptes, i de la doctrina continguda en les esmentades sentències, en entendre que mitjançant el pagament fet a un tercer, no autoritzat per ningú, queda extingida una obligació; b) dels articles 14, apartat segon, 37 i 39 de la Llei d'Enjudiciament Civil, i sentència de 9 de febrer del 1898, en no aplicar-los en la resolució, i c) de la sentència del 28 de febrer del 1929, i arts. 8.è i 12 de la Llei d'Enjudiciament Civil, aplicant indegudament aquella, i suposar que l'Advocat i el Procurador d'un litigant pobre poden exercitar les accions a què fan referència els esmentats articles.
Segon. Infracció dels arts. 1.815, 1.259 i 1.223 1 del Codi Civil, i de les sentències del Tribunal Suprem de dates 11 de novembre del 1904, 16 d'abril del 1907 i 28 d'octubre del 1933. De l'examen del document que va servir de base a la Sala sentenciadora per a dictar la seva resolució, es dedueix que el senyor Domènec L., en signar-lo, obrava a nom i en interès propi i no per delegació ni en benefici de tercers, i que res no s'hi diu ni es transigeix sobre les costes taxades en data 15 d'abril del 1936. Si Domènec L. va obrar a nom i en interès propi i no en el dels seus Lletrat i Procurador, no va poder transigir sinó quan els drets que li eren propis, puix que segons disposa l'art. 1.259 del Codi Civil, «ningú no pot contractar a nom d'altri sense que aquest l'hagi autoritzat, o tingui per la llei la seva legal representació»; i si en el repetit document res no es diu respecte les costes taxades en 15 d'abril, i sí, en canvi, de les que ocasionarien uns determinats desestiments, ha de convenir-se que res no es va estipular sobre aquelles costes, puix que segons l'article 1.615 2 del Codi Civil, «la transacció comprèn tan sols els objectes que expressament s'hi determi nen, o que, per una inducció necessària dels seus mots, hagin de reputar-s'hi compresos», declarant-ho així les sentències del Tribunal Suprem de dates 11 de novembre del 1904 i 28 d'octubre del 1933. De la lectura del repetit document es veu que per ell no es transigeix un determinat assumpte, ni molt menys, concretament, el judici universal de fallida que se seguia contra Domènec L., ja que en dit document es diu: «per a transigir els assumptes que ambdós atorgants tenen pendents en l'actualitat, etc.», i quan concretament es parla del judici de fallida del senyor L., és tan sols per dir que aquest renuncia a fer efectives les costes que per raó de tals desistiments poguessin ésser imposades al senyor R.; d'això es dedueix que en no precisar-se res de la taxació feta en 15 d'abril del 1936, i parlen, en canvi, d'altres costes derivades del mateix assumpte, res no es transigí d'aquelles costes, i una cosa igual resulta de la declaració del senyor L., qui, quan va reconèixer com autèntica la seva firma en el document de 16 de setembre del 1936, afegí que en subscriure's el document, es manifestà per una i altra part, que no comprenia les costes taxades en 15 d'abril del 1936, ja que no representaven per al senyor L. drets propis, i que essent ben sabut que segons l'art. 1.233 del Codi Civil «la confessió no pot dividir-se contra el que la fa», es trencaria la seva unitat si s'acceptés un dels seus extrems i se'n refusessin altres referents al mateix particular. Que si la Sala sentenciadora entén que en el referit document queden transigides les costes taxades en 15 d'abril del 1936, infringeix els següents preceptes: a) l'art. 1.815 del Codi Civil i sentències d'11 de novembre del 1904 i 18 d'octubre del 1933, per interpretació errònia de dits preceptes; b) l'art. 1.233 del Codi Civil, i sentència de 16 d'abril del 1907, per inaplicació d'un i altra, ja que divideix la confessió prestada per Domènec L. en perjudici d'aquest, car recollint el reconeixement del document, deixa de fer-ho quant a l'explicació donada pel propi senyor L. en efectuar-la.
III. Desestimació del recurs
Essent ponent el Magistrat senyor Eduard Mico i Busquets:
Atès que dels anteriors resultants i dels altres antecedents que consten als autos, es dedueix: Primer, que en el dia 16 de setembre del 1936, data del conveni transaccional, un dels assumptes que tenien pendents els atorgants era el de l'apel·lació contra la sentència aprovant la taxació de costes, interposada pel senyor R.; segon, que la tramitació de la taxació i exacció de les costes a les que fou condemnat el senyor R., com de les incidències que es promogueren i la petició de la via d'obligament contra els seus béns, va ésser deduida i sol·licitada pel Procurador senyor Josep Vailet, obrant en nom i representació del litigant Domènec L., accionant com a mandatari seu i exercitant drets i accions que li foren reconeguts en la sentència que en el seu dia va dictar-se per un dels Jutjats d'aquesta ciutat; tercer, que així mateix s'han interposat i seguit, en nom i representació de l'esmentat senyor L., tots els recursos de reposició, apel·lació, àdhuc el de cassació derivats dels indicats autos, i peça separada d'impugnació de costes, i, quart, que el recurs de cassació es recolza principalment en l'afirmació que senta la representació del senyor L., que la condemna de costes imposada al seu colitigant senyor R., no crea un dret a favor d'aquell, per haver litigat en forma de pobre, i, per tant, els partícips en la taxació, especialment l'Advocat i Procurador, són els que tenen dret i acció directa contra el condemnat en costes senyor R. i, en conseqüència, no pogué entendre's pagada l'obligació amb la transacció, com tampoc aquesta no podia ésser vàlida i estendre's les costes, per no pertànyer aquestes al'senyor L.;
Atès que si bé el Tribunal a quo, en l'auto que motiva el present recurs, consigna com a premisa obligada per tal de fonamentar la decisió, que el senyor L. com a part legítima, pogué transigir els drets que li foren reconeguts en la sentència que imposà les costes al seu contrari, i que han d'estimar-se transigides també en el conveni transaccional, l'esmentada afirmació i concepte no deuen interpretar-se més que relacionant-los amb les altres declaracions del mateix auto — segon atès — en el qual es fa avinent que la transacció s'estima vàlida, sens perjudici dels drets i accions que puguin tenir els partícips en les costes, contra algun dels litigants o contra tots dos, si resultessin defraudats o perjudicats per la transacció, qüestions, afegeix, que no són matèria pròpia d'aquesta litis, en la qual no s'ha exercitat cap acció per aquells que han actuat solament en nom i representació del senyor L., tant en la taxació com en les incidències que es promogueren; i declarant-se en el tercer atès, que en justícia no pot seguir-se el procediment d'obligament en una qüestió ja transigida per les parts que l'havien sostingut abans;
Atès que això sentat, se'n dedueix que en declarar-se per la Sala, subsistent la providència dictada pel Jutjat en 20 de gener darrer, ho fa amb els aclariments i conseqüències legals que poden deduir-se dels atesos de l'auto recorregut, i no prejutjant les altres qüestions plantejades que, molt encertadament, les deixa concretades i reduïdes a l'única que en realitat s'havia de resoldre, o sia, la de si era o no procedent deixar sense efecte la via d'obligament decretada contra els béns del senyor R. per a l'efectivitat de les costes que li foren imposades, davant de les derivacions legals del conveni transaccional estipulat amb el seu colitigant senyor L.; perquè després de les declaracions i reserva de drets i accions formulades en l'auto recorregut resulta pertorbador de l'ordre processal, i contrari als seus principis fonamentals, la pretensió que dintre dels minvats i reduits tràmits d'un recurs de reposició i consegüent apel·lació, es puguin resoldre i decidir-se problemes de relativa importància jurídica, que per no tenir una expressió o concepte definit i determinat d'una manera concreta a la Llei Processal, i ésser susceptibles de diferents resolucions segons les diverses situacions que es poden originar, i segons les circumstàncies, fets i antecedents que concorrin en cada cas, exigeixen que siguin plantejats i desenvolupats en la forma legal adient, subministrant-ne els suficients elements de judici als Tribunals, mitjançant l'exercici de l'acció que correspongui per part d'aquells que es creguin posseidors del dret el compliment del qual reclamin, i no, com succeeix en el present cas, en representació de la persona, a la qual precisament els seus Advocat i Procurador li neguen el dret que en el seu nom es reclama;
Atès que aquesta contradicció col·loca el recurrent senyor L. en una situació processal extraordinària i anòmala, ja que és elemental, segons els preceptes de la Llei d'Enjudiciament Civil, que la compareixença en judici mitjançant Procurador perfecciona el contracte de mandat, el qual es presumeix acceptat pel Procurador pel fet d'usar del poder o acceptar la designa i, per tant, aquell és solament un mandatari que actua en nom del seu mandant, representant-lo en el judici, amb les obligacions assenyalades a l'art. 5.è de l'esmentada Llei, però a benefici i en interès exclusiu del representat, no podent-se per això entendre's que les decisions i resolucions judicials sol·licitades en nom del mandant, puguin crear drets de cap mena, afectar i perjudicar més que a aquest i no el Procurador, i molt menys encara l'Advocat director del litigi;
Atès que de les anteriors consideracions se'n dedueix la impossibilitat legal de resoldre les qüestions essencials que es plantegen en el recurs, relacionades amb els drets dels participants en la taxació de costes, quan el favorescut amb la sentència hagi litigat en concepte de' pobre, perquè el cert és que l'import de les costes les ha reclamat en la via d'obligament el mateix senyor L. representat pel seu Procurador, i aquest ni l'Advocat, i encara instà el no procediment en la mateixa forma, després d'obligar-se en un document, la legitimitat i autenticitat del qual ha estat expressament reconeguda pels atorgants, a no reclamar res més, en cap temps ni per cap causa, al seu colitigant senyor R., amb motiu de les qüestions judicials que tenien pendents entre les que hi apareixia la taxació de costes que estava pendent d'una apel·lació interposada en l'incident d'impugnació, i per tant, com a conseqüència Í en força del vincle jurídic que lliga els atorgants de l'indicat contracte transaccional, el senyor L. res no pot reclamar al senyor R. ni aquest a aquell, amb motiu dels plets i qüestions judicials que tenien pendents el 16 de setembre del 1936, data de la transacció, i per això qualsevol reclamació de l'esmentat senyor L. deduïda en els autos objecte de la transacció, i amb la finalitat de prosseguir-los, havia d'ésser desestimada, sens perjudici dels drets dels tercers als que pugui afectar l'esmentat conveni transaccional;
Atès a la circumstància que la sentència en la qual es decretà la condemna de costes, hagi estat dictada a favor del senyor L. i considerar-se legalment, que n'és un accessori la declaració sobre costes, pugui entendre's que obliguen l'Advocat i Procurador, quan demanen el seu compliment, a seguir les actuacions en nom i representació del seu client i poderdant, no desvirtua ni modifica els raonaments anteriors, perquè esvaït per la transacció, el dret del senyor L. envers el senyor R. i, per tant, finats totalment els prcrcediments judicials originaris de les costes, acabà també tota l'acció del primer; i si solament subsistien, com sosté el recurrent, el dret i l'acció de l'Advocat i Procurador i dels altres partícips en la taxació, podien aquests reclamar directament al senyor R. l'import de les costes, independentment del senyor L., allunyat i separat ja, d'una manera absoluta, de tota actuació judicial després de l'esmentada transacció;
Atès que els dos motius de cassació que recolzen el recurs, es deriven d'uns suposats drets a favor dels partícips en la taxació de costes, i que el Tribunal a quo declara que no són matèria pròpia d'aquesta litis en la qual no s'ha exercitat cap acció per aquells que al·leguen tenir-los, i que han actuat solament en nom i representació del senyor L., conceptes legals i de fet que serveixen de fonament a la resolució, i que en no ésser impugnats en forma legal en el recurs resten ferms, així com també resta intacte l'apreciació de la prova que suposa la interpretació del document privat, als efectes d'estimar-se compreses en la transacció, les costes objecte de la qüestió del dia, perquè aquesta facultat de la Sala només pot impugnar-se en cassació que a redós del n.° 7.è de l'article 1692 de la Llei, cosa que no fa el recurrent, consideracions per totes les quals és vist que ha de declarar-se la improcedència del recurs,
Decidim que hem de declarar i declarem que no hi ha lloc al recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, interposat pel senyor D. L. i M., al qual condemnem al pagament de les costes; siguin retornades les actuacions a la Sala de la seva procedència, amb un testimoni de la present sentència, i nota de les costes causades, per a la seva exacció, si millorés de fortuna.
Concordances:
La legalitat vigent en matèria de fonts del Dret civil català és la recollida als articles 1 i 2 Compilació i disposició final 2 del mateix cos legal i als articles 1 i 13 Codi civil.
Quant al pagament, regeixen a Catalunya els articles 1.157, 1.158 i següents del Codi civil. En relació al contracte de mandat, vegeu l'art. 1.709 C. c. i per a la transacció, vegeu els articles 1.809 i següents del Codi civil.
Comentari
