Títol:PRELIMINAR
DE L'APLICACIÓ DEL DRET CIVIL ESPECIAL DE CATALUNYA
Sentència 30 - 11 - 1937
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 24 maig 1938. Pàg. 140-147. Ponent: Antoni M.ª Borrell i Soler.
FONTS DEL DRET CIVIL CATALÀ: EL DRET ROMÀ COM A SUPLETORI. - CONTRACTE: REQUISITS DE VALIDESA. - PROVA DELS CONTRACTES. - FORÇA D'OBLIGAR DE LES CONVENCIONS. - ENRIQUIMENT INJUST: CONSEQÜÈNCIES. - VALOR DE LA CONFESSIÓ JUDICIAL.
I. Antecedents
Senyors: Eduard Micó i Busquets, President; Joan Martí i Miralles, Ramon M.ª Roca i Sastre, Antoni M.ª Borrell i Soler i Àngel Samblancat i Salanova.
A la ciutat de Barcelona, el dia 30 de novembre del 1937. En el judici declaratiu de major quantia sobre indemnització de danys i perjudicis, seguit davant del Jutjat de Primera Instància número 12 dels de la present ciutat i a la Sala Segona del Civil de l'Audièn-cia d'aquest territori, pels senyors Josep S. i A., Josep B. i M., Josep C. i B., Antoni S. i M., Pau B. i B., tots majors d'edat, casats, industrials i veïns de la present; Joan E. i S., major d'edat, solter, del comerç i del mateix veïnatge; Josep R. i V., major d'edat, vidu, industrial i també veí d'aquesta ciutat; Joan T. i C, major d'edat, casat, industrial i veí de Caldes de Montbui, i Teresa M. i G., major d'edat, vídua, sense professió especial, que gira en aquesta plaça sota el nom de «Viuda de A. G. B.», contra el senyor Santiago C. d'A. i de S., major d'edat, casat, Advocat i veí d'aquesta ciutat, judici pendent ara davant d'aquesta Superioritat, per virtut del recurs de cassació por infracció de llei i de doctrina legal interposat pels actors, sota la representació del Procurador senyor Josep Fernández i Rodríguez i la defensa del Lletrat senyor Josep Ramírez, havent comparegut la part demandada i recorreguda sota la representació del Procurador senyor Lluís Bou i Consolat i la defensa de l'Advocat senyor Isidre Duran i Balada;
Resultant que en data 9 d'octubre del 1934, el Procurador senyor Josep Fernández i Rodríguez, en nom i representació degudament acreditada dels senyors Josep S. i A., Josep B. i M, Josep C. i B., Joan E. i C, Antoni S. i M., Teresa M. i G, que comercialment gira amb el nom de «Viuda de A. G. B.», Joan T. i C, Josep R. i V. i Pau B. i B., formulà demanda de judici ordinari de major quantia, contra el senyor Santiago C. d'A. i S., consignant en síntesi, com a fets, els següents: que el senyor Tomàs M. i S., contractista d'obres, comprà al senyor Bartomeu R. una porció de terreny edificable, situat en aquesta ciutat, carrer de Llançà, n.° pel preu de 95.368 ptes., que s'obligà a pagar en el termini que convingueren, constituint el senyor M., en garantia del pagament, primera hipoteca sobre el terreny objecte de la venda, i en el mateix acte, el venedor prestà al comprador 75.000 ptes., que aquell garantitzà amb segona hipoteca sobre l'esmentada finca; que damunt d'aquesta, començà el senyor M. a construir una casa de planta baixa i sis pisos, contractant amb els actors el subministrament de materials, i la pràctica dels treballs dels diferents rams per a la construcció; que en data primer d'agost del 1930, el senyor M. reconegué a favor del senyor Josep R. un crèdit de 30.000 ptes. per subministrament de materials fet i a fer, crèdit que, com a refaccionan, fou anotat en el Registre de la Propietat d'Occident; que amb escriptura davant del Notari senyor Narcís Batlle, de data 15 de novembre del 1930, el demandat senyor C. d'A. concedí en préstec al senyor M. la quantitat de pessetes 260.000, amb venciment el dia 30 de desembre del 1932, i interessos al 7 per 100, de la qual quantitat aquell confessà tenir-ne rebudes 10.000 ptes., en rebé davant del Notari, 175.000, i les restants 75.000 ptes. fou convingut que les lliuraria el senyor C. d'A. al senyor M. en tres terminis de 25.000 ptes. cada un, els dos primers en assolir determinats estats la construcció, i el darrer quan fos totalment acabada la casa i col·locat l'ascensor, davant el senyor M. acreditar el pagament de totes les despeses causades per la construcció, i en garantia del préstec i de la quantitat fixada per a costes, el senyor M. hipotecà la finca del carrer de Llançà, número amb l'edifici en construcció, manifestant que el terreny li pertanyia per haver-lo comprat al senyor R., i l'edifici per estar-lo construint pel seu compte i tenir pagat el seu import; que en la mateixa data i davant de l'esmentat Notari senyor Batlle, el senyor M. pagà al senyor R. les 75.000 pessetes que n'havia rebut en qualitat de préstec, i 30.000 ptes. a compte del preu ajornat de la venda del terreny, quedant, per tant, reduït a 65.368 ptes. el crèdit del senyor R. per aquest concepte, la hipoteca del qual quedà pos-posada a la del senyor C. d'A.; i també en el mateix dia i davant del repetit Notari, el senyor M. va satisfer al senyor R. les 30.000 ptes. del seu crèdit refaccionari anotat en el Registre; que atorgat el préstec del demandat, la finca quedà: a) amb una hipoteca de 260.000 ptes., interessos al 7 por 100 i costes, a favor del senyor C. d'A., que sols n'havia lliurat 175.000, i n'hi havia reconegut el deutor altres 10.000; b) amb una segona hipoteca a favor del senyor R. per 65.368 ptes., resta del preu ajornat de la venda del terreny en el qual es construïa la casa; que en dates 16 de gener i 14 de febrer del 1931, el demandat lliurà al senyor M. els dos terminis convinguts d'import 25.000 ptes. cada un, no havent-ho fet del tercer termini de 25.000, quedant, per tant, reduït a 235.000 el seu crèdit de 260.000; que el senyor M. constituí una tercera hipoteca sobre la finca, a favor del senyor Eduard E. per 15.000 pessetes que d'ell rebé com a préstec, davant del Notari senyor Escrivà, en data 14 de març del 1931, i en data 20 del mateix març, reconegué a favor del senyor Josep R. un altre crèdit refaccionari de 25.000 ptes., que fou anotat al Registre; que en el mes d'abril del 1931, els industrials que havien posat materials i treballs en la construcció, acreditaven importants quantitats del senyor M., i com que aquest no els pagava es negaren a continuar l'obra, s'iniciaren gestions, i el senyor M. els pregà que acabessin la casa, per tal que pogués cobrar del senyor C. d'A. l'últim termini de 25.000 pessetes del préstec, i procedir a la venda de la finca de comú acord, i que fos possible que tots percebessin llurs crèdits, proposició a la qual, després de resistir-se, accediren els industrials, convenint amb el senyor M. que els reconeixeria els crèdits en escriptura pública i que concediria als creditors poders per administrar, gravar i vendre la finca, percebent així l'import de llurs crèdits; que d'acord amb el convingut, el senyor M., amb escriptura autoritzada pel Notari senyor Espriu, en data 10 de juny del 1931, reconegué deure pels subministraments fets per a la casa del carrer de Llançà, número les següents quantitats: al senyor Josep S., 4.000 pessetes; al senyor Josep B., 7.800 pessetes; al senyor Josep C, 28.819 pessetes; al senyor Joan E., 3.671 pessetes; al senyor Gregori C, 9.880 ptes.; al senyor Antoni S., 2.563'80 ptes.; al senyor Josep de M., 1.621,55; als successors d'Antoni M., 3.918,20; al senyor Joan T., 8.132,10; al senyor Josep A., 1.324,15; al senyor Josep M., 24.015,80; al senyor Carles B., 1,169; al senyor Pau B., 7.280,20; a la senyora vídua d'A. G., 8.896; al senyor Salvador V., 4.350, i als senyors S., G., C. i R., pel que pagaren al senyor Antoni A., 4.000, en total, 121.480'80 pessetes, convenint-se en el mateix instrument: primer, que els crèdits reconeguts serien satisfets amb el preu de la venda de la finca del carrer de Llançà, un cop pagades les hipoteques, ben entès que si el sobrant no era suficient per a cobrir el total crèdit reconegut, seria repartit a prorrata entre els creditors, els quals es donarien per plenament pagats i satisfets, no podent el deutor vendre ni gravar la finca sense intervenció dels creditors; segon, que aquests podien exigir del senyor M. la constitució d'hipoteca, i tercer, que per a l'eficàcia del convingut, el senyor M. conferiria poders irrevocables als senyors Josep G, Josep G., Josep R. i Joan P., per tal que junts i a soles, poguessin administrar la finca, pagar les seves càrregues, concertar préstecs, hipotecar-la, vendre-la pel preu que creguessin convenient i practicar tots els actes de domini que corresponguessin al senyor M.; que en la mateixa data, aquest atorgà l'escriptura de poders, i la comissió de creditors designà com administrador, el senyor Francesc B., qui cobrà els lloguers dels pocs locals de planta baixa en disposició d'ésser habitats; que quasibé acabada la casa, ja sols hi mancava l'ascensor, els comptadors d'aigua i algun altre detall, passà algun temps sense llogar-se els pisos i sense presentar-se comprador per la finca, el preu de venda de la qual es fixà en 450.000 ptes., resultant de sumar al preu del terreny el de la construcció; que amb l'esmentada suma s'havien de cobrir totes les càrregues de l'immoble, és a dir, la hipoteca del senyor C. d'A., de 260.000 ptes.; la segona hipoteca del senyor R., de 65.368; la tercera hipoteca del senyor K, de 15.000, i els crèdits de la construcció, que fora les 25.000 ptes. que tenia de pagar el senyor C. d'A., sumaven pessetes 96.440,80, o sia en total 436.808,80; que els creditors gestionaren del senyor C. d'A. el cobrament de les 25.000 ptes., i aquest s'excusà amb que la casa no estava acabada; que passat algun temps s'arribà a un acord entre actors i demandat, consistent en què aquells acabarien la casa i es nomenaria un administrador que recaptaria les rendes, pagaria les càrregues i destinaria el sobrant a cobrir els crèdits dels actors fins a la seva extinció, sens perjudici de vendre la finca per un preu que cobrís a tots, que era el de 450.000 ptes.; que els actors compliren el conveni i acabaren les obres, i a més, els senyors C, R. i G. garantiren personalment el pagament de l'ascensor i altres despeses, sense les quals la finca no hauria estat en disposició d'ésser llogada i habitada, pagaren el crèdit del guixaire S., que havia instant en judici executiu, actes tots que demostren el conveni entre el senyor C. d'A. i els industrials, que si accedien a continuar les obres fins al seu acabament, fou a base del convingut amb el demandat i de qué no perdrien res dels seus crèdits; que én virtut del convingut, els actors nomenaren administrador el senyor Antoni A., designat pel senyor C. d'A., el qual començà a administrar en novembre del 1931, nomenament que representa la conclusió definitiva del conveni entre actors i demandat, que en la darrera concreció contenia els següents extrems: a) pagament pel senyor C. d'A. de les 25.000 pessetes, darrer termini del préstec, quantitat que es repartirien a prorrata els creditors reconeguts del senyor M.; b) el senyor C. dA. reconegué els crèdits dels actors, i s'obligà a pagar-los amb les rendes de la finca o amb el seu preu de venda, que el fixà definitivament en 450.000 ptes.; c) es convingué en el nomenament pels creditors apoderats, i a designació del senyor C, d'un administrador que rendiria comptes als uns i a l'altre, i destinaria el sobrant líquid de les rendes al pagament dels crèdits dels actors fins a la seva extinció; d) que tots gestionarien la venda pel preu indicat, per tal que cobressin íntegrament els seus crèdits; e) que mentre no estès totalment executat el conveni, el senyor C. d'A. no exercitaria les seves accions de creditor hipotecari, com a conseqüència de l'obligació per ell contreta de satisfer els crèdits dels actors, i aquests no impugnarien el crèdit hipotecari del demandat; que poc temps després d'atorgat el conveni, el senyor C. d'A. l'infringí, instant davant el Jutjat de Primera Instància número 7, un procediment sumari per a fer efectiu el seu crèdit de 235.000 ptes., i quan varen assabentar-se'n els actors, acudiren al senyor C. protestant i anunciant-li l'exercici de les accions que els competien, i que aquell els digué que no era el seu propòsit de mancar a les seves obligacions ni perjudicar els creditors refaccionaris, i sí solament de garantir el seu dret i tenir-ho tot preparat per si li convenia treure a subhasta la finca; però vista la indignació dels actors, el demandat s'avingué a suspendre el procediment, el curs del qual no instà després de la primera subhasta que quedà deserta per manca de postors, i a partir d'aquella data seguí executant-se el conveni i administrant la finca el senyor A.; que aquest ha continuat administrant-la en nom dels actors, des del mes de novembre del 1931, fins a l'octubre del 1933, i mensualment ha rendit comptes a aquells i al senyor C. d'A., i que atenent les indicacions d'uns i altres, el senyor A., a més de les contribucions i despeses corrents de la finca, ha satisfet a «Industrial C.» les factures referents a comptadors d'aigua; a Feliu J., les de les defenses de l'ascensor; a S., les portes de ferro; a Enric G, el passamà de l'escala; a Joan T., una factura de mosaics; a Fills de Josep P. D., l'ascensor; a l'Advocat senyor Pagès, per compte dels creditors, 1.500 pessetes; als senyors R., C, G. i S., algunes quantitats a compte de les que havien avançat per tal d'evitar els embargaments d'«Industrial C.» i del senyor A., pagaments tots referents a obres de la finca i a industrials que, com que no eren atorgants del conveni es consideraren preferents, sempre a base que després es pagarien els crèdits dels actors, d'igual naturalesa, però garantits pel conveni amb el demandat; que fets aquells pagaments, el senyor C. d'A. indicà al senyor A. la conveniència de pagar-ne d'altres que en realitat eren càrregues de la finca, com són l'impost d'utilitats créditât per les hipoteques constituïdes pel senyor M., drets i arbitris de l'Ajuntament pel permís d'obres i l'impost de plus vàlua, i encara aconseguí que el senyor A. pagués al Procurador senyor Puig de la Bellacasa, un compte referent al procediment sumari instat a nom del senyor C. d'A., i que fou suspès en compliment del conveni amb els actors, els quals no s'oposaren a tais pagaments perquè eren procedents, i confiaven que fossin tots cancel·lats per començar a repartir el sobrant entre els refaccionaris, a darrers de l'any 1933; que quan el senyor C. d'A. es donà compte que estaven satisfets quasi tots els deutes que afectaven la finca, i aquells el pagament dels quals era ineludible per a acabar les obres, mancant al convingut instà el procediment, sol·licità la celebració de segona subhasta de la finca, a la qual concorregué, oferint-ne 275.000 ptes., essent-li rematada al seu favor per auto de 22 de desembre del 1933; que amb aquesta adjudicació i al·legant que el preu no cobria el seu crèdit, el senyor C. d'A. va passar a ésser l'únic amo de la finca, la qual fou inscrita al seu favor en el Registre, amb cancel·lació de les càrregues posteriors i, per tant, de les hipoteques dels senyors R. i E. i del crèdit refaccionari del senyor R.; que amb tal incautació cessà d'administrar la finca, el senyor A., i que quan els creditors, actors en el judici, reclamaren al senyor C. el pagament dels seus crèdits, aquest els contestà que no hi havia res escrit, i que quant més estaria disposat a pagar-los-hi les 25.000 pessetes de l'últim termini de la hipoteca, sempre que es donessin per saldats, cosa que rebutjaren els actors, per entendre que era una clara infracció del convingut, exigint del senyor C. el pagament íntegre dels seus crèdits; que dels precedents fets sorgeixen les següents conclusions: a) l'atorgament entre actors i demandat d'un conveni verbal, amb la finalitat que els primers cobressin íntegrament els crèdits refaccionaris que tenien contra el senyor M., per la construcció de la casa del carrer de Llançà, número amb el sobrant de les rendes de la finca i en tot cas, amb el seu preu de venda, que fou fixat en 450.000 ptes., obligant-se el demandat a satisfer als creditors el darrer termini de 25.000 ptes. del préstec, i a no instar la venda de la finca fins que haguessin cobrat íntegrament els seus crèdits; b) que gràcies a aquest conveni, els actors acabaren la finca i pagaren àdhuc subministrament indispensable per a l'acabament de les obres; c) que també gràcies al mateix conveni, el demandat aconseguí que administrés la finca una persona de la seva confiança, i que amb les rendes sobrants fossin pagats, amb preferència, diferents crèdits que hi pesaven al damunt; d) que també aconseguí deixar de satisfer les 25.000 ptes., saldo de la quantitat que prestà al senyor M.; e) que faltant al convingut, va demanar i obtenir l'administració i subhasta judicial de la finca i la seva adjudicació a favor seu, per un preu que només cobreix el seu crèdit, burlant els actors; f) que els actes realitzats pel demandat constituïen un incompliment d'obligacions contractuals vàlidament contretes, que han ocasionat perjudicis als actors, dels quals havien d'esser-ne indemnitzats pel demandat, puix que aquest ha procedit amb dolo, i s'ha enriquit indegudament en perjudici dels actors; g) que el dolo apareixia en tots els actes realitzats pel senyor C. d'A., qui, en definitiva, ha enganyat els actors, deixant incomplertes totes les seves obligacions; h) que amb l'enriquiment injust, el senyor C. d'A. havia deixat de pagar 25.000 ptes. que havien de destinar-se al pagament d'obres i s'havia adjudicat per 275.000 ptes., una finca que en valia 450.000, lucrant-se amb la diferència entre aquests dos valors, i quedant sense cobrar el venedor del terreny i els que construïren la casa; i) que els perjudicis soferts pels actors consistien en l'import dels seus crèdits reconeguts pel senyor M., que pujaven a 99.177,90 ptes., més les quantitats satisfetes pels senyors M., C, G. i S. per cancel·lar l'embargament i que sols en part els foren reintegrats pel senyor A.; j) que el demandat havia d'ésser condemnat a satisfer als actors les esmentades sumes, o aquella altra que fos procedent, segons el resultat de les proves, com indemnització de perjudicis, a més de les costes que havien d'imposar-se-li per la seva temeritat; i al·legà com a fonaments de Dret els arts. 1.254 a 1.258 del Codi Civil, 1.276, 1.088, 1.091, 1.101, 1.102, 1.106, 1.107,1.108, 1.100 i 1.124 del Codi Civil, la regla 206 del Llibre L, tít. XVII del Digest, les sentències del Tribunal Suprem d'H de juny del 1869, 20 de febrer del 1874, 16 de desembre del 1880, 19 :de maig del 1884, 12 de febrer del 1889, 12 de maig del 1891 i 11 de març del 1892 i el títol de l'Instituta de poem. tem. litig. i demanà que es dictés sentència declarant que el senyor Santiago C. d'A., tant per haver deixat incomplertes les obligacions contretes amb els actors, com per haver procedit dolosament en les seves relacions contractuals amb ells, i per haver-se, a més, enriquit injustament en dany dels propis actors, havia d'indemnitzar-los els perjudicios que els hi havia causat amb els seus actes, i que, en conseqüència, fos condemnat el demandat a pagar als actors les quantitats expressades en el fet 19, lletra i, o aquelles altres majors o menors que resultessin de les proves, com indemnització dels danys i perjudicis, referits, amb interessos al tipus legal, a comptar des de la data en que quedi ferma la sentència, i les costes del judici, que expressament li fossin imposades per la seva temeritat; que amb l'expressat escrit de demanda, els actors acompanyaren còpia senzilla de l'escriptura de compravenda, préstec i hipoteca, atorgada pels senyors Bartomeu R. i Tomàs M., davant del Notari Antoni Arenas, el dia 10 de maig del 1930; còpia senzilla de la de reconeixement de deute, atorgada pel senyor M. a favor del senyor Josep S. i A. i altres, davant del Notari senyor Espriu, en data 10 de juny del 1931; còpia autèntica de l'escriptura de poders que en la mateixa data i davant de l'esmentat Notari atorgà el senyor M. a favor dels senyors Josep C, Josep G., Josep R. i Joan Pagès;
Resultant que emplaçat el demandat, i comparegut en el seu nom el Procurador senyor Lluís Bou i Consolat, contestà la demanda, consignant en síntesi com a fets, els següents: que acceptava, en tot allò que estessin d'acord amb els documents públics a què es referien els fets primer i tercer relatius a la compra del terreny pel senyor M., i a les càrregues anteriors a la hipoteca del demandat, ignorant les relacions entre el senyor M. i els actors; que era cert que el senyor C. d'A., el dia 15 de novembre del 1930 i davant del Notari senyor Batlle, concedí al senyor Tomàs M. un préstec de 260.000 ptes., de les quals aquest reconegué tenir-ne rebudes 10.000, i rebre'n en aquell acte 175.000, quedant condicionat el lliurament de les restants 75.000 en tres partides, com segueix: 25.000, quan estigués llesta la finca d'enrajolats i fusteria; 25.000, quan estiguessin llestes les cuines, canonades i serralleria, i les darreres 25.000, quan estigués totalment acabada la casa que s'estava construint i que fou hipotecada en garantia del préstec, i a més, col·locat, amb tota la instal·lació, un ascensor, acreditant prèviament el deutor el pagament de totes les despeses causades per la construcció de la casa hipotecada; que el termini per al retorn de la quantitat prestada finia el dia 31 de desembre del 1932 (pacte primer); que es convingué l'interès del 7 per 100 a satisfer per semestres avançats, pagant-se a l'acte de la firma de l'escriptura la fracció corresponent a l'any en curs (pacte segon); que serien de càrrec del deutor l'impost d'utilitats i els altres que gravessin el capital o els interessos, així com les despeses d'escriptura d'hipoteca, cartes de pagament i cancel·lació (pacte cinquè); que es valorà la finca, als efectes de la subhasta, en 320.000 ptes., en ésser acabada (pacte desè); que el contracte podia donar-se per finit si el deutor deixava de pagar els interessos dintre dels vint primers dies de qualsevol semestre, si la finca era objecte d'algun altre gravamen, embargament o anotació preventiva, i si el mu-tuatari incorria en mora en el pagament de la contribució territorial de la finca i de l'impost d'Utilitats (lletres b, c i e del pacte tretzè); que en garantia del préstec el senyor M. hipotecà especialment, amb tots els objectes col·locats de manera permanent, rendes i productes, obres i millores, la casa aleshores en construcció, del carrer de Llançà número que li pertanyia pel que es refereix al terreny, per títol de venda perpètua inscrita en el Registre, i quant a l'edifici per estar-lo construint del seu compte i tenir pagada la mà d'obra i les altres despeses procedents, i obligant-se a acabar l'edifici i pagar totes les despeses que s'ocasionessin fins al seu complet acabament; que acceptava els fets cinquè, sisè i vuitè de la demanda, en tot allò que resultessin de les escriptures a què feien referència; que era cert que el se-nyor C. d'A. en els dies 16 de gener i 14 de febrer del 1931, lliurà al senyor Tomàs M. 25.000 ptes., en cada una de les esmentades dates, i no lliurà la resta de 25.000, per no haver complert el deutor la condició d'acabar la casa; que en canvi, el deutor deixà de pagar el semestre d'interessos vençuts el dia l.r de juliol del 1931, donant lloc a l'acabament del dit contracte i reclamació del deute abans que tingués dret a percebre aquelles 25.000 ptes., raó per la qual el préstec quedà reduït a 235.000 pessetes; que els fets novè, desè i onzè de la demanda, es refereixen a les relacions i conveni celebrats el dia 10 de juny del 1931 entre el senyor M. i diversos industrials per acabar la casa, relacionant-se els crèdits que es diuen reconeguts pel senyor M. a favor dels actors en aquell conveni, que era el títol de crèdit que servia de base a la demanda, i amb tot i això, no s'acompanyava per còpia autèntica, i en conseqüència, el senyor C. d'A. que no hi intervingué, no podia acceptar la referència, ni reconèixer l'exactitud d'uns crèdits a càrrec del senyor Tomàs M., que els actors volien desviar contra el demandat; que convenia fer notar que segons la còpia senzilla del conveni, el deute reconegut no era exclusivament per subministraments per a la casa del carrer de Llançà número sinó que segons es llegia, el deute és a més «per altres conceptes» que no s'expressaven en el document i es silenciaven a la demanda, però indicats per separat de l'esment que es féu de la referida casa, i per tant, exclosos d'ella; que un altre extrem a fer notar, era que en el pacte primer del referit conveni, els actors s'obligaren a satisfer amb el preu de l'immoble, primer, les hipoteques que gravaven la finca, i que el re-manent, si no n'hi hagués prou per a cobrir el crèdit dels actors, havia de repartir-se a prorrata entre ells, tenint-se com a completament pagats i satisfets; que en el pacte tercer es designaren quatre apoderats per administrar la casa, amb obligació de pagar els interessos dels préstecs hipotecaris concedits sobre la finca, essent tals apoderats, tres dels creditors actors i el senyor Joan Pagès, que era el seu Advocat en aquella època; que en el fet dotzè de la demanda es reconeixia que la construcció de la casa, en celebrar-se el conveni de 10 de juny del 1931, estava quasibé acabada, faltant solament l'ascensor, els comptadors d'aigua i algun altre detall, i es deia que es determinà com a valor en venda la quantitat de 450.000 pessetes, perquè així cobria totes les càrregues de la finca, fins i tot el crèdit dels actors, i és xocant que en el mateix fet es digué que quedaren per llogar els pisos, i a continuació que aquell valor en venda corresponia a la renda líquida, quan no es podia conèixer aquesta, i després es diu que el senyor C. d'A. s'excusà del pagament de les darreres 25.000 ptes. del préstec, perquè la casa no estava acabada, cosa que no era una excusa, sinó una condició expressa de l'escriptura, i finalment, en deu línies, es consigna un pretès conveni amb el demandat, sense que se n'expressi l'obligació concreta que s'hi contragué; i en aquelles línies es diu que fou convingut, primer, acabar la casa; segon, nomenar un nou administrador; tercer, pagar les càrregues i destinar el sobrant a cobrir els crèdits dels actors, i quart, posar en venda la finca per 450.000 ptes.; cap d'aquestes obligacions no és assignada al demandat, i si es vol dir que aquest s'obligà a consentir el programa que els actors es donaren, ha de contestar-se que no hi ha cap primer acreedor hipotecari que estigui en el seu cabal judici, que pugui acceptar un pla tan fantàstic, que si els actors, com dien amb detalls que el demandat desconeix, acabaren la casa, fou perquè sense l'ascensor, els comptadors d'aigua i els escassos detalls que mancaven, perdien la renda dels pisos, cosa que afectava a aquells i no al senyor C. d'A., mentre se li paguessin els interessos; que la realitat era que arribat el primer de juliol del 1931, en reclamar al senyor M. el pagament dels interessos, aquest contestà que no havia de pagar res, per tal com havia cedit la casa als creditors, i quan el demandat comprovà que la casa feia diversos mesos que estava sense acabar i sense produir renda, donà per vençuda la hipoteca, d'acord amb el que s'havia estipulat, i en data 25 d'agost promogué el procediment sumari de la Llei Hipotecària, en el Jutjat del districte de la Barceloneta, procediment l'existència del qual fou notificat en novembre següent, als credi tors amb dret inscrit en el Registre, un dels quals era el senyor Josep R., actor en els autos; que els actors que s'havien obligat a pagar els interessos de les hipoteques i havien deixat incomplerta aquesta obligació, acudiren al senyor C. d'A., qui els féu notar el seu disgust per l'abandonament de la finca durant vuit mesos, amb els pisos sense llogar, i aleshores substituïren l'administrador pel senyor Antoni A., amic de l'Advocat dels actors, i acabaren la casa per beneficiar-se de la seva renda; és a això que els actors en la demanda en diuen conveni definitiu amb el demandat, del qual no en precisen la data, i no se sap si se celebrà en abril, en juny o en novembre del 1931; que en el fet catorzè, els actors volen ja detallar el suposat conveni, i pretenen que un primer creditor hipotecari, al qual se li deuen interessos, que té un procediment sumari en curs, s'obligà a pagar 25.000 ptes., que ja no tenia obligació de satisfer, per haver vençut el contracte, i a pagar prop de 100.000 ptes. a uns creditors comuns, amb evident burla dels altres creditors hipotecaris, cosa que és tan absurda com el pretendre que tan important obligació es concertà verbalment; que el senyor C. d'A., fent ús del seu dret, el dia 11 de gener del 1932 demanà la subhasta de la finca, que tingué lloc sense postor, el dia 22 de febrer següent, acte que els demandats entenen que infringeix el suposat conveni, i contra el qual no reclamen fins prop de dos anys després; que l'única concessió feta pel senyor C. d'A. als actors, després de la primera subhasta, fou concedir-los-hi un termini de sis a vuit mesos d'inactivitat judicial perquè poguessin trobar capital per a substituirlo en la hipoteca, o per la venda particular de la finca, i això ho complí amb excés, doncs no instà la segona subhasta fins a darrers del 1933, i se celebrà el 22 de desembre, és a dir, que en lloc de vuit mesos els en concedí vint, havent-li estat agraïda aquesta concessió amb la promoció del present judici; que el senyor C. d'A., que en ús del seu dret havia demanat l'administració de la finca, no en prengué possessió fins el dia 19 d'octubre del 1933, això és, divuit mesos després de la concessió feta als actors, i encara ho féu quan s'assabentà que n'havia pres possessió un administrador nomenat en uns autos de judici executiu promoguts per la societat «V. y M., S. A.», contra el senyor M., en el Jutjat de Primera Instància número 4; que els actors no pagaren ni un sol semestre d'interessos al senyor C. d'A., que arribà a acreditar els dos anys i prorrata garantits per la hi-poteca; que per això, quan el Procurador del senyor C. en el procediment sumari, vista la seva paralització, volgué cobrar la seva minuta, el senyor C. d'A. indicà que veiés al senyor A., administrador de la finca, ja que tenint el procediment paralitzat sense cobrar interessos, no volia fer més desembossaments, i els creditors pagaren el compte, per tal que el demandat continués tenint en suspens el procediment sumari i ells seguir beneficiant-se de la finca, i aquest fet és invocat en la demanda com el desenvolupament d'un conveni i renúncia d'un dret d'hipoteca, que no ha estat modificat ni novat en cap forma; que davant de les conclusions dels actors, hi oposa les següents: 1.ª, el demandat, en instar el procediment sumari exercità un dret indiscutible, i qui exercita el seu dret no perjudica ningú; 2ª en acudir a la subhasta i rematar la finca al seu favor, no verificà el demandat cap acció dolosa ni s'enriquí en perjudici de ningú, sinó que la comprà pel seu just preu, ja que ningú n'oferí més; 3.ª, el demandat no ha tingut altres tractes amb els actors, que la concessió d'uns mesos de suspensió del procediment sumari, per donar-los temps de buscar un comprador, perjudicant-se entretant deixant de percebre interessos; 4.ª, que el demandat prengué possessió de la finca que n'anaven a perdre l'administració els actors, a instància d'uns altres creditors; invocà els articles 105, 110, 129, 131, regla 8.ª, 15 i 17 de la Llei Hipotecària, 1.214, 1.280 i 1.902 del Codi Civil, i demanà que es dictés sentència no donant lloc a la demanda, amb imposició de costes als actors, acompanyant amb l'escrit una cèdula de notificació del Jutjat de Primera Instància número 4, referent al judici executiu instat per la societat «V. y M., S. A.» contra el senyor M.;
Resultant que conferit trasllat als actors per a rèplica, varen insistir en els punts de vista exposats en la demanda, oposant-se a l'argumentació continguda a l'escrit de contestació i demanant que es dictés sentència de conformitat amb llur petició inicial i que es rebés el judici a prova, i que el demandat en el tràmit de duplica insistí també en els seus punts de vista, ratificant la súplica del seu escrit de contestació i no oposant-se a la recepció a prova, acompanyant amb l'escrit, una carta que en data 2 de març del 1932, els creditors del senyor Tomàs M. dirigen al senyor Santiago C. d'A., demanant un termini de sis a vuit mesos d'inactivitat judicial, per tal de trobar capital per a posposar-lo en la hipoteca, o vendre la finca;
Resultant que rebut el judici a prova, foren practicades a instància dels actors recurrents, a més de la testífical i la pericial, les de confessió en judici del demandat, i documental pública, consistent aquesta en unir-se als autos, còpies autèntiques de l'escriptura de venda, préstec i hipoteca, atorgada pels senyors M. i R. el dia 10 de maig del 1930, davant el Notari senyor Arenas; la de préstec i hipoteca atorgada pel senyors M. i C. d'A, davant el Notari senyor Batlle, el dia 15 de novembre del 1930, i de la de reconeixement de crèdits atorgada pel senyor M. a favor del Sr. Josep S. i A. i altres creditors, davant el Notari senyor Espriu, el dia 10 de juny del 1931; una certificació del Registre de la Propietat del districte d'Occident, de Barcelona, comprensiva de les inscripcions, anotacions i notes marginals de que, a partir del dia 10 de maig del 1930, havia estat objecte la casa del carrer de Llançà, número i una altra certificació del Jutjat de Primera Instància número 7, relativa al procediment sumari instat pel senyor C. d'A. contra el senyor M.; i en practicar-se la de confessió en judici, es formularen al senyor C. d'A. entre altres, les següents posicions: primera, digui ésser cert que del préstec que el declarant concedí al senyor Tomàs M., amb garantia hipotecària de la casa número ... del carrer Llançà, ha deixat de satisfer el que declara, 25.000 pessetes, de tal manera que havent-se convingut per 260.000 pessetes, tan sols en lliurà al senyor M., 235.000 pessetes, responent el demandat que no era cert, doncs l'incompliment per part del senyor M. motivà que el declarant no hagués de satisfer el darrer termini de 25.000 pessetes; 11.ª, que un cop acabades les obres, sostingué el que declara noves i llargues negociacions amb els industrials creditors de la finca, les quals en primer lloc reclamaven el pagament de les 25.000 pessetes encara pendents dels préstec hipotecari, i en segon terme el saldo dels seus crèdits, segons els hi havia ofert el declarant, oferta a base de la qual havien acabat les obres, posició que fou contestada dient que no era cert; que l'únic tracte o relació que havia tingut amb els referits industrials és el que expressa i concreta la carta de 2 de març del 1932, que se li adreçà pels referits industrials; 12.ª, que com a resultat de les referides negociacions, es convingué entre el que declara i els esmentats industrials, actors en aquests autos, que al pagament dels crèdits d'aquests fins a la seva total cancel·lació, es destinaria el sobrant de les rendes de la finca, i a tal fi es nomenaria un administrador designat pel que declara, el qual s'obligava a no demanar la subhasta de l'immoble, pregunta que fou absolta pel Sr. C. dient que no era cert, i que l'únic cert és que de comú acord es designaria una persona de confiança d'ambdues parts que administrés la finca; 15.ª, que en compliment del referit conveni, el que declara designà com administrador, el senyor Antoni A., el qual fou nomenat per a tal càrrec pels industrials creditors, que eren apoderats del senyor M., havent respost el senyor C. que l'únic cert és que de comú acord fou nomenat administrador el senyor A. qui rendia comptes de l'administració als creditors i amb ells s'entenia per al lliurament de quantitats; 16.ª, que el senyor A. administrà la finca des de novembre del 1931 fins a l'octubre del 1933, i cada mes rendí els comptes de l'administració per duplicat, al declarant i a la comissió de creditors, en virtut del convingut entre tots ells, contestada pel demandat dient, que és cert en la primera part, de que el senyor A. administrà la finca des de novembre del 1931 a l'octubre del 1933, i que l'única intervenció que hi tingué el declarant fou el rebre còpia dels estats de les liquidacions mensuals, sense cap altra intervenció; i 19.ª, que una vegada el declarant tingué en el seu poder la carta referida, es reprengueren les negociacions, i es convingué que es compliria estrictament el conveni que havien estipulat, com en realitat s'efectuà, seguint el senyor A. administrant i pagant, amb el sobrant de les rendes, les factures de diversos industrials, un compte de l'Advocat d'aquests, senyor Pagès, i diverses quantitats a compte de les que havien anticipat els senyors R., C. i G., així com també el que es devia per utilitats, permisos d'obres, plus vàlua i un compte del Procurador senyor Puig de la Bellacasa, a la qual contestà el senyor C. que no és cert, i tan sols reconeix el declarant que el senyor A. continuà l'administració i pagà comptes, impostos i totes altres factures, a decisió dels creditors de la casa, i possiblement el compte del Lletrat senyor Pagès, unes quantitats als senyors R., C. i G., no recordant altres detalls;
Resultant que en igual tràmit foren practicades a instància del demandat, les proves de confessió en judici dels actors i la documental, unint-se als autos, en mèrits de les darreres, dues certificacions judicials reclamades dels Jutjats de Primera Instància núms. 7 i 4 d'aquesta ciutat, referents, respectivament, a particulars del procediment sumari que en el primer d'ells instà el senyor C. d'A. contra el senyor M., i la segona a les diligències d'embargament i presa de possessió de la finca del carrer de Llançà, número pel senyor Josep M.ª M. i C, en virtut del judici executiu promogut per la societat «V. y M., S. A.», contra el senyor M., i essent reconeguda pels actors, en practicar-se la de confessió en judici, l'autenticitat de la carta que aquests dirigiren en 2 de març del 1932 al senyor C. d'A., acompanyada amb l'escrit de duplica, dels següents literals termes: «Muy señor nuestro: Los firmantes de la presente carta, acreedores todos del señor Tomás M., nos dirigimos a usted, en primer término para darle las gracias por la resolución dada a la primera subasta judicial de la finca de la calle Llansá, número de esta Ciudad. Comoquiera que nosotros tenemos puestas todas nuestras esperanzas en su persona para salvar nuestros créditos, es por lo que acudimos a usted, en demanda de un plazo de seis a ocho meses de inactividad judicial, al objeto de encontrar capital para, o bien posponerle en su hipoteca, o bien para la compra de la finca. A ello nos disponemos todos a trabajar para encontrar tal fórmula, que salvando todos sus derechos, salve también los nuestros. Esperando de usted tan señalado favor y dándole de antemano las más expresivas gracias, le saludan atentamente sus affmos. s. s. q. e. s. m.» Segueixen les firmes.
Resultant: Que un cop practicades les proves foren els autos comunicats a les parts per a conclusions, tràmit que evacuaren insistint cada una d'elles en llurs respectives pretensions;
Resultant que el Jutjat de Primera Instància número 12 de la present ciutat, en data 18 de juny del 1936, dictà sentència absolent al senyor Santiago C. d'A. de la demanda formulada contra d'ell, sense fer expressa imposició de costes; i que substanciat el recurs d'apel·lació que contra aquesta sentència varen interposar els actors, la Sala Segona del Civil de l'Audiència d'aquest territori, en data 30 d'octubre del mateix any, va confirmar la sentència dictada pel Jutjat;
Resultant que el Procurador senyor Fernández i Rodríguez a nom i en representació dels actors, mitjançant escrit de data 6 de juliol d'enguany, i amb dipòsit de 1.000 ptes., interposà contra la sentència de la Sala, recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, a redós dels números primer y 7 de l'art. 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, que recolzà en els següents motius:
II. Motius del recurs
Primer. Error de Dret en l'apreciació de les proves practicades en autos. És sabut que existeix contracte des de que una o diverses persones consenten en obligar-se respecte d'una altra o d'altres, a donar alguna cosa, o a prestar algun servei, i també que els contractes es perfeccionen pel sol consentiment que es manifesta pel concurs de l'oferta i de l'acceptació sobre, la cosa, i la causa que ha de constituir el contracte. Com se sap, els contractes tenen força de llei per als contractants, els quals queden subjectes al compliment d'allò pactat, sense que cap de les parts pugui supeditar a llur arbitri la seva validesa i el seu compliment, doctrina que es condensa en l'expressió pacta sunt servanda, recollida pel Tribunal Suprem, en sentències de 26 de maig del 1888 i 10 de gener i 11 de maig del 1929. Salvant excepcions, cap contracte no exigeix per a la seva existència o validesa, requisit formal de cap mena bastant la concurrència del consentiment, objecte i causa; i així ho determina l'art. 1.278 del Codi Civil, en dir que els contractes seran obligatoris, qualsevulla que sigui la forma en que hagin estat celebrats, sempre que en ells hi concorrin les condicions essencials per a la seva validesa, afirmant el Tribunal Suprem, que l'eficàcia dels contractes depèn d'aquella i no de llurs formes extrínseques. Quan la Llei vol una excepció la disposa expressament, i així, enfront de l'art. 1.278, afirma el 633 del mateix Codi Civil, que la donació d'una cosa immoble ha de fer-se en escriptura pública; i per bé que l'art. 1.680 1 ordeni que una determinada mena de contractes hauran de constar en document públic, i també que hauran de constar per escrit, mal que no sigui sinó privat, aquells altres contractes en els quals s'hi convingui prestacions que excedeixin de 1.500 ptes., això no afecta l'eficàcia i validesa dels contractes, segons Jurisprudència del Tribunal Suprem, en repetides sentències. La doctrina legal vigent entre nosaltres és, que per a l'existència i validesa d'un contracte, no és necessari cap requisit formal, i quan la Llei interessa una forma determinada de contracte és ad probationem no ad solemnitatem. Per consegüent, el fet que un contracte es transcrigui en escriptura pública o en document privat, és cosa que afecta la seva prova i no la seva validesa i eficàcia. El contracte celebrat entre el recurrent i el senyor C. d'A. no arribà a estendre's en cap document, però en part fou complert i quedà provat amb les proves de confessió del senyor C, documental, testifical i pericial. En la de confessió, reconegué el senyor C. que de les 260.000 pessetes del préstec, deixà de pagar-ne 25.000; que sospengué el procediment sumari que seguia contra la casa número ... del carrer de Llançà, des de novembre del 1931 fins a l'octubre del 1933, temps que la finca fou administrada pel senyor A. de comú acord entre el senyor C. i els recurrents, als quals rendia compte de l'administració, lliurant liquidacions mensuals als recurrents i al senyor C, i que l'administrador pagà comptes, impostos i altres factures a indicació dels recurrents; que la prova documental deixà demostrat que els recurrents acreditaven les quantitats reclamades en el judici; que la testifical puntualitzà els termes del contracte entre el senyor C. i els recurrents, així com la mala fe d'aquell; i la pericial demostrà el lucre que en perjudici dels recurrents féu el senyor C, qui, per 235.000 ptes., adquirí una finca de 450.000, mentre quedaven burlats els drets dels recurrents, que havien posat llur treball i materials en la .construcció. De totes les proves, i singularment de la confessió, sorgeix una presumpció, com és, la realitat del contracte. Prescindint de la prova testifical que és terminant, i fixant-se solament en la de confessió, resulta indiscutible: primer, que promogut pel senyor C. d'A. un procediment hipotecari contra la casa número ... del carrer de Llançà, suspengué el procediment en el mes de novembre del 1931, i el mantingué suspès fins a l'octubre del 1933; segon, que aleshores, de comú acord amb els recurrents, nomenà administrador el senyor A.; tercer, que aquest senyor A. féu d'administrador, pagant factures, impostos, etc, a indicació dels recurrents, i quart, que l'administrador rendia comptes per duplicat al senyor C. i als recurrents, tot el qual no tindria explicació si el senyor C. d'A. no hagués tingut cap tracte amb els recurrents, d'on cap afirmar que l'existència del contracte base d'aquest plet ha quedat demostrada, no solament amb testimonis, sinó també per la prova de confessió, la qual, per presumpció, confirma plenament l'existència d'aquell contracte. La sentència, en canvi, diu amb referència, a les esmentades proves: a) que l'existència del contracte no és suficient que sigui provada per mitjà de testimonis, prova que resulta insuficient, tant perquè la ciència aconsella que no s'accepti com a satisfactòria, mentre el seu resultat no vingui avalat per altres proves, com perquè, constant en documents els antecedents del presumpte contracte, no és admissible que aquest fos fet de paraula, i b) que des del moment en què la confessió no pot dividir-se, no pot engendrar una presumpció la contestació donada pel senyor C. a les posicions 12.ª, 15.ª, 16.ª i 19.ª, ja que també han d'ésser tingudes en compte les altres contestacions. I aquí rau l'error de Dret comès per la Sala, en no apreciar les proves practicades d'acord amb el que les lleis disposen. És ben sabut que la prova de confessió fa prova plena contra el seu autor (arts. 1.232 del Codi Civil i 580 de la Llei d'Enjudiciament Civil), i que quan no se li dóna tal força, s'incideix en error de Dret, infringint els esmentats preceptes (sentències d'H de gener del 1894, 16 de juny del 1910, 30 d'octubre del 1911, 5 d'abril del 1926 i 2 de juny del 1931); per tant, si el senyor C. d'A. afirmà, en confessar-los, uns determinats fets, ha de deduir-se'n que ells han de considerar-se plenament provats, com fets indubitables, a menys de voler infringir els indicats preceptes. I és una absurditat voler desvirtuar això, sostenint que segons l'art. 1.233 del Codi Civil, la confessió no pot dividir-se contra el que la fa, ja que comprenent cada pregunta a un fet diferent, poden estimar-se una per una les contestacions donades a totes elles, sense que el donar com a provat el que hagi reconegut el confessant, suposi dividir la confessió. Per consegüent, en no apreciar el Tribunal sentenciador la prova de confessió, incorregué en error de Dret, i infringí, per inaplicado, els arts. 1.232 del Codi Civil i el 580 de la Llei d'Enjudiciament Civil; i per aplicació indeguda, el 1.233 d'aquell Codi. Quant a la prova de testimonis, és també sabut: primer, que és admissible en tots els casos en que la llei no ho prohibeixi expressament (art. 1.244 del Codi Civil); i segon, que no existeix cap disposició legal que obligui a donar sempre als documents un valor provatori superior al de les altres proves i entre elles a la testifical (sentències de 10 de juliol del 1896, 21 de juny del 1897 i 26 de gener del 1900); en conseqüència, si cap llei no prohibeix que el contracte base del plet pugui provar-se per mitjà de testimonis, és indiscutible que pogueren aquests declarar en autos, tenint la seva declaració força provatòria, segons l'article 1.248 del Codi Civil i l'article 659 de la Llei d'Enjudiciament Civil, que respectivament disposen que la força provatòria de les declaracions dels testimonis serà apreciada pels Tribunals d'acord amb allò establert en la Llei d'Enjudiciament Civil, i que els Jutges i Tribunals apreciaran la força provatòria de les declaracions dels testimonis segons les regles de la sana crítica, tenint en compte la raó de ciència que haguessin donat i les circumstàncies que en ells concorrin. Per consegüent, és absurd no entrar en l'examen de les dedaradons prestades en aquest plet pels testimonis, com ho fa el Tribunal sentenciador, i entretenir-se examinant si val o no val la prova testifical segons la ciència. El Tribunal prescindí per complet de la prova testifical, sense dir-nos el valor provatori que atribuïa a les dedaradons dels testimonis, és a dir, anul·la la jprova testifical com a medi provatori, i per tant, incideix en error de Dret, violant, per inaplicado, l'article 1.244 del Codi Civil, i per inaplicació o errònia interpretació, l'article 1.248 del Codi Civil i l'artide 650 de la Llei Processal. Quant a la prova de presumpcions, és sabut que aquestes són admissibles com a prova quan el fet del qual han de deduir-se estigui completament acreditat (article 1.249 del Codi Civil), essent indispensable que entre el fet demostrat i el que es tracta de deduir, hi existeixi un enllaç precís i directe, segons les regles del criteri humà (art. 1.253 del Codi Civil); consistint aquest enllaç en la connexió i congruència entre ambdós fets, de tal manera, que la realitat d'un porti al coneixement de l'altre, per ésser concordant la relació entre tots dos (sentències de 12 de novembre del 1894, 17 de maig del 1913 i 5 de març del 1931). Amb tot i això, i malgrat que, per confessió del demandat, resulta indiscutible que suspengué per quasibé dos anys un procediment sumari hipotecari, que conferí l'administració de la finca a un cert senyor A. designat d'acord entre aquell i els recurrents, el qual rendí sempre comptes per duplicat al senyor C. i als recurrents, i féu aquells pagaments que aquests li indicaren, i a desgrat d'una prova testifical aclaparadora sobre que els fets esmentats s'ajustaven a l'existència d'un contracte entre el senyor C. i els recurrents, el Tribunal deixà d'admetre la presumpció de l'existència del contracte que aquells actes demostren indubtablement, i per tant, refusà, com element provatori, les presumpcions, infringint, per inaplicació, els arts. 1.249 i 1.253 del Codi Civil. En conseqüència, si el Tribunal manca a allò que disposen les lleis sobre mitjans de prova; si deixa d'apreciar les practicades en els autos, a pretext que el contracte base del plet no consta per escrit, i no dóna lloc a la demanda, com a improvada, per manca d'una prova documental, tot i haver-se practicat unes proves de confessió i testifical aclaparadores, és evident que el Tribunal incurreix en error de Dret quan aprecia les proves, error que arrenca de clares infraccions de les lleis vigents, i s'imposa, per tant, la cassació per aquest motiu, de la sentència proferida, ja que el Tribunal sentenciador rebutjà unes proves contundents, sense entrar ni tan sols en llur examen d'acord amb la llei.
Segon. Infracció dels arts. 1.091, 1.256 i 1.101 del Codi Civil, i del principi de Dret que «ningú no pot enriquir-se a tort, en perjudici d'altri». Aquest segon motiu es desprèn de les consideracions ja abans indicades. Ens trobem davant d'un contracte indiscutible, ja que en ell concorren els requisits de l'article 1261, sense que el fet de no constar per escrit pugui afectar la seva existència, ni la seva eficàcia, perquè com és sabut, els contractes són obligatoris, qualsevulla que sigui la forma en que s'hagin celebrat (art. 1.278 del Codi Civil), contracte que tant l'una com l'altra part estaven obligades a complir, tant perquè el contracte és llei per a les parts (art. 1.091 del Codi Civil), com perquè la seva validesa i el seu compliment no poden deixar-se a l'arbitri d'un dels contractants (art. 1.256 del Codi Civil). Per consegüent, el senyor C. venia obligat a complir les obligacions del contracte i a complir-les de bona fe (art. 57 del Codi de Comerç), deure que si deixava de complir, o bé ho feia amb dolo, negligència o morositat, l'obligava al pagament de danys i perjudicis (article 1.101 del Codi Civil). El senyor C. començà a complir el contracte, suspengué el procediment hipotecari, que era un dels extrems convinguts, s'avingué, d'acord amb els recurrents, a nomenar un administrador de la casa número ... del carrer de Llançà, que era un altre dels extrems del contracte; s'avingué a que l'administrador actués d'acord amb els recurrents i amb ell mateix, extrem també del conveni, però recolzant-se en la seva mala fe i prevalent-se que res no constava per escrit, quan suposà que podia treure's del damunt els recurrents, prosseguí el judici sumari, prengué l'administració al senyor A. i s'adjudicà la finca, negant-se a liquidar els crèdits dels recurrents, és a dir, el senyor C. deixà de complir tot allò que li semblà de les obligacions contretes, quedant aleshores evident la mala fe amb què des del primer moment havia procedit, i que tenia per finalitat l'apropiar-se de la casa del carrer de Llançà, número per lucrar d'aquesta manera diversos milers de duros, en perjudici dels recurrents que havien construït l'immoble. Aquest lucre indegut queda provat, advertint que el senyor C. havia lliurat en préstec la quantitat de 235.000 ptes., i que per aquesta quantitat s'apropià la casa, valorada, segons dictamen que és als autos, en 450.848 pessetes, i aquest dany als recurrents quedava aiximatix evidenciat, observant que mentre el senyor C. adquiria la finca per quasi la meitat del seu valor, obtenint indegudament un lucre de més de 200.000 ptes., els recurrents que havien subministrat materials i mà d'obra per a l'edificació de l'immoble, restaven sense cobrar. Demostrat en autos que el senyor C. havia procedit sempre amb dolo; que havia incomplert les seves obligacions, i que com a conseqüència d'aquest dolo i incompliment, s'havia enriquit a tort en més de 200.000 pessetes, en dany dels recurrents, s'imposava la condemna del senyor C. al pagament dels danys i perjudicis causats a aquests, que d'acord amb l'article 1.106 del Codi Civil, consistien en el pagament de les quantitats acreditades pels recurrents, amb més l'interès legal, és a dir, s'imposava donar lloc a la demanda, i amb tot i això la Sala la desestimà, absolent-ne el demandat, infringint: a) l'art. 1.256 del Codi Civil, des del moment en que es permet al senyor C. d'A. deixar de complir el contracte amb els recurrents, com si la validesa i el compliment dels contractes depengués de la voluntat d'una sola de les parts; b) l'art. 1.101, des del moment en què malgrat el dolo amb que procedí el senyor C, incomplint les obligacions que contragué, deixà de condemnar-se'l al pagament de danys i perjudicis, com si no ho disposés el referit article, i c) el principi de Dret que ningú no pot enriquir-se a tort en perjudici d'altri, consagrat per la jurisprudència (sentències de 24 de juny del 1920, 26 de novembre del 1926, primer de febrer del 1928 i 6 de juny del 1931), des del moment en que permet la immoralitat que el senyor C. faci seva per 235.000 ptes, una finca valorada en 450.848 ptes., mentre els que la construïren deixen de percebre l'import dels seus subministraments i treballs, molt inferior, certament, al lucre indegudament obtingut pel senyor C. Infringeix, doncs, la sentència, per inaplicació, els tres preceptes esmentats, i per aquest motiu s'imposa, també, la cassació de la sentència recorreguda.
III. Desestimació del recurs
Essent ponent el Magistrat senyor Antoni M.ª Borrell i Soler;
Atès que el punt central d'aquest recurs versa sobre si els actors, senyor Josep S. i A. i litis-socis, i el demandat, senyor C. d'A., celebraren un contracte pel qual s'obligaven: Primer, El senyor C. a pagar 25.000 ptes., últim termini i resta de la suma de 260.000 ptes, mutuada al senyor M. en el debitori amb hipoteca, atorgat el dia 15 de novembre del 1930, davant el Notari de Barcelona senyor Narcís Batlle. Segon, El senyor C. reconeixia els crèdits dels actors procedents d'obres realitzades en la construcció de la casa n.° ... del carrer de Llançà, d'aquesta ciutat, que es pagarien amb les rendes i, en el seu cas, amb el preu de la seva venda, que estimaren en 450.000 ptes. Tercer, Nomenament pels actors, a designació del demandat, d'un administrador, que cobraria les rendes de la repetida casa, i, deduïdes les despeses, destinaria el romanent líquid a pagar els crèdits d'aquells, fins a la seva cancel·lació total i rendiria comptes a uns i altre. Quart, Obligació de tots, de gestionar la venda de la casa pel preu indicat. Cinquè, Compromís del senyor C. de no exercitar les accions que tenia com a creditor hipotecari de la finca, mentre no s'hagués complert el conveni i compromís recíproc dels actors de no exercitar cap acció per a impugnar el crèdit hipotecari del senyor C;
Atès que la sentència recorreguda no desconeix ni infringeix cap dels preceptes del Codi Civil relatius a la manera i forma de perfeccionar els contractes i de prestar el seu consentiment els contractants, ni la força i eficàcia de les convencions, que no permet que el seu compliment resti a l'arbitri d'una sola de les parts, ni l'obligació d'indemnitzar que contreu el qui deixa de complir-la per causa que li és imputable; sinó que es limita a declarar que el suposat contracte entre actors i demandat no ha arribat a existir, per tal com les proves practicades són insuficients per a provar-ho; i encara cal consignar que no era el Codi Civil, sinó el Dret Romà el que havia de citar-se;
Atès que el Tribunal d'Instància, per a arribar a aquesta conclusió negativa, no aprecia en conjunt les proves de la part actora, sinó que analitza separadament cada un dels mitjans emprats, cosa que permet a aquest Tribunal de Cassació l'examen de les impugnades en el recurs, en allò que permet el nº 7.è de l'art. 1692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, amb referència a l'error de Dret ja que el de fet no ha estat al·legat en cassació;
Atès que l'art. 1248 del Codi Civil atribueix al Tribunal d'Instància la facultat d'apreciar la força provatòria de les declaracions testificáis, segons el que estableix l'art. 659 de la Llei Processal, i aquest disposa que l'apreciïn segons les regles de la sana crítica, tenint en consideració les raons de ciència que haguessin donat els testimonis i les circumstàncies que en ells concorrin; i encara el primer dels articles esmentat, afegeix la recomanació que els jutjadors curin d'evitar que, per la simple coincidència d'alguns testimonis, fora que la seva veracitat sigui 'evident, quedin definitivament resolts els negocis en què ordinàriament solen intervenir escriptures, documents o algun principi de prova escrita; i, per consegüent, l'apreciació de la prova testifical feta per la Sala Segona de l'Audiència, en ús de les seves facultats discrecionals, no pot impugnar-se en cassació, ja que el recurrent no ha al·legat error de fet ni ha intentat demostrar-lo en la forma taxativa que permet l'art. 1692, n.° 7.è, de la Llei de Procediment. Abonen aquesta conclusió, les sentències del Tribunal Suprem de 29 de març i 15 de novembre del 1889, 15 i 18 de febrer del 1893 i 17 de febrer del 1904, etc.; i ho ha proclamat aquest Tribunal de Cassació en sentència de 20 de maig d'enguany. I respecte d'algunes consideracions de caràcter doctrinal que conté la sentència i que impugna el recurrent, cal recordar que el recurs s'ha de dirigir contra la part dispositiva de la sentència, i no contra els atesos. Resulta, doncs, que aquesta no infringeix l'art. 1248 del Codi Civil ni el 659 de la Llei d'Enjudiciament Civil, ni la jurisprudencia referent a la matèria;
Atès que confessus pro judicato est, quia quodammodo sua sententia damnatur (Fr. 1, D. llib. XLII, tít. II); confessus pro judicato habetur (Fr. 3 fi. h. t.); et omne omnino quod, quis confessus est pro judicate habere (Fr. 6, § 1, D. h. t.); fins el punt que els autors discuteixen si la confessió és una prova o una manera que té el contrari de dispensar-se de provar; i els arts. 1232 del Codi Civil, i 580 de la Llei Processal, disposen que la confessió fa prova contra el seu autor, però com que no seria lògic que el que provoca la confessió pogués tenir-la per verídica in utilibus i no in damnosis, acceptant-la en part i en part rebutjant-la, el Dret Romà (Fr. 25, § 2, D. llib. xvi, tít. iii, i Fr. 24, § 4, D. llib. xxii, tít. iii) proclamà la indivisibilitat de la confessió; i el Dret comú, interpretant el mateix Dret Romà, non utique existimatur confiteri de intentione adversarius quocum agitur, exceptione utitur (Fr. 9, D. llib. xliv tít. i), la limità al cas d'haver-hi connexió real i personal entre l'acció i l'excepció, amb exclusió d'aquells en què la confessió comprèn fets diversos, car llavors es pot descompondre; i el mateix criteri adoptà el Codi Civil que, en el seu art. 1233, després de proclamar la indivisibilitat de la confessió, exceptua entre altres casos, el de referir-se a fets diferents: excepció lògica, perquè, com diu la sentència del Tribunal Suprem de 17 d'abril del 1928, si es fa patent que el confessant només fou verídic en allò que no el perjudica, no s'ha de passar per haver d'acceptar també allò que és fals; i, en aplicar aquesta excepció, no s'ha d'entendre que cada posició representi un fet, perquè en pot contenir diversos d'independents, i el litigant que provocà la confessió pot acceptar el que contestà respecte a un d'ells, i prescindir de la contestació donada a un altre, com es desprèn de la sentència del Tribunal Suprem de 16 d'abril del 1907;
Atès que les preguntes 1.ª, 12.ª, 15.ª, 16.ª i 19.ª de l'interrogatori de posicions proposat pels actors — que són aquelles de les quals suposen que el Tribunal sentenciador prescindí indegudament, en apreciar la prova— totes elles, fora la primera, contenen, en termes més o menys explícits, l'afirmació que el confessant havia celebrat amb els actors el contracte discutit i, a més, altres fets que suposen realitzats en compliment o com a conseqüència del mateix contracte, i el senyor C. d'A., en absoldre les posicions indicades, les negà totes, però reconegué la certesa d'alguns dels fets que contenien; i com que els fets confessats són distints i independents dels no reconeguts, no es pot exigir que la part actora s'hagi de privar totalment d'aquesta prova, o bé que hagi de reconèixer que no existí el contracte en què funda la seva demanda, perquè el senyor C. el negà en absoldre posicions; i, en aquest punt, la Sala sentenciadora no aplicà degudament l'art. 1233 del Codi Civil, invocat pel recurrent;
Atès que determinant la Llei taxativament quina és la força provatòria de la confessió en judici, no deixa la seva apreciació al poder discrecional del jutjador, com ho fa amb la prova testifical; i això permet discutir en cassació si el Tribunal d'Instància ha comès error de Dret en desestimar aquella prova; i, per tant, en el cas present, es pot examinar si els fets confessats pel senyor C. d'A. i invocats pels recurrents contenen elements de judici suficients per a provar l'existència del contracte base de la litis. Aquells fets són: que el senyor C. d'A. no havia pagat les 25.000 ptes. retingudes, perquè tampoc el senyor M. no havia complert el contracte de debitori que era la condició estipulada perquè el creditor estigués obligat a completar el préstec; que, per acord dels actors i el demandat, fou nomenat administrador de la casa n.° ... del carrer de Llançà el senyor A., el qual actuà des de novembre del 1931 fins a octubre del 1933; que el senyor A. cobrava els lloguers, s'entenia amb els actors per al lliurament de les quantitats cobrades i cada mes rendia comptes als actors i al demandat; i que el mateix administrador pagà comptes, impostos i altres factures a decisió dels creditors del senyor M., i possiblement el compte de l'Advocat senyor P. i algunes quantitats als senyors R., C. i G.;
Atès que, si bé el senyor C. d'A., en resoldre la posició 11.ª, declarà que no havia tingut altre tracte o relació amb els industrials constructors de la casa indicada, que allò que expressa la carta de 2 de març del 1932, i aquesta afirmació no concorda amb el que confessà a les posicions 12.a i 16.ª, d'haver-se posat d'acórd amb ells per a designar administrador de la mateixa casa, el qual entrà en funcions en novembre del 1931, aquesta contradicció —si més no aparent — ni cap dels fets confessats, ni tots ells en conjunt, no demostren que el senyor C. d'A. hagués arribat a consentir la celebració d'un contracte pel qual hauria assumit obligacions de la importància i quantia del que la part contrària afirma haver-se perfeccionat, i pel qual el mateix senyor C. hauria renunciat drets sense compensació proporcionada. I apareix més infundada la celebració de l'expressat contracte, com fa notar la Sala sentenciadora, per tal com alguns dels industrials creditors del senyor M. lliuraren al senyor C. d'A., en data de 2 de març del 1932, la carta al·ludida, que forma el full 50 dels autos, la qual no tenia per objecte, com era natural si s'hagués perfeccionat el conveni suposat, exigir-li que el complís; sinó que, fent-ne cas omís, imploraven del senyor C. d'A. un ajornament del procediment judicial per sis o vuit mesos;
Atès que la sentència recorreguda no nega que les presumpcions simples o hominis siguin un mitjà de prova que autoritza l'art. 1215 del Codi Civil, invocat pel recurrent; així com el Dret Canònic admet la prova de presumpcions, dedicant-li el tít. XXIII, del llibre n, de les Decretáis, i el Dret Romà dedicà el tít. ni, del llibre XXIII, a les proves i pressumpcions, afegint en la const. 25, del tít. xix, llibre iv, del Codi de Justinià, que els indicis també fan prova quan són més clars que la llum: ad probationem indubitatis et luce clarioribus; sinó que la sentència es limita a negar eficàcia a les presumpcions al·legades pels actors, perquè els fets dels quals podrien induir-se no resulten adverats per la prova testifical, que qualifica d'insuficient, ni de la de posicions, que rebutja fundant-se en la indivisibilitat de la confessió, la qual, tal com l'entén el Tribunal d'Instància, portaria a aquest dilema: la prova de confessió en judici s'ha d'acceptar o rebutjar íntegrament; si s'accepta, el suposat contracte no existeix, perquè el confessant el negà; si no s'accepta, tampoc no existeix perquè manca la prova dels fets en què s'hauria de recolzar;
Atès, però, que aquest Tribunal de Cassació, apartant-se del criteri de la Sala sentenciadora, reconeix força provatòria a les posicions, quant als fets confessats pel senyor C. d'A., i, per tant, pot examinar en aquest tràmit si són suficients per a demostrar l'existència del contracte, si no com a prova directa, almenys com a suport de la de presumpcions. El recurrent les funda en els fets següents: suspensió per més de dos anys del procediment hipotecari promogut pel senyor C, el fet de conferir l'administració de la finca hipotecada al senyor A. per acord dels actors i del demandat; que el senyor A. rendís comptes de l'administració a uns i altre segons les normes fixades en conferir-li; i el fet que d'administrador pagués els comptes que els demandats li indicaren;
Atès que la prova de presumpcions exigeix dos requisits: la prova del fet que li serveix d'antecedent, i que, entre aquest fet i el que se'n tracta d'induir com a presumible, existeixi un enllaç precís i directe segons les regles del criteri humà. De manera que, com diuen les sentències del Tribunal Suprem de 12 de novembre del 1904, 17 de maig del 1913 i 5 de març del 1931, la presumpció ha d'ésser una deducció (sovint una inducció) lògica, necessària, del fet provat, i no, està justificat de deduir-la en altres circumstàncies; perquè si del fet inicial pot derivar-ne el que hom presum, però aquell també pot explicar-se sense necessitat del presumit, seria contrari a la lògica pretendre que allò que hom vol presumir s'imposi com a conseqüència necessària d'admetre el primer fet, i que no es tingui en compte la possibilitat que aquest provingui d'altres causes; i aplicant aquesta doctrina al cas del dia, es veu que els fets confessats pel senyor C. d'A., tant poden ésser conseqüència del repetit contracte, com obeir a altres consideracions, i, per tant, no són conseqüència necessària d'aquell: d'ells no se'n desprèn indiscutiblement que el senyor C. d'A. s'hagués obligat a reconèixer els crèdits dels demandants, ni s'hagués obligat a pagar-los, ni a renunciar l'exercici de les accions hipotecàries, per un cert temps, etc.; perquè aquells fets tenen perfecta explicació sense necessitat de recórrer a la hipòtesi d'haver-se estipulat aquelles obligacions entre els actors i el demandant; i encara que d'ells poguessin deduir-se indicis o presumpcions que fessin creure que entre uns i altre mitjançaren algunes negociacions, res no provaria que haguessin arribat a cristal·litzar en un conveni de l'abast que suposen els recurrents; sobretot si es té en compte, com s'ha indicat, que la prova documental, consistent en la carta de 2 de març del 1932, està en desacord amb l'existència del contracte; ja que els actors, en lloc d'exigir-li l'ajornament de la subhasta de la finca hipotecada, com podien fer-ho invocant el repetit contracte, perquè ho hauria autoritzat un dels pactes convinguts, començaren per remerciar-li la solució donada a la subhasta primera de la casa, afegiren que ells tenien posada en el senyor C. d'A. totes les esperances de salvar els seus crèdits, li demanen un termini de sis o vuit mesos d'inactivitat judicial per tal de poder trobar un capital i posposar-lo a la seva hipoteca, i es mostren disposats a treballar per tal de trobar una fórmula que, salvant tots els seus drets, salvi també els dels remitents. Per aquestes consideracions, resulten inadmissibles les presumpcions al·legades, i també s'ha de desestimar el primer motiu del recurs;
Atès que el principi de Dret invocat en el segon motiu de cassació, que prohibeix enriquir-se injustament en perjudici d'altri, està formulat en el capí-tol ,XLVI, de regulis juris del Text de les Decretals, i en el Digest, Llei 206, llibre L, tít. xvii, i encara en la Llei 6, del llibre xxii, tít. iii; però aquest principi, massa general i indeterminat, cal invocar-lo a través d'altres preceptes del Dret positiu, com és la Llei 1, § 3, del Digest, llibre xxii, tít. vii que permet repetir per indegut allò que pervingué a algú per causa que era o esdevingué injusta; i, per tant, ha d'examinar-se, en el cas d'autos, si l'adquisició de la casa n.° ... del carrer de Llançà, pel senyor C. d'A., fou deguda a una causa injusta i en perjudici d'altri;
Atès que el senyor C. adquirí la dita finca en subhasta pública decretada a mèrits d'un judici sumari autoritzat per la Llei Hipotecària, per a fer efectiu un crèdit deixat amb garantia de la finca adjudicada; i, per consegüent, ni el títol ni la forma d'adquisició no poden qualificar-se d'injustos, ja que es subjectaren a procediments legals; i, quant al perjudici d'altri, jurídicament no és admissible quan se'n causa usant d'un dret, segons les regles: Nemo damnum facit, nisi qui id fecit, quod facere ius non habet, Llei 151, D. llibre L, tít. xvii; No« videtur vim facere, qui jure suo utitur et ordinària actione experitur, Llei 155, § 1, del mateix títol; Nullus videtur dolo facere, qui suo jure utitur, Llei 55, del mateix títol, etc; i encara cal afegir que tots els raonaments en què els recurrents funden el segon motiu del recurs i les infraccions legals que al·leguen, recolzen en el supòsit que el senyor C. d'A. deixà de complir dolosament el contracte convingut amb els actors; i si el suposat contracte no existeix, cauen per la base aquells fonaments. Per això no es pot acceptar el segon motiu al·legat per la part recurrent,
Decidim que hem de declarar i declarem que no hi ha lloc al recurs de cassació interposat pel Procurador senyor Josep Fernàndez i Rodríguez, a nom del senyor Josep S. i A. i altres, els quals condemnem al pagament de les costes, i a la pèrdua de la quantitat que en concepte de dipòsit varen constituir, a la qual es donarà la destinació disposada per la Llei; lliuri's la certificació corresponent d'aquesta sentència, per tal d'ésser tramesa a la Sala sentenciadora, a la qual seran retornats els autos.
Concordances:
La legalitat vigent en matèria de fonts del Dret civil català és la recollida als articles 1 i 2 i disposició final 2 de la Compilació i articles 1 i 13 Codi civil.
Quant als requisits per a la validesa del contracte, vegeu l'art. 1.261 C. c. La qüestió de la forma del contracte es regula als articles 1.278, 1.279 i 1.280 C. c. Quant a la força d'obligar de les convencions, vegeu, l'art. 1.091 C. c. i finalment, l'enriquiment injust pot regular-se a redós dels articles 1.895, 1.896 i 1.897 C. c.
Comentari
